Ivan Montemayor Delgado (1993) criminòleg i doctor amb una tesi sobre la criminalitat contra els drets dels treballadors i el capitalisme de plataforma. Ha publicat aquest 2026 el llibre ‘Policia, tribunal y cárcel: crítica del sistema penal’ on explora quines han estat les funcions reals d’aquesta “part opaca de l’estat” que no sempre es vol mirar ni descriure obertament. Posteriorment, reflexiona sobre què hauria de fer l’esquerra amb aquestes tres institucions en temps de discursos securitaris i punitivistes fàcils, però sobretot, vol ser una aportació a un tema del qual l’esquerra no ultrapassa molts cops els llocs comuns davant de les fal·làcies de la dreta i els seus altaveus mediàtics voluntaris i involuntaris.

Primera pregunta. Per què aquest llibre?

Bé, el meu objectiu és tractar uns temes molt “cafeters” del món de l’acadèmia i de la criminologia crítica, que jo havia treballat durant el màster i el doctorat. La meva intenció era portar-lo a un públic més ampli, que pogués servir de referència a la gent que milita o que es planteja com fer polítiques públiques al camp del sistema penal. El sistema penal seria el conjunt de la policia, els tribunals i la presó. Dic tribunals i no pas justícia. Crec que es fa moltes vegades teoria política sense comptar amb elements que són centrals en la construcció dels estats. Són tan centrals que una de les primeres institucions nacionals espanyoles que es creen amb la construcció de l’estat liberal és precisament la Guàrdia civil al 1844.

Anem per parts. Ja que el títol és policia, tribunal i presó, comencem per la policia. Com definies històricament la policia?

Si anéssim molt molt enrere, la pròpia arrel grega de la paraula policia té a veure amb polis, amb la ciutat, i per als grecs la policia era la gestió de l’àmbit urbà de la ciutat. Amb el temps, el terme es va utilitzant per referir-se al que en anglès diuen policies, és a dir, les polítiques públiques que duen a terme els ajuntaments en nom del rei. Si mirem, per exemple, el que era la policia en molts aspectes tenia a veure amb la gestió, per exemple, dels aliments.

Existia la policia de l’ametlla , la policia de la farina… es tractava d’aconseguir que hi hagués les condicions materials suficients perquè la vida en la ciutat fos possible. Curiosament això ho mantenim amb la policia portuària que s’encarrega del control de les mercaderies.

Per tant, això és important, no hi havia diferència entre policia i economia, formaven part de la mateixa disciplina que es diu cameralisme. Hi ha un canvi fonamental, i això en veiem en gent que reflexiona de la policia com Adam Smith, que és un dels darrers cameralistes i un dels primers economistes polítics, que és que l’àmbit policial passa a ocupar-se de la gestió de la pobresa i del disciplinament social. I això té a veure amb el pas del feudalisme al capitalisme.

És a dir, que la policia s’hagi d’encarregar d’unes noves funcions, i aquí és on apareix la policia, tal com l’entenem, com un cos diferenciat, com un cos que s’inspira d’alguna manera amb els cossos militars, amb els seus rangs, amb les seves estructures, etc. 

Alguns exemples: la policia metropolitana de Londres és de principis del segle XIX, igual que la policia nacional en l’estat espanyol, o que la ja mencionada Guàrdia Civil. El cas dels Mossos d’Esquadra seria diferent, però la policia, tal i com l’entenem en termes moderns, apareix amb el naixement del capitalisme on s’ha de tancar una quantitat fins llavors mai vista de pobres i desposseïts amb els enclosures. És l’era dels grans tancaments. 

Llavors, tu dius que la policia es constitueix fonamentalment com a repressora en el seu naixement, en el segle XIX. I què és avui en dia?

És a dir, com a element repressor en el sentit de fabricació de l’ordre, que diu Mark Neocleous, i de manteniment de l’ordre. És un gran mite que la policia el que fa és defensar la llei.

