Dirigent del Comité Coordinador Estudiantil No-Violent (SNCC en les sigles en anglès) i dirigent honorífic de les Panteres Negres Stokely Carmichael representà als anys seixanta i setanta del segle passat un horitzó socialista per al moviment d’alliberament negre ―plasmat en el seu llibre, escrit amb Charles V. Hamilton, Poder Negro (Siglo XXI, 1967). Influït per Malcolm X instà al moviment pels drets civils afroamericà a abraçar l’antiimperialisme convidant a Martin Luther King a oposar-se a la guerra del Vietnam. Posteriorment, Carmichael esdevindria un referent del socialisme panafricà en exiliar-se a Guinea i assessorar al seu president Ahmed Sékou Touré. Alhora, Carmichael col•laborà amb els esforços revolucionaris de Cuba tot participant de les conferències antiimperialistes de la Tricontinental, essent nomenat membre del seu secretariat executiu. El següent article és una anàlisi publicada a la revista de la Tricontinental sobre la relació entre racisme, xovinisme i imperialisme, i la postulació d’una estratègia antiimperialista i antiracista global.
La consigna “Poder Negre” va sorgir perquè els afroamericans als Estats Units es convenceren que, amb anterioritat al 1966, els que estaven dirigint la lluita no exigien el poder, sinó que demanaven d’altres coses intranscendents: clamaven per l’amor, per la no-violència, per la pau, i un axioma polític és que si un vol instituir canvis, no necessita amor, ni no-violència, ni moralitat. El que un necessita és el poder. Com que ja s’ha comprès perfectament bé que el poder és el que les masses dels Estats Units necessiten, si pretenem obtenir el seu alliberament, nosaltres exigim el Poder Negre.
El que ha succeït és que, havent viscut als Estats Units durant quatre-cents anys, els afroamericans reconeixen perfectament com de profund és el racisme als Estats Units. Al contrari de molta gent del Tercer Món, que viu fora de Nord-Amèrica, i mai té la oportunitat de comprovar aquest racisme, nosaltres hem viscut allà durant quatre segles, i hem comprovat la profunditat del racisme, per la qual cosa hem de lliurar una lluita en dos fronts: contra el racisme i contra l’explotació, els resultants del sistema capitalista.
Moltes persones que viuen fora dels Estats Units no li donen tanta importància al racisme com a l’explotació, però aquests dos problemes estan molt ben delineats per a nosaltres als Estats Units, per múltiples raons. Tenim una societat completament blanca, la qual durant quatre-cents anys ha gaudit del luxe que li ha proporcionat la nostra suor, nosaltres hem estat esclaus, i cap d’ells ha protestat per això. Quan es va produir la Guerra Civil, a la segona meitat del segle XIX, no es va iniciar amb l’objecte d’alliberar als esclaus. Aquesta guerra es va originar perquè es va plantejar si el nord podia o no controlar el país, o si seria el Sud el que el controlaria. La qüestió de l’esclavitud era simplement quelcom colateral. En realitat, la guerra va començar al 1861, i Lincoln no va firmar la Proclamació de l’Emancipació fins al 1863, i ell mateix va dir, en diverses ocasions, que si li fos possible salvar la Unió, sense donar la llibertat als esclaus, així ho faria, ja que el seu càrrec li exigia preocupar-se pels Estats Units i no pels negres.
Tenim la impressió que els habitants del Tercer Món no comprenen en realitat la mena de racisme que hem de combatre. Sovint se’ns pregunta que per què nosaltres no unim les nostres mans amb les dels treballadors blancs dels Estats Units. No ho fem, no només pel racisme subconscient del treballador blanc, i la classe treballadora blanca en particular, els quals estimen que només pel fet de ser blancs són millors que nosaltres, sinó també perquè la classe treballadora blanca és una part integral de la societat capitalista nord-americana, i són una part integral d’aquesta societat perquè, quan la classe treballadora blanca dels Estats Units es va organitzar, la seva lluita no va ser pel control dels mitjans, ni per la redistribució de les riqueses als Estats Units: la seva lluita va ser simplement per a obtenir més diners. La única cosa que els preocupava era aconseguir més diners.
