(Foto de les protestes contra l’incendi de la mesquita de Piera)
Per Ivan Montemayor
Vivim temps convulsos. Els fets succeïts a la murciana localitat de Torre Pacheco i també a Piera és una prova més que no podem pensar el feixisme des del passat o des del futur. El feixisme no és només un succés històric llunyà que hem de rememorar perquè no es torni a repetir. Tampoc és el perill d’una distopia que es podria materialitzar d’aquí ben poc en forma de règim tecnofeudal. No. Simplement, el feixisme existeix ara.
El feixisme no ha marxat mai i existeix dintre de les nostres pantalles i també als nostres carrers. Deia Antonio Gramsci que tota victòria política està sempre precedida per una victòria cultural. Doncs bé, partint d’aquest principi, els centenars de milers de visualitzacions dels continguts generats pel Jordi Wild, Roberto Vaquero o Daniel Esteve de torn vinculen la migració amb la delinqüència. La primacia dels marcs narratius reaccionaris són un senyal clar que ens estan guanyant la partida.
Probablement, estic escrivint aquest article de forma precipitada. La urgència em condueix a fer unes breus notes que, en el millor dels casos, puguin ser una humil contribució per a pensar en estratègies possibles. El soroll mediàtic del dia a dia ens atabala i hi ha fenòmens que requereixen ser analitzats amb paciència, atenció i profunditat.
El nostre petit país està travessat per fenòmens globals. Quin paper ha de jugar la Generalitat de Catalunya? Com podem no caure en falses dicotomies i lluitar per un catalanisme popular i antiracista? El pacte d’investidura entre Junts per Catalunya i el PSOE de Pedro Sánchez semblaria proposar una mutació en les institucions catalanes: es gestionarien els permisos de treball, els Mossos controlarien les fronteres (en col·laboració, naturalment, amb les policies espanyoles) i es controlaria el Centre d’Internaments d’Estrangers, així com les expulsions. Déu n’hi do. Quina alternativa republicana poden proposar les forces d’esquerres per gestionar aquestes competències?
Joves perillosos a la Catalunya mestissa
No tornis tard, Ivan, que en aquesta barriada hi ha gent perillosa. Els meus pares no volien que anés sol pel barri perquè una gent l’havia convertit en un lloc inhabitable. Eren joves perillosos. Bandes llatines. On ha quedat aquella preocupació? Han desaparegut?
Durant tota la dècada dels 2000 eren habituals els reportatges sobre les bandes llatines i com els Nyetas o els Latin Kings tenien rituals d’entrada estrafolaris, masclistes i violents. Però amb el pas dels anys, les bandes llatines no es van fer el control dels barris i tota la preocupació es va mostrar com un pànic moral. En alguns casos, inclús els ajuntaments catalans van proporcionar sortides culturals a les associacions de persones llatines per allunyar-les de la violència. Si havien estat els joves dels barris destruïts per l’atur i l’heroïna el principal malson de l’Espanya de la transició com mostra el cinema quinqui, el gran risc de la meva adolescència eren les bandes llatines. Arribats al 2025, els que concentren tots els temors de la societat són els joves marroquins, alguns dels quals han arribat com a menors no acompanyats al nostre país.
Però és curiós que les primeres reflexions sobre joves perillosos, nois joves violents, migrants, de classe treballadora es van fer als Estats Units. I eren migrants europeus! La sociologia de la cultura dels delinquent boys, com es titula el llibre Albert K. Cohen, comença amb una ciutat, Chicago, que duplica la seva població a finals de segle XIX. En una classe d’una escola de Chicago hi havia gent de moltíssimes nacionalitats. Què es va fer? Com a exemple de bones pràctiques tenim el Chicago Area Proyect dels anys trenta, que intentava implicar les comunitats dels barris pobres de Chicago, a través de la cultura, de l’esport, de tenir mediadors que poguessin intervenir entre la policia, l’ajuntament i les comunitats. Era la Nord-amèrica del New Deal.
La criminalització de les persones migrants no és una mera lluita cultural de l’extrema dreta. No, és absolutament funcional al desenvolupament del capitalisme contemporani, on “no hi ha per tots”. O dit en termes d’Alessandro de Giorgi, de com es gestiona la població excedentària. El vell ideal de la reinserció social dels delinqüents ha desaparegut o és titllat de “bonisme”, encara que sigui un principal constitucional. Poca broma, en tota Europa el pensament feixista està pregonant una única solució: expulsar-los a tots. Fer fora els pobres, els delinqüents, els inadapats vinguts d’un món ple d’inseguretats i violències. Tornant a de Giorgi:
D’aquesta manera, el sistema de control dissenyat per als migrants irregulars, i en concret mesures com l’internament i l’expulsió, persegueixen també funcions neodisciplinàries (tot i que en absolut rehabilitadores, ja que no es projecten directament sobre el subjecte individual, sinó sobre el conjunt del grup social), orientades al sotmetiment a un esquema laboral caracteritzat per la precarietat i l’explotació.
Deportació o empresonament?
Segons els esquadristes que rebenten restaurants Kebab i afegint els militants de Vox o d’Aliança tots els problemes de la nostra societat se solucionen expulsant els migrants o els seus descendents del territori. Milions de persones. La retòrica de la remigració recorda malauradament a les infames expulsions que han travessat la història ibèrica. A tot l’Estat, els jueus sefardites van ser expulsats per una ordre reial l’any 1492. No va ser la única gran deportació massiva.