Bueno, n’hi ha moltes de lleis. La regulació dels lloguers és una llei, també. Les lleis laborals són lleis, però ningú se li ocorre avisar a la policia quan tens un accident laboral, sinó que vas a inspecció de treball o a altres institucions. El que fan és l’ordre en el sentit de l’ordre en l’espai públic. L’ordre públic, que és, per exemple, Robert Peel, quan funda la policia metropolitana a Londres, parla de law and order. I aquest ordre, al final, té a veure amb la circulació de mercaderies, amb el manteniment de l’ordre del capitalisme en l’espai urbà.

Llavors, seria repressor de tot el que pugui qüestionar aquest ordre.

Clar, i això ho mantenen. Hi ha la teoria que surt en una revista que es diu The Atlantic, que és la teoria de les finestres trencades. Aquesta teoria l’adapta Rudy Giuliani, l’alcalde de Nova York, que és la teoria segons la qual una finestra trencada d’un cotxe, un graffiti són elements que provoquen desordre i que els elements urbans, sobretot molt visuals, faran que posteriorment hi hagi delinqüència. Per tant, és curiós que els elements més conservadors de la criminologia o de les ciències policials, fil per randa, diuen el mateix que els creadors de la policia com Robert Peel, que la policia el que ha de fer és perseguir el desordre.

I quan parlen de desordre estan pensant en coses molt concretes, estan pensant en els sense-sostre. Per exemple, la teoria de les finestres trencades diu que el primer rodamón és la primera senyal que vindran noves formes de delinqüència organitzada. És a dir, que quan vegis algú demanant posa’t a tremolar perquè el següent serà que vindran bandes organitzades, assassinats, matxets… Al final, la criminalització de la pobresa sempre està molt present en tot això.

Què defenses tu que podries ser una “policia d’esquerres”? Perquè em consta que la teva és una proposta possibilista, no només abolicionista. Explica’t una mica en això.

Clar, hi ha diferents postures. Una reformista de la policia, una garantista i una abolicionista.

Jo estaria més en la segona. En primer lloc crec que no hem d’avançar en l’expansió policial. Som dels països d’Europa que més policies té pel nombre d’habitants, sense que això s’hagi demostrat que suposa una reducció de la delinqüència. Mentre que l’estat espanyol té 1 policia per cada 300 persones, Finlàndia en té 1 per cada 700. 

«Som dels països d’Europa que més policies té pel nombre d’habitants, sense que això s’hagi demostrat que suposa una reducció de la delinqüència. Mentre que l’estat espanyol té 1 policia per cada 300 persones, Finlàndia en té 1 per cada 700».

A més a més, tenim policies que sobreposen les competències. Policies urbanes, Mossos, Guàrdia Civil i Policia Nacional. Tots fan una mica el mateix i això provoca una duplicació de cossos. Amb això, jo crec, com creien els il·lustrats, com Cesare Beccaria, que el sistema penal ha de ser l’última ràtio i que ha de servir per als problemes més importants de la societat. Amb això vull dir que primer de tot una policia reduïda. La mínima necessària per arribar als objectius socials necessaris. En aquesta policia reduïda, penso que hi ha coses que fa la policia

que podrien fer altres tipus d’organitzacions. Una mica la proposta que té Mamdani, l’actual alcalde de Nova York.  En el seu cos de seguretat comunitària, una part de la seguretat la faran treballadors socials, psicòlegs, justament quan tractin persones al carrer en situacions de vulnerabilitat social.

