Per Juan Carlos S. Pérez
“Crec en la no existència del passat, en la mort del futur i
en les infinites possibilitats del present” J. G. Ballard.»
En els últims temps moltes de les produccions culturals s’han guiat per una intuïció: que davant del realisme capitalista, és a dir, la naturalització del sistema capitalista com a atemporal i ahistòric, hi havia una falta d’imaginació política incapaç de generar utopies. Dit i fet, aquests últims anys han proliferat diferents utopies des de diversos “-ismes” buscant rescatar moltes de les seves potencialitats i projectant nous mons.
En aquesta necessitat de recórrer a la imaginació, a l’esperança i als corrents càlids del nostre temps, en part, segurament influenciada per aquell fantasma de l’estat d’excepció que va aparèixer durant la pandèmia i el sorgiment i/o consolidació de blocs d’extrema dreta, han sorgit debats i propostes que han permès intentar disputar el futur. Al capdavall, les utopies ens permeten projectar aquest principi d’esperança i buscar a les escletxes de la nostra vida quotidiana com podríem viure millor.
Tanmateix, aquests últims anys semblava que havíem arribat a un punt mort. En moltes ocasions, feia la sensació que tots i totes sabíem les conclusions finals de cada xerrada o presentació on anàvem sobre aquesta temàtica.
Enmig d’aquest context, Eudald Espluga ens marca una nova tendència que s’obre camí a les nostres llibreries amb Imaginar la fi (2026). Espluga ens proposa més aviat imaginar-nos la fi del món, mitjançant la frase tòpica atribuïda a Fredric Jameson que ens repetim una vegada rere altra: “és més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme”, rastrejant el seu origen a Arqueologías del futuro (2009), que com veiem, no diu exactament això. A partir d’aquesta frase, s’explora la idea que potser, efectivament, hàgim de pensar en l’apocalipsi o la fi del món per acabar amb el capitalisme. En part, una de les pretensions inicials que té el llibre és que el dia