Per Albert Portillo
En una de les seves darreres entrevistes com a eurodiputat confessava Miguel Urbán haver-se sentit una mica com l’últim dels mohicans a les institucions, i de l’anomenada política del canvi li etzibava encara Pablo Elorduy. Quelcom que després de les darreres eleccions sembla ocórrer també en l’independentisme, el sobiranisme i el republicanisme d’esquerres.
Els resultats han estat devastadors: consagren un gir conservador a Catalunya. És cert, i s’ha repetit fins a la sacietat, que s’amolla en un marc global que empeny en aquesta direcció però també és cert que el context general no ens ajuda a explicar per si sol els ingredients nacionals d’aquest gir.
El que sí que podem constatar és l’aposta per l’ordre, tant per part de les classes treballadores com de les classes mitges. En el cas d’una part de la classe treballadora, aquella que ha participat en les eleccions, el gir conservador l’ha capitalitzat el PSC. Una corrompuda fórmula de la socialdemocràcia oficial, ja extingida en molts països d’Europa, que representa «ordre i progrés» a ulls d’una part de les classes populars catalanes. Per l’altre cantó, el de les classes mitges i la petita burgesia, el gir conservador ha anat a parar a mans de Junts, «ordre i reacció» en el camp republicà i independentista. El mínim denominador comú d’aquesta bifurcació de classe és l’ordre: en un cas representa l’apatia i el desengany de la classe treballadora per qualsevol aposta constituent, sobiranista i republicana d’esquerres, ara per ara, en l’altre cas, tenim l’aliança de les classes mitges amb les classes altes per a estovar, republicanament, els sectors més vulnerables de la classe treballadora.
El racisme, el classisme, l’apatia vers les catàstrofes que van sembrant l’imperialisme ianqui i europeu, recorren els dos caps de l’hidra de l’ordre. En termes estratègics, el progressisme d’ordre torna a les seves arrels del segle XIX postulant-se com una aposta no democràtica cap al progrés: el partit de Prim i Sagasta té dignes successors contra els quals la sentència de Pi i Margall recobra tota la seva actualitat:
Sí, la revolució vindrà, però no pel partit progressista, sinó contra el partit progressista. Odia el poble més la hipocresia que la tirania, i està ple de justa còlera contra els homes que es fan dir demòcrates, i en alçar la veu s’esbraven en calúmnies contra la democràcia (…). El nostre poble escarmentat en les seves pròpies desventures: apagarà la veu en la gola dels traïdors; els condemnarà al menyspreu i a l’oblit
Francesc Pi i Margall: «El partido progresista», La Discusión, 13 de juliol de 1858.
Amb progressistes d’aquesta mena no calen carlins. Tanmateix, les eleccions catalanes han rescatat de la història la naufragada extrema dreta nadiua: la lepenització dels esperits s’albira a l’horitzó gràcies als esforços del republicanisme d’ordre, tal com va succeir durant la Primera República en plena guerra amb el carlisme quan Emilio Castelar, com a president i còpia barata de Thiers, va recórrer al conservadorisme per combatre l’extrema dreta, amb brillants resultats que van conduir al cop d’Estat de Pavia, l’auge dels monàrquics i la multiplicació dels carlins. «O traïdor o imbècil» és com va qualificar aquesta brillant estratègia el republicà francès Léon Gambetta.
A Catalunya, com a França, Itàlia, o els Estats Units, el republicanisme conservador s’està convertint en el bressol d’una nova extrema dreta, les banderes de la qual a Europa adopten el color de la islamofòbia, el racisme i un nacionalisme cultural de caràcter catòlic, «Déu, Pàtria i Furs» o en la seva versió actual: «primer els de casa», és a dir, Catalunya über alles.
No fa gaire en un dels programes de Canal Red Rafa Mayoral senyalava el profund impacte de l’extrema dreta en la història d’Espanya: tres guerres civils en un segle, el XIX, són un rècord del que no poden presumir els reaccionaris de la resta d’Europa. Una forta empremta que convertia l’Estat espanyol en “una tierra de misión y conquista para los legitimistas”[i], és a dir, gràcies al carlisme la internacional reaccionària del XIX, la Internacional Blanca, com l’ha anomenada Dupont, podia fer d’Espanya un parc temàtic per a tota l’extrema dreta europea.
