Per Cédric Duran, Razmig Keucheyan i Stefano Palombarini
[En col·laboració amb la revista amiga de Viento Sur traduïm al català aquest article de la revista Contretemps que creiem que planteja el debat més important de l’esquerra europea actualment. França aglutina les lluites socials i polítiques més espectaculars dels darrers temps en el conjunt d’Europa. El Front Popular ha tornar com a hipòtesi estratègica real i davant de la indiferència d’una part de les esquerres catalanes creiem imprescindible estudiar-ne les forces motrius tot seguint els seus debats].
La nova situació creada després de la victòria -amb majoria relativa- del Nou Front Popular (NFP) en les legislatives del 7 de juliol i davant el conflicte polític (i institucional) in crescendo que es viu a França, el debat en l’esquerra s’aguditza. Deixant al costat les opinions que consideren que el millor que pot passar és que el NFP es trenqui per a desfer-se del corrent social-liberal en el seu si (perquè ens portaria a un escenari de desmoralització generalitzada al poble d’esquerres després d’haver aconseguit sortir del daltabaix en les eleccions europees amb la unitat, si bé amb contradiccions, encarnada pel NFP), el debat en l’esquerra té dos punts de referència.
En primer lloc, com imposar a Macron el nomenament com a primera ministra a Lucie Castets, consensuada entre les quatre forces polítiques fonamentals del NFP per a poder impulsar les mesures urgents recollides en el seu programa (augment del SMI, derogació de la reforma de pensions, etc.) i, en segon lloc, com articular un ampli front social i polític de masses que permeti per a consolidar la victòria electoral del 7 de juliol, impedir que el NFP es plegui a les enormes pressions a les quals es veurà sotmès en l’àmbit institucional i poder obrir la finestra a la reconstrucció social i política del poble d’esquerres.
Un debat que no ha fet més que començar i en el qual el paper de La France Insoumise (LFI) és fonamental, però que no està lliure de dificultats. Entre d’altres, les expressades pel líder d’aquesta formació, Jean-Luc Mélenchon, a un consorci de periòdics europeus (entre ells El País) el passat 21 de juliol, en el que el punt de mira se centrava en ser ell el millor situat vers l’extrema dreta en les pròximes presidencials (que, en la seva lògica, seria la millor manera de sortir de la crisi actual). Enfront d’elles, els autors del present article (membres de l’Institut La Boétie -impulsat per la LFI i el president de la qual és J. L. Melénchon- prenen les seves distàncies i advoquen, igual que d’altres corrents polítics, socials i associatives, per la construcció d’Assemblees de base del Nou Front Popular, si bé són conscients que «Un dels obstacles en aquest camí és la naturalesa de LFI que, si bé funciona com una formidable i extremadament eficaç màquina electoral, manca pràcticament d’estructura de base». Un tema d’indubtable interès i que caldrà seguir amb atenció.
________________________________________
La situació política està canviant ràpidament. Quatre elements la caracteritzen:
1/ Rassemblement National (RN) està a l’aguait. El seu fracàs -relatiu, atès que va duplicar el número dels seus escons- en les eleccions legislatives es va deure en particular a dos factors. En primer lloc, no va haver-hi eleccions presidencials abans de les eleccions legislatives, per la qual cosa l’impuls de les eleccions presidencials no es va transmetre [com és tradicional a França] a les eleccions legislatives, afavorint així als partits més territorialitzats. En segon lloc, va haver-hi un al·luvió republicà eficaç, construït principalment per l’esquerra. Aquests factors han mantingut de moment l’ascens de RN dins d’uns certs límits, però res garanteix que continuïn sent eficaços en el futur. Sobretot, perquè la fascistització va en augment en la societat, amb un increment diari de comentaris i actes racistes. I sectors sencers de la burgesia es desviuen, com en el cas del sector dels Républicains liderada per Ciotti o el bon acolliment que va donar el CAC 40 [equivalent a l’Ibex 35] a la perspectiva d’un govern de RN en la nit de la primera volta.
2/ El macronisme s’esfondra tan ràpid com va aparèixer. El bloc burgès sempre ha estat una il·lusió, però ara s’ha demostrat que no té majoria ni al país ni en les institucions. Tant millor, ja que una repolarització dreta-esquerra hauria d’aclarir el camp polític per a les futures eleccions.
