Xavier Calafat
Ara que sembla que el PSC esta dubtant si fer un govern amb Junts a Barcelona i segons les darreres noticies que ens arriben hi ha canals de negociació entre els dos dirigits a acordar pressupostos i govern, és un bon moment per analitzar una mica més que és ara mateix Junts, que és Trias per Barcelona i com aquesta candidatura va poder arribar a guanyar amb un marge bastant ample de vots.
Al meu entendre en les passades eleccions municipals del maig vam poder observar un assaig del que podríem anomenar un Front d’Ordre, que va coordinar, unificar i mobilitzar a la perfecció el vot de les classes dominants de Barcelona. El comportament electoral de Barcelona va tornar a l’eix clàssic esquerra-dreta després de la fase populista del 2015, tant és així que la candidatura de Trias per Barcelona si bé va créixer de forma transversal, va concentrar els seus principals suports tant al districte de Sarrià-Sant Gervasi com les zones més riques de l’Eixample. Al analitzar la distribució del seu vot en els 73 barris de Barcelona es pot veure que son en els barris amb major renda, on la candidatura de Junts millorava i molt el seu creixement respecte les anteriors municipals, destacant els +5.439 vots en que va incrementar el vot de Junts a Sant Gervasi-Galvany.
De fet com veurem en aquest article no era Junts qui va guanyar les eleccions sinó un primer experiment del que podria ser una nova Convergència, una dreta clàssica però catalana.
La primera consigna: “Aquells que van impulsar la candidatura de Valls (…) ara em diuen que em votaran”:
Barcelona no escapava a una lògica que es va estendre a la majoria de municipis de l’Estat les passades eleccions municipals, on el bi-partit de les dretes va imposar-se amb comoditat però a la ciutat comtal aquest canvi de cicle ho va encapçalar la dreta nostrada. Si bé Junts ha pogut desenvolupar-se amb comoditat aprofitant l’eix nacional i arribant a votants diferents als que arribava CiU, la campanya que va fer Trias recuperava les essències convergents amb una aposta per mobilitzar a les classes altes de la ciutat i absorbir així el vot del Ciutadans de Manuel Valls. D’allà que en moltes entrevistes Trias recordés el fracàs que va suposar l’aposta de certes elits les passades municipals per aquesta candidatura i lis demanés explícitament que no fessin cosses estranyes. En una entrevista al Bàsics de Beteve Trias va dir:
Nosaltres vam viure una situació d’aquest tot de gent que ara podria votar-me a mi, van decidir que anaven a barrar el pas i van decidir que impulsaven una candidatura del senyor Valls i això ha sigut un fracàs total per la ciutat. Aquests em diuen que em votaran. N’hi ha que em diuen “ostres Trias, la vam pifiar”.[1]
I el cert és que ho va aconseguir, segons l’anàlisi de transvasament de vots publicada per Toni Rodon a partir d’un model d’inferència ecològica, fins un 27,7% de votants de Valls van passar-se a la candidatura de Trias, uns 27.584 votants. Fins i tot va aconseguir una petita fracció de votants del PP (1.883 votants)[2].
Aquest plus extra de votants amb que Trias podia contar va ampliar amb escreix les seves possibilitats de victòria, ja que incorporava d’aquesta forma a un gruix de votants que en certa forma sembla “anti-natural”. Uns votants de tall espanyolista van acabar votant a un partit que fins fa poc mesos abanderava la ruptura unilateral amb Espanya. Hi va ajudar el clima social que es va generar a la ciutat, agreujat per l’acció d’uns mitjans de comunicació disposats a vendre la imatge d’una Barcelona deixada, fora de control, insegura i bruta. La suposada “decadència de Barcelona” es va col·lar en la discussió de l’opinió pública i fins i tot va tindre una plataforma (Barcelona és Imparable) i un portaveu (Gerard Esteva) que es van passejar per la majoria de televisions catalanes i van tindre molt d’espai per concedir entrevistes en la premsa.
També Sandro Rosell va alçar el cap i es va plantejar ser el candidat d’aquestes elits enfadades amb el rumb que havia pres la ciutat. Tot i això al final va ser Xavier Trias qui li va dissuadir de fer-ho.
La segona consigna: “Barcelona no és la clau per aconseguir la independència”
Però perquè l’operació tingués èxit, no bastava sols amb generar (o agreujar) aquest clima social. Junts havia d’aconseguir disfressar-se de Convergència, calia recuperar les velles banderes del nacionalisme que aconseguia les prebendes a Madrid i garantia l’ordre. Trias era el candidat perfecte per fer això però calia que la facció més independentista de Junts es mantingués callada i en un segon pla. Als votants de la dreta espanyolista no lis hagués convençut un Trias que estigués envoltat i dirigit pels independentistes, de fet aquest també va ser el motiu que li va portar a amagar les segles del partit i apostar per una candidatura personalista: Trias per Barcelona.
