per Roc Solà Gonzàlez
Per a parlar de biografies de figures revolucionaries val la pena recordar abans que lluny del que es pugui pensar, les biografies no han estat mai un format completament acceptat. No pocs escriptors l’han criticat amb força. Borges, per exemple, les considerava «un exercici de la minúcia, un absurd», on es parlava poc més que de «canvis de domicili». Possiblement hi hagi raó en la crítica que els textos biogràfics no ultrapassarien mai l’anècdota, i no només això, sinó que en alguns casos fan d’aquests detallets elements determinants dels processos històrics. És coneguda la frase sobre Cleopatra al segle XIX, famosa perquè establia que en el cas que hagués tingut el nas més petit, la història de la humanitat hauria pogut ser completament diferent. O la anècdota de JFK llegint Los cañones de agosto de Barbara Tuchman per evitar la Tercera Guerra Mundial al 1961. A la segona meitat del XX, per influència de l’estructuralisme o del marxisme ortodox, alguns historiadors professionals van abandonar el gènere en favor dels processos històrics més profunds que l’acció humana i.e. l’economia i les estructures.
Potser contra això, la humanitat ha preferit les novel·les històriques —de l’Ivanhoe de Walter Scott a Posteguillo—, més entretingudes i més ben escrites. Al seu torn, també existeix una tradició de biògrafs des de Plutarc a Carlyle, on s’ha plantejat la història dels “grans homes” i on es creia que les grans personalitats podien ser la condensació dels elements d’una societat i d’una època en una persona. Així i tot, els biògrafs posteriors i actuals han pres prevencions respecte de l’hagiografia o l’anècdota com a història universal, per a caminar cap a una metodologia més ponderada, deixant així grans obres que val la pena llegir. Com va explica Susanna Tavera en relació amb la seva biografia de la Federica Montseny, es pot aconseguir, quan es fa una biografia individual, parlar de l’entorn, del moviment polític, del conjunt a través d’una vida individual. Es pot veure l’universal en el particular, sense fer desaparèixer els processos més amplis i complexos. En aquest esperit, doncs, aquest Sant Jordi de 2026, us portem algunes recomanacions de biografies de figures revolucionàries de les quals s’han escrit no només llibres, sinó també llibres bons i llegibles. La llista és completament arbitrària i personal.
- William Morris. De romántico a revolucionario, d’Edward Palmer Thompson
Una biografia extensa on la qualitat de l’historiador s’aparella amb l’interès del biografiat. En aquest llibre doncs es descobreix la vida d’una figura fascinant com William Morris. Un poeta romàntic anglès, amb importants idees contra la serialització de l’art i la bellesa —i impulsor del moviment Arts & Crafts—, un gran crític social del capitalisme industrial del XIX, un militant i conferenciant incansable i un militant socialista. En el llibre, es traça aquest trajecte amb un immens reservori de cites i exhaustiu treball de les obres de Morris. Hi apareixen doncs des de la poesia de ‘News from Nowhere’ o ‘The Pilgrims of Hope’ fins a les conferències i articles, molts d’ells convertits en llibres, com ‘Art under Plutocracy’, ‘How I became a Socialist‘, o ‘How we live and how we might live’. Una gran obra clàssica d’història cultural, publicada el 1955 a partir de les classes per a adults que E. P Thompson impartia, molt recomanable per a qui tingui interès en la interacció entre art-cultura-crítica social-socialisme. I també, per què no, per a qui comparteixi aquelles paraules del propi Morris: “the leading passion in my life has been and is hatred of modern civilization”.
- Antonio Gramsci. Vida de un revolucionario, de Giuseppe Fiori
Malgrat que s’han publicat recentment diversos textos biogràfics actualitzats i amb noves fonts com la de Angelo d’Orsi o Andrew Pearmain, la de Fiori, publicada el 1966 i traduïda per Jordi Solé Tura, encara és una lectura més que recomanable. Amb un estil fluït i una escriptura de les que t’apropen el personatge biografiat, aquest és un gran text per introduir-se en l’estudi d’Antonio Gramsci. En particular, aquesta és una biografia política —com s’ha tractat que ho fossin la major part d’aquesta llista— i es pot afirmar que ho aconsegueix. Així, un pot anar resseguint tots els moments claus —joventut, Biennio Rosso, fundació del PCd’I, empresonament, escriptura dels Quaderni— de la vida de Gramsci i del comunisme italià a través dels ulls i, especialment, les paraules del dirigent sard. Aquest fet li confereix una particular claredat i profunditat, especialment en la comprensió dels debats i el valor just de les idees en el context. Digne dels treballs on el biògraf sent una particular unió amb el biografiat que ultrapassa el simple interès literari o intel·lectual.
