Escrivia el pedagog comunista Célestin Freinet, en el seu pòstum Pour l’ecole du peuple, que la reforma de l’escola al servei dels infants havia de ser-ho en un “món que esperem que sigui el del socialisme triomfant”[i]. Militant de la Secció francesa de la Internacional Comunista des de 1925 Freinet va exercir una enorme influència sobre els mestres obrers de Catalunya durant els anys trenta, sobretot entre anarquistes i comunistes. No només per les seves concepcions al voltant d’una proposta pedagògica que prefigurés la societat socialista sinó també per entendre que tota reforma pedagògica per a triomfar havia de combinar-se amb un pla general de redistribució de la riquesa. Així, el pedagog comunista considerava que els mètodes d’ensenyament havien de ser part de la lluita política i social —“Quan el poble accedeixi al poder, tindrà la seva escola i la seva pedagogia. El seu accés ja ha començat”[ii].
Una aspiració influent entre els militants comunistes del Bloc Obrer i Camperol[iii] que formarien la seva escola de formació, l’Escola Marxista, un apartat important a pensar en una pedagogia i en una escola socialista, d’aquí l’ímpetu del BOC, com declararia Jaume Miravitlles: “Vet ací, estimats companys del Bloc Obrer i Camperol, quin es el programa constructiu del proper hivern: Estudiar, estudiar i estudiar”[iv]. Un impuls compartit pel conjunt del moviment obrer que per mitjà de l’Ateneu Enciclopèdic Popular dedicaria dos congressos a pensar sobre pedagogia: el Congrés d’Educació General i el Congrés d’Educació Social —amb tal èxit que se’n faria un de tercer al 1933. Hi havia un element que destacava pel que feia a la tasca de construcció del sistema d’educació pública: la creació d’una Escola Única, és a dir, la supressió de l’escola privada. Aspiració compartida per republicans d’esquerres com el ministre d’Instrucció Pública i Belles Arts, Marcel·lí Domingo. A Catalunya va ser el Grup de Mestres Batec el que plantejava la reforma pedagògica a partir d’aquest punt, l’escola laica, pública i única, amb l’ideal de “despertar en el poble, l’amor a l’escola” —segons declarava un dels seus membres—[v]. Un ideal pedagògic inspirat en el mestre francès que arribaria a ser convidat per l’Escola d’Estiu de la Generalitat el juliol de 1933 per a dissertar sobre «Una tècnica nova de l’escola» i «El cooperativisme al servei de l’escola» —una influència tal que a Lleida s’organitzaria el Primer Congrés Freinetià Espanyol. Moltes de les idees del qual però no es posarien realment en pràctica en tota la seva profunditat radical fins al 1936 quan mestres militants comunistes i anarquistes arribin al poder —com Víctor Colomer conseller de Cultura a l’Ajuntament de Barcelona pel PSUC. Ja que si bé la República havia encetat el camí tot prohibint les escoles privades religioses —en particular les dels jesuïtes— i partits republicans de govern com Esquerra República de Catalunya havien proclamat en el seu programa “la necessitat d’una escola única, unificada sota el control de l’Estat, obligatòria i gratuïta, neutra pel que fa a la consciència del nen i regida per professionals preparats i degudament remunerats”[vi]. Seria però el moviment obrer qui imposaria aquest programa educatiu a partir de la revolució de juliol del 36 —que en el cas del BOC es plantejava com a prioritat des de les eleccions municipals d’abril de 1931 i per part de la CNT es formularia un programa pedagògic en el quart congrés celebrat al maig del 36.
En tot cas, la revolució assoliria el programa republicà d’abolició de l’escola privada burgesa tot superant-lo en situar-lo en un nou paradigma educatiu en bona mesura inspirat en Freinet. La creació el 29 de juliol del Consell de l’Escola Nova Unificada partia d’aquesta victòria material: la clausura de totes les escoles religioses i la confiscació dels seus locals. Avenç que permetia encetar el nou curs de 1936 amb un increment espectacular de places educatives. Un avenç que consignava les demandes postulades pels mestres durant les decisives eleccions guanyades pel Front Popular. Quan la Federació Espanyola de Treballadors de l’Ensenyança havia postulat un programa basat en la confiscació de l’escola privada, l’ocupació dels mestres a l’atur, la creació d’un estatut del magisteri o la supressió del col·legi oficial de doctors i llicenciats, entre d’altres. Un programa que per al secretari general del sindicat, el comunista Cèsar Garcia garantia al “proletariado la traza de la estructura pedagógica de la República del porvenir”[vii]. Tanmateix, només el moviment obrer aconseguiria amb el seu impuls socialista acomplir les promeses, de la República primer, del Front Popular després. Una tasca que el diputat del POUM Joaquim Maurín, mestre de professió, destacaria com peça cabdal de la republicanització de l’ensenyança a partir d’unir les reivindicacions político-econòmiques i les republicano-morals, consistents aquestes en garantir professorat a totes les escoles, equiparació salarial amb els funcionaris més ben pagats de l’Estat, la Guardia Civil, i abolir l’escola privada religiosa. Així en la darrera intervenció parlamentària de Maurín aquest plantejaria: “Si donde las Congregaciones religioses ejercen la enseñanza se coloca a estos maestros cursillistas y se suprime radicalmente la instrucción por parte de esas Congregaciones los maestros entonces podrán encontrar ocupación y habrá hecho una labor formidable en el sentido de la republicanización de la enseñanza”[viii].
