França està al capdavant de les lluites polítiques i socials d’Europa. Aquesta característica, en absolut nova, fa que la lluita de classes prengui en aquest país una importància absolutament determinant per al rumb d’Europa. Es miri com es miri no es pot negar aquesta obvietat. A més, l’esquerra francesa, política, però també la sindical, està protagonitzant un veritable procés d’unitat popular a partir de prendre’s seriosament les lluites contra el racisme, el militarisme, la depredació colonial i ecològica…etc. Per això, amb Rafael Karoubi, militant de la France Insoumise, i jo, Albert Portillo, militant de la CUP i redactor de Debats pel Demà, vam voler entrevistar després de les eleccions legislatives franceses a un dels portaveus de la France Insoumise i del Nou Front Popular per a Debats pel Demà i Diario Red (aquí disponible l’entrevista en castellà). François Piquemal, mestre i diputat insubmís per Tolosa, ha respost fraternalment a les nostres preguntes.
Després de les eleccions legislatives, sembla haver-se instal·lat un cert estancament entre els tres blocs de poder en lliça: els burgesos de Macron, l’extrema dreta de Le Pen i el Nou Front Popular de Mélenchon. Podria la primera posició del Nou Front Popular permetre a Lucie Castets, candidata proposada pel Nou Front Popular, convertir-se en primera ministra, o hi ha el risc que Macron i l’extrema dreta tanquin files?
François Piquemal: Hem de comprendre que ens trobem en una situació, respecte a la història de la Va República, absolutament extraordinària i excepcional.
En primer lloc, encara que no és inèdit, no s’havia dissolt l’Assemblea Nacional des de 1997. En aquesta ocasió, va guanyar amb claredat l’esquerra plural, que reunia socialistes, comunistes i ecologistes darrere de Lionel Jospin, antic primer secretari del Partit Socialista.
Però a diferència de la situació de 1997, les eleccions no van donar la majoria a cap dels tres blocs polítics que van sorgir: el Nou Front Popular d’esquerres (NFP), el partit burgès macronista i l’extrema dreta liderada per l’Agrupació Nacional (RN).
En primer lloc, cal tenir en compte que Macron va fer el càlcul cínic i perillós d’oferir la majoria absoluta a RN i governar amb Jordan Bardella de primer ministre, per a demostrar la incapacitat del partit per a dirigir el país i presentar-se com l’únic recurs per a la democràcia.
Va ser un moviment fallit i mal dissenyat, que va demostrar una mala comprensió de la relació de forces polítiques del país: Macron no va preveure la capacitat d’unió de l’esquerra, i menys encara la del NFP de sortir victoriós.
Com a resultat, Macron s’enfronta a la lògica democràtica que el grup líder ha de proposar un govern, és a dir: el NFP. Com de costum, es nega a acatar-la i tracta d’obstruir l’expressió de la voluntat popular. Així doncs, ha rebutjat nomenar a Lucie Castets, la candidata del NFP, de primera ministra, i ha declarat que aquest assumpte polític s’hauria de solucionar després dels jocs olímpics amb acords parlamentaris. Això ens ha sumit en una situació de bloqueig polític sense precedents, incomprensible en qualsevol país europeu.
La terrible aposta i la irresponsable estratègia de Macron han fet possible una opció absolutament impensable: la d’una presa del poder per part de l’Agrupació Nacional, que ell hauria aprovat nomenant primer ministre a Jordan Bardella. És important comprendre que aquest esdeveniment extraordinari no s’ha produït per casualitat.
Elecció rere elecció, el macronisme s’enfonsa i, en aquest enfonsament, els polítics i els electors semblen comportar-se de manera molt diferent.
A França no existeix una col·laboració política directa entre el macronisme i l’extrema dreta, a diferència del que ocorre a Espanya amb el PP i Vox, per exemple. No obstant això, hi ha una sèrie de convergències estratègiques i ideològiques.
Mentre que la majoria dels representants macronistes han demanat parar a l’extrema dreta, una gran part dels votants macronistes han escollit a RN en la segona volta enfront del NFP.
Una part de l’electorat de Macron s’està dirigint a RN quan es tracta d’una volta en contra de l’esquerra. Això evidencia un procés de fusió ideològica, però que encara no s’ha traduït en una col·laboració política oberta. Aquesta fusió ideològica s’ha vist confirmada pel fet que Macron proposa constantment mesures preses directament del programa del RN.