- Autobiografia, d’Angela Davis
Angela Davis va ser detinguda i condemnada a mort a principis dels anys setanta, però una immensa campanya internacional pel seu alliberament va permetre que fos alliberada, convertint-la al seu torn en un símbol de l’antiracisme. En sortir de la presó, Fidel Castro li va oferir la possibilitat d’un retir a l’illa de Cuba per a escriure precisament aquest text. Al final no ho va fer allà, però és un bon indicador del que representava —i representa— Angela Davis per al Moviment d’Alliberament Negre. Al llibre, s’hi troba una descripció que combina la seva experiència, des de les més particulars vivències a la presó o en la repressió quan el FBI la declara un dels criminals més buscats dels EEUU, amb les seves reflexions més polítiques sobre el rumb de la lluita. Uns anys seixanta i setanta en els que Angela formaria part alhora dels Black Panthers i el Partit Comunista, mentre feia la tesi doctoral sobre Kant amb Herbert Marcuse com a director. Com l’autobiografia de Malcolm X que va marcar a tants —com Muhammad Alí o Abdul-Jabbar— la de Davis va seguir en aquesta tradició autobiogràfica del Black Power. Aquest llibre transformaria profundament els estudis sobre raça i gènere a partir dels setanta, combinat amb una de les crítiques més eloqüents del sistema carcerari.
- Rosa Luxemburgo. Vida y obra, de Paul Frölich
Una biografia escrita per algú proper a la persona biografiada, per un company de lluites i de partit. És una obra publicada en la seva primera edició el 1939 —tot i que reeditada i ampliada al 1976— amb l’autor havent fugit d’un camp de concentració a Alemanya. Per tant, és un text escrit en unes condicions dures, entre exilis i repressions, salvant el material d’arxiu que es podia. Tot i així, la força del text es troba precisament en aquesta condició. El fet que l’autor fos també un revolucionari —fundador del Partit Comunista a Alemanya junt amb la mateixa Rosa Luxemburg— denota una comprensió molt precisa dels anhels i lluites de la biografiada. A voltes, les biografies més properes en el temps i entre autor i personatge són capaces de calibrar millor la rellevància precisa de fets i obres, més que biografies asèptiques posteriors on es pot perdre aquest nervi. Així, en aquest llibre el criteri central és la correlació entre obres i fets històrics. Apareixen contextualitzades les clàssiques publicacions de Luxemburg: ‘Reforma i revolució’ de 1899 com a crítica a la socialdemocràcia, i Bernstein; ‘Huelga de masas, partido y sindicato’ de 1906, després de la primera revolució russa, o el ‘Folleto Junius’ com a crítica de la posició de l’SPD respecte a la Primera Guerra Mundial.
- Leon Trotsky, profeta armat (1879-1921), d’Isaac Deutscher
Isaac Deutscher podia ser descrit en tres característiques, va dir Perry Anderson: olímpica serenitat, iconoclasta, visionari i quelcom d’astúcia política. La veritat és que part de certesa hi hauria en algú que sempre aniria a contracorrent. Membre del PC de Polònia als anys vint i trenta, on defensaria el frontpopulisme, biògraf de Stalin, trotskista, però que s’oposaria a la creació de la IV Internacional, una autoritat en història del marxisme i del socialisme i que prendria un paper rellevant i de referent en les protestes estudiantils dels anys seixanta a Berkeley, Colúmbia o Princeton. Els seus llibres prohibits a la Unió Soviètica, i ell seria apartat del sistema universitari a Anglaterra per ‘popes’ com Isaiah Berlin, se’l podia llegir, tot i això, sovint als òrgans de la Nova Esquerra, com la New Left Review o Les Temps Modernes. Hi ha qui l’ubica en el marxisme humanista. Sigui com sigui, aquest volum en concret de la trilogia biogràfica de Trotski es publicaria el 1954 i és un llibre magnífic en moltes qüestions, però especialment en una: en la tensió entre narrativa històrica i rigor explicatiu, la prosa de Deutscher troba un punt que poques vegades es veu en escriptures d’aquest tipus que acaba per permetre una lectura amable sense perdre l’exhaustivitat del treball ben fet. Tant del procés formatiu del propi Trotski com del de la Revolució Rusa mateixa. Al final de la seva vida, Deutscher deixaria inacabada una biografia de Lenin.
