Per Jean-Luc Mélenchon
En aquests moments, s’estan escoltant referències freqüents a Léon Blum en el relat mediàtic. Per suposat, la intenció és presentar-lo com el contrari del Nou Front Popular. Torno sobre el tema perquè en el seu moment vaig fer el que em va semblar un bon comentari sobre ell per a millorar la preparació dels meus companys per al lloc de Primer Ministre. No va trigar en caure’m al damunt tota mena d’insults, com de costum, per obra de la gossada malvolent que es passa el dia guaitant la meva activitat per a animar a la gent a votar RN [Rassemblement National, el partit d’extrema dreta de Marine Le Pen]. Tanmateix, crec que aquesta és una bona oportunitat per a tornar sobre aquesta prestigiosa figura. Pocs homes han vist com se’ls reescrivia tant el seu parer com en el seu cas. Molts el veuen com un valent precursor de tot gir moderat socialista i com el fundador d’una versió “democràtica” de la societat socialista. Per a mi, pel contrari, si Léon Blum és admirable és perquè mai va deixar de creure en l’adveniment d’una societat socialista. D’aquí que les crítiques que se li facin han d’aturar-se sempre davant d’aquest llindar. Personalment, no comparteixo ni el seu projecte ni el seu mètode. Però la seva actitud mai va tenir res a veure amb la dels socialistes que han renunciat a la idea mateixa de transformació socialista de la societat. Ni amb la dels qui han reduït progressivament la doctrina socialista a la proposta d’un simple pedaç a les ferides obertes pel capitalisme.
Per a escriure aquesta nota, he utilitzat un treball que havia preparat per a publicar en el meu blog amb motiu del centenari del Partit Comunista Francès. El tenia abandonat en un racó recòndit del meu ordinador. El debat actual m’ha dut a recuperar-lo per a adaptar-lo als termes actuals del moment.
Per a situar a Léon Blum, cal remuntar-se al Congrés de Tours de 1920. Aquell va ser el congrés en el que comunistes i socialistes es van escindir per a formar dos partits separats. Va tenir lloc tres anys després que els bolxevics russos prenguessin el poder en la Revolució d’Octubre de 1917. El debat va ser aquell en el que es va determinar la nova identitat del partit socialista fundat després de la revolució russa. El partit segueix sent avui el fundat a França al 1905 per la fusió de cinc partits socialistes inicials.
Com la Revolució Russa domina els treballs del Congrés de Tours, a continuació es construeix una llegenda. En escindir el partit, suposadament Blum s’hauria oposat al socialisme revolucionari en favor del reformisme i la democràcia interna del partit. Hauria recolzat l’elecció d’una línia legalista. Hauria reservat la conquesta del poder únicament a les urnes. Per últim, s’hauria oposat a la dictadura del proletariat. Tanmateix, no hi ha absolutament res d’això en el discurs de Blum.
Va defensar exactament el contrari. Va defensar el socialisme revolucionari, la conquesta del poder per “tots els mitjans, inclosos els legals” i la dictadura d’unes poques persones. I s’indignà que algú dubtés de la seva convicció sobre la necessitat de la dictadura del proletariat. Ni més ni menys! Per això hem de començar a interrogar-nos sobre la seva valoració de l’oposició entre socialisme reformista i revolucionari.
El text del seu discurs és una nítida refutació de la posició que la llegenda li atribueix. Blum explica molt clarament per què el socialisme és per naturalesa “revolucionari”.
“El debat no és entre la concepció reformista i la concepció revolucionària, sinó entre dues concepcions revolucionàries que, de fet, són radical i essencialment diferents entre sí”. (Aplaudiments) Permetin-me dir-los que el reformisme, o per a ser més exactes el revisionisme —prefereixo aquesta paraula—, ja no existeix en el socialisme nacional ni en el socialisme internacional des del Congrés d’Amsterdam i el Pacte d’Unitat. La doctrina del Partit és una doctrina revolucionària. Si algú no la respecta, si algú no l’ha respectada, correspon als militants, a les federacions i als congressos aplicar les sancions previstes en els reglaments” (Aplaudiments).