Un exemple és l’emblemàtica llei d’immigració, que va endurir les condicions per a obtenir un permís de residència a França i va augmentar la criminalització dels immigrants. Però també la llei Kasbarian, una espècie de llei «desokupa» que és literalment una fotocòpia del programa de RN, destinada a reforçar la repressió dels impagaments de lloguer.
De tres blocs estem passant poc a poc a dos, l’extrema dreta i l’esquerra, sense comptar el bloc dels abstencionistes.
En tots els països, i a Espanya en particular, els partits de la socialdemocràcia actuen sempre per a marginar i aïllar a les forces de l’esquerra, però al mateix temps són a vegades indispensables per a crear coalicions. Quin tipus d’equilibri de forces ha imposat la France Insoumise al Partit Socialista?
FP: El que cal entendre és que La França Insubmisa (LFI) és ara la força dominant en l’esquerra francesa.
En primer lloc, l’ascens de LFI és producte directe de l’enfonsament del Partit Socialista (PS). Durant el mandat de François Hollande (2012 – 2017), el PS va adoptar, per a utilitzar un terme gramscià, una línia transformista, és a dir, una fusió de la dreta i el centre en temes econòmics i socials. En certa manera, François Hollande va preparar el terreny per a l’arribada al poder d’Emmanuel Macron. En aquest context, LFI va presentar un programa innovador de ruptura «L’Avenir en Commun», que intentava integrar les grans transformacions socials, econòmiques i culturals que ha experimentat el nostre país en els últims trenta anys. M’agradaria subratllar la importància d’aquest programa, que ha estat central en la nostra estratègia política. Ens va permetre liderar l’esquerra en les eleccions presidencials de 2017, amb el 19,5% dels vots en un context d’alta participació, molt per davant d’una candidatura socialista confusa i contradictòria.
Com van reaccionar les altres forces d’esquerra davant aquest extraordinari esdeveniment? Simplement van negar la seva existència. LFI no era més que un accident de la història, pensaven, que es desinflaria en les eleccions intermèdies.
Aquests últims anys podria haver-los donat la raó: a França, les eleccions intermèdies no mobilitzen a les multituds, i menys encara als joves i als barris obrers. Per exemple, les eleccions europees de 2019, en les quals vam obtenir un resultat baix (6,3%), van mobilitzar sobretot a les classes acomodades i als pensionistes. Augurant una participació molt baixa per a les eleccions municipals en un context de pandèmia, com va ser el cas, LFI va optar per aprovar i fer costat a algunes llistes ecologistes en ciutats importants.
Al contrari, durant les eleccions presidencials de 2022, quan el poble va sortir realment en massa, LFI va sorprendre a la classe mediàtica i política aixafant a la competència, i fins i tot va millorar el seu resultat, obtenint un magnífic 22% dels vots.
Després d’aquest èxit, els altres partits d’esquerra, que van sofrir d’una humiliació electoral (el PS i el PCF van aconseguir el 2%, el 4,5% per als Verds), ja no podien fingir que no existíem. Estàvem en una posició forta per a negociar i arribar a acords… I això és el que vam fer.
Animat pel seu èxit, Jean-Luc Mélenchon va proposar unir als diferents partits d’esquerra per a les eleccions legislatives en l’aliança NUPES (sigles de la Nova Unió Popular Ecològica i Social) entorn de dos eslògans clars: el programa, res més que el programa, i «Mélenchon primer ministre». Aquesta unió va permetre a cada partit d’esquerra tenir un grup en l’Assemblea Nacional, i va ser una demostració de força de LFI, que va aconseguir tancar les files darrere de la seva organització, el seu candidat comú i el seu programa.
Durant les eleccions europees, comencem a invertir la tendència que ens era estructuralment desfavorable per a aquesta votació, així com els intents de marginar-nos. És important recordar que en un principi havíem proposat una llista d’unitat darrere de la candidatura ecologista, que va ser rebutjada. Guanyem 1 milió d’electors, passant del 6,3% al 10%, en un moment en què el vot socialdemòcrata (PS + Ecologistes) perdia terreny. El PS continua estant al capdavant de l’esquerra, amb un 13,5% dels vots, gràcies sobretot a una campanya mediàtica al seu favor.
La dissolució anunciada per Macron la mateixa nit de les eleccions va ser un esdeveniment inesperat i sense precedents. Ens trobàvem davant una maniobra dels governants que havíem de contrarestar urgentment, i guanyar les eleccions, cosa que vam fer, sense fer gaires concessions. Així, el NFP es va constituir en pocs dies, entorn de l’essencial: el programa NUPES s’ha conservat en la seva major part, continua sent en gran manera hereu del programa l’Avenir en Commun de la campanya de 2017.
Estem imposant el nostre tempo a la resta de l’esquerra, la qual cosa ens fa inesquivables i insuperables. Hem creat una veritable estructuració política entorn del nostre programa, però també estem a l’avantguarda de la comprensió del canvi social. Hem identificat el gran canvi que ha suposat la créolització del poble francès en els últims anys, la qual cosa ens situa en l’avantguarda de la lluita contra el racisme. També comprenem el gir anticapitalista de les noves generacions sensibilitzades per la crisi climàtica.
LFI i PS no juguen en el mateix camp i encarnen dos fenòmens polítics diferents. LFI és abans de res una emanació de la vitalitat de l’esquerra francesa, dels joves i dels barris urbans populars, mentre que el PS continua sent el garant d’una esquerra més territorialitzada, el pes de la qual en els governs locals, municipals i regionals continua sent desproporcionat respecte a la seva força política real. El partit no ha aconseguit renovar els seus plantejaments ideològics i continua comptant en gran mesura amb el suport d’un electorat jubilat. Aquesta situació es reflecteix en la divisió del Partit Socialista en dos corrents, una encarnada per Olivier Faure, conscient que l’esquerra no pot renovar-se sense LFI, i una altra per Raphael Glucksmann, el seu candidat a les eleccions europees, que busca compartir el poder amb el bloc macronista. Aquesta divisió en el Partit Socialista contrasta amb la unitat i l’estabilitat de LFI.
En les eleccions anteriors, l’extrema dreta va obtenir més del 31% dels vots, amb 7,7 milions de vots; en les legislatives, ha guanyat més de 10 milions de vots (31% en la primera volta i 37% en la segona). Quines són les causes de l’auge de l’extrema dreta francesa?
FP: L’ascens de l’extrema dreta a França és un fenomen complex que té múltiples causes.
En primer lloc, la traïció de l’esquerra socialista durant el quinquenni de François Hollande, que va dur a terme polítiques pitjors que alguns presidents de dretes, ha provocat un cert cinisme en una part de la població sobre la capacitat de canviar realment les coses, un sentiment que l’extrema dreta sap explotar presentant el seu discurs racista com l’únic capaç crear una cosa nova. «Mai els hem provat» és una frase que se sent molt entre els votants del RN.
Però hi ha una altra explicació, potser més important. Des de fa diversos anys, diversos multimilionaris es mobilitzen obertament en favor d’un projecte polític d’extrema dreta i s’ensenyoreixen dels mitjans de comunicació. L’exemple més flagrant és el del magnat Vincent Bolloré i el noticiari CNEWS, que recorda al canal nord-americà Fox News. Aquests mitjans, que emeten 24 hores al dia, 7 dies a la setmana, propaguen una visió distorsionada d’un país lliurat a la violència i a la destrucció per part de persones d’origen immigrant que estan substituint a la població blanca francesa, la qual cosa funciona especialment bé en els petits municipis, on RN aconsegueix els seus millors resultats. Aquests mitjans ofereixen als seus teleespectadors una visió del món coherent i simple que explica els seus problemes, mitjançant un imaginari catastrofista sobre el que ocorre en les grans ciutats, que convenç als habitants de zones poc afectades per la immigració.
Per contra, en les grans ciutats, la majoria de la població se sent còmoda amb la seva créolització i la seva relació amb els altres, i sap que els seus problemes socials no estan relacionats amb la immigració o l’Islam. També observem que el NFP obté bons resultats a les ciutats mitjanes, la qual cosa suggereix que l’acceptació de la creolització s’està estenent fora de les metròpolis, és un senyal encoratjador per al futur.
Però no siguem triomfalistes. Ens enfrontem a una autèntica propaganda aclaparadora, alimentada amb totes les forces pels diners dels multimilionaris. Aquesta propaganda no sols és difosa per l’extrema dreta, sinó també pels macronistes i fins i tot per alguns socialistes, en un joc cínic destinat essencialment a desprestigiar a LFI i a complaure a l’electorat de RN.
En els últims anys s’ha produït un acostament, almenys ideològic, entre la dreta republicana heretada de Nicolas Sarkozy i els propis liberals governants i l’extrema dreta. És just dir que la dreta republicana i liberal està ara a l’avantguarda de la propagació de les idees d’extrema dreta?
FP: La situació és diferent a França que a Espanya. Cal recordar que hi havia una tradició de dreta republicana i més humanista en el gaullisme, que es va gestar en la lluita antinazi. Durant molt de temps, la dreta republicana no va voler parlar amb l’extrema dreta: molt simbòlicament, els seus diputats es van negar fins i tot a encaixar la mà als diputats de RN triats en 2012, mentre ens acusen de fer exactament el mateix al 2024!
Des del període de Sarkozy, ha estat de fet l’anomenada dreta «republicana» la que ha anat al remolc del discurs de l’extrema dreta. Els polítics dels Republicans (LR), el partit hereu del gaullisme, calculen que recuperaran el poder copiant els temes de RN, que, de fet, domina ideològicament a la dreta francesa. D’aquesta manera, contribueixen en gran manera a la normalització i desdimonització de l’extrema dreta.
Éric Ciotti, president de l’ala més dretana del partit, no es va equivocar en forjar una aliança electoral amb l’extrema dreta per a les eleccions legislatives. Va ser una ruptura important en la vida política francesa, que va provocar l’escissió del partit en una ala que col·laborava amb RN i una altra més legitimista que buscava acords amb els macronistes.
Malgrat l’auge del racisme i el xovinisme, la France Insoumise ha adoptat una postura decididament antiracista basada en el reconeixement de la diversitat del poble francès. En què consisteix aquesta créolització? Com es tradueix en un programa polític i social?
FP: La creolització és un concepte dissenyat per Edouard Glissant, una figura intel·lectual i poètica de Martinica, territori francès d’ultramar en l’arxipèlag de les Antilles. Com tots els territoris d’ultramar, és un lloc d’immigració entre poblacions descendents d’esclaus de l’Àfrica, francesos metropolitans, indis, xinesos i altres pobles de la resta del món. És, per tant, un territori la vida social del qual es basa en la diversitat de cultures, i en aquest sentit està créolitzat.
Jean-Luc Mélenchon ha reprès aquesta idea a l’illa de la Reunió, que és una espècie de quinta essència de la créolització en ple oceà Índic, en reunir, com el seu nom indica, poblacions procedents de diferents àrees culturals: Àfrica, Europa, l’Índia, la Xina, Madagascar i fins i tot Líban.
Igual que La Reunió, tota França està créolitzada en tot el que fa i produeix. La música més escoltada al nostre país és el Rap, resultat directe de la integració de les poblacions afroamericanes procedents de l’esclavitud en les grans metròpolis industrialitzades. Els plats preferits dels francesos són la pizza i el cuscús, portats a França per onades d’immigrants italians i nord-africans.
Tolosa, de la qual soc diputat, és la capital de l’exili dels republicans espanyols, molts dels seus descendents continuen vivint allí, contribuint a la cultura i identitat de la ciutat. És, per tant, un exemple de créolització a França.
Així doncs, és l’aportació de diferents cultures el que sustenta el que França és avui, i no una cultura única i monolítica, contràriament al que l’extrema dreta afirma tot el dia a les ones. La créolització és el reconeixement d’aquest fet: el que funda la França d’avui són les connexions i els enllaços entre diferents cultures. Fins i tot els símbols més evidents de la nostra història s’han créolitzat: l’elecció d’una bandera francesa tricolor va ser proposada per mariners bretons que es van negar a ser enviats a les Antilles per a sufocar una revolta d’esclaus.
