El 29 d’octubre de l’any passat es complien 60 anys del segrest, i de l’assassinat, del principal dirigent d’esquerres marroquí dels anys 50 i 60 del segle passat Mehdi Ben Barka. Un segrest espectacular dut a terme amb total impunitat al centre de París. L’efemèride va generar un enrenou impressionant a França doncs en l’Affaire Ben Barka una recent investigació periodística ha documentat la ja coneguda participació de la policia francesa, les ordres de la monarquia marroquí, i ha senyalat la participació del Mossad, la policia secreta israelià.
Ben Barka va ser un dels principals referents de les esquerres marroquines i fundador de la Unió Nacional de Forces Populars, una formació netament republicana, socialista i confederalista. A nivell internacional, Barka prengué un rol majúscul en la organització de la primera conferència dels pobles anticolonials de l’Àsia, l’Àfrica i l’Amèrica Llatina, l’anomenada Tricontinental, que s’havia de celebrar a Cuba el 1966. Malgrat ésser assassinat poc abans del moment en que havia de tenir lloc la trobada, la revista de la organització, Tricontinental, va publicar a la manera d’homenatge pòstum la seva roda de premsa de la que reproduïm un breu fragment així com la introducció biogràfica realitzada per la mateixa revista cubana. L’interès del qual rau no només en postular una estratègia global antiimperialista sinó també en la concepció que Barka hi vessava en considerar que l’alliberament nacional havia de ser alhora un alliberament socialista.
Un plantejament a escala internacional que Barka ja havia postulat també al Marroc en el seu llibre: Opción revolucionaria para Marruecos (Ediciones de Cultura Popular, 1966). En aquest sentit un aprenentatge actual que, de retruc, ens permet conèixer millor la història de l’esquerra revolucionària marroquí més enllà dels tòpics orientalistes, com denunciava com a greuge fatal de les esquerres catalanes en una entrevista recent Karim el Otmani, dirigent de la principal organització socialista del Marroc, Via Democràtica Obrera.
«El portador del missatge». Presentació de Ben Barka per la revista Tricontinental
El 29 d’octubre de 1965, a només dos mesos de fer-se realitat la trobada tricontinental a L’Havana, una noticia va sacsejar el món: El Mehdi Ben Barka havia estat segrestat al mateix centre de la ciutat de París. En el moment de la seva desaparició ocupava el càrrec de President del Comitè Preparatori de la Primera Conferencia Tricontinental. Ben Barka, dirigent marroquí de la Unió Nacional de les Forces Populars, s’havia vist obligat a abandonar el seu país al 1963, quan va ser descobert per alguns dels que avui són acusats del seu segrest, en l’anomenat “complot de juliol”. Va ser sentenciat a mort. En aquestes condicions va abandonar la seva pàtria. El seu radi d’acció es va ampliar: primer en la solidaritat afroasiàtica, després va prendre en les seves mans la organització de la Primera Conferència de Solidaritat dels Pobles d’Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina. Va començar a ser una figura tricontinental. Tingué de mica en mica més enemics fora de les fronteres del seu país, però també els pobles veurien en ell al combatent incansable contra l’imperialisme, el colonialisme i el neocolonialisme. A finals de setembre de 1965 viatjà a Cuba per a concretar la organització de la trobada dels líders dels tres continents. Constants reunions, trobades, conferències, tot el seu esforç estava dirigit a un objectiu que l’apassionava, l’èxit de la Conferència.
En aquells dies Ben Barka oferí diverses conferències de premsa, on puntualitzà la necessitat de contraposar a l’estratègia global de l’imperialisme, l’estratègia també global dels moviments d’alliberament i dels pobles que havien trencat el jou colonial. La seva tesis en relació amb l’ajuda efectiva a Vietnam era clara i precisa: CREAR NOUS VIETNAMS. Pensaven els imperialistes que eliminant a Ben Barka podrien entorpir la celebració de la Conferencia Tricontinental. Però l’esdeveniment es va efectuar i els plans de Ben Barka s’han materialitzat. “El Mehdi” significa en àrab “el portador del missatge”.
Després de la seva desaparició milers d’articles, cròniques i informacions foren publicades als diaris i revistes de diferents parts del món. La revista Tricontinental ofereix als seus lectors el text íntegre i inèdit d’una conferència de premsa duta a terme per El Mehdi durant la seva estada a La Havana. Sense cap mena de dubte, un document que se sumarà als que avui ajuden a conèixer al prestigiós dirigent.