El tema no és marginal en la seva manifestació. El va reprendre amb molta insistència. Fins i tot fins al punt de fer un resum inequívoc. “En el que a mi respecta, fins ara només conec un socialisme a França, i és e que defineixen els estatuts i el que s’esmenta en el nostre carnet, i és el socialisme revolucionari. Jo afegiria, pel que a mi respecta, que no conec dos tipus de socialisme, un dels quals seria revolucionari i l’altre no. Només conec un socialisme, el socialisme revolucionari, doncs el socialisme és un moviment d’idees i d’acció que condueix a una transformació total del sistema de propietat, i la revolució és, per definició, aquesta mateixa transformació.” Em pregunto que dirien avui els seus hereus.
Llavors, en opinió de Blum, “On és llavors el punt de desacord, el punt de conflicte entre vostès i nosaltres? Intentaré ser més precís. Es tracta, per suposat d’un desacord cabdal”. Per a Blum, tot comença per un curset de marxisme per a principiants. “Per al socialisme francès tradicional, la revolució significa la transformació d’un sistema econòmic basat en la propietat privada en un sistema basat en la propietat col·lectiva o comuna. Aquesta transformació és en si mateixa la revolució, i només ella, amb independència de qualsevol dels mitjans que s’apliquin per a arribar a aquest resultat. Revolució significa alguna cosa més. Significa que aquesta transició d’un ordre de propietat a un règim econòmic essencialment diferent no serà el resultat d’una sèrie de reformes que es van sumant, de modificacions insensibles de la societat capitalista. El progrés de la revolució és paral·lel a l’evolució de la societat capitalista. Per tant, la transformació serà necessàriament preparada per les modificacions insensibles que experimenti la societat capitalista.” Pot veure’s fins a quin punt estem lluny de les concepcions de tots aquells que han volgut fer de Blum el sant patró de la moderació reformista que reivindiquen. Seguim llegint.
El punt decisiu de l’argumentació de Léon Blum arriba en aquest punt. Es planteja la pregunta: pot el canvi social resultar dels canvis graduals que el capitalisme ha fet possibles? La resposta sense embuts de Blum és que no. En qualsevol circumstància, serà necessària una “ruptura”.
“La idea revolucionaria”, explica, “implica, en opinió de tots nosaltres, crec, el següent: que a desgrat d’aquest paral·lelisme, el pas d’un estat de propietat a un altre no vindrà per una modificació imperceptible i una evolució continua, sinó que en un moment donat, quan haguem arribat a la qüestió essencial, al règim mateix de la propietat, qualsevol que siguin els canvis i atenuacions que haguem obtingut anteriorment, serà necessària una ruptura de la continuïtat, un canvi absolut, categòric”. (Aplaudiments).
Es planteja llavors la qüestió del mitjà d’acció d’aquesta ruptura. D’on vindrà? Com s’aconseguirà? Una vegada més, la resposta de Léon Blum no va ser la dels seus llunyans comentaristes interessats en justificar les seves renúncies.
“Amb la paraula revolució volem dir una altra cosa. Aquesta ruptura de la continuïtat, que és el principi de la revolució mateixa, té com a condició necessària, però no suficient, la conquesta del poder polític. Això està en l’arrel mateixa de la nostra doctrina. Els socialistes creiem que la transformació revolucionària de la propietat només pot dur-se a terme quan haguem conquerit el poder polític” (Exclamacions, aplaudiments, soroll).
En aquest moment succeeix un incident en la sala del congrés. Les actes oficials del congrés registren un enrariment de l’ambient. S’escolten interjeccions i crits enmig dels aplaudiments. Léon Blum comença rebutjant les protestes que sent: “Si un delegat a un congrés socialista, que necessàriament ha estat membre del Partit durant cinc anys, ve a rebatre afirmacions com les que acabo de fer, no hi ha discussió possible”. (Aplaudiments). Després, un delegat li respon prou alt per a que consti en acta. La rèplica de Blum vol posar fi a la disputa. Per això va escollir fórmules més brusques per a resumir el seu pensament sobre la conquesta del poder. Per això ens interessa aquest moment. Perquè, quin “socialdemòcrata” contemporani assumiria avui aquesta resposta?
Un delegat: “Vostè aclarirà tot possible malentès si accepta que, en el seu pensament, no es tracta del conquesta electoral”.