- Karl Marx. Una biografía, de Sven-Eric Liedman
En els més de 140 anys que fa de la seva mort s’han publicat centenars o milers de textos, articles o llibres biogràfics sobre Karl Marx. Des dels treballs de Mehring, Karl Korsh, McLellan, Sperber o Stedman Jones i inclús més recentment en la primera part de quatre de Heinrich o els treballs de Marcello Musto, traduïts al català. No obstant, si es busca un sol volum biogràfic actualitzat —fins on ens és possible, ja que l’edició crítica de tots els materials de Marx i d’Engels (MEGA) encara no es troba ni molt menys finalitzada— aquest és el de Liedman. Una vida d’escriptura i polèmica, política i revolucions, des de la seva joventut escrivint a la Nova Gaceta Renana a Alemanya, al seu pas per París on viuria les revolucions del 1848 i escriuria el text polític possiblement més influent de la història de la humanitat. Després, tocaria buscar refugi a Gran Bretanya on, gràcies als diners del seu amic Engels, es dedicaria a escriure — El Capital— i a organitzar la Internacional, i en mig, la Comuna de París de la que Marx va saludar com un nou pas històric en la lluita entre capital i proletariat. Aquesta biografia es pot llegir en combinació amb tants textos com es vulgui, però a nivell biogràfic sí que agraeix la combinació amb ‘L’últim Marx’ de Musto, ja que Liedman no aborda amb tanta profundidat el darrer interès de Marx en la crítica al seu etapisme amb els debats amb Vera Zasulich.
- Salvador Seguí, el Noi del Sucre, Manuel Cruells
Aquesta és una biografia escrita encara durant l’antifranquisme i això implica que es tracta d’una vindicació militant del personatge, però el seu torn, que en més de cinquanta anys, no se n’ha escrit cap altra d’actualitzada tant en mètodes com enfocaments historiogràfics. Tanmateix, aquesta és una biografia interessant d’un revolucionari central de la història catalana i espanyola. Una figura talment central que també no pocs han tractat d’apropiar-se, amb la conseqüència d’allunyar-se d’un ver reconeixement i estudi de la seva vida i obra. En aquest cas, Manuel Cruells va escriure una biografia que era a la vegada una història més ampla de la classe treballadora, la seva organització i el seu actuar durant aquest període. Des de la primera vaga general del segle XX al 1902, a la Solidaritat Obrera, la Setmana Tràgica, la CNT, les vagues de 1917 i 18, la Canadenca i el mític míting de les Arenes, el lock-out, el Sometent i el pistolerisme i fins al seu assassinat. Tot això en menys de vint anys, gens malament. Sobre la vida de Seguí es pot llegir també la novel·la històrica d’Antonio Soler.