La originalitat catalana, i espanyola, també en la darrera carlinada, rau en l’aliança entre esclavistes i carlins, una aliança de classe motivada per una defensa armada de la propietat, en paraules d’un diari d’extrema dreta de Perpinyà: «la contre-révolution c’est le respect et la protection armée de la propieté» (Le Drapeau Français). Aquesta protecció armada de la propietat per part de carlins i esclavocrates és la que ha fet veure en historiadors com Manuel Moreno Fraginals o Hugh Thomas un preludi del feixisme del segle XX: tant per la brutal defensa dels interessos de classe com pel mateix programa ideològic. Ara bé, l’esquerra republicana federal del XIX tenia una posició política molt més clara vers l’extrema dreta carlina: guerra a mort i intransigència total, com resumia de manera èpica un militant republicà català:
Pobles dignes que desitjeu llibertat, igualtat y fraternitat; veniu y aplegéuvos sota la bandera roja. (…). Fémlos sentir los que militém sota la roja, lo que pot un poble avergonyit de que encare campeji l’absolutisme per nostras montanyas. Guerra á mort als fanátichs defensors del absolutisme!
Josep Roca i Roca: “Las dugas banderas”, La Campana de Gràcia, 20-4-1873.
Els reptes per a les esquerres sobiranistes, republicanes i independentistes, són majúsculs i un d’ells el constitueix la batalla ideològica contra l’extrema dreta. Una batalla en la que no han mancat ideòlegs del xovinisme reaccionari disposats a militar de franc pel camp oligàrquic i a enfangar el debat: en la seva branca xovinista però el seu crèdit val, ni més ni menys, que un 0,44% del vot, un avís per a navegants i deixebles quintacolumnistes. En el que sí que han tingut èxit els xovinistes és en normalitzar idees d’extrema dreta, inclús en el camp popular i republicà, sota eufemismes més simpàtics com la demografia. Sembla una broma de mal gust tenint present que aquestes eleccions han consagrat el parlament menys representatiu de les classes treballadores migrants, amb només dues diputades racialitzades, després de negar el vot a més d’un milió de conciutadans catalans d’origen migrant.
Una primera passa covarda de les esquerres, com va clissar la mirada jacobina de Joan Tardà, en palesar que a les seves llistes electorals no hi havia pràcticament cap persona migrant en posicions de sortida:
Una regressió que convida a ser interpretada com una derrota de l’esquerra en una conjuntura en la qual el debat sobre la immigració s’ha convertit en la llança de penetració del pensament reaccionari.
Joan Tardà: “Migrants en el nou govern”, El Periódico de Catalunya, 27-4-2024.
Una conjuntura que ha regat generosament aquest pensament reaccionari amb 28 escons i 708.000 vots sumant PP, Vox i Aliança Catalana. No ens enganyem, tota la ferralla ideològica del xovinisme no és altra cosa que un intent d’entronitzar en la pira de les vanitats l’egoisme de classe més cruel en ares d’un Chauvinist Welfare State que cali foc als drets polítics, civils i socials, de la classe treballadora, sobretot de la migrant. L’extrema dreta simplement diu en veu més alta el que proclamen els funcionaris ideològics de la classe mitja.
El principal perill, per aquesta raó, rau en els esculls que a banda i banda se li presenten a les esquerres republicanes, sobiranistes i independentistes, obligades a escollir entre naufragar a la vora del progressisme o del republicanisme d’ordre. Dilema estratègic que es va trobar la nau d’Ulisses en voler creuar l’estret de Messina guarnit per dos monstres, Escil·la i Caribdis, la recomanació plantejada a L’Odissea d’Homer era esquivar-los a tots dos seguint el propi rumb.
Potser aquest rumb ens condemna a ser els darrers dels mohicans en l’actual fase política, tal com els ocorria als protagonistes de la novel·la romàntica de James Fenimore Cooper, atrapats en una guerra que no era la seva entre imperialistes francesos i britànics, però l’alternativa no és altra que una capitulació vergonyant de principis, que és bàsicament el cant de sirena que ens proposen els quintacolumnistes de tots els colors.
Una postura contra la qual el brillant dirigent argentí Juan Grabois ha clamat davant d’aquella part de l’esquerra argentina que ha capitulat. Grabois deia, recentment, que entre una derrota patètica per capitulació i una derrota èpica per resistència, ell escollia la darrera, tot afegint que, en realitat, les correlacions de força es poden capgirar a condició de no considerar-les naturals ni invencibles.
De totes maneres, no està de més recordar que fins i tot en una situació de franca derrota és possible vèncer com van aconseguir els darrers siouxs contra el comandant Custer en la mítica batalla de Little Bighorn. L’exemple de les esquerres basques, gallegues, irlandeses i franceses, és una mostra que això, i molt més, es pot aconseguir. I sinó sempre resta l’esperança en les noves generacions combatives com estan demostrant en la lluita contra el genocidi del poble palestí, al cap i a la fi, el comunisme és la joventut del món.
Notes
[i] Alexandre Dupont (2021): La internacional blanca. Contrarrevolución más allá de las fronteras (España y Francia, 1868-1876), Saragossa, Premses de la Universitat de Saragossa, p. 63.