Però tu em podries preguntar, molt bé però què fem, reduïm la policia i què fem amb la policia que queda? Està molt bé posar treballadors socials, però tu segurament hauràs de gestionar aquesta policia igualment. Perquè cada vegada que guanyes unes eleccions estàs guanyant un cos de policia. Cada vegada que una força d’esquerres guanya un ajuntament, està guanyant una institució on hi ha un cos armat que ha de gestionar. Llavors penso que en primer lloc s’hauria de desmilitaritzar. En aquest sentit és molt interessant el que parla Bally Bagayoko, alcalde de Sant Denis de la France Insoumise, que ha guanyat fa poc, que parla d’una policia no militaritzada. Això vol dir que no hi hagi cossos antidisturbis. Per desgràcia, i crec que hi ha molts municipis de Catalunya, com Badalona o Hospitalet, que les Guàrdies Urbanes tenen cossos antidisturbis, que és una forma de militarització de la policia. Per exemple, Collboni ha usat els antiavalots de la Guàrdia Urbana per a desallotjar assentaments de persones sense-sostre a la Zona Franca. De fet, un ajuntament no hauria de tenir aquella competència.

Perfecte, això és el que cal que deixi de fer. I llavors què sí que hauria de fer una possible policia d’esquerres?

En el cas de les policies locals, s’ha parlat moltes vegades de la policia comunitària. Això sempre genera dubtes: què és la comunitat? Són només la gent blanca amb DNI, són només els petits comerciants? O les associacions de veïns? Es podria plantejar una policia de proximitat de barri —però tenint en compte que no s’ha de tenir una visió estreta d’aquesta comunitat— i que al final faci certes funcions de servei públic, d’ajuda als veïns.

Com per exemple? Amb què podria ajudar?

Crec que en el cas concret de Barcelona seria interessant plantejar que la Guàrdia Urbana tingués un paper en la lluita contra la especulació immobiliària, en la detecció de Airbnb ara que es prohibiran tots. També podrien ser una mediació entre els ciutadans i les institucions que tantes vegades es presenten com a tancades a la població. Podrien ajudar a fer tràmits burocràtics, inscripcions a cursos sobre com protegir-se dels fraus i la ciberdelinqüència, a donar direccions d’on hi ha serveis d’assistència, etc. Evidentment, es podria plantejar la crítica que aquesta funció la podrien fer també mediadors i no necessàriament policies. És un repte, clarament la policia també té agència, té sindicats, té forces corporatives que fan molt difícil els canvis. 

Entrem al segon tema del llibre, parlem ara del tribunal. Què han estat els tribunals

en la història de l’ésser humà?

És una qüestió que podem tirar molt enrere, no? Fins a Antígona i les tragèdies gregues. Però l’important és com neixen els tribunals com els entenem nosaltres, és a dir, en l’estat de dret. Abans de la Revolució Francesa, s’entén que els tribunals i que els jutges o els magistrats són, diguéssim, simples executors de la voluntat del rei o d’un senyor feudal, hi havia un gran abast de la discrecionalitat. 

A partir de la Revolució Francesa i la Il·lustració s’entén que el jutge simplement el que ha de fer és aplicar la llei. Què ha passat? Són molt important les reflexions d’un jurista com era Robespierre. Clar, com molts jutges venien de l’antic règim, venien de la monarquia, al final apareix la idea de tenir un Tribunal Suprem, que el que havia de fer era posar criteris per limitar les interpretacions reaccionàries que poguessin fer els jutges de les noves lleis. És a dir, que els Tribunals Suprems neixen per limitar el poder judicial. Jo crec que aquesta tradició de Tribunal Suprems, la seva màxima expressió avui dia serien els Tribunals Internacionals, com el Tribunal Europeu de Drets Humans o com el Tribunal Penal Internacional,  que acusa Netanyahu de genocidi. Crec que en l’àmbit internacional dels drets humans és on tenim els jutges més il·lustrats.

El problema és que hi ha diferents visions o teories del que és la justícia, retributiva, preventiva, etc. Però en tot cas, el problema és el mite que els jutges són imparcials. I això, per molt que puguem fer teories de la justícia o teories de com hauria de ser el poder judicial, també és important passar dels llibres a la realitat, a la realitat política i del dia a dia. També cal  reflexionar que hi han hagut dictadures que han tingut poder judicial, és a dir, el règim franquista tenia jutges, el règim de Mussolini tenia jutges, el règim nazi tenia jutges. Hi ha una perversió del sistema penal ideat en la il·lustració i la conversió d’aquest en un sistema penal autoritari.