- Pasionaria: La vida inesperada de Dolores Ibárruri, Diego Díaz
La Pasionaria de Diego Díaz es publicaria pel centenari de la fundació del PCE, el 2021. Aquesta és una biografia actualitzada, amb els enfocaments historiogràfics actualitzats i al dia. Es fixa en el moviment obrer com a agent il·lustrador de les masses en la primera dècada del segle XX, la relació entre classe i gènere, l’alienació militant de la vida personal i l’espiral autodestructiva de l’estalinisme. Com podem llegir, la seva pròpia mare li va pronosticar a Dolores una vida d’«hilar, parir y llorar», però aquesta, que va deixar d’estudiar a 15 anys i volia ser mestra, va trobar en la militància i la política la seva Universitat. I talment ho va fer així que va passar de fregar la seu socialista local a secretària general del PCE i despatxar de tu a tu amb Azaña. Un glitch en la vida que es podia esperar en una dona de classe obrera de llavors. D’aquí la vida inesperada. Al llarg de la seva vida, seria una gran organitzadora de dones a la Asociación de Mujeres Antifascistas (AMA, 1933). A partir d’aquí, apareix el mite dels discursos antifeixistes —el seu «No pasarán!»—, on tothom destaca la feresa dels discursos d’una bolxevic que vestia com una dona tradicional. Una dona que amb la seva senzilla presència, el seu dol resistent, va representar la dignitat de tot un poble, tal com cantava Ana Belén en la seva “Veremos a Dolores caminar”. En la biografia de Díaz apareixen també les ombres del seu alineament amb l’estalinisme i on només criticaria l’URSS a la Primavera de Praga de 1968. Per acabar, la seva imatge al congrés dels diputats junt amb Rafael Alberti es convertiria també en fotografia de la Transició. Una altra vida de pel·lícula, que en algun moment veurem.
- Abdó Terradas. Primer apòstol de la democràcia catalana (1812-1856), Josep Soler
Aquest llibre possiblement el més difícil de trobar de la llista. Potser per algun tipus de llicència d’algun lligam intertemporal, les vides tant del biografiat com del biògraf són dignes de narrar. Comencem per Josep Soler Vidal, nascut a Gavà l’any 1908 i la seva pròpia trajectòria vital és part d’una de les branques de les esquerres catalanes. De jove passaria per l’Ateneu Enciclopèdic Popular i formaria part del Partit Comunista Català que s’integraria en el Bloc Obrer i Camperol, seria part de la guàrdia personal de Macià i enlloc de al POUM, passaria al PSUC al 36. Posteriorment marxaria a l’exili a Mèxic i en tornar als anys seixanta participaria a l’antifranquisme, formant part del PSAN i col·laborant amb l’Assemblea de Catalunya. L’any 1983, amb 75 anys publicaria aquesta biografia amb pròleg de Josep Termes. Tota una trajectòria. Ara, si agafem la vida del biografiat veiem que Terradas neix a Figueras, anirà a l’escola i institut a Perpinyà on entrarà en contacte amb idees avançades. De fet, Terradas serà l’impulsor del primer republicanisme a Catalunya i l’estat, del primer comunisme —a través de Babeuf, llegint a Buonarroti— i dels primers demòcrates. També serà dels primers en defensar el català per al teatre i els mítings polítics. Prendria part en les bullangues, seria escollit i reescollit alcalde de Figueras en cinc ocasions (ja que el deposaven i tornava a sortir), passaria per la presó, aquí i a França, va patir el desterrament, discutiria amb els utopistes icarians del seu partit que van marxar a Texas i en el marc de la repressió posterior a la primera vaga general de la història catalana i espanyola, tornaria a ser acusat de destorbar l’ordre públic. Moriria amb 43 anys desterrat a prop de Càdis al 1856. Dues vides trepidants, una mica de l’estil ‘Una batalla tras otra’.
- Vida y sacrificio de Companys, Ángel Ossorio y Gallardo
El biògraf de Lluís Companys en aquest cas, seria un exmembre del maurisme, la branca conservadora del turnisme canovista. Amb aquesta informació, un podria esperar que el text fos crític o fins i tot difamatori. Per contra, aquest llibre és possiblement la publicació més laudatòria de la llista. Com un cristià social ex-membre del Partido Conservador va acabar escrivint una biografia com aquesta de Lluís Companys? Bé, la veritat és que Ossorio dimitiria ja del càrrec de Governador Civil de Barcelona perquè es negava a utilitzar l’exèrcit per reprimir als revoltats de la Setmana Tràgica. Des de llavors, sempre es definiria com un catòlic social, un monàrquic sense rei i algú que sempre havia picat a les portes de la dreta, però només se li havien obert les de l’esquerra. Així, ell seria l’advocat de Companys en el judici pels fets del 34 i donaria suport al Front Popular. Així, aquesta semblança biogràfica reeditada per Público, en la última operació cultural d’esquerres rellevant a l’Estat, és el llibre menys objectiu, però possiblement el més més vibrant. Potser com els pròpis discursos d’un heroi de l’antifeixisme amb una capacitat d’oratòria ‘mitinera’ que en el seu temps només podia comparar-se a un Seguí o un Lerroux. Les últimes línies del llibre escrit originalment 3 anys després de l’únic afusellament d’un president europeu democràticament escollit en són un bon testimoni: «Las balas acribillaron tu cuerpo pero tu pensamiento, tu sentimiento y tu gloria no hay balas que las acribillen. Pasarán los años y toda la piedra de Cataluña será poca para erigirte lápidas y estatuas. Pasarán los años y los sucesores de tus asesinos alentarán corroídos por el bochorno propio y el desprecio ajeno. […] Pasarán los años y las multitudes enardecidas seguirán aclamándote como sacrificado por su causa. Pasarán los años y los niños catalanes se educarán reverenciando tu nombre, bendiciendo tu memoria, conmoviéndose ante tu grandeza».