Léon Blum: “M’han demanat que aclareixi un malentès. Estava a punt de fer-ho. Què significa la conquesta dels poders públics? Significa apoderar-se de l’autoritat central que, en l’actualitat, s’anomena Estat, per qualsevol mitjà, sense excloure els mitjans legals o il·legals. (Aplaudiments, soroll) Aquest és el pensament socialista”. En ares del humor, imaginem-nos a qualsevol dels dirigents del Partit Socialista d’avui explicant a la televisió que són partidaris de conquerir el poder per “qualsevol mitjà necessari”. Sense excloure l’ús dels “mitjans il·legals”! Amb tal discurs, Léon Blum estaria fitxat com a “S” [amenaça per a la seguretat de l’Estat] i seria citat a comissaria per “apologia del terrorisme”. Per fortuna per als seus successors, ningú els pregunta mai sobre el tema: ni quin tipus de societat volen construir, ni quin tipus de revolució pretenen fer. En el que a mi respecta, vull ajudar al part d’una societat col·lectivista basada en el suport mutu mitjançant una revolució ciutadana. La única manera d’aconseguir-ho és guanyar les eleccions i celebrar una assemblea constituent.
Crec que l’aplicació del programa actual del Nou Front Popular permetrà proposar aquest projecte global al 2027 amb més possibilitats de ser comprès i recolzat a les urnes.
La qüestió dels “mitjans il·legals” a través dels quals Blum creia possible aconseguir-ho va tornar a sorgir en el discurs de Blum amb una força singular. La seva intervenció no fa més que refermar la seva posició. “El socialisme internacional i el socialisme francès mai han limitat els mitjans que utilitzarien per a conquerir el poder polític. El mateix Lenin va admetre que a Anglaterra el poder polític podia conquerir-se perfectament per mitjans electorals. Però no hi ha socialista, per moderat que sigui, que s’hagi condemnat a si mateix a esperar exclusivament l’èxit electoral per a conquerir el poder. No pot haver-hi discussió sobre aquest punt. La nostra formula comuna és la de Guesde, que Bracke em va repetir fa algun temps: ‘Per tots els mitjans, inclosos els mitjans legals’”. No és sorprenent?
Per últim, sobre la qüestió de la “dictadura del proletariat”, ens quedem encara més astorats quan llegim per primera vegada el discurs de Blum. Descobrim estupefactes la distància increïble entre la llegenda reformista fabricada sobre ell i el que era realment, en el moment en que va parlar sobre la qüestió en el darrer congrés conjunt de l’esquerra francesa. N’hi ha prou de llegir aquesta cita. “Vull parlar de la qüestió de la dictadura del proletariat. Som partidaris d’ella. Aquí tampoc hi ha desacords de principis. Som tan partidaris d’ella que incloem la noció i la teoria de la dictadura del proletariat en un programa que era un programa electoral. Així, doncs, no tenim por ni de la paraula ni de la cosa. Afegiré que, per part meva, no crec, tot i que Marx ho va escriure, i més recentment ho ha fet també Morris Hillquit, que la dictadura del proletariat estigui obligada a conservar una forma democràtica”. Sí, dit sense marrades: a diferència del propi Marx, segons Blum, la democràcia no té res d’obligatori en la seva visió de la “dictadura del proletariat”. No es tracta d’un circumloqui. Insisteix en això. Descriu el que entén per dictadura del proletariat. “En primer lloc, crec que és impossible, com s’ha repetit tantes vegades, concebre d’antuvi i amb precisió quina forma adoptaria tal dictadura, perquè la essència mateixa d’una dictadura és la supressió de tota forma prèvia i de tota prescripció constitucional. La dictadura és el poder lliure atorgat a un o més homes per a prendre qualsevol mesura que una situació donada reclama. Així, doncs, no hi ha cap possibilitat de determinar de bon començament quina forma adoptarà la dictadura del proletariat, i de ser-hi seria una pura contradicció”. Així, doncs, Léon Blum no rebutja l’exercici dictatorial del poder per uns pocs. I això no és tot. “En conseqüència, on rau el desacord? No es tracta tampoc que la dictadura del proletària l’exerceixi un partit. De fet, a Rússia la dictadura no l’exerceixen els soviets, sinó el mateix Partit Comunista. A França sempre hem pensat que el dia de demà, després de la presa del poder, la dictadura del proletària seria exercida pels grups del propi Partit Socialista, que es convertiria, en virtut d’una ficció en la que tots estem d’acord, en el representant de tot el proletariat. La diferència consisteix, com he dit, en les nostres divergències sobre la organització i la concepció revolucionària. Una dictadura exercida pel Partit, sí, però per un partit organitzat com el nostre, i no com el vostre. (Exclamacions). Una dictadura exercida sobre la base de la voluntat i la llibertat del poble, sobre la voluntat d eles masses i, per tant, una dictadura impersonal del proletariat. Però no una dictadura exercida per un partit centralitzat, on tota autoritat va esglaonant-se i acaba concentrant-se en mans d’un comitè explícit o ocult. Dictadura d’un partit, sí; dictadura d’una classe, sí; dictadura d’uns quants individus, coneguts o desconeguts, no”. (Aplaudiments en diversos bancs). La conclusió sembla dir el contrari del que deia al principi. No acabava de dir que estava d’acord en què la dictadura podia ser la del partit i la d’uns pocs grups? De què està parlant realment en aquest punt? Es tracta d’un efecte òptic. Tot es condensa en aquesta frase: “Dictadura exercida pel partit, sí, però per un partit organitzat com el nostre, i no com el vostre”. Així, doncs, la forma del partit, i sols això, determinaria la diferència entre els que mantindrien el Partit Socialista i els que crearien el Partit Comunista. I quina és aquesta diferència fonamental?
