El passat diumenge l’extrema dreta francesa obtenia el primer lloc en la primera volta de les eleccions legislatives amb un 33% del vot. Aquest proper diumenge se celebra la segona volta, el risc que el bloc d’extrema dreta s’alci amb la victòria i pugui formar govern és alt. Les conseqüències d’aquest escenari en el segon país més important de la Unió Europea serien devastadores. Per un cantó, per l’espasa de Damocles que suposaria sobre els drets de la població francesa racialitzada i migrant, la classe treballadora organitzada i sindicada i sobre els pobles colonials que segueixen sotmesos a França, com el kanak de Nova Caledònia.
Per altra banda, per l’efecte dominó que generaria sobre els països europeus que encara no estan a l’abast d’opcions ultrareàccionaries. Una França governada per l’extrema dreta es convertiria en el far de tots els partits que defensen l’ordre amb mètodes brutals.
Per últim, no es pot obviar que tal situació podria ser l’espurna per al terrorisme d’extrema dreta en auge al conjunt d’Europa però sobretot a França: al 2018 es van produir a Europa 1.156 delictes violents amb 838 víctimes, al 2021 el 45% de detencions de terroristes ultradretans es van concentrar a França, segons el darrer informe anual de la Interpol. Unes agressions violentes que han progressat amb el vigor de l’Agrupació Nacional de Le Pen així com amb l’aparició de noves extremes dretes.
És important constatar que l’esllavissada cap a l’extrema dreta és culpa d’un pretès centre, el que encapçala el president Macron, que en els darrers anys del seu mandat ha imposat amb gas lacrimogen, i càrregues antidisturbis, l’endarreriment de l’edat de jubilació. Un pretès centre que ha pactat amb l’extrema dreta una llei d’immigració racista que vincula migració i delinqüència per a justificar l’expulsió expeditiva. Un pretès centre que ha imposat la militarització de les colònies que encara posseeix França, com Nova Caledònia o la Guyana Francesa, i una agressiva política colonialista contra els pobles originaris. Un pretès centre que com a resposta a la guerra russo-ucraïnesa ha plantejat augmentar la despesa militar i restablir el servei militar obligatori. La legitimació de l’extrema dreta ve de més lluny de fet, doncs des dels republicans conservadors, à la Sarkozy, fins a socialdemòcrates com Hollande, han avalat l’extrema dreta en incorporar les seves propostes racistes i militaristes.
Tanmateix, la diferència entre França i la resta de països europeus és que existeix una esquerra radical de majories, a nivell polític, social i sindical, amb voluntat de lluitar. I el més important és que aquesta esquerra radical de majories expressa la disposició a la lluita del moviment obrer organitzat, de gran part dels joves, de les persones racialitzades i dels pobles colonials. La unificació d’aquests sectors socials en les espectaculars vagues de fa dos anys ha estat en bona mesura la clau de volta que ha endegat l’actual Front Popular francès.
En aquest sentit, és més que cabdal tenir present el paper de la França Insubmisa i de Jean-Luc Mélenchon que, després de les eleccions de 2022 que van reviscolar l’esquerra, van apostar per transmetre aquest esperit unitari al conjunt de les forces sindicals per aturar les contrarreformes en matèria de pensions i jubilacions. Després d’unes eleccions europees en que les misèries dels partits d’esquerres van trencar el front polític han estat els sindicats, en concret la CGT, i els joves, que s’han mobilitzat per a imposar a les esquerres franceses la unitat i, més important, un programa fidel a les grans lluites de 2022.
Les esquerres catalanes i espanyoles tenim molt per aprendre de l’estratègia de l’esquerra radical francesa. Però sobretot tenim un deure ineludible. S’ha de recolzar el Front Popular i les lluites socials del poble francès per aturar l’extrema dreta. És una qüestió ètica i estratègica. Tot i que les esquerres catalanes i espanyoles no han estat l’alçada: van restar en l’apatia i la passivitat quan les grans vagues obreres de 2022 i tampoc s’han mobilitzat ara. Tarannà que contrasta amb la gran lliçó de les esquerres llatinoamericanes de principis del segle XXI que ha consistit en construir aliances internacionals per solidaritzar les pròpies lluites i així fer possibles les pròpies victòries. Les esquerres europees no hem sabut traduir aquest impuls en el nostre terreny de lluita i vam deixar sola a Grècia el 2015. No deixem sola a França ara.
«No sucumbiu als adoradors de les profecies autocomplertes com deia Blanqui» afirmava Olivier Besancenot, líder del Nouveau Parti Anticapitaliste, junt a Mélenchon després de la primera volta. Aquest ímpetu és un recordatori per al present, la victòria és possible mentre hi hagi la voluntat de lluitar de manera intransigent contra l’extrema dreta.
Debats pel Demà,
4-7-2024