Per últim, s’ha decidit incloure biografies no traudÏdes:
- Robespierre, George Rudé
Malgrat que tinguem la gran biografia de McPhee publicada al 2012 i el de Rudé sigui de 1976, aquesta és una biografia interessant per alguns motius. En primer lloc, perquè George Rudé és un representant il·lustre del brillant grup dels historiadors marxistes britànics i ens assegura un enfocament de la ‘història des de baix’, vacunada contra les perspectives providencialistes de la història, com a la ‘Història dels Grans Homes’, obviant l’acció o relació amb les masses. En segon lloc, perquè es tracta més aviat d’un assaig biogràfic interpretatiu centrat en la seva concepció política en diversos aspectes, com la Llei de Màxim General, que fixava preus màxims en productes de primera necessitat, el Dret a l’existència, la concepció de la nació, la virtut o la república. Per a qui vulgui quelcom més compacte i més al gra, i menys detalls ‘de canvis de residència’, val molt la pena, però només està en anglès i italià.
- Gracchus Babeuf, Jean-Marc Schiappa
Juntament amb Saint-Just i Robespierre, Babeuf representa un paper en aquest triumvirat revolucionari durant la Revolució Francesa. Gracchus Babeuf va ser el primer comunista de la història, un personatge misteriós que moriria guillotinat el 1797 per haver encapçalat la Conjugació dels iguals l’any anterior. Allò que va ser anècdota —la revolta es va aturar molt fàcilment—, es convertiria en episodi central en la història del socialisme i comunisme que estava per venir. Especialment perquè Buonarroti que hi participaria, en podria escriure un text on s’explicava els fets i intencions el 1828, però centralment perquè és el primer cop que no només es plantegen idees comunistes, sinó que es troba una acció política conseqüent per a aplicar-les. Aquest llibre, publicat en francès el 2023 és ell treball definitiu a qui Schiappa anomena correctament “el primer comunista polític”.
- Jean Jaurés, Jean Numa Ducange
Hi ha figures de les esquerres que són molt rellevants en la seva història política nacional, però que, malgrat tot, són grans desconegudes a escala internacional de la història del moviment obrer. Això pot passar especialment quan aquests polítics i intel·lectuals han destinat una bona dosi de temps a estudiar la història pròpia del país i a pensar en un marc molt autocentrat. Aquesta és una crítica que s’ha pogut fer als historiadors marxistes britànics, a alguns textos de Gramsci i passa amb diverses figures de la nostra història. El cas de Jean Jaurés n’és un altre que clarament cau en aquest sac. El que seria possiblement el líder de la Segona Internacional Socialista que més combatria la ortodòxia mecanicista, va dedicar un dels seus millors llibres a l’estudi precisament de la Revolució Francesa (i que va categoritzar com a dues revolucions, on va triomfar la burgesa derrotant a la popular). També és un gran pensador de la nació cívica francesa, (només realitzable en el socialisme) i de la tensió entre partit i sindicalisme revolucionari de la Carte d’Amiens, entre d’altres. La seva mort, com a màrtir de la pau enfront de la guerra imperialista del capital, el convertiria en una figura de ressò internacional, però com a símbol més que referent teòric o polític. Aquest treball de Ducange ben bé pot servir per esmenar aquest camí.
