Aquest article neix de la curiositat que m’ha despertat tot el que ha generat l’estrena de Backrooms de Kane Parsons. No només pel seu èxit en taquilla, sinó pel que implica i els temes que posa sobre la taula, sumat al fet que la gran majoria del meu entorn només coneix l’estrena i no el lore del darrere; és a dir, des del seu naixement en fòrums d’internet i la viralització posterior. Paral·lelament, de manera intencional o no, la publicació del llibre Estéticas liminales (2026) de Valentina Tanni aborda la temàtica del terror liminal que ha enrarit el nostre món, especialment a internet.
Abans d’endinsar-me en els punts que vull exposar, és convenient contextualitzar i situar Backrooms. De manera inesperada, les últimes grans estrenes han estat dues pel·lícules de terror de baix pressupost en comparació amb altres projectes simultanis: Backrooms i Obsession. Ambdues s’han situat per davant de sagues històricament taquilleres com Star Wars (en hores baixes) i Scary Movie. En aquest cas, ens centrarem en Backrooms, ja que és un fenomen que ha anat creixent des del 2019-2020 fins a consolidar-se en una aposta de la productora A24, i el fet que l’escollit per dirigir-la sigui un noi de 21 anys, amb el bagatge d’una websèrie a YouTube.
Segurament, qualsevol persona que hi hagi indagat una mica veurà que el concepte de Backrooms neix el 19 de maig de 2019 a 4chan, on es va obrir un fil amb el títol “Unsettling images” i es va penjar la popular imatge que començaria tot.
El requisit perquè una imatge formés part dels Backrooms era que transmetés aquesta sensació d’estranyesa però, alhora, de familiaritat. En aquest fil d’imatges ens trobàvem escoles, sales d’espera o oficines buides, edificis a mig reformar o passadissos que no s’acaben mai i on no es veu l’exterior. El terror ja no se situa als afores de la ciutat, sinó que és present en la nostra quotidianitat. En moltes descripcions o comentaris s’utilitzaven paraules que de vegades semblen paraules-comodí com aura, vibe o mood per explicar la sensació que produeixen més enllà del que “realment” són. Un backroom ha de tenir una aura nostàlgica, d’un temps passat, però alhora hostil. Transmetre una mena de tranquil·litat incòmoda.
El maig de 2024 es va descobrir que la imatge provenia de la botiga de joguines HobbyTown a Wisconsin. La foto va ser feta el 2002 durant unes reformes, quan es plantejava transformar aquest espai en un circuit de curses de cotxes de joguina. Lamentablement, un misteri resolt.
Un cop feta la introducció, vull destacar 3 punts que, arran de l’estrena, s’han discutit per diferents mitjans. El primer és el terror dels espais liminals i la sensació de no poder escapar del nostre propi laberint. El segon és el fenomen creepypasta com a resposta a la falta de noves narratives en les grans indústries del cinema. I, finalment, la crítica a l’elitisme del terror “elevat” al voltant d’A24.
1. Terror liminal i el laberint de la nostàlgia
En primer lloc, els Backrooms es caracteritzen per ser espais liminals: un lloc suspès entre dos punts. Influenciada per la cultura gamer, caiem en aquests no-llocs per algun tipus de glitch de la realitat, com quan estem jugant i caiem fora del mapa travessant parets, murs i objectes sense poder sortir. Tanni utilitza el concepte de kenòpsia: “llocs que normalment estan plens de gent però que ara apareixen en un inquietant estat de buit”, al arrencar-los la principal utilitat d’aquesta arquitectura, aquests llocs es fan més enormes produint desassossec i alienació (2026). Les tornem estructures sense propòsit.
Malgrat que pugui semblar contemporani, és una cosa que ha estat present en l’art romàntic o surrealista, des d’obres de Battista Piranesi a literatura més contemporània. Borges tocava aquesta temàtica en novel·les com La biblioteca de Babel, Tlön, Uqbar, Orbis Tertius. Ballard dibuixava deserts artificials —com hangars abandonats o piscines buides— recollint restes del passat que no encaixen amb el nostre present. Hi ha una persistència històrica en l’arquitectura que es rebel·la contra nosaltres, en la seva transformació en les nostres pròpies presons quotidianes.
Evitant caure en molts spoilers, m’interessa la idea que els Backrooms són còpies, tipus copypaste, de la realitat. Parlo en plural perquè no és simplement una cara B, sinó una sèrie de còpies simultànies i cada nivell subterrani és una altra còpia cada vegada més distorsionada de l’anterior.
