Blai Burgaya i Balaguer
En els darrers anys, les produccions audiovisuals del gènere true crime han esdevingut un fenomen global. Sèries, documentals i pòdcasts que reconstrueixen crims reals amb una narrativa atractiva han captivat milions d’espectadors. Els catàlegs de Netflix, Amazon o Disney n’estan plens. També a Catalunya n’hem tingut la nostra pròpia versió amb el fenomen Crims. Aquesta fascinació per les històries més fosques de la condició humana, però, planteja una pregunta incòmoda: com afecta aquesta obsessió cultural la nostra percepció de seguretat?
L’èxit del true crime es deu, en part, a la seva capacitat per entretenir i informar alhora. El que els teòrics de la comunicació en diuen “infotainment”. Ens acosta a històries reals, a vegades amb un enfocament crític cap a les falles dels sistemes judicials. Però també reforça la idea que el perill és omnipresent, que qualsevol desconegut pot amagar fosques intencions, i que hem d’estar constantment en alerta. Quan ens endinsem en episodis que detallen assassinats brutals o segrests impactants, el missatge implícit que sovint queda és que la nostra societat és menys segura del que realment és.
Diversos estudis apunten que el consum constant d’aquests continguts pot distorsionar la percepció de risc. Segons un estudi de l’Institut Català d’Estudis de Seguretat (ICES) del 2023, un 62% de les persones que perceben més inseguretat ho fan per la sobreexposició a notícies de delictes violents en mitjans i xarxes socials, tot i que els delictes físics han disminuït. Aquesta percepció es veu agreujada per la repetició d’imatges i relats de violència en els mitjans, que poden portar a una sensació d’alerta constant, encara que les dades objectives indiquin una realitat més segura.
El true crime també contribueix a reforçar estereotips. Els crims són sovint narrats des de la perspectiva de víctimes d’un perfil concret sociològic força concret i agressors que encaixen en determinats clixés. Això no només limita la nostra comprensió del fenomen del crim, sinó que també perpetua prejudicis socials. Mentrestant, aspectes estructurals que contribueixen a la inseguretat, com la precarització laboral i l’accés limitat a l’habitatge digne, queden invisibilitzats. Per exemple, que al barri de La Florida, a l’Hospitalet, un 40% dels veïns hagin de viure amb menys de 1.000 € al mes no és un fenomen aïllat del fet que l’índex de robatoris hagi augmentat un 15% respecte al 2022.
Tot i que aquestes produccions poden tenir un valor cultural i pedagògic en certs casos, cal preguntar-nos si no estem promovent una cultura de la por que afecta la convivència social. A Barcelona, més de 10.000 persones han estat desnonades des del 2018, una realitat que crea inseguretat social estructural i que no apareix als relats de true crime. De la mateixa manera, tot i que sovint els mitjans i alguns sectors polítics posen l’accent en la criminalitat de carrer, les dades mostren que el principal creixement de la delinqüència a Catalunya es deu als delictes informàtics. Segons les dades de l’Observatori Català de la Justícia, els delictes informàtics han augmentat significativament els darrers anys. Entre 2019 i 2022, es va registrar un increment de més del 30% en aquest tipus de delictes. Els fraus cibernètics, estafes online i atacs a dades personals s’han convertit en una de les principals amenaces per a la seguretat.
El true crime és una finestra que a través d’històries reals sovint emet una barreja de morbositat i sensacionalisme que atrapa l’audiència. Un bon exemple d’això és el programa «El Segrest», que narra el cas del segrest de la farmacèutica d’Olot. Un programa carregat de detalls morbosos sobre el patiment de la protagonista, però que no aporten res per analitzar i entendre la realitat del cas, perquè està més pensat per jugar amb les emocions dels espectadors que per explicar els fets.
Tanmateix, es podria dir que la fascinació pels true crimes no és nova. En realitat, l’èxit d’aquest gènere es pot entendre si el relacionem amb la tradició literària de la novel·la negra o policíaca. Però així com la literatura ens introdueix en trames fictícies per despertar la curiositat per entendre el “com” i el “per què” de cada cas, el true crime actual ofereix una connexió immediata amb la realitat que intensifica l’emocionalitat.
No obstant això, el gènere també ha evolucionat per abastar temàtiques menys convencionals. Un exemple sorprenent és «Brazalete Negro», un true crime que se centra en el món del futbol i ens recorda que el crim pot infiltrar-se en àmbits aparentment allunyats de la violència tradicional, i ho fa amb un enfocament molt centrat a analitzar les causes estructurals de la criminalitat en comptes d’individualitzar les conductes.
Però tornant a la pregunta sobre com afecta aquesta obsessió cultural amb el true crime a la nostra percepció de seguretat, cal dir que tot i que el true crime també pot aportar coneixement i una certa catarsi, la seva popularitat té un impacte en com percebem el món. Exposar-nos constantment a històries de crims pot amplificar la nostra por de ser víctimes, fins i tot en contextos en què la seguretat objectiva ha millorat. Com dèiem abans, aquesta visió sovint distorsionada es deu a la sobreexposició de casos extrems, que poden fer-nos veure el món com més perillós del que realment és.
No obstant això, també es pot argumentar que el true crime ens fa més conscients i preparats davant possibles perills. En última instància, el repte és trobar un equilibri entre la fascinació pel misteri i l’impacte que té sobre la nostra percepció de la realitat. Un gènere audiovisual no pot ser maligne per si mateix, però el relat majoritàriament compartit en aquest tipus de continguts tendeix a individualitzar les conductes i a convertir la criminalitat simplement en una qüestió de desequilibrats mentals i llops solitaris. És a dir que només reforcen la ja clàssica idea de l’homo homini lupus.
En definitiva, potser és el moment de diversificar les narratives i apostar per històries que no només explotin el morbo del crim, sinó que també plantegin reflexions profundes sobre la justícia, la prevenció i el paper de la comunitat en la construcció d’una societat més segura. El veritable repte no és només entretenir, sinó contribuir a un món on no necessitem tenir por dels altres.