Llavors, hi ha moments en què veiem intents des de l’esquerra. García Oliver, que va passar de cambrer a ministre de Justícia, militant de la CNT. En aquelles circumstàncies tan particulars de la guerra civil, va acabar sent ministre de justícia i donant un discurs que va ser reproduït a Solidaritat Obrera sobre com havia de ser la justícia intentant vincular els valors republicans amb una ideologia que, òbviament, va molt més enllà com és l’anarco-sindicalista. I ell

parlava d’una justícia humana, és a dir, una justícia que tingués en compte les condicions materials dels treballadors i que entengués que moltes vegades les persones que fan delinqüència comuna, furts, etc. són, en les seves paraules, igualment víctimes del sistema capitalista que els posa en aquelles condicions. En aquesta idea de justícia humana, ell entén que haurien d’anar a centres que ell dissenya com una mena de ciutats penitenciàries on se’ls ensenyés habilitats per desenvolupar-se en la societat a través d’oficis, etc. 

Com definiries tu una justícia humana, doncs?

Una justícia humana, en primer lloc, no podria tenir maltractaments, no podria, en cap cas, acceptar la tortura ni física ni mental, i hauria de tenir en compte les conseqüències a llarg

termini que té en una persona al tancament. El tancament s’ha pogut demostrar, i això els criminòlegs que més ho tracten ho saben, que a partir de cert temps vivint a la presó té efectes físics. Per exemple perds la capacitat de veure la perspectiva, perquè en veure una paret l’ull se desacostuma i ja no pots veure de lluny i a nivell de salut mental, la pròpia dessocialització que provoca a la presó fa molt difícil que puguis després tornar a viure en llibertat. I per desgràcia, hi ha molts suïcidis a les presons. 

En això són molt interessants les propostes de medi obert, que tenen molts països com Suècia, com Finlàndia, per intentar que la persona, si és que han d’existir les presons i això ho poso en dubte. Però mentre existeixin,  que intentin semblar-se el més possible a lo que és la vida en llibertat.

Última pregunta sobre el tribunal. Un dels temes principals a canviar i que ja es parlava abans del primer govern progressista de l’estat el 2019 era el tema dels jutges però no ho han fet. Què cal fer?

Parlem d’una cosa molt seriosa. El poder judicial és un dels tres poders d’un estat, conjuntament amb el legislatiu i amb l’executiu. Parlem d’un pilar que no canvia quan hi ha eleccions. El poder judicial espanyol està completament virat cap a la dreta. No té per què ser així essencialment. Per exemple, veiem a Itàlia que hi ha jutges progressistes i històrics com Luigi Ferragioli, hi ha hagut un referèndum per reformar el poder judicial i posar-lo al servei

de Meloni i aquesta ha perdut. Hi ha la idea del jutge republicà, del jutge que manté els valors de la República Italiana davant dels polítics populistes. El poder judicial italià ha pogut bloquejar l’intent de Meloni de crear camps d’immigrants deportats a Albània.

«El poder judicial italià ha pogut bloquejar l’intent de Meloni de crear camps de immigrants deportats a Albània»

Això és una tradició diferent de la nostra. La nostra no és aquesta. La nostra és una tradició on hi ha sindicats com l’Associació Professional de la Magistratura (APM), que mantenen un control molt ferri del poder judicial. Evidentment, en termes nacionals, és un poder molt centralitzat, amb una ideologia nacionalista i d’extrema dreta. 

Té a veure? Va lligat que sigui tan conservador com que sigui tan centralitzat? 

Sí, totalment, perquè és un sistema el qual és molt difícil l’accés i per posar un exemple claríssim de com de culturalment nacionalista espanyol és l’ambient….  Mira a Marchena, que va jutjar el procés. Ell és canari. I en cap moment tu l’escoltaràs amb un accent canari, perquè la gent que oposita oralment, perquè és una tradició molt oral, en els processos d’oposicions a jutge, intenten desesperadament amagar els seus accents. Fins aquest punt és centralitzat el poder judicial.

