Per Ivan Montemayor
El Diumenge 11 de maig, una concentració promoguda per mitjans com el diari El País té lloc a Madrid per a reivindicar la importància de la Unió Europea. L’esdeveniment, que volia imitar les sorgides a altres indrets com Roma, va punxar a pesar de les múltiples crides a la participació.
Andrea Rizzi, periodista del mencionat diari, va presentar el manifest Llamamiento por Europa durant una trobada prèvia a la manifestació. Per a resumir quina era la pretensió dels promotors d’aquesta iniciativa us citaré una frase cridanera “cal generar un sentit de pertinença europeu des de l’educació i la pedagogia permanent, per a passar de saber-se europeu a sentir-se europeu”.
És sabut que després de la Unificació d’Itàlia, el liberal Massimo d’Azeglio va dir a la primera sessió del parlament allò de “hem fet Itàlia, ara toca fer els italians”. Fent un paral·lelisme, el seu compatriota Rizzi sembla voler dir-nos que la Unió Europea està feta, però encara no hi ha europeus. Caldria repetir la jugada a major escala, fent servir els instruments del que Benedict Anderson [i] descrivia com la naturalització d’una comunitat imaginada. No se m’acut millor exemple de comunitat imaginària que la UE, una entitat que englobaria a persones de Cadis fins al nord de Finlàndia.
En pocs anys, hem passat de la UE de les polítiques d’austeritat i el sotmetiment de la Grècia que va votar fa deu anys oxi (no) en referèndum a una altra que mobilitza xifres milionàries per la transició energètica, la digitalització i com a última novetat, el rearmament. Si al cicle anterior les esquerres qüestionaven les retallades del Troika, avui el partit més euroescèptic és Vox, que vincula la UE a les regulacions ambientalistes. Però poques vegades ens posem a revisar i qüestionar els orígens d’una institució supranacional des de les seves arrels ideològiques profundes. Com es va teoritzar l’europeisme just fa cent anys? Com plantegem una alternativa internacionalista?
La proposta de Coudenhove-Kalergi
Es comet freqüentment un error: usar indistintament els mots Europa i Unió Europa. No són el mateix. Ceuta i Melilla són geogràficament al continent africà, però formen part políticament de la Unió Europa. Aquesta Unió no és ni una mera organització supranacional com el Mercosur o la Lliga Àrab, ni tampoc una federació d’estats com els Estats Units. És una realitat a mig camí, una mena de club on es prenen decisions conjuntes. Hi ha moneda i Banc Central únics, però no exèrcit o salari mínim comú. Brussel·les, una ciutat belga que s’ha internacionalitzat fins a l’extrem imaginable, és la seu de les seves principals institucions polítiques. Aquesta unió porta dècades governada pel consens d’una Gran Coalició entre democratacristians, liberals i socialistes, sense que això grinyoli a l’opinió pública.
En un estricte sentit geogràfic, jo no vaig néixer a Europa. L’illa de Mallorca es troba al bell mig de la Mediterrània occidental. El món balear s’ha trobat històricament influït per diverses cultures, i per a un nascut el 1993 en un món sense Unió Soviètica, els europeus eren bàsicament els turistes alemanys. Però la cosa va canviar l’any 2002. Amb l’entrada del nou any, tothom parlava d’una nova moneda que substituirà a la pesseta: l’euro, aquell euro tan diferent i brillant, amb la cara del rei fugat Joan Carles I i moltes estrelles als costats. L’euro que ens feia iguals als francesos, italians i alemanys, que feia anar als adults fent conversions mentals sobre quant costaven i no costaven les coses. Ara sí, alguna cosa havia canviat. Els meus pares havien nascut a l’etapa final d’una dictadura militar nacionalcatòlica, i una sola generació després, érem ja habitants d’una suposada democràcia europea i moderna.
Bé, doncs arribo a la Universitat i em trobo de cara una assignatura sobre dret internacional. Estudiem el complicat funcionament de la UE, els seus òrgans, les normes i la jurisprudència més rellevant. Sobre el naixement de la criatura el relat habitual (que sol ser explicat amb una mica de mandra) indica que passada la II Guerra Mundial els estats europeus estaven ja cansats de matar-se entre ells i van decidir molt inspirats que substituirien la guerra pel comerç. Així, amb la Declaració Schuman del 1950 començaria un prometedor futur de prosperitat i pau. Iugoslàvia també era Europa i no volia fer la guerra a ningú, però això no compta perquè eren socialistes. A més a més, tots els estats del Bloc de l’Est eren dictadures comunistes i, per tant, un perill pels drets individuals.