Aquesta utopia seria possible al juliol del 36 amb el CENU. A Catalunya, el Diari Oficial de la Generalitat saludava així la revolució: “l’hora d’una nova escola que no solament substitueixi el règim escolar que acaba d’enderrocar el poble”. D’entrada l’escolarització total es produiria amb l’obertura massiva d’escoles i línies moltes d’elles en convents expropiats. Confiscació de la que no es lliurarien tampoc institucions laiques burgeses com l’Ateneu Barcelonès, nacionalitzat per la Generalitat a finals d’octubre del 36. De fet, la confiscació de les escoles privades permetia acomplir, i superar, l’objectiu consignat en l’Estatut de Núria de 1931: l’ensenyament obligatori i gratuït del català a l’escola primària. Doncs, el CENU, presidit per l’anarquista Joan Puig estenia el català al conjunt del sistema educatiu, a més a més de la gratuïtat en tots els seus graus i l’esperit igualitari —fent així del i la mestra el vapor revolucionari d’aquest nou règim escolar, que serà l’objecte a abatre pel feixisme —el general Mola dirà que calia no deixar cap mestre viu.
Pot semblar fora de lloc evocar, sintèticament, les lluites educatives dels anys trenta ara bé si hi ha un sentit a destacar per a pensar les lluites polítiques i social en l’àmbit educatiu actual, és la constatació de que es miri l’espectre que es miri tots els sectors educatius d’aleshores tenien un programa de reforma pedagògica i escolar —del qual l’elevació dels sous, sens dubte important, sobretot per a les categories laborals més precàries, era un punt més del programa, però només això.
Quelcom d’aquest impuls de lluita pedagògica sembla rebrotar a partir d’un cicle de lluites que ha destacat precisament per la mobilització del professorat més precari i no organitzat. En una dinàmica de lluita que recorda les vagues i els piquets protagonitzats per joves treballadors i treballadores del moviment francès Bloquons Tout a l’hora de tallar carreteres. Precisament l’acord objecte de votació ha estat tancat amb uns guanys salarials que no poden satisfer ni tant sols al professorat benestant. Les anàlisis triomfalistes que alguns han escampat no poden deixar de produir l’efecte de ser interessades per a justificar el paper de certes direccions sindicals. I tot i així és difícil que aquestes s’escapin de la demolició en curs del sistema escolar públic per mitjà de tancaments de centres i línies més o menys encobertes. Fins i tot l’elit docent més benestant acabarà sofrint aquesta estratègia que obre un nínxol de mercat enorme a totes les escoles privades dirigides per fundacions, congregacions catòliques i societats mercantils —que constitueixen el 70% de la xarxa concertada—, que es poden beneficiar de la destrucció programada de l’escola pública. De fet, la xarxa privada i concertada representa actualment el 32% del Servei d’Educació de Catalunya —una xifra que supera el 54% a Barcelona— i que acapara més de 1.600 milions d’euros anuals dels pressupostos de la Generalitat.
L’anàlisi de l’inici del curs escolar 2025/26 a Catalunya de les Associacions Federades de Famílies d’Alumnes de Catalunya (octubre 2025) ha senyalat aquesta tendència inquietant de tancament de línies del sistema públic mentre s’obren de nous a la concertada, particularment en l’educació infantil. Una dinàmica d’absorció en un país que és el quart de la Unió Europea amb major pes de l’escola privada concertada en el sistema educatiu: un pes que arriba a quasi el 34% de l’alumnat matriculat —mentre que a la República Francesa és menys del 20%. I encara es demana, com feia l’exdirigent de Junts Ramón Tremosa a principis d’aquest any, que es sufragui totalment l’escola concertada, és a dir: pagar les matrícules de la petita, i no tant petita, burgesia, mentre es desballesta l’escola pública. Davant d’aquesta tendència que suposa una ofensiva de classe per esclafar el sistema públic educatiu per a imposar sobre les seves cendres un de concertat sobten les prioritats que han escollit certes direccions sindicals a l’hora d’arribar a acords en l’actual cicle de lluites. Acords que en cap cas s’oposen a aquesta tendència.
El confusionisme i la manca d’un programa real per a negociar podrien explicar aquesta mena de xantatge disfressat d’ultimàtum amenaçador contra la pròpia comunitat educativa en el preacord —quelcom realment sorprenent. Com a professor actualment a l’atur no hi puc votar, però de poder-ho fer, penso que votar pel No seria un vot per mantenir la unitat del moviment educatiu que l’acord d’USTEC i ASPEPC ha trencat instal·lant un perillosa fractura entre els treballadors de l’educació en instal·lar la idea que hi ha demandes de primera classe, les càtedres per exemple, i de segona entre el professorat. Tanmateix, sigui quin sigui el resultat, la lluita de classes està més que viva a l’escola i sembla que rebrota la tècnica Freinet, és a dir, la de tornar a pensar en l’educació al servei de la classe obrera a partir d’enfrontar-se obertament amb l’escola privada i concertada que santifica la desigualtat de classes.
Notes
[i] Freinet, Célestin: Por una educación del pueblo, Barcelona, Editorial Laia, 1976, p. 10.
[ii] Aisa, Ferran: Mestres, renovación i avantguarda pedagógica a Catalunya, Barcelona, Edicions de 1984, 2007, p. 147.
[iii] Veure: Aisa, Ferran: El laberint roig. Víctor Colomer i Joaquim Maurín, mestres i revolucionaris, Lleida, Pagès Editors, 2005.
[iv] L’Hora, 22 d’agost de 1931.
[v] Salvador Ambrós a La Jornada, 2 de gener de 1934.
[vi] Citat en Aisa, op. cit., pp. 156.
[vii] Citat en Aisa, op. cit., pp. 169.
[viii] Intervenció del 8 de juliol de 1936 a: Joaquim Maurín, Intervenciones parlamentarias, Barcelona, Editorial Marxista, 1937, p. 20.