Intel·ligentment Trias aconseguia tant el beneplàcit de Puigdemont com l’autocensura de Laura Borràs al mateix temps que reintegrava al PDeCAT a la seva candidatura. Ho feia amb un cert consens intern garantit per enquestes com les de GAPS[3] que asseguraven que d’aquesta forma Trias podria guanyar les eleccions. D’aquesta forma Junts a Barcelona intentaria (amb èxit) ampliar la seva base electoral sense perdre als seus fidels.
Així ja en les primeres entrevistes que va concedir al desembre quan l’ex-alcalde va anunciar la seva candidatura solia recordar que “Barcelona no és la clau per aconseguir la independència”. A més a més qui va ser conseller de sanitat amb Jordi Pujol del 1988 fins al 1996 afegia:
El que s’ha de fer es que l’Ajuntament no sigui un contrapoder a la Generalitat. I el que ha de fer un alcalde es fer que la ciutat funcioni i que sigui punta de llança, això és el que s’ha de fer. Jo sempre explico que el problema que tenim al país no és la independència sinó el grau de dependència de l’Estat, d’assumir competències sense tenir finançament[4].
Que la ciutat funcioni i la dependència de l’Estat derivada en clau de reivindicació d’un millor finançament. Bastant clar: tornar a la Convergència que garantia l’ordre a la ciutat i aconseguia millores econòmiques per Barcelona i Catalunya. Un discurs que permetia apel·lar als votants no independentistes i centrava la campanya entorn al model de ciutat. Trias oposava el seu model al d’Ada Colau i es posicionava públicament com l’únic candidat capacitat per vèncer a l’activista anti-desnonaments, l’únic que no arribaria a cap pacte amb ella.
Per entendre com va ampliar la seva base Trias, és interessant observar l’evolució dels seus targets electorals en consonància amb el canvi discursiu i ideològic que estava fent Junts. En aquest cas, podem observar com en les darreres eleccions augmenta el número de votants castellanoparlants en les files de Junts fins arribar a un 32%, molt per damunt del 12,1% que suposaven pel Junts d’Elsa Artadi o el 27,3% del primer Trias. A més a més, també han augmentat aquells votants que es senten únicament espanyols o més espanyols que catalans, arribant a ser un 6,2% dels votants de Trias, també bastant enfora del 1,7% que representaven per Artadi o fins i tot per damunt del que suposaven pel primer Trias del 2011 (5,2%).
És a dir que el procés i la mutació de l’espai convergent van produir una continua davallada d’aquests perfils de votants en les files de Junts, mentre augmentaven aquells perfils més vinculats a una idea nacional de Catalunya molt més forta, molt més identitària. En canvi el moviment que es va fer presentant a Trias i els números que ha obtingut dibuixen l’escenari perfecte pel retorn de Convergència, recordeu les paraules de Trias: “«Diuen que això és de Convergència, doncs foteu-vos, si és de Convergència![5].
Junts va aconseguir el que es proposava al unificar el vot de les elits de la ciutat, tant aquelles més auto-centrades com aquelles que miraven més a Madrid. I ho va fer produint una mobilització de classe altíssima, en un context de baixada generalitzada de la participació i pujada de l’abstenció, Trias va aconseguir que els barris on hi ha una major renda disponible es mobilitzessin, fent que la baixada de l’abstenció en aquests llocs fos enorme. De fet a Tres Torres, dels barris més rics de Barcelona és on més es va reduir l’abstenció comparat amb 2015 i Ciutat Meridiana, dels barris més pobres de Barcelona és on més va augmentar:
És a dir si al 2015 les elits estaven desnortades, sense un rumb clar davant l’ascens d’Ada Colau fins l’alcaldia de Barcelona, amb l’esclat del procés independentista i l’aterratge de Ciutadans en el sistema polític català. Ara al 2023 ho tenien clar. De fet, la correlació entre major renda disponible i el vot a Trias és quasi perfecta: al estimar un model de regressió lineal ens trobem amb un coeficient del 0,96 (quan més proper a 1 és, més predictiva és la correlació):
Aquesta línia recta que podeu observar, ens indica que a mesura que creix la renda familiar disponible més creix el vot a Junts en Barcelona. El vot dels rics a Barcelona és el vot a Xavier Trias. I com hem vist l’han votat amb una gran consciència de classe.
La tercera consigna: “A la gent de Barcelona li agrada la sociovergencia”
Però a aquest Front d’Ordre capaç d’arreplegar des dels votants d’ERC fins els del PP li falta una cosa, el concurs del PSC de Jaume Collboni en un pacte postelectoral. I es que l’ex-alcalde convergent sabia que per molt que quedés primer havia de tenir una suma de regidors viable per garantir l’estabilitat en el seu mandat. D’allà que en cap moment tanques la porta a pactar amb el PSC.