Igualment, voldria aclarir que no es tracta només de la qüestió nacional, que hem vist amb l’amnistia, el procés, etc. sinó que els jutges tenen un paper molt important en qüestions com l’habitatge. Per exemple, en la sèrie Antidisturbios, que tracta el tema dels desnonaments, i crec que és molt bona sèrie, surten els antiavalots i els activistes, però no apareix en cap moment un jutge. Es menciona com una cosa absent, però darrere de cada desnonament hi ha un jutge que firma un paper que en realitat és qui habilita que tot aquest drama ocorri.  

Llavors, què fer? Crec que la clau és, en primer lloc, l’accés de les classes populars a la funció judicial, que avui en dia és molt complicat en aquest sistema d’oposicions memorístiques. Crec que s’hauria d’avançar cap a un sistema de beques perquè classes populars poguessin accedir més a la funció judicial.

D’altra banda, tenim a Pi i Margall, en aquell intent de crear un Tribunal Suprem Federal en què hi hauria dos membres de cada estat de la Federació en aquell Tribunal. S’ha d’avançar cap a una democratització federalitzant del poder judicial, en el sentit que el Consell del Poder Judicial representi, tingui membres elegits de cada comunitat autònoma o estat i cal també que hi hagi un traspàs del poder judicial a les comunitats autònomes. Com per exemple hi havia a la Segona República la Generalitat republicana. Avui en dia tenim menys competències que llavors en alguns aspectes. El que vull dir: la descentralització i la democratització anirien de la mà, en el cas del poder judicial.

Estic d’acord perquè, per exemple, una de les qüestions que es fa quan la restauració està anant amb el pistolerisme cap a Primo de Rivera, s’està cada cop un tractament més autoritari, més antidemocràtic, si cap. Per exemple, Antonio Maura, quan és president, una de les coses que fa és acabar amb el jurat popular, sobretot a Barcelona, que és on hi havia el moviment obrer. Per què? Perquè si hi havia jurat popular absolien molts cops els treballadors que els havien acusat farsàriament perquè eren treballadors ells mateixos. Estic d’acord amb el que planteges al llibre que la relació entre tancament i capacitat repressiva té molt a veure. 

Tradicionalment, els jutges a l’estat espanyol sempre han desconfiat dels tribunals populars. És una figura molt limitada avui dia. 

Tercer tema: presons. Sempre hi ha hagut presons? 

No. Cada societat i ho expliquen molt bé Rusche i Kirkheimmer en el seu llibre Pena i Estructura Social, que cada tipus de societat en el seu moment històric, en el seu lloc i època concrets, han tingut la seva forma de castigar.  Això ho veiem també en que cada tipus de societat ha tingut el seu tipus de penes. Per exemple, en l’imperi romà era la crucifixió, l’edat mitjana, les penes corporals, en l’edat contemporània les penes de galeres, com veiem a obres com el Quixot, i en la nostra actualitat les penes de presó.

Si pensem, per exemple, en la presó model de Barcelona, és de finals del segle XIX i apareix  molt influenciada per aquesta idea del panòptic de Jeremy Bentham, que seria aquest espai central de la persona que tu podries veure a totes les galeries, que podria classificar presos. Tot i que Bentham també veia en el panòptic, i això molta gent ho diu, un instrument on la gent podria veure les presons per dins, afirmava que la societat tenia el deure de veure què passava dintre les presons per evitar les tortures. Jeremy Bentham era evidentment un il·lustrat i estava en contra de la tortura. Com explica sempre Inaki Rivera, la presó ideada per Bentham no va existir mai i la última bombeta de la Il·lustració es va apagar. 