És propera a l’experiència de demanar a una IA que generi la mateixa imatge tota l’estona i et donés imatges similars però estranyes entre si. És com si cada vegada que accedim a aquest lloc còmode, el deforméssim. L’abús d’aquesta nostàlgia transforma un racó de confort en un d’inhabitable, hostil i amb més fantasmes i monstres a dins. Malgrat això, preferim tornar a aquest lloc, repetint els mateixos errors, caient en les mateixes trames, practicant l’autoboicot i generant un laberint propi del qual no podem sortir.
De fet, la pel·lícula, encara que s’ubica als anys 90 amb els objectes analògics de l’època, es podria situar en el present. Tot i així, hi ha una intenció d’apel·lar a la nostàlgia dels noranta, tant per als qui els van viure com per als qui no, on almenys ens sentíem més segurs. Per a Mark Fisher això és fruit d’un dol fallit, no deixem morir aquesta època perquè molts dels pitjors presagis encara no s’havien complert. Això connecta amb el concepte de hauntologia, que explicat ràpidament, explica aquesta sensació de viure el present amb la sensació de certs futurs trencats i promeses incomplertes.
Fa poc, l’exvicepresident de Bolívia, Álvaro García Linera, va definir el nostre moment actual com un temps liminal: tot és contingent, inestable, precari… Encara està tot per definir. El que podria significar una oportunitat per disputar i redefinir el món del demà. Tanmateix, paral·lelament, es popularitza el terror liminal, és a dir, la por d’estar en una sala d’espera eterna sense sortida. En lloc de veure-ho com una possibilitat, temem viure eternament en aquesta inestabilitat, una cosa que ens porta de l’optimisme inicial del «tot per fer» a la paràlisi.
2. Creepypasta i el popular
El segon punt és sobre els creepypasta i la seva popularitat actual. Els creepypasta són llegendes urbanes promogudes per internet; al principi es difonien mitjançant copiar i enganxar d’un mateix missatge o exposant històries sobrenaturals, de gore o conspiracions en blogs o vídeos de YouTube.
Això s’entronca en una situació actual de la indústria del cinema. A causa de les grans inversions que es fan en el món del cinema de Hollywood, es tornen més reticents a fer apostes arriscades. Per tant, això provoca que treguin de sagues que ja han tingut èxit en el passat, revivint-les amb remakes, seqüeles o macroesdeveniments de cameos. Aquesta falta d’originalitat per històries noves o simplement sortir-se del “que funciona” fa que no sigui un lloc prolífic per a les noves idees.
Els creepypasta són una reacció a això, d’intentar construir els propis mites i històries de forma més horitzontal (que no idíl·lica, perquè sempre es generen jerarquies). Hi ha una cita d’Henry Jenkins a Estètiques liminals (2026) que deia això:
“La fan fiction és la manera que la cultura té per reparar el dany causat per un sistema on els mites contemporanis són propietat de les corporacions en lloc de pertànyer al poble”
Un exemple és Alien: el octavo pasajero. L’aparició dels Space Jockeys, els éssers que estaven morts a la nau que portava l’alien, va crear un sens fi de teories sobre l’origen d’Alien i la mitologia del darrere. Anys després, Prometheus ho va explicar tot (amb certs tons bíblics), reduint significativament la sensació de misteri i horror al desconegut.
La idea de Backrooms va començar així. A través de participacions de molta gent i cadascuna d’aquestes persones buscant aportar el seu granet de sorra i alhora fer-la més seva. Construir un mite amb més i més ramificacions i que no depengui d’un autor o una propietat comprada per una Netflix, Warner o Disney.
Encara que això també té problemes, com degeneracions de la idea inicial o la seva simplificació per comercialitzar millor. Una de les pors de molts fans era que els Backrooms es transformessin en simplement passadissos amb molts ensurts, una deriva que havien pres la majoria de videojocs que simulaven això. O buscar adaptar totes les criatures populars i teories esteses a la xarxa. Contràriament, crec que una de les claus de la pel·lícula és precisament no explicar massa i deixar espai perquè cadascú construeixi la seva teoria.
3. Elitisme en el terror “elevat”
La tercera idea és l’elitisme del terror “elevat”. Quan vaig sentir aquest concepte usat per part de la crítica especialitzada em va venir al cap una escena de Scream 5. El personatge protagonitzat per Jenna Ortega explicava al seu potencial assassí (Ghostface) que preferia el terror elevat al típic d’ensurts. El curiós és que aquest diàleg es contextualitza en una pel·lícula del subgènere del slasher, per entendre’ns: adolescents que fugen d’un assassí en sèrie, amb moltes persecucions, morts sagnants i un cert sentit de l’humor paròdic.
Al vídeo del youtuber i director Chico Morera “El terror es de principiantes: De Backrooms a Evil Dead” explica que l’etiqueta “terror elevat” neix cap a la segona meitat dels 2010, per enaltir pel·lícules com Hereditary o Babadook i menysprear la resta del gènere. Impulsada per aquells sectors que tractaven el terror com una cosa menor, un gènere per sota d’altres com el drama o la crítica social (explícita). Ho entenien com una cosa massa simple que només buscava fer ensurts, on es valorava més la percepció o l’emoció que generava en l’espectador i no tant pel que explicava.
El terror té certa simplicitat, però perquè es basa a explicar una preocupació, temor, ansietat… De la nostra condició humana. Susanna Clarke ho descriu així:
“el terror[…] es basa en l’existència d’un secret al cor del món, en la idea que sota l’aparença de normalitat s’amaga una veritat enfosquida a propòsit” (2025)
Realment una idea així no necessita grans mitjans per funcionar; de fet, en moltes ocasions que es vegi pitjor o es gravin «malament» l’apropa a una experiència quotidiana. I moltes vegades amb més encert que grans produccions amb càmeres d’alta definició amb grans efectes especials.
Retomant el punt, aquesta divisió entre terror “elevat” i el terror “popular” només serveix per marcar una certa distància elitista justificant-se en un suposat rerefons psicològic i dramàtic “complex”. Però si ens posem a pensar en pel·lícules com El resplandor, El exorcista… ¿No són pel·lícules que tenen un rerefons més enllà que el de fer ensurts? ¿Els monstres propis del gènere com vampirs, zombis o el mateix Frankenstein no són també metàfores crítiques sobre el món que vivim? Llavors la categoria no serveix més que per explicar la identitat d’un mateix, que necessita trobar una justificació per dir que li ha agradat una pel·lícula de terror.
Això encara s’amplifica més quan veiem la productora A24. Destaquen per finançar i promocionar pel·lícules que no apostarien les grans productores, creant la seva fórmula anti-Hollywood dins del propi Hollywood. Normalment busquen idees amb potencial subversiu per integrar-les sota el seu segell i capitalitzar-les.
És per això que A24 ha incentivat un consumidor que busca allunyar-se dels taquillazos, blockbuster o terror “comercial”. Tot i així, la pròpia productora, a pesar de l’aposta pel jove director Kane Parsons, l’ha envoltat de productors com James Wan, Shawn Levy i Osgood Perkins que al seu currículum porten pel·lícules com Saw o Annabelle. Una mica per assegurar més el tir. Així que realment aquesta divisió entre el terror elevat i el popular no és més que una idea teòrica que, a la pràctica, no existeix.
Abans d’acabar, vull destacar la presència del grup d’investigació “secret” que apareix tant a la websèrie de Parsons com a la pel·lícula. Com explica Espluga a Imaginar el fi (2026), el conspiranoic ja forma part del nostre sentit comú: afirmem que el que és estrany (com extraterrestres o dimensions fosques) existeix, només que algun govern ho està amagant. Pel que fa a la pel·lícula, crec que li resta sobretot en la part final, ja que ens allunya del que és realment interessant i trenca una mica el ritme de la pel·lícula.
Conclusió: crec que Backrooms obre una sèrie de debats o temes que són en els nostres imaginaris col·lectius en relació al terror. Retomant una mica Chico Morera al seu vídeo ¿Por qué esta generación tiene miedo al vacío?, no és casualitat que això es popularitzés el 2019-2020 justament quan els carrers, oficines i altres llocs havien estat buidats per la pandèmia. Potser és el terror qui millor estigui capturant aquesta sensibilitat del que, a dia d’avui, ens angoixa.
Bibliografía
Espluga, Eudald. (2026). Imaginar la fi. Raig Verd.
Tanni, Valentina. (2026). Estéticas liminales. Caja Negra.
Greenaway, Jon (2024). Capitalismo: una historia de terror. Mutatis Mutantis.
Morera, Chico (2026). “El terror es de principiantes: De Backrooms a Evil Dead”. Link: https://www.youtube.com/watch?v=bsvX75Z44cc&t=437s
Morera, Chico (2026). “¿Por qué esta generación tiene miedo al vacío?”. Link: https://www.youtube.com/watch?v=pRcIreDXzRM