Sobre els autors mai se’ns explica gran cosa, excepte que eren polítics de diferents països de l’oest del continent. I s’obvia al personatge sobre qui us vull parlar en aquest article: el Compte Richard Coudenhove-Kalergi. Nascut a Tokio el 1894, era fill d’un aristòcrata de l’Imperi d’Àustria-Hongria i de mare japonesa. Després de doctorar-se en filosofia per la Universitat de Viena, Kalergi va propulsar una revista anomenada Paneuropa. Des del 1923 s’esforçaria per difondre entre la intel·lectualitat europea una idea innovadora: la federació de tots els estats europeus de Portugal a Polònia.
Potser el nom de Kalergi us sigui familiar per desgràcia per les tronades teories de la conspiració de l’extrema dreta. Bàsicament, l’acusen de ser el gran teòric d’una eventual Gran Substitució. No hi entraré gaire, però evidentment aquest complot és absurd, ja que la sola idea que a principis de segle Europa fos receptora de migracions en lloc d’emissora és simplement anacrònica. Kalergi simplement feia una predicció segons les quals en un futur distant el mestissatge canviaria les diferències racials per diferències individuals[ii]. Ell mateix era un mestís eurojaponès.
Però, si us plau, parlem de l’autèntic Pla Kalergi. Quins eren els fonaments culturals de Paneuropa? En primer lloc, la cultura clàssica hel·lènica i romana i el seu esperit civilitzador. El segon ingredient, la cristiandat i el judaisme, en allò que se sol anomenar “el món judeocristià”. Però si un element havia de ser unificador era el progrés tecnològic, l’ús de la maquinària. Tot això era el passat: Europa havia perdut l’hegemonia davant l’emergència dels EUA i de l’URSS, i per esdevenir gran un altre cop, només hi havia l’opció de federar-se i esdevenir una nova potència mundial.
Paneuropa en cap cas havia d’incloure ni el Regne Unit ni tampoc Rússia i s’havia de fonamentar en el compromís de pau entre Alemanya i França i la integració de la resta. Paneuropa, sense cap mena de dubte, incloïa les possessions colonials de les nacions integrants a l’Àfrica. Un dels referents històrics més clars havia de ser Carlemany, líder indiscutible de la unificació de tots els regnes des d’una sola corona. A la ciutat d’Aquisgran, existeix un Premi Carlemany atorgat al personalitats destacades que hagin fet grans aportacions a la integració Europea. El primer premiat l’any 1950, va ser Kalergi; la premiada aquest 2025 ha estat ni més ni menys que Ursula Von de Leyen.
Doncs bé, la Unió Internacional Paneuropea va influir a intel·lectuals com José Ortega y Gasset, o també a Eugeni d’Ors, que va rebre Kalergi en la seva visita a Barcelona. Ara bé, Kalergi en cap cas va ser un simple intel·lectual amagat a la seva torre d’ivori. Acabada la II Guerra Mundial va rebre un gran impuls i la seva aportació intelectual va ser clau per definir les bases de la construcció cultural de la Unió. Un esborrany de bandera europea, l’himne de l’alegria com a càntic europeu o la idea de valors europeus compartits són tots creacions originals de Coudenhove-Kalergi.
Derrotats els nazis, el paneuropeisme passaria de ser un idea a ser una realitat palpable. Llegir les obres originals de l’aristòcrata Kalergi ens mostra un projecte elitista, basat en una nova aristocràcia d’empresaris (inventors, en els seus propis termes), on la tecnologia solucionaria tots els problemes socials i sobretot, i això vull recalcar-ho, és un projecte fervorosament anticomunista. Així qualificava el món soviètic: “el bolxevisme es va desfer de la civilització europea que Pere el Gran i els seus successors havien importat. Ha expulsat o assassinat en gran manera els portadors d’aquesta civilització. S’allunya de l’Europa cristiana i democràtica i intenta crear les bases per a una nova forma de cultura amb teories europees i pràctiques asiàtiques[iii].”
Revolta en el Jardí
Josep Borrell, ex-alt representant de la Unió Europea per a Afers Exteriors i Política de Seguretat, va generar polèmica l’octubre del 2022 amb unes declaracions en què comparava Europa amb un jardí i la resta del món amb una jungla. Això va passar durant un discurs a l’Acadèmia Diplomàtica Europea a Bruges. Reprodueixo la ja cèlebre cita:
“Europa és un jardí. Tot funciona. És la millor combinació de llibertats polítiques, prosperitat econòmica i cohesió social que la humanitat ha estat capaç de construir… La resta del món, i la majoria del món, és una jungla, i la jungla podria envair el jardí.”