Llavors, la presó és un invent recent i hem viscut una expansió enorme recentment. Si pensem en quin és el país del món amb més presos per persona, parlaríem fins fa poc d’Estats Units, on a banda el sistema carcerari cotitza en borsa ja que està  parcialment privatitzat. Dic “fins fa poc”, perquè ha estat superat per El Salvador, amb Nayib Bukele. 

Qui hi ha a les presons avui?

Bé, a les presons en el segle XIX havien d’anar els pobres. Com expliquen Pavarini i Melossi en el seu llibre Cárcel y fabrica, la idea era aconseguir el disciplinament social, és a dir, passar del camp a la ciutat a través de la presó. A les presons es treballava. Llavors, responent a la teva pregunta. Qui hi ha avui a les presons? Els pobres, perquè els números així ens ho mostren. Més del 40% dels presos ho estan per delictes en contra de la propietat i l’ordre socioeconòmic, és a dir, robatoris, furs, però no grans atracaments sinó una estirada, un furt, agafar una cosa del Mercadona…  Després, un 20% estarien per delictes contra la salut pública, és a dir, per trapis de droga, no necessàriament parlem de grans narcotraficants, sinó d’algú que té més de la quantitat permesa a casa seva. 

Per últim, per homicidi, que seria el delicte més greu —que inclouria assassinats i homicidis imprudents— menys d’un 8%. També hi ha la gent que està per delictes sexuals o de trànsit. És a dir, que a la presó hi ha gent que està allà majoritàriament per qüestions socials. Com a mínim, el 60% està tancada per qüestions econòmiques. Naturalment, poden existir persones perilloses a la nostra societat, però l’estadística ens mostra que la presó segueix essent un espai on va a parar les persones en situació d’exclusió social. 

Llavors, quins canvis planteges?

Penso que en primer lloc, el que hauríem d’evitar és una nova expansió carcerària, i aquí hauríem de debatre sobre si ens interessa mantenir o no la idea de la socialització social o de la resocialització. L’ideal que diu, per exemple, la Constitució.  

L’ideal de resocialització entra en crisi en els anys 80 amb l’arribada del neoliberalisme. És molt curiós el que passa amb l’anomenat Informe Martinson de 1974. Qui era Martinson? Doncs Martinson és un investigador d’Estats Units que investiga si funcionen o no els programes de reinserció. Des d’una posició progressista d’esquerres ja arriba a la conclusió que no. Aquests programes psicològics de tractament que es fan a les presons no estaven baixant la reincidència suficientment. Què passa? Que molts grups de dreta que volen més mà dura, penes més llargues, utilitzen aquest informe de Martinson com a argument per acabar amb la resocialització. Martinson es suïcida, es llança des del balcó de casa seva perquè s’està utilitzant el seu informe en contra dels seus objectius.

Cal menys presó, però de manera possibilista i estratègica hem de seguir reivindicant les escletxes que ens dona la resocialització. Aquí a Catalunya tenim exemples molt clars de com funcionen les penes alternatives a les presons o del compliment en tercer grau  que permeten minimitzar el tancament. Però clar, si mirem les últimes reformes penals, no van cap aquí. Van a la presó permanent revisable, o la última llei sobre la multirreincidència aprovada per partits tan diversos com Junts, PSOE, PP o Vox. Tots segueixen anant cap a un enduriment. Està demostrat que penes més dures no són dissuasives. Una de les poques coses que tenim clar és que no funciona. Això és una cosa molt estudiada pels criminòlegs, la deterrence. No s’ha pogut demostrar mai que funciona la dissuasió penal, la idea que no es delinquirà per por a la pena. Als estats dels Estats Units on hi ha pena de mort no hi ha necessàriament menys delinqüència que a l’estat espanyol, per exemple. 

«No s’ha pogut demostrar mai que funciona la dissuasió penal, la idea que no es delinquirà per por a la pena. Als estats d’Estats Units on hi ha pena de mort no hi ha necessàriament menys delinqüència que a l’estat espanyol»

On hi ha menys delinqüència?