Corria l’any 1609 quan es va donar l’ordre d’expulsar a tots els moriscos (descendents de musulmans conversos), de forma que quasi dues-centes mil persones van abandonar la península per embarcar-se cap a l’altra ribera de la Mediterrània. Saïd, el protagonista de la tragèdia romàntica Mar i Cel, escrita per Àngel Guimerà, és un exemple a la literatura nostrada. De petit vivia a l’horta de València, però va ser expulsat i separat de la seva mare per morisco i va refer la seva vida com a pirata berberisc.
A veure, tornen al segle XXI. La realitat és que avui en dia no és possible fer grans expulsions. Seriosament, els deportats en el món multipolar no es poden abandonar als seus països d’origen a la babalà, sinó que han de ser reconeguts formalment pels seus estats. En el món real, els estats regulen de forma bilateral les condicions de les deportacions. Ha d’haver-hi algú a l’altra banda que accepti els deportats, o bé algun tercer actor que es disposi a fer-se’n càrrec.
Per molt abrandats que siguin els discursos racistes, els estats europeus o els EUA són completament incapaços de fer grans expulsions. Les dades oficials indiquen que durant dècades a l’estat espanyol no s’executen ni un 20% de les ordres de deportació. Moltes de les persones que són tancades en Centre d’Internament d’Estrangers (autèntiques presons irregulars) no són deportades. No oblidem que des del 2009 i fins al 2023, un total de 116.085 persones en situació irregular han estat internades als CIEs espanyols.
Sota les grans promeses de deportació, van creixent les gàbies. Camps d’internament per a migrants. Si ens n’anem als Estats Units de Trump, s’han de combinar les expulsions a la pressolàndia de Bukele amb la construcció de noves presons com Alligator Alcatraz, una presó per a migrants rodejada d’uns fos amb cocodrils. A l’Europa de les suposades llibertats, la presidenta d’Itàlia Giorgi Meloni ha arribat a un acord amb Albània per enviar a centres de detenció d’aquest país a centenars de persones. Actualment, és la mateixa Comissió Europea planteja construir “centres de retorn” a tercers països.
Malauradament, no cal que governi l’extrema dreta perquè creixi el món dels CIEs. El Govern espanyol, sota la direcció del ministre Grande-Marlaska, té previst inaugurar un nou CIE a Algesires el 2025, amb capacitat per a 507 persones, edificat sobre més de 17.000 m² i amb una inversió de 25,3 milions d’euros, majoritàriament finançats per fons europeu. Aquest centre serà el més gran d’Espanya.
Construir Catalunya
Catalunya ha estat històricament una terra de pas. No és un dir, ni una exageració. Molt abans de les migracions de murcians, andalusos o gallecs, milers de francesos havien buscat el seu lloc al món en la catalana terra. Menyspreada pel poder, la nostra llengua ha pogut sobreviure al pas dels segles, enllumenada pel foc de les bullangues.
Si a l’horitzó tenim un possible govern de coalició de PP i Vox, pren sentit que la Generalitat de Catalunya pugui tenir les competències en migració per a dur mesures el contingut de les quals sigui absolutament contràries a les que pretenen els reaccionaris. Reclamar les competències de migració podria ser positiu si les forces transformadores són capaces de fer seva aquesta reivindicació, amb l’objectiu per a millorar la vida de milers de treballadors nouvinguts.
En cap cas les esquerres sobiranistes han d’acceptar acríticament les mesures establertes en el pacte entre Junts i els socialistes. Sens dubte, l’objectiu de Junts exigeix endurir el seu discurs migratori, per a reduir el dany de la mossegada que farà Aliança Catalana al seu electorat. Podem plantejar un programa de mínims, per respecte a la tradició antifeixista de defensa dels drets humans, la qual ha d’incloure necessàriament els següents punts:
1. Tancar els CIEs. No parlo de gestionar-los, ni tan sols d’humanitzar-los, millorant les seves condicions. Simplement, tancar aquestes presons il·legals.
2. Fer una regularització massiva. Utilitzar la capacitat de facilitar permisos de treball per a treure de la situació d’irregularitat a milers de migrants perquè puguin accedir a condicions dignes de treball.
3. Acabar amb el racisme policial. Els Mossos d’Esquadra, com a policia de Catalunya, no haurien de poder fer escorcolls ni perfils racials. Tanmateix, els Mossos haurien urgentment de destinar recursos per a investigar i desarticular grups feixistes violents.
No podem perdre el temps ni vacil·lar en l’objectiu de fer un front republicà, catalanista i obertament antiracista. La Catalunya del 2025 és ja una Catalunya creolitzada, però el poble treballador encara està desarticulat. Per acabar, em permetreu que faci meves aquestes paraules de Paco Candel, autor d’Els altres catalans.
Amb els immigrants d’ara es produirà el mateix procés que amb els d’abans i amb els de sempre. Seran catalans. Qui ho dubta! Potser esdevindran catalans més a poc a poc, però tant se val.
Referències
Candel, F.(1964). Els altres catalans (Vol. 13). Barcelona: Edicions 62.
Cohen, Albert K. «Delinquent boys; The culture of the gang.» (1955).
De Giorgi, Alessandro, et al. El gobierno de la excedencia: postfordismo y control de la multitud. Traficantes de sueños, 2006.
Guimerà, À. (1888). Mar i cel. Barcanova.
Informació estadística sobre deportacions, al web d’Eurostat