No crec que hi hagi cap dubte: la Unió Europea és una fortalesa, construïda ideològicament sobre les bases de l’original paneuropeisme elitista. És un projecte oligàrquic, que tendeix a expandir-se cap a l’est i alhora intervenir sobre Àfrica. Els Centres d’Internament i les fronteres serien les tanques del famós jardí de Borrell. I mentre la propaganda oficialista insisteix que els soldats ucraïnesos moren a les trinxeres en defensa dels anomenats valors europeus, la Unió Europea no ha fet res en tot aquest temps per impedir que Israel cometi un genocidi sobre la població de Gaza, sense trencar cap mena de relació política o econòmica amb el sionisme. Al cap i la fi, Israel és un projecte colonial europeu. Els suposats valors europeus no s’apliquen a la defensa de Palestina? El descrèdit internacional és evident.
Arribats fins aquí, tocaria preguntar-nos: que fem amb la Unió Europa? La sobirania popular suposa recuperar el dret a poder decidir el nostre propi destí, i és molt complicat defensar els interessos de la classe treballadora en el marc neoliberal. Tenim dret a l’autodeterminació, no seria en cap cas plegar-se als discursos de l’extrema dreta qüestionar el dogma europeista. Autors com Costas Lapavitsas[iv] no veuen cap mena de marge, l’esquerra hauria d’estar en contra de la UE i recuperar la sobirania nacional, sortint de l’Europa i qüestionant la supremacia francoalemanya. Avui dia, la Unió no sembla que vagi a desfer-se, però no es descartable la desfeta d’un projecte polític que arrossega un gran déficit de legitimitat democràtica.
Un cop s’ha produït el Brexit, amb l’economia alemanya en crisi (kaput![v]) i amb un debat constant sobre el rearmament, el pes de l’Estat Espanyol no ha fet més que augmentar. En l’àmbit econòmic, Espanya ha deixat de ser només un estat perifèric del Sud a ser el nou motor continental per la seva escassa dependència energètica de Rússia i la seva entronització com a superpotència turística. Espanya geopolíticament fa valdre davant la resta d’estats la seva influència cultural alhora a les esferes mediterrànies i americanes.
No hem de caure en el parany de la falsa ideologia mediterranista. La Mediterrània no és civilització ni una identitat, sinó el mestissatge i el conflicte de totes les cultures que en formen part, no sempre de forma pacífica. La Unió per la Mediterrània (amb capital a Barcelona) i en general la diplomàcia europea cap als denominats “socis mediterranis” no pot impedir la repetició de dinàmiques de poder entre el Nord i el Sud i amaga lògiques colonials cap als països àrabs, alhora que de forma vergonyosa encara manté com a membre a l’estat d’Israel. I evidentment, també hem de rebutjar les pretensions de recrear una Iberosfera o una Hispanofonia dirigida des de la Península. Aquest discurs forma part d’una voluntat imperialista, de voler presentar-se com a referent moral per a tota Amèrica Llatina, mentre les multinacionals espanyoles s’expandeixen sense fre pel continent. Més aviat, som nosaltres els que hauríem d’aprendre de les experiències polítiques transformadores llatinoamericanes.
Com posicionar-nos en la qüestió europea? La resposta es troba, a parer meu, en la ideologia que les tradicions emancipadores han defensat com a mode d’organitzar-se: l’internacionalisme, la fraternitat entre treballadors de totes les nacions. Paradoxalment, les classes treballadores europees s’ha d’unir contra la Unió Europea. Tenim l’exemple etern de la I Internacional, i si busquem referències en els nostres pensadors republicans més elevats? Francesc Pi i Margall defensava alhora una integració federal “des del darrer municipi fins a la mateixa Europa” i la voluntat d’unir a totes les nacions humanes:
«Sé que es inevitable una revolución universal y presumo que está próxima; abrigo para entonces la esperanza de que un vasto consejo federal impossibilitarà la guerra; mas para entonces dejo también la abolición completa del ejército. ¡Feliz el día en que desaparezcan bastadas fronteras de los pueblos, en que el interés de uno sea el interés de todos, en que cada ciudadano tenga por familia la humanidad, por patria el mundo!» [vi] .
És la nostra tasca com a internacionalistes del segle XXI aconseguir que un fantasma torni de nou a recórrer Europa.
Referències
[i] Anderson, B. (2005). Imagined communities. Nations and nationalism: A reader, 48-60.
[ii] von Coudenhove-Kalergi, R. (1925). Practical Idealism.
[iii] von Coudenhove-Kalergi, R. N. G. (1926). Kampf um Paneuropa (Vol. 2). Paneuropa-verlag.
[iv] Lapavitsas, C. (2018). The left case against the EU. John Wiley & Sons.
[v] Munchau, W. (2024). Kaput: the end of the German miracle. Swift Press.
[vi] Pi i Margall, F. P. (1854). La reacción y la revolución. Publicaciones de La Revista Blanca, , p. 300