Pot resumir-se en un sol punt: Blum es nega a obeir les directrius del comitè de la nova Internacional comunista. El mateix comitè que, de la ploma de Gregori Zinoviev, acabava de fixar 21 condicions per a l’adhesió a la Internacional Comunista. Blum acusà a aquest últim de voler dirigir-ho tot mitjançant un comitè secret. I s’ha de dir que això no és del tot fals. No entraré en la resta del seu discurs perquè conté llargues seqüències de recordatoris de la doctrina socialista marxista i tal com era compartida per tots en aquella època. Així que em limito a aquest resum.
Sento sempre un cert estremiment imaginant l’escena. Perquè aquest debat entre especialistes de la doctrina marxista (de la que tots es reclamen) no es desenvolupa en el buit d’un col·loqui erudit. La data del congrés diu que estem en ple període d’extrema agitació social. Hi havia una vaga general a Itàlia, i a Alemanya estava madurant una revolució que esclataria dos anys després. I el que va venir després. Estàvem entremig d’un període d’insurrecció social a tota Europa. Però Léon Blum i la seva facció en el Partit Socialista de llavors s’hi negaren sense oferir el menor compromís. Ell rebutja la pertinença comuna a una organització en el moment en el que encara estava compromesa en una lluita a mort per la victòria de la revolució a Rússia. I només per la forma del partit! I res més! No es tracta de l’oposició entre reforma i revolució, ni de la idea de la dictadura d’un petit grup de persones, ni del model de govern. No es tracta d’això. Només els estatuts del partit a França. I el rebuig de les instruccions de la Internacional. Un segle després, es pot utilitzar aquesta qüestió com a justificació moral de condemna de tot el passat real dels hereus de la revolució russa, del seu comitè “secret” i del seu “arxipèlag Gulag”. Però els herois de la tesi contrària haurien de tenir un historial diferent del seu. I no el tenen. Perquè abans d’aquesta discussió ja havia tingut lloc l’assassinat de Rosa Luxemburg i la massacre dels comunistes alemanys. Després, la repressió assassina de Noske i Scheidemann, dues de les grans figures del socialisme “democràtic” alemany. I per damunt de tot el que hi havia era una obstinació suïcida en el rebuig de la unitat, paral·lela a la dels comunistes alemanys al voltant d’Ernst Thaelmann. I al final, “per a interposar-se en el camí de Hitler”, es va votar a Hindenburg enlloc dels comunistes en les eleccions presidencials. Hindenburg i els seus cancellers Von Papen i Von Schleicher, dos “centristes” del Zentrum, dugueren a Hitler al poder amb l’entusiasta aprovació dels empresaris alemanys i estat-unidencs. De tot això fa ja molt de temps i és quelcom que costa traslladar en el temps. De tot això es poden extreure lliçons molt diferents, però sempre útils per al debat de fons d’avui. Pel que fa mi, crec que identificant el poble en una definició materialista, i amb la teoria de l’era del poble i de la revolució ciutadana, hem obert un nou camp conceptual i pràctic per a totes les qüestions debatudes en el Congrés de Tours. Tesis, que per altra banda, mai es van aplicar a França.
[Traducció original del francès per Raúl Sánchez Cedillo a Canal Red. Traducció al català per Albert Portillo]