Paraules de Ben Barka en la Conferència de la Tricontinental
Primer, voldria agrair als companys de la premsa per l’interès que atorguen a la Conferència Tricontinental. Aquesta Conferència que reunirà a organitzacions antiimperialistes d’Àsia, d’Àfrica i d’Amèrica Llatina és un esdeveniment històric. Històric per la seva composició, perquè hi seran representades en aquesta Conferència les dues grans corrents contemporànies de la revolució mundial. La corrent que va començar quan la Revolució d’Octubre a la Unió Soviètica i que és la corrent de la revolució socialista, i la corrent paral·lela de l’alliberament nacional. En aquesta conferència es trobaran aquestes dues corrents a l’escala dels tres continents.
Aquesta Conferència és històrica també perquè se celebrarà a Cuba, perquè la Revolució Cubana és la concreció de la unió d’aquestes dues corrents; perquè Cuba va conèixer la seva revolució d’alliberament nacional i ara es prepara per a realitzar la seva revolució social, és a dir, que aquest és el millor país per a realitzar aquesta reunió.
Aquesta conferència és històrica perquè es desenvoluparà a l’Amèrica Llatina. A Amèrica Llatina la lluita contra el neocolonialisme, el colonialisme sense bandera, existeix des de fa mig segle.
Per a nosaltres, els d’Àsia i Àfrica, la lluita contra el colonialisme es desenvolupa des de fa molt de temps, però el neocolonialisme és quelcom nou després de la independència política formal dels nostres països; i és per això que l’intercanvi d’opinions entre els tres continents era necessari. Aquest intercanvi és necessari perquè l’imperialisme actualment ha adoptat una estratègia global. Els moviments de lluita contra l’imperialisme també han d’adoptar una estratègia global; aquesta s’ha de dur a terme a l’escala dels tres continents.
Després d’aquesta Conferència nosaltres hem d’arribar a una major coordinació dels moviments de lluita en els nostres tres continents. Considerem que la lluita contra l’imperialisme és una de sola: al Vietnam, al Congo, a Santo Domingo, la mateixa forma d’agressió, és el mateix imperialisme nord-americà que apareix en les tres formes; i la nostra solidaritat ha d’aparèixer d’una manera clara, precisa i organitzada, perquè la solidaritat no pot ser una qüestió espontània.
Prenem l’exemple del Vietnam. Potser a vegades la solidaritat s’adopta sense coordinació.
Podem ajudar al Vietnam per mitjà de diferents maneres: obrint un front de lluita a tot arreu on puguem; cadascun dels nostres pobles lluitant contra l’imperialisme ajuda al Vietnam. Per altra banda, es pot ajudar al Vietnam de manera negativa, és a dir, no prenent iniciatives sense estar segurs que aquestes iniciatives van en el sentit que vol Vietnam; és el que jo entenc com a solidaritat espontània, i no és una bona solidaritat. D’aquí la necessitat d’una coordinació. Aquesta coordinació no és solament en la lluita política, sinó també en la lluita econòmica. És per això que l’Ordre del Dia de la nostra Agenda comprén a la vegada aspectes econòmics i aspectes polítics en la nostra lluita contra l’imperialisme. Heus aquí el marc i els objectius de la nostra Conferencia Tricontinental.
Nosaltres ens trobem ja dedicats als nostres treballs preparatius efectius. I heus aquí el motiu de la meva visita, per a establir contactes amb els companys cubans i els companys llatinoamericans, membres del Comitè Preparatori. Ens trobem reunits aquí en una ocasió particular: d’aquí a una estona signarem les cartes d’invitació per a la Conferència. A aquesta Conferència hi seran convidades, com ja he dit, les organitzacions antiimperialistes d’Àsia, d’Àfrica i d’Amèrica Llatina. […].
Existeixen tres criteris que foren decidits a El Caire, a proposta dels companys d’Amèrica Llatina. A saber: aquestes organitzacions han de ser representatives, és a dir, han de tenir base popular; segona, han de ser antiimperialistes i: tercer, acceptar treballar per la unitat contra l’imperialisme en la Conferència. […]. És una operació que té un sentit polític; ja que pot desembocar en una major unificació de les forces antiimperialistes en aquests països. És a dir, que la preparació d’aquesta Conferència provoca o endega un procés positiu en la lluita contra els imperialistes.
Sabem que a vegades existeixen divergències entre les organitzacions antiimperialistes, però sigui quina sigui la natura o l’origen d’aquestes divergències. Són secundàries davant l’agressió i la pretensió dels imperialistes. Estem en presència d’un enemic que vol ser el gendarme del món. És el moment de vèncer i posar-nos per sobre d’aquestes divergències secundàries i establir un front unit contra els imperialistes, i aquest es l’esperit que regnarà en la Conferència de La Havana. […].
Transcripció i traducció al català d’Albert Portillo
Font: Tricontinental (Bimensual), ed. La Habana: Secretariado Ejecutivo de la Organización de Solidaridad con los pueblos de Asia, Africa y América Latina, juliol-agost de 1967.