Els capitalistes dels Estats Units, que aleshores governaven el país, decidiren, amb la fi d’obtenir encara més diners i al mateix temps evitar els inevitables conflictes de classes als que es refereix Marx, explotar a d’altres països al Tercer Món. Els seus beneficis augmentaren, i en llançaren una part dels mateixos a la classe treballadora blanca, la qual els acceptà, i per tant, resultava que ara la classe treballadora blanca estava gaudint també dels diners obtinguts amb la suor del Tercer Món, per tant passaren a ser part integral del sistema. Ells han de lluitar per a mantenir-lo, ja que si no ho fan, hauran de lluitar per obtenir un nou sistema.
Tot i que nosaltres opinem que un nou sistema seria millor per als treballadors blancs d’Amèrica, ens és impossible convèncer-los d’això, doncs temen perdre la seguretat econòmica que gaudeixen ara mateix, per a lluitar per una altra mena de sistema polític que els resultaria més profitós. I per tant, lliguen la seva sort amb l’estructura del poder dels blancs als Estats Units. No treballaran conjuntament amb nosaltres fins que no desenvolupin una consciència revolucionaria i comencin a lluitar per a canviar el sistema, però nosaltres no podem esperar a que això succeeixi, i per tant, hem de lluitar sols.
Nosaltres instintivament ens aliem amb els pobles del Tercer Món perquè ens considerem, i en realitat som, una colònia dins dels mateixos Estats Units, de la mateixa manera que els pobles del Tercer Món són colònies fora dels Estats Units. La mateixa estructura de poder que els explota i els oprimeix, ens explota i ens oprimeix a nosaltres, ens saqueja els nostres recursos dins la colònia en la que vivim, de la mateixa manera que els saqueja a ells pels recursos en les colònies externes. Per tant, encara que les nostres fites fossin diferents, encara que els nostres objectius fossin diferents i les nostres ideologies fossin diferents, el nostre enemic és el mateix i en realitat la única manera en que tots nosaltres podrem ser alliberats serà quan tots ens unim i derrotem al nostre enemic comú. I hem d’unir-nos per a derrotar l’enemic, perquè no estem lluitant contra un capitalisme aïllat, estem lluitant contra el capitalisme internacional, i com que les potències imperialistes del món han internacionalitzat el seu sistema, nosaltres també hem d’internacionalitzar el nostre, a fi que la nostra lluita sigui una lluita internacional.
És per això que les paraules del Che, quan diu que hem de crear dos, tres o més Vietnam, prenen un significat tant important per a nosaltres, una vegada hem reconegut la importància d’internacionalitzar la nostra lluita.
El nostre alineament amb el Tercer Món depèn d’alguna cosa més que del fet que tinguem un enemic comú, per tant, a nosaltres ens resulta més important alinear-nos amb el Tercer Món que per aquest alinear-se amb nosaltres. Això és així perquè els Estats Units han utilitzat la nostra raça, una i altra vegada, per a lluitar en totes les seves guerres imperialistes, i som nosaltres els que els hem servit de carn de canó en totes les seves guerres. Per tant, hem de desenvolupar una mena de relació amb el Tercer Món, a fi que la nostra raça comenci a comprendre que la seva lluita és afí a la lluita del Tercer Món, i que per tant, no podem permetre a l’Amèrica blanca que ens utilitzi per a lluitar en les guerres imperialistes per a que pugui continuar subjugant als pobles. Una vegada que aconseguim que el nostre poble comprengui això, es negaran a lluitar en les Forces Armades dels Estats Units. Una vegada que haguem disminuït el potencial bèl•lic dels Estats Units, es veuran obligats a enviar a d’altres a lluitar a fora, amb el que tindrem la totalitat de les nostres forces dins dels Estats Units.
Nosaltres veiem als Estats Units com un enorme pop, els tentacles del qual s’estenen per tot el món, i l’ull mateix es troba als Estats Units. Cuba ja ha tallat un dels seus tentacles, Vietnam n’ha lligat un altre, tot i així, la resta de tentacles segueixen solts, i cada vegada que s’inicia una lluita els Estats Units immediatament estiren els altres tentacles… Si nosaltres poguéssim aconseguir que d’altres pobles amarressin els altres tentacles dels Estats Units nosaltres ho aprofitaríem i, mentre aquests tentacles estiguessin ocupats, podríem apunyalar-li l’ull al pop. Aquesta seria la nostra tasca dins del país, per tant, si podem aconseguir que els pobles comencin a lluitar contra els Estats Units, mentre nosaltres hi estem lluitant des de dins, això ens faria més fàcil derrotar al pop, i això és el que hem de fer, si en realitat anem a aconseguir derrotar-lo.