Descartada l’opció de poder sostindré la vara gràcies al moviment de darrera hora dels Comuns ara la renovada Convergència ho aposta tot a estirar de l’ànima més dretana del PSC que en els darrers temps a escorat als socialistes més a la dreta que els seus homònims espanyols, i d’aquesta forma tornar a recuperar l’espai orfe que va deixar Junts en la seva deriva independentista. Espai que s’han disputat amb ferocitat el PSC i Ciutadans amb l’èxit dels primers i que serà clau en les pròximes eleccions catalanes.
Recordem els “punts” en que solia dir Trias que coincidia amb Collboni: ampliació de l’aeroport del Prat, defensa de l’arribada de més turistes (tot i que ara son “turistes de qualitat” és a dir amb calers), en definitiva com diria el propi ex-alcalde ell i Collboni comparteixen “el mateix model de societat des del punt de vista econòmic”[6].
Així doncs el Front d’Ordre tracta d’atreure als socialistes barcelonins i evitar així l’entrada dels Comuns al govern municipal de la ciutat. En aquesta mateixa direcció semblen remar ara les elits econòmiques de la ciutat, pressionant al PSC perquè s’obri a un pacte sociovergent d’aquest estil[7] i fins i tot, en aquests mesos de govern en solitari de Collboni, Trias ja ha tombat un altre tabú al parlar obertament de sociovergencia. En una entrevista del novembre passat deia que “a la gent de Barcelona li agrada la sociovergencia, que la gent més centrada governi la ciutat”[8].
Per tant actualment el PSC es troba davant un dilema important, sobretot perquè segurament bona part de les seves bases i els seus votants no estarien d’acord amb un pacte de governabilitat d’aquest estil i també perquè aquest moviment permetria als Comuns liderar l’oposició d’esquerres. Està clar que aquesta és ara la nova aposta de les elits i un ala gens menyspreable dels socialistes. Però quin és el suport real que tindria aquest govern a la ciutat?
Segons el Baròmetre postelectoral del juny passat, un pacte entre Junts i el PSC nomes convenceria a un 9,1% de la ciutadania de Barcelona front el 13,4% d’un tripartit d’esquerres entre PSC, Barcelona en Comú i ERC. Però si ho analitzem creuat per electorats sorgeixen més cosses importants, un 20,7% dels votants socialistes estarien a favor d’un pacte així, no és un quantitat menyspreable sobretot si tenim en conta que hi ha un 8,7% de votants actuals del PSC que lis semblaria bé que governés Trias en solitari, un total del 29,4%. Però la suma d’aquells que optarien o bé per un tripartit d’esquerres, un bipartit amb PSC i Comuns, un bipartit amb ERC o el govern en solitari d’aquests arribarien a un 35,8%.
La coalició sociovergent també hagués estat ben rebuda pels votants de la dreta espanyolista, que en tot cas prefereixen molt majoritàriament que governi Trias en solitari. De nou és una mostra de com s’està bastint aquest Front d’Ordre i això va més enllà del què les dirigències dels partits pensin. Potser que el PP no volguessin un govern de Trias però queda clar que els seus votants sí.
En definitiva la batalla per Barcelona no ha acabat, Trias va marxar però Collboni prioritza un catch-all party que integri també aquest vot de les elits ara orfe d’alternativa. El final del procés i l’arribada de la llei d’amnistia estan canviant el tauler polític català i barceloní, cauen els murs que separaven a cert espais polítics i també, a certes classes socials. Així doncs l’aliança de classe de la sociovergència-sense Trias però integrada al PSC- ja està definida, les classes altes de la ciutat tenir clar el seu full de ruta, ara cal que les esquerres de matriu catalanista i les classes populars defineixin el seu.
[1] https://beteve.cat/basics/entrevista-xavier-trias-candidat-junts-eleccions-2023/ (Minut 8:00)
[2] https://www.ara.cat/politica/eleccions-municipals/d-tret-xavier-trias-vots-alcalde-barcelona_1_4719606.html
[3] https://beteve.cat/politica/xavier-trias-guanyaria-eleccions-municipals-2023-barcelona-enquesta-junts/
[4] https://www.youtube.com/watch?v=n7MQLOgynHE (Minut 19.40)
[5] https://www.ccma.cat/324/trias-als-que-critiquen-que-busqui-pactes-diuen-que-aixo-es-de-convergencia-doncs-foteu-vos-si-es-de-convergencia/noticia/3230316/
[6] https://www.eldiario.es/catalunya/xavier-trias-asegura-comparte-collboni-modelo-sociedad-punto-vista-economico_1_10206442.html
[7] https://www.abc.es/espana/psc-resiste-presion-empresa-barcelonesa-pacte-junts-20240107040845-nt_amp.html
[8] https://beteve.cat/politica/entrevista-xavier-trias-27-novembre-2023/
