Els darrers mesos, els partits polítics catalans estan ocupats celebrant congressos i assemblees, tots amb grans promeses de renovació i redefinició d’estratègies. Sobre el paper, tots aquests processos haurien d’haver generat debats intensos sobre el futur del país. Però la realitat ha estat una altra: aquests espais de “debat” semblen haver-se convertit en una mena de festival d’autocomplaença, amb molta gestió interna i poca discussió ideològica. Com qui repinta la façana d’un edifici a punt de caure.
Els partits han preferit centrar-se en qüestions superficials, probablement per evitar remenar les aigües i molestar ningú. I així, les grans qüestions del futur han quedat per a una altra ocasió. O potser pel proper congrés.
Els congressos i assemblees de partits haurien de ser espais per al debat polític intens, on es discuteixin idees que marquin el rumb de les formacions però sobretot del país. Haurien de ser de fet, un debat dirigit a la societat i no a l’interior de l’organització. No obstant això, el que s’ha observat recentment és un èmfasi desproporcionat en la renovació de càrrecs i la gestió d’equilibris interns. Això és simptomàtic d’una política que evita entrar en el terreny de les idees de fons per què no sap què vol, renunciant així a la seva funció de proposar alguna mena d’horitzó de futur.
I si el debat polític es situa en aquestes coordenades, ara mateix no hi ha ningú que s’hi mogui millor que el PSC. Amb Salvador Illa al timó, el partit ha aconseguit controlar les aigües amb un pragmatisme exquisit i el PSC ha estat capaç d’estabilitzar-se a rebuf d’un “governisme” centrat en la gestió i en millorar alguns indicadors socials, però en cap cas amb voluntat de transformar res. Bona mostra n’és el fet que gairebé hi hagi més gent al govern que prové de l’espai ampli de l’antiga convergència quan governa el PSC que no pas quan governa la nova convergència. Per què arriscar-se a debats incòmodes quan pots guanyar eleccions amb ambigüitat calculada gràcies a l’absència d’oposició?
Junts tampoc es queda enrere en la seva incapacitat per tenir un debat d’idees. Després del seu congrés recent, el partit ha deixat clar que el seu únic objectiu era acabar amb certes tensions internes que generava el repartiment de poder actual i aquest debat s’ha tancat amb l’omnipotència de Puigdemont i la recuperació d’elements com Antoni Castellà. Qui, per cert, fa uns dies deia que «Junts ha de representar l’independentisme on hi caben els catalanistes», la qual cosa és una esmena important a la línia seguida fins ara. Però sorprèn la manera en com això s’assumeix a les files de Junts sense haver generat cap mena de debat important. Sembla que la orquesta de Junts està sent capaç de tocar el mateix ritornello d’anys enrere sense ser criticats per voler vendre com a nous els antics èxits. La voluntat expressada per Mas i Pujol d’afiliar-se no deixa de ser una mostra que s’ha fortificat un gir cap a l’ordre que queda plasmat a les ponències. Un gir que ja va afiançar la victòria de Trias a les últimes eleccions municipals amb la campanya més convergent dels últims anys. Però també pot ser que la falta de debat vingui donada perquè ara mateix Junts no seria exactament una agrupació de masses, ja que en les votacions internes del congrés no s’arriba a als 3.000 electors.
Per la seva banda, la CUP, l’etern baluard del radicalisme polític, sembla haver perdut una mica d’empenta malgrat haver intentat posar-se al rebuf del Garbí. Tradicionalment ha estat un dels partits amb més capacitat de debat ideològic. Tot i això, els seus últims processos interns han evidenciat una pèrdua d’empenta discursiva. És quasi dolorós veure les dificultats per explicar quines novetats implica per a la formació un procés que ha durat mesos i del que no queda molt clar quines són les conclusions. Després de donar carpetazo al 15M i el Procés, tornen al racó del taulell reservat per a ells. Una manera de fer en la que també té importància una escissió juvenil que sota un paraigües d’un essencialisme de classe expressen un rebuig frontal a qualsevol forma d’aliança i, en definitiva, a qualsevol forma de fer política.
Els Comuns, encaren una nova etapa amb la sortida d’Ada Colau de la primera línia política. Més enllà d’això, no sembla que s’hagin contagiat de l’esperit de Hansi Flick d’apostar per la cantera. De fet és una assemblea que no deixa d’expressar les dificultats per bastir un projecte propi d’esquerra transformadora que sàpiga sortir del camp magnètic socialista.
Per últim, Esquerra Republicana és un cas paradigmàtic de l’absència de debat d’idees. És particularment il·lustratiu d’aquesta situació que hi ha poquíssima gent a Catalunya que sigui capaç d’explicar quines són les divergències ideològiques entre les faccions que s’estàn enfrontant en el conclau republicà. Ens trobem davant d’una discussió que no s’entén i que es dóna en termes extorsionadors. De debò el partit que més presidents de la Generalitat ha tingut de la història el millor que pot oferir és dirimir-se en una interna incomprensible políticament?
La situació d’ERC és la demostració que hi hagut una metodologia errònia per arribar a tenir una discussió que ni tan sols es pot donar obertament. Quan parlem de la necessitat de debats o discusions, ens referim a abordar de debò les molt evidents falles a la llum dels resultats electorals. I és que mentre la discussió es posterga -unitat, companys- i queda un ficció de discussió només s’alimenta la desafecció creixent.
No hi ha cap ciutadà ni ciutadana que vegi els últims governs en els que ha participat l’esquerra i digui: “10 points”. I tanmateix, estem envoltats de dirigents que després d’aquest cicle polític volen encarar el següent amb exactament les mateixes eines i coordenades. Ningú vol aixecar cap bandera. Ningú vol aixecar la bandera de l’esquerra per afrontar un combat ideològic fort per capgirar un sentit comú cada vegada més conservador i reaccionari. Ningú vol aixecar tampoc la bandera de Palestina (o de la Pau), sent la principal causa de polització del món. Qui està parlant de com resoldre la sagnant qüestió de la inflació? Ningú vol aixecar tampoc la bandera de la desmercantilització i el decreixement davant d’un sistema cada cop més insostenible i emancipat de la vida.
Com s’arriba a un lloc diferent? D’entrada, com a mínim, hi ha un punt en el que cal impugnar certa metodología. La qüestió és: perquè aquests partits, que tenen processos teòricament dissenyats per debatre, fugen d’entrar en el fons de la qüestió? Les respostes poden ser variades, però cap és especialment engrescadora.