Si permetem als Estats Units que continuï lliurant una lluita, i després una altra, i després una altra, continuarà així indefinidament, però si es veuen forçats a fer front a diverses lluites al mateix temps, seria possible derrotar-los quasi immediatament. En això rau, precisament, la importància del nostre alineament amb el Tercer Món.
Però hi ha a més a més una altra raó. El que la societat blanca d’Occident ha fet, on sigui que ha arribat, es trasplantar als diferents pobles i situar-los en diferents països, ha pres als africans i ens ha regat per tot el territori de les Illes del Carib, a través de tota Sud-Amèrica i per suposat, als Estats Units, ha pres als indis, i ha fet el mateix, tant amb els indis americans com amb els de la Índia, així com amb els xinesos, i el que generalment succeeix és que, cada vegada que els pobles d’aquests països comencen a moure’s i a lluitar pel seu alliberament, els imperialistes comencen a utilitzar el problema de la raça i la cultura per a mantenir-los dividits. Un clar exemple d’això en seria la Guyana d’avui en dia, on els indis estan lluitant contra els negres, o a Malaia, on els britànics tenen als indis lluitant contra els xinesos i els malais.
Aquestes tàctiques són molt convenients per a les potències imperialistes, ja que, mentre mantenen a aquestes races lluitant entre elles, continuen explotant-les. Per això si nosaltres aconseguim unir-nos, i els indis no segueixen lluitant contra els negres a Guyana, sinó que, pel contrari, ambdós s’uneixen i comencen a lluitar contra els Estats Units, i si podem fer això a Malaia -on els xinesos no lluitaran contra els indis ni els malais, sinó que els tres s’uniran per a lluitar contra els anglesos- aleshores ens seria molt més fàcil derrotar les potències imperialistes arreu del món. Així és que la qüestió de la unió del Tercer Món per a convertir-se en una força homogènia és molt important per a nosaltres, ja que també als Estats Units tenim aquest mateix problema, per exemple, prenem el problema dels negres i la gent de parla hispana que viu als Estats Units: durant molts anys aquests dos grups s’han mirat mútuament amb hostilitat, i han lluitat els uns contra els altres, especialment els porto-riquenys i els negres de Harlem i de Chicago, i el que ha ocorregut amb això és que, mentre aquests grups han estat lluitant entre si -a vegades en sagnants picabaralles de carrer- l’estructura del poder blanc s’ha fet enrere, i els ha contemplat rient-se’n. Desgraciadament per a ells, i afortunadament per a nosaltres, ara, degut al treball concret d’organització que hem dut a terme, estem aconseguint que els porto-riquenys i els negres marxin junts pels carrers i junts lluitin contra la policia. Si és possible utilitzar aquesta tàctica dins dels Estats Units, aleshores, nosaltres esperem poder utilitzar això com a exemple per als nostres germans arreu del Tercer Món.
Pel que fa a les qüestions econòmiques, estem molt endarrere d’altres pobles del Tercer Món, per nombroses raons: com que vivim dins dels Estats Units, ens seria molt difícil apoderar-nos del poder i fer una revolució per a redistribuir les riqueses. Abans que això pugui arribar a ocórrer necessitaríem d’altra gent, especialment gent blanca, que col•laborés amb nosaltres a fi de que poguéssim començar a desenvolupar aquesta lluita. Tanmateix, no creiem que els blancs començaran a desenvolupar una consciència revolucionària fins que no es liquidin els beneficis externs que els Estats Units obtenen del Tercer Món. Una vegada que s’acabin aquests beneficis, i no n’entrin més als Estats Units, de manera que el país hagi de buscar dins de sí els seus propis recursos i els seus propis mitjans de vida econòmica -llavors, i només llavors- desenvoluparà el treballador blanc nord-americà una consciència revolucionària. Per tant, ens agradi o no, nosaltres hem d’ajudar a les lluites dels països del Tercer Món, a fi que ells puguin derrotar a l’imperialisme en les seves colònies, fer fora als ianquis d’elles, obligant-los a tornar al seu país, amb el resultat que la classe treballadora blanca es vegi obligada a desenvolupar una consciència revolucionària, la que ha de desenvolupar per tal de lliurar la batalla que destrueixi el sistema capitalista dins dels mateixos Estats Units.
