Per Ivan Montemayor
En les nostres xerrades, trobades i conferències es repeteix un precepte que no per repetitiu és menys cert: ens cal més imaginació política, tenir una visió positiva del futur, veure les victòries i tornar a aixecar-nos, no sumir-nos en l’enyorança.
Tothom sembla més o menys conscient que cal abandonar la letargia que les esquerres transformadores arrosseguen de manera depressiva i que segurament el confinament derivat de la Covid-19 i també de l’empenta de les forces reaccionàries globals, i dels seus avenços tant culturals com electorals. Tant l’anomenat cicle del canvi (que arrencaria en el ja molt i molt llunyà moviment indignat del 15 de març del 2011) com el Procés a Catalunya es troben absolutament enrere en el temps, i les claus actuals són absolutament diferents. Un cop aprovada la llei d’amnistia i amb el govern d’Illa centrat en l’expansió policial, la construcció d’habitatge protegit i el finançament singular, a Catalunya les esquerres sobiranistes es troben al racó de pensar, llepant-se les ferides. Alhora, els votants de Junts miren amb certa simpatia cap al Ripoll d’Aliança Catalana. L’establiment independentisme ultradretà inquieta el món postconvergent.
Davant d’aquest panorama, no tothom assumeix la derrota i a França la France Insoumise i el bloc ample que lidera, el Nou Front Popular, no han aconseguit ser la primera força més votada en les eleccions parlamentàries franceses moderant-se sinó plantejant un ambiciós programa de justícia social. Tampoc han assumit el discurs racista de LePen per convèncer part del seu electoral, com si passa a la renovada «esquerra roigparda» alemanya. Ai Jean-Luc, ai Jean-Luc! El partit de Mélenchon ha aconseguit la victòria electoral prometent una regularització massiva de migrants per combatre la seva precarietat laboral. França és ja, com Catalunya, un país en procés de mestissatge irreversible. Som al 2025, en ple procés de créolisation d’Europa.
No parlem tan sols de mesures socials concretes, no es conquereixen els cors dels ciutadans parlant només de les coses del menjar. Això és perquè la major aspiració política dels insubmisos és constituir la VI República Francesa, aprovar una nova constitució i enviar a fer punyetes el presidencialisme, per així evitar el mal de la “monarquia presidencial” que Macron encarna com ningú altre.
Segons com, es podria argumentar que tot això que estic relatant pertany a una realitat que poc té a veure amb la nostra Catalunya de Salvador Illa i a l’Espanya del resistent Pedro Sánchez. I a nosaltres què, si els francesos són atrevits i jacobins? Per ventura no és la seva tradició tallar el cap als reis i muntar vagues i manifestacions a la mínima que es presenta l’ocasió? Què hi tenim a veure? Doncs molt. I sí al logotip del Nou Front Popular apareix mig amagada la bandera tricolor de la II República no és casualitat.
Però no escric aquestes línies per afrancesat (ser afrancesat sempre és un esport de risc a casa nostra), sinó per a repensar quins nous horitzons poden aixecar la mirada de les esgotades esquerres ibèriques. Hi ha elements que assenyalen que hi ha vida encara als carrers: a Madrid, Barcelona i altres ciutats hem pogut veure manifestacions massives contra l’especulació immobiliària, amb una important participació juvenil. Els Sindicats de Llogateres sumen afiliació i amplien el seu impacte mediàtic. D’altra banda, la novetat en el món de la militància juvenil, el Moviment Socialista, ha posat la lluita per l’habitatge com a màxima prioritat, tal com van fer tots els seus predecessors dels moviments juvenils radicals. Conjuntament amb el Sindicat de Llogateres, les Plataformes pels Afectats per les Hipoteques, són ara un actor més d’aquest moviment, que es trobarà per intentar generar una estratègia comuna aquest febrer a la vila de Granollers.
S’ha tornat ortodoxa la joventut combativa que llegeix Das Kapital? L’escissió juvenil que ha ocorregut a l’esquerra abertzale, l’esquerra independentista catalana i el Partit Comunista d’Espanya ha tingut molt a veure amb el final dels cicles polítics anteriors. Sens dubte, els joves escindits tenien la urgent necessitat d’un futur pel que pagui la pena lluitar, davant les decepcions del que anomenen “socialdemocràcia” (la via institucional) i la no compareixença d’un moviment històric que ha perdut una oportunitat daurada per refer-se: l’anarquisme, perdut en les seves bizantines discussions.
Per tant, penso que és bastant possible que el focus de l’acció política de l’esquerra transformadora torni als carrers, tenint la lluita per l’habitatge un paper molt rellevant. Però és suficient? Hi ha un altre escenari, com és la caiguda de la monarquia, que pot obrir les portes a les grans transformacions socials que desitgem. Es pot combinar un horitzó socialista i un horitzó republicà.
Vestit de militar, el Rei Felip VI va intentar per tots els mitjans imposar la seva agenda mediàtica i presentar-se com a personificació de l’Estat durant les inundacions provocades per la DANA al País Valencià. Situant-se per sobre dels partits polítics, es va plantar a Paiporta com l’heroi perfecte, com un cavaller muntat sobre un cavall blanc. La seva representació és la de l’ordre, l’exèrcit, la Unió Europea i l’OTAN.
República! Per a què? No és una cosa simbòlica sense importància, això de la monarquia parlamentària? Sí, no pareix que existeixi ara per ara un moviment polític republicà massiu a l’estat espanyol. Ara bé, no es tracta d’idealitzar el passat ni tampoc glorificar una forma d’estat, la república federal, que no deixa de ser un tipus concret d’estat capitalista. Es tracta de ser humils amb la nostra tradició, amb el fil roig que travessa la història. Per a un materialista com Joaquim Maurín, només la intervenció del proletariat i la pagesia podia acabar amb la monarquia. Per a un marxista rigorós com Maurín, la monarquia no és només un símbol d’opressió medieval, sinó que té un paper concret en el capitalisme espanyol contemporani:
«Hay algo que los republicanos no comprenden. Y es que la Monarquía no es el rey, sino todo lo que encarna ella. La fuerza de la Corona, su vivacidad, pese a todos los contratiempos, radica en su valor representativo. La Monarquía es una Sociedad Anónima cuyos accionistas principales son la Iglesia, el Militarismo, las oligarquías financieras, el banco de España, la Aristocracia, los grandes latifundistas y los elevados dignatarios de la máquina del Estado. En esta Sociedad Anónima, el monarca ejerce las funciones de presidente. La Sociedad Anónima monárquica sabe que la deposición del presidente puede ser causa de una grave crisis interior».
Joaquim Maurín, Los hombres de la dictadura, Barcelona, Anagrama, 1977 [1930], p. 231.
Serem capaces les forces transformadores, les que lluitem pel dret a l’habitatge, per la Renda Bàsica Universal, per la regularització de les persones immigrades, pel transport públic i la justícia climàtic de veure en el republicanisme un camí per transitar, no per l’enyorança d’èpoques passades, sinó per l’esperança d’un nou avenir?