- Tom Paine and the Promise of America, Harvey J. Kaye
Tom Paine és conegut als EUA com a un dels pares fundadors i poc més. Però com considera Harvey J. Kaye —el gran historiador sobre els historiadors marxistes britànics—, la seva figura va molt més enllà. Com s’explica en aquesta interpretació biogràfica —l’anomenarem així, ja que existeixen altres biografies—, Paine va jugar un paper determinant durant la creació dels EUA. Amb la publicació de Common Sense el 1776, que va desencadenar l’accelerament de la Revolució Americana en sentit republicà i cap a la declaració d’independència. Amb el seu simple lema de ‘No kings but God’ o ‘Here the law is king’ i la capacitat d’expansió entre les masses que va tenir entre les 13 colònies —més enllà de les elits—, va ser clau en el projecte que ell anomena “the promise of America”, llavors la primera república moderna de la història humana. Tota una tradició americana contra el despotisme que potser avui costa de veure en un país més conegut per l’imperialisme, però que encara reverbera en les marxes organitzades per AOC i Bernie Sanders sota el lema ‘No Kings’. Tornant a Paine, aquest va tenir un paper internacional en el segle XVIII. Va escriure ‘Rights of man’, en defensa de la Revolució Francesa contra el pare del pensament conservador Edmund Burke. Aquest seria un dels llibres més llegits a la Gran Bretanya en el període de formació de la classe obrera. Posteriorment, el mateix Paine seria elegit diputat de la Convenció nacional a França el 1792. La influència posterior de la seva obra ha estat massiva. Kaye explica com des de Lincoln, fins als antiesclavistes, les feministes o el moviment obrer farien seves les idees. Fins i tot, retornaria durant el seixantisme del XX i com ens recorda a tall d’anècdota l’autor, surt en una cançó de Bob Dylan.
Per últim últim, s’ha decidit demanar un bonus track a Gerard Serralabós:
Allende. La biografía, Mario Amorós
Salvador Allende és una figura universal que inspira moviments socials i partits polítics arreu del món, una influència que es manté ben viva al nostre territori. Serveixi com a exemple d’un llegat en disputa l’anècdota del darrer acte d’homenatge al líder xilè que se celebra cada onze de setembre a Barcelona, quan veïns del barri de Vallcarca en risc de desnonament van denunciar la hipocresia del partit que governa a l’Ajuntament: “Jaume Collboni, què vols ser: un Allende o una Ayuso?”. Mario Amorós ens endinsa en la vida del compañero presidente en la nova versió (2023) de la monumental biografia que va publicar el 2013, ara reescrita, resumida i actualitzada. Autor de nombroses biografies (Víctor Jara, Pablo Neruda, Miguel Enríquez, Pinochet, la Pasionaria, el sacerdot revolucionari Antoni Llidó), Amorós recorre la vida de l’etern candidat de l’esquerra que el 1970 va aconseguir arribar a la presidència amb la promesa d’iniciar la via al socialisme en democràcia, pluralisme i llibertat. Mil dies després, la revolució con sabor a empanada y vino tinto que havia fet tremolar a Kissinger i Nixon va acabar amb la tràgica immolació del líder de la Unidad Popular al Palacio de la Moneda. Al llarg de les gairebé quatre-centes pàgines, Amorós combina l’anàlisi política del Gobierno de los trabajadores amb les anècdotes del “metge, socialista i massó”, que va arribar a defensar el seu honor en un duel a mort a trenc d’alba propi d’un western amb un senador que l’havia acusat de pertànyer a un partit finançat per la dreta. També ens recorda l’admiració mútua amb el Che Guevara, qui va regalar-li un dels primers exemplars de La guerra de guerrillas amb una reveladora dedicatòria: «A Salvador Allende, que por otros medios trata de obtener lo mismo. Afectuosamente, Che». Per a qui tingui interès en aprofundir en la relació de Xile amb Cuba durant la Guerra Freda, recomanem la biografia sobre la Tati, filla d’Allende, escrita per la historiadora anglesa Tanya Harmer: Beatriz Allende. Una vida revolucionaria en América Latina durante la Guerra Fría (2025, LOM).