3/ Donat per mort en 2017, el Partit Socialista està de tornada. Quant al nombre d’escons, ara està pràcticament al mateix nivell que la LFI. Controla cinc regions, un gran nombre de ciutats i és la segona força política al Senat. La hipòtesi fundadora del Nou Partit Anticapitalista i després de la LFI, segons els quals crisi de la socialdemocràcia deixaria automàticament el camp lliure a les forces radicals d’esquerra, ha quedat clarament desmentida. El nostre plantejament estratègic ha de replantejar-se de dalt a baix. L’esquerra radical no és l’única força a l’esquerra, i hem d’integrar aquest fet d’una vegada per sempre en el nostre programa.
4/ Malgrat un augment significatiu en el nombre de vots en les eleccions europees de 2024, en comparació amb 2019, la relació de forces de LFI dins de l’esquerra s’ha deteriorat des de les últimes eleccions presidencials. Això s’observa, entre altres indicadors, en la seva dificultat per a imposar les seves opcions als altres components del Nou Front Popular a l’hora de designar al o a la primer ministre [finalment acordada a proposta del Partit Socialista] i a la presidència de l’Assemblea Nacional [el candidat de la qual era del PCF]. Quina diferència amb les eleccions legislatives de 2022! El lamentable espectacle de les purgues [de quatre candidats i una candidata sortints de la LFI] dutes a terme en el pitjor moment possible no va ajudar. Va fer l’efecte que la LFI atacava políticament als més propers, en lloc d’utilitzar els seus esforços per a lluitar contra els feixistes i reforçar, en l’espai de l’esquerra, les posicions dels que volen una ruptura clara amb la trajectòria neoliberal.
Així, es poden identificar ara quatre blocs en el camp electoral: l’extrema dreta de Rassemblement National (RN); una dreta abans anomenada republicana, en la intersecció entre un macronisme en crisi terminal i Els Républicains, de la que Édouard Philippe (president de Horizons) és l’encarnació; una esquerra neoliberal assumida, de la que la campanya europea de Raphaël Glucksmann és el paradigma; i l’esquerra rupturista. Les vores d’aquests quatre blocs s’estan desplaçant. A ells s’uneixen les i els abstencionistes, el partit líder entre les classes treballadores.
La LFI està en el cor del bloc de l’Esquerra de ruptura. Però aquest bloc és l’únic, ideològicament parlant, que se situa fora d’un paradigma neoliberal que, si bé mostra signes d’una crisi probablement irreversible, continua sent el que estructura la visió del món de la majoria. Així doncs, no cal ocultar que el bloc d’esquerra continua estant en una posició feble pel que fa a l’hegemonia. Per tant, és essencial ampliar el seu abast i des d’aquest punt de vista, LFI té una responsabilitat fonamental.
Això requereix un treball polític, en particular dirigit a les i els abstencionistes, la joventut i les classes treballadores, que la LFI ha realitzat notablement bé en els últims anys. Però per a augmentar la seva escala i aspirar a governar, també és necessari reunir les forces polítiques i socials existents, cadascuna amb la seva pròpia influència en diversos sectors socials i en el terreny polític: sindicats, associacions i altres components de l’esquerra, és a dir, el PCF, almenys una part dels ecologistes, alguns socialistes, l’NPA i els rebels dissidents [els qui van ser purgats de les llistes, però que van ser triats enfront de la candidatura que la LFI va presentar enfront d’ells].
Totes aquestes forces podrien prendre la iniciativa al setembre de formar Assemblees del Nou Front Popular, una aliança que ha d’ancorar-se fermament en la perspectiva de la ruptura amb el neoliberalisme; i LFI podria, amb d’altres, ser l’eix de la construcció d’una autèntica base popular per al que, de moment, no és més que un acord entre aparells. Un dels obstacles en aquest camí és la naturalesa de LFI que, si bé funciona com una formidable i extremadament eficaç màquina electoral, manca pràcticament d’estructura de base.