El Poder Negre ha de començar a parlar específicament a la cultura de tots els homes de raça negra arreu del món, degut a que les potències imperialistes violaren al continent africà d’una manera tant covarda, traient-nos d’Àfrica i regant-nos per tot el món, traient-nos de la nostra pàtria, separant-nos de les nostres mares i dels nostres pares, dividint les nostres famílies, saquejant la nostra cultura, el nostre idioma, robant-nos la nostra herència, i arrabassant-nos la nostra dignitat. I ara estem començant a comprendre més i més que -al contrari d’altra gent que té una terra, o un país pel qual lluitar- per a nosaltres, en cert sentit, el Poder Negre haurà de ser una espècie de nacionalitat per a la nostra raça, i per tant, el nostre color es convertirà en la nostra pàtria.
L’home negre ha estat disseminat per tots els països del món, i per tant, un home negre del Brasil, com un de Mississipi, un altre de Trinitat o de Guyana, tots han sorgit d’una mateix cultura, però tanmateix cap de nosaltres coneix aquesta cultura. La nostra lluita és única, perquè hem de lluitar per a reconquerir la nostra cultura, que ha estat destruïda d’una manera freda i calculadora per la societat imperialista d’Occident, a fi d’evitar que nosaltres poguéssim sentir un nexe d’unió amb d’altres homes de la nostra raça. A quasi tots els països del Tercer Món, exceptuant l’Àsia, es troba l’home negre. Això, més que cap altra cosa, servirà per a estrènyer els nostres vincles amb el Tercer Món, els vincles del qual arribaran a transcendir els vincles polítics i intel•lectuals i s’esdevindran en vincles emocionals, tant aviat com nosaltres comencem a veure’ns com un poble. Si els Estats Units decidís envair al Brasil -i si el Brasil tingués una considerable població africana, com té (35%)- i si reconeixem que aquests africans són part de nosaltres mateixos, que han tingut el seu origen en el mateix continent, aleshores, nosaltres no lluitaríem contra ells. No lluitaríem. Aquesta és una de les raons importants per les que nosaltres podem desenvolupar vincles afectius amb els africans al Brasil, els africans a Puerto Rico, els africans a Veneçuela, a Santo Domingo, els africans a l’Africa i on sigui que estiguin radicats.
Molts dels dirigents nacionals africans estan començant ara a adquirir un significar per a nosaltres, va començar amb l’impacte de Lumumba, però, desgraciadament, no vam advertir el significat de Lumumba mentre vivia, això ho hem comprés després de la seva mort, i no hi hem arribat per mitjà de Lumumba o dels africans, sinó a través del nostre germà, el màrtir Malcolm X qui va començar a explicar-nos que havíem d’internacionalitzar la nostra lluita, que havíem de mirar més enllà dels Estats Units, comprenent que hem de lluitar contra el complex de ser una minoria que ens ha imposat Estats Units, però que si comencem a internacionalitzar la nostra lluita veurem que, numèricament, l’home negre a tot arreu del món supera al blanc, i que si comencem a comprendre això, deixarem de considerar-nos una minoria i, pel contrari, ens veurem com la majoria que en realitat som.
I si els pobles de les diferents races s’uneixen -tots els que han estat explotats per l’home blanc, siguem xinesos, indis o negres- i una vegada que comencem a comprendre que NOSALTRES formem la majoria al món, i que l’home blanc està en minoria en aquest món, especialment les potències blanques Occidentals, deixarem de sentir temor de l’home de blanc. Per exemple, aquesta hauria estat la importància de la lluita a la Indoxina: els francesos estaven lluitant contra el poble d’Indoxina, i els algerians esperaren fins que els francesos haguessin acabat de lluitar a Indoxina abans de començar la seva lluita d’alliberament. Si haguessin reconegut la unitat de la seva lluita haurien començat a lluitar contra els francesos al mateix temps que Indoxina també estava lluitant contra el mateix enemic, de manera que la derrota de França s’hauria obtingut amb molta més rapidesa. Això pot prendre’s com un exemple per a la resta del Tercer Món. Si el poble de Malaia, el poble de Somàlia, el poble de la Guinea dita Portuguesa, el poble de Veneçuela, el poble de Brasil, el poble de Vietnam -tots nosaltres, incloent al poble negre dins dels Estats Units- decidís unir-se i lluitar, podríem derrotar a les potències Occidentals en poc temps.
Les societats occidentals blanques han arrabassat al món de la seva humanitat. I és la nostra tasca unir-nos a fi de salvar la humanitat del món. La societat blanca occidental ens ha deshumanitzat a tots nosaltres. Fins fa poc temps ens havia deshumanitzat a tal punt que ni tant sols ens rebel•làvem contra aquest procés de deshumanització, tanmateix, ara estem començant a reviure, i a comprendre que és el que diu el Che quan diu que un home es desperta de la seva mort i comença a estimar tant la vida, que l’arrisca, a fi de poder-la viure. Jo crec que aquí és on estem nosaltres, els del Tercer Món, és a dir, on estem els negres que vivim dins dels Estats Units. I que nosaltres, més que ningú, haurem de reconèixer aquest procés de deshumanització, i que nosaltres més que ningú, coneixem el preu que haurem de pagar per humanitzar-nos, nosaltres, més que ningú, hem desenvolupat un vertader odi cap a l’Occident blanc -aquesta mena d’odi al que es refereix el Che- i que ens convertirà en fredes maquines de matar, que estaran més enllà dels homes. Com que durant quatre-cents anys ens hem vist obligats a viure dins d’Occident hem comprès i reconegut la seva vertadera naturalesa imperialista, i, com un gos que ha estat entrenat pel seu amo, ningú pot ser pitjor enemic que aquest gos entrenat pel seu amo, perquè el gos coneix tots els hàbits del seu amo.
Estats Units no ens pot destruir de la mateixa manera en que pot destruir a d’altres pobles, perquè no pot llançar una bomba d’hidrogen o una bomba atòmica dins de les seves pròpies ciutats, es veurà obligat a lluitar contra nosaltres, mà a mà i cos contra cos, haurà de lluitar contra nosaltres en la mena de guerra de guerrilles que escollim. El govern podrà desenvolupar gasos nocius per a utilitzar-los dins dels ghettos, però si utilitzen substàncies químiques dins de Harlem hauran de fer-les servir a tots els cinquanta estats, perquè, una vegada les facin servir dins de Harlem, nosaltres començarem a actuar a Watts, Chicago i a Cleveland, encendrem tot el país en flames, i aleshores ens asseurem com Neró a contemplar l’espectacle, creuats de braços.
Jo penso que el més important que podem fer és començar a organitzar-nos, i crec que puc jo mateix mostrar l’exemple, en tornar i començar a organitzar novament, aleshores, és probable que d’altres seguirien el meu exemple. Crec que no hi ha esperança de cap mena per a nosaltres, els del Tercer Món, sinó ens decidim a organitzar els nostres pobles. Diria que n’hi ha molts al Tercer Món que aspiren a ser el que es coneix com a “revolucionaris de saló”, simplement parlant i indicant a la gent que s’ha d’organitzar, enlloc de sortir ells mateixos a dur a terme la organització. És per això que és molt important que hi hagi molts organitzadors, no només perquè desitgem deixar a d’altres la oportunitat de dur a terme el paper de dirigents, sinó també perquè, quan els Estats Units i la CIA comencin a assassinar als dirigents, n’hi haurà tants que la lluita podrà continuar, ja que la mateixa no dependrà d’un sol home i sempre quedaran dirigents que la continuïn. Com bé se sap, això ha succeït en d’altres ocasions: un gran nombre de moviments han estat aturats durant anys perquè han pogut matar als seus dirigents.
Nosaltres, els afroamericans, hem estat tractant durant quatre-cents anys de coexistir pacíficament dins dels Estats Units. No ha pogut ser. L’opressió no ha cessat. I ara resulta clar que només podrem estar al costat d’aquells del Tercer Món que estiguin a favor de la lluita armada. Aquells que parlen de coexistència pacifica, parlen tant sols de mantenir l’estatus quo. Nosaltres hem empunyat les armes, i ara la qüestió no és quina és la direcció a seguir, sinó quina és la tàctica correcta. Doncs nosaltres estem decidits a destruir a l’imperialisme, per qualsevol mitjà que sigui necessari.
Transcripció i traducció al català d’Albert Portillo
Font: Tricontinental (Bimensual), ed. La Habana: Secretariado Ejecutivo de la Organización de Solidaridad con los pueblos de Asia, Africa y América Latina, juliol-agost de 1967.
