Per Miquel Rosselló
David Harvey (2008), quan li demanen, sol respondre amb les paraules de Robert Park: La ciutat és dels intents més conscients i exitosos de l’ésser humà de refer el món en el qual vivim. Parteix dels anhels més profunds de la humanitat. Alhora, però, és el lloc on està condemnada a viure. Així, i aquí la paradoxa, fent la ciutat, la humanitat es refà a si mateixa. Per això, quan Italo Calvino (2023 [1972]) parla de les seves ciutats invisibles, inventades, no deixa de fer res més que parlar dels desitjos, dels llenguatges, dels sentits, dels signes, dels mercats, de la justícia… Parla del que ens fa éssers humans, i ho fa amb ciutats que no coneixem i que, al mateix temps, es converteixen en totes aquelles que habitam cada dia. És per això que si parlem de la ciutat, necessàriament parlem de qui som i com som, en plural i en singular. D’aquí la força transformadora i revolucionària de la ciutat: ens refà i ens destrueix. Com diu Calvino: “D’una ciutat no gaudeixes les set o les setanta-set meravelles, sinó la resposta que dona a una pregunta teva”.
Tot plegat, fa difícil (per no dir impossible) definir què és la ciutat. Així i tot, avui ens volem embarcar en un intent delimitador de la urbanitat. Fent-ho des de la passió que me desperta, però assenyalant també, des del principi, que no venim a fer càtedra. Aquest intent de definició neix orgullosament ferit de mort. Perquè si una cosa sí podem afirmar de la ciutat és que és oberta, paradoxal i erràtica, com l’humà mateix. Que no té un tancament ni un límit possible. Si la tingués, la ciutat desapareixeria. Així, avís per navegants, no venim a donar certeses, sinó anotacions, debats i apunts, més o menys ordenats, per intentar repensar la ciutat.
Llegeix l’article sencer aquí:
