Aquest 9 desembre de desembre es complien dos-cents anys de la victòria del general llibertador José Antonio Sucre sobre les forces imperialistes espanyoles. Sobre la serralada dels Andes les forces republicanes llatinoamericanes assestaven un cop decisiu a l’exèrcit colonial. L’ímpetu de les independències llatinoamericanes articulava la promesa d’un projecte geopolític agermanat en la lluita contra l’imperialisme. Mentre l’oposició catalana i espanyola a la monarquia quequejava un minso constitucionalisme liberal, el republicanisme llatinoamericà demostrava per la via dels fets un radicalisme major que el de la metròpoli. I és que, en la lluita prèvia a Ayacucho, preguntat Simón Bolívar sobre què fer?, davant del risc real de la destrucció total de la resistència, aquest havia respost: “Triomfar!”.
Aquests dos-cents anys coincideixen amb els dos-cents anys del naixement de Pi i Margall, l’únic dirigent republicà ibèric amb una perspectiva antiimperialista de la sobirania. Una perspectiva de la que mancaven tots els altres dirigents, republicans, federals, catalanistes, socialdemòcrates …etc. Hi ha però una interessant similitud entre Bolívar i Sucre amb Pi. I és que, de la mateixa manera que els primers havien somniat amb una Amèrica Llatina democràtica, republicana i sobirana, unida contra l’imperialisme, Pi havia anhelat sempre un europeisme democràtic, republicà i sobirà, independent de tot poder imperial.
Aquesta intersecció oblidada i desapercebuda per bona part de les esquerres catalanes i espanyoles actuals, així com del seu projecte geopolític, ha tingut però el seu eco entre els i les hereves més conseqüents. Talment com en plena dictadura feixista de Primo de Rivera, un jove comunista, l’únic de tot el moviment obrer i republicà, celebrava els 100 anys de la mítica batalla andina com l’èxit de la revolució francesa a l’Amèrica Llatina, mentre a Europa aquest llegat quedava estroncat fins a l’esclat de la Revolució Russa. Joaquim Maurín veuria en aquesta Rússia revolucionària un internacionalisme encara més radical que el del vell jacobinisme, un internacionalisme que entenia l’autodeterminació en termes antiimperialistes:
“La caiguda de la fortalesa burgesa a Anglaterra i a França depèn, potser, més que de les batalles lliurades als carrers de Londres i de París, de les que perdi la metròpoli al Caire, a Madràs, al Cap, a Madagascar i a la Indoxina. Cada derrota experimentada per l’imperialisme als països subjugats és un triomf per al proletariat. Si a la Gran Bretanya se li amputés d’un cop tot el seu vast imperi colonial, el proletariat anglès disposaria del poder automàticament, i no en forma de gabinet Mac Donald, sinó mitjançant la dictadura del proletariat.”
(La Antorcha, 12 de desembre de 1924)
Un dels seus companys, Jordi Arquer, plasmaria aquesta nova equivalència entre Pi i Lenin, en un agut fulletó —De Pi i Margall al comunisme (1931)— on senyalava que la concepció pimargalliana del federalisme com a bloc geopolític antiimperialista tenia una concreció en el comunisme triomfant: “Fa dotze anys que la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques encarna les idees del Mestre. El que llavors fou un intent heroic avui ja és una realitat.”
Una intersecció que duia als comunistes dels anys 20 i 30 a celebrar Ayacucho i Annual, a defensar l’autodeterminació per al Rif i per a l’Etiòpia envaïda pel feixisme italià, a lluitar de manera íntegra contra el militarisme europeu i el bel·licisme de les extremes dretes… Tot plegat amb una clara visió de les conseqüències de la política internacional per a la correlació de forces nacional.
Així, davant les migrades concepcions parroquials del federalisme i l’autodeterminació, que ignoren l’imperialisme com a problema polític fonamental, el qual no és possible eludir de cap manera, retorna una intersecció possible que traça una diagonal entre Bolívar i Pi sostinguda en Lenin.
És difícil no arribar a pensar que els debats que eviten aquesta intersecció és per una flagrant comoditat amb l’estatus quo imperial. Una inhibició aliena a l’internacionalisme de Pi, qui en aquestes qüestions no es quedava en mitges tintes: “Ens interessem nosaltres pels pobles que defensen la seva independència. Estem pels indis contra Anglaterra, pels etíops [abissinis] contra Itàlia, pels madagascarenys contra la República francesa, pels cubans i els filipins contra els Estats de l’Amèrica del Nord” (El Nuevo Régimen, 30 de desembre de 1899). A dos-cents anys del naixement de Pi, si l’hem de recordar per quelcom que sigui per les lluites dels nostres dies. La nova antologia de Pi i Margall —L’hidra del federalisme (Tigre de paper, 2024)— permet sentir de nou el vell tro internacionalista del mestre que tenia per pàtria la humanitat sencera.