Al nord d’Europa, que és justament els països que tenen l’estat del benestar més desenvolupat. No han pogut demostrar que endurir les penes farà que en el futur hi hagi menys delinqüència.  És un dels grans mites que intento desmuntar. 

És a partir de les reformes neoliberals dels anys 80 que es dispara la població penitenciària, hi ha relació directa. També la caiguda de la URSS, als anys 90, va fer que Rússia i altres estats de l’antic Bloc de l’Est desenvolupessin formes de criminalitat organitzada, en una situació de misèria i corrupció. 

I a més hi ha un altre tema, si em permets, i és si el tancament a la presó durant molts anys és criminogen. És a dir que l’etiquetament que suposa la identitat de “delinqüent” i els contactes que fan amb la presó, fan més probable la reincidència.  

«El tancament a la presó durant molts anys és criminogen. És a dir que l’etiquetament que suposa la identitat de “delinqüent” i els contactes que fan amb la presó, fan més probable la reincidència»

Acabem amb una pregunta fàcil. Com creus que hauria de ser una seguretat defensada per l’esquerra?

Per no caure en el lloc comú, que crec que es diu moltes vegades de que la seguretat per l’esquerra hauria de ser l’habitatge, hauria de ser la sanitat, hauria de ser l’educació. Clar, però també hi ha la seguretat personal. Els criminòlegs parlem sempre de seguretat objectiva i seguretat subjectiva. Seguretat objectiva seria els delictes que realment pots patir al carrer. Jo estic convençut que es poden prevenir amb polítiques socials, però també treballant amb aquells grups que en el futur poguessin caure en xarxes de delinqüència organitzada més gran.

Crec que és molt important que els nois joves dels barris en situacions de vulnerabilitat puguin dur a terme activitats organitzades als barris, a la seva comunitat, que els portin cap a altres camins a la vida. I em sembla que és molt interessant a França que existeix la figura de l’educador de carrer, una espècie de dinamitzador social, integrador social, que intenta activitats com l’esport, com la música, com l’art… Segurament, necessitem contractar massivament educadors socials per fer feina als barris.

Què més?

En quant a la seguretat subjectiva, perquè hi ha un problema que suposo que interessarà més a la gent que es dedica a la política institucional. Encara que tu diguis que els números diguin que vivim a una societat relativament segura, la gent se sent insegura. Jane Jacobs en el seu llibre sobre la vigilància i sobre la seguretat, Vida i mort de les grans ciutats, reflexiona sobre com es fa perquè una població senti com a propis els carrers. Això té a veure amb l’ús que es fa de l’espai públic. Parla, per exemple, dels balcons. Quan una comunitat es fa seu el carrer, és perquè és capaç de muntar activitats al carrer, perquè hi ha una veïna al balcó que està mirant què passa, perquè es fan festes majors als barris, etc.

Un barri segur té quatre característiques. Té espais d’usos mixtos, és a dir que hi hagi gent treballant en un taller i al costat gent en un bar i al costat d’una família. Això és el contrari de funcionalisme. Un lloc per viure, un lloc per treballar. És important segons Jacobs que hi hagi edificis baixets, no aquests edificis gegants. Edificis antics, n’hi ha d’haver, perquè vol dir que no s’ha gentrificat del tot. I densitat, que això des d’aquí a Barcelona no es troba a faltar, però es refereix a densitat de relacions socials contrari a barris amb comunitats tancades, on només són ciutats dormitoris com els PAU de Madrid que va estudiar, en les seves contradiccions de l’urbanisme neoliberal, l’antropòloga Inés Cueli. 

I, finalment, fer i refer els vincles comunitaris. És a dir, quan tu parles amb els teus veïns, coneixes els seus fills o pares, siguin de l’origen que sigui, és més difícil que te sentis insegur. Cosa complicada quan la gent ha de canviar de domicili cada dos per tres per culpa de l’especulació. La comunitat organitzada, a més, també pot vigilar a la pròpia policia, per prevenir que hi hagi abusos.