Si volem combatre-la eficaçment i, més en general, crear les condicions d’una transformació en el si de l’aparell de l’Estat i de la societat en el seu conjunt, no podem prescindir de la construcció d’una organització digna d’aquest nom. Les Assemblees del Nou Front Popular podrien posar en marxa una dinàmica d’aquest tipus. Això no impedeix que les organitzacions existents continuïn existint i interactuant. Però crearà una base popular que obligarà als aparells a tenir en compte els interessos del Nou Front Popular en el seu conjunt. Per a tenir una influència efectiva i duradora en el futur de l’esquerra, en aquestes Assemblees del Nou Front Popular i més enllà d’elles, la LFI haurà de transformar-se.
La idea, molt present en el grup dirigent de LFI, que la construcció del moviment es realitza a través de successives clarificacions, en les quals s’exclou progressivament a les persones i col·lectius que no segueixen la línia decidida per Jean-Luc Mélenchon i el seu entorn, ha demostrat la seva eficàcia a l’hora de construir una perspectiva per a una esquerra rupturista, salvant-la del naufragi de l’hollandisme, però està en total contradicció amb les exigències de la fase política que travessem. Avui, la LFI ha d’assumir el paper d’organitzador i pivot d’un bloc social que, per a expandir-se, ha d’acceptar una certa diversitat en el seu si.
El criteri de fidelitat estricta a la línia decidida per un petit nombre de persones només afavoreix el renaixement dels seus competidors, en primer lloc, del Partit Socialista i els ecologistes. Cal construir l’hegemonia en l’esquerra i en el conjunt del país. L’hegemonia és el contrari de l’exclusió: implica aglutinar forces polítiques i socials diverses, exercint sobre elles el que Gramsci deia capacitat de direcció, i imposant-los els nostres temes.
Només una esquerra que trenqui amb el passat pot salvar al país de les múltiples crisis que travessa. Per a això, necessitem una LFI que confiï en la força de les seves idees i en la seva capacitat organitzativa. En termes ideològics, la seva capacitat per a canviar el rumb cristal·litza en els programes conjunts de 2022 i 2024, que trenquen sense ambigüitats amb el neoliberalisme.
En termes organitzatius, no obstant això, el moviment flaqueja, com demostra la seva incapacitat per a posar en marxa una dinàmica d’expansió acumulativa. Les seves arrels en diferents cercles s’encarnen en figures que funcionen com a símbols, però no en estructures concretes. Per a créixer, és a dir, per a agregar i posar en marxa dins de l’organització diversos sectors socials, la LFI ha d’establir un pluralisme intern, basat en regles decidides col·lectivament. Aquest pluralisme és una garantia d’eficàcia i li permetrà estendre la seva influència més enllà de les fronteres del moviment.
El funcionament de LFI es basa en un petit aparell, format per no més d’una dotzena de persones amb una capacitat de treball excepcional, que organitzen el compromís de milers d’activistes lliurats a la causa. Aquest tipus d’organització no s’adapta a l’ambició de construir una hegemonia real i duradora en l’esquerra i en la societat. Necessitem ampliar i delegar, i per a això necessitem construir formes de legitimitat que vagin més enllà del contacte directe amb Jean-Luc Mélenchon i el seu entorn immediat.
En termes pràctics, això significa que la LFI ha de formalitzar immediatament els seus principis de funcionament, amb normes efectives per al control democràtic de la direcció i els recursos del moviment. Aquesta formalització és la condició sine qua non perquè la dinàmica política interna no es redueixi a un joc d’aparences, en el que la contrapartida de l’activisme militant sigui una forma de despolitització. En absència de tota possibilitat d’influir en el destí del moviment, el cos militant s’infantilitza i les forces motrius es repleguen.
Aquesta perspectiva no implica en absolut que la LFI es converteixi en una organització de xerrameques i xafarders, o que caigui presa de les ambicions personals dels uns o dels altres, o que es vegi obligada a buscar síntesis improbables entre corrents rivals. Tot el contrari. La deliberació i les ambicions poden i han de contenir-se dins de límits estrictes, i la història de l’esquerra no manca d’exemples d’organitzacions que, fins i tot admetent cert grau de debat i confrontació interns, han aconseguit deixar la seva empremta en la societat francesa. L’acció col·lectiva pressuposa la intel·ligència col·lectiva, i és la combinació de totes dues la que augmentarà la capacitat d’hegemonia de LFI.