Així doncs, l’auge de les idees racistes no pot ocultar el procés de créolització com a fet social irrefutable i irreversible. Es tracta d’una tendència de primer ordre en la història i la sociologia franceses. La cerimònia d’obertura va aconseguir reconciliar a la població amb els Jocs Olímpics, especialment amb l’actuació d’Aya Nakamura davant la Guàrdia Republicana, perquè va mostrar al públic la realitat i el moviment del país on nosaltres vivim, la de la seva créolització, destacant així la falsedat i la irrellevància social de la visió del país proposada per la ultradreta.
En defensar la créolització, acceptem la realitat social i històrica que constitueix França, d’una societat àmpliament procedent de la immigració, i vam demostrar que és totalment incompatible amb el discurs de l’extrema dreta. Prendre partit per la créolització significa liderar la batalla contra l’hegemonia cultural de l’extrema dreta i els seus mitjans de comunicació, i acceptant la realitat sociològica del poble francès. Aquesta estratègia funciona especialment bé en les grans ciutats, que són les zones més créolitzades del país.
La temporada 2022 – 2023 ha vist no sols un interessant procés unitari en l’esquerra política, sinó també en l’esquerra sindical. Quin és el paper dels sindicats en la lluita contra Macron i Le Pen? I en la creació del nou Front Popular?
FP: Els sindicats van fer el que era a la seva mà per a la batalla de les pensions. Van contribuir a la victòria del NFP cridant molt clarament a no votar a RN, i en el cas de la CGT, fent costat directament a les candidatures de l’esquerra.
Però el poder dels sindicats s’ha afeblit en els últims anys. Les polítiques neoliberals, en particular les reformes del codi laboral de François Hollande i Emmanuel Macron, han minvat considerablement la seva capacitat d’acció. A més, des de Nicolás Sarkozy, els successius governs, tant de dretes com socialistes, s’han negat a considerar-los interlocutors dignes de respecte i consideració, la qual cosa accentua la seva pèrdua de legitimitat. La situació en aquest front és, doncs, bastant difícil.
No obstant això, les lluites continuen donant els seus fruits. LFI ha enviat al Parlament a Rachel Keke, una sindicalista que s’ha distingit en la lluita que ha organitzat amb els seus col·legues del sector de la neteja per una millora salarial.
Als Estats Units, com en molts països del món, l’extrema dreta està sorgint dels partits republicans conservadors. A França, el republicanisme és clarament contestatari perquè té una llarga tradició que conjuga republicanisme, socialisme i antiesclavisme. Com aborda La France Insoumise la lluita pel republicanisme?
FP: El republicanisme és un combat fonamental, sempre que se li doni un sentit progressista.
La FI ho aborda proposant convocant una Assemblea Constituent per a redactar la Constitució d’una Sisena República, on el poble podrà reconstruir-se a través d’instàncies representatives que el trauran de les institucions de bloqueig de la Cinquena República, que lliura poders excessius al President de la República.
Aquesta Assemblea Constituent és necessària en la mesura en què ratificarà les principals evolucions de la República al llarg del temps, en particular al seva créolització, i li permetrà fer front als reptes del futur: planificació ecològica, avenç dels drets humans, etc. Després de la constitucionalització de l’avortament, volem fer de l’habitatge un dret fonamental i fer avançar els drets lligats a la vida.
A més de les grans vagues de treballadors contra la reforma de les pensions, la lluita anticolonial a Nova Caledònia ha estat impressionant durant aquesta última legislatura. Quin paper ha jugat aquesta lluita anticolonial en la superació de la deriva autoritària del macronisme?
FP: Nova Caledònia – Kanakia és un cas paradigmàtic del mètode de gestió de conflictes de Macron: duresa i brutalitat.
Macron no sembla haver entès que era normal que Nova Caledònia – Kanakia tingués una realitat política diferent de la de la resta de França, en la mesura en què allà imperava una realitat colonial, amb l’existència d’un poble indígena -el poble kanak- víctima de la colonització.
En tal context, les veus independentistes són legítimes i han de ser respectades. La solució passa pel diàleg entre les tres parts -legitimistes, autonomistes i independentistes- i el respecte a l’autodeterminació dels pobles.
En lloc d’això, Macron ha fet detenir als líders kanaks, que ara són presos polítics a la França continental, això suposa un retrocés de dècades.
Sempre hem donat suport a la lluita del poble Kanak en la seva lluita per a defensar la seva dignitat i els seus drets.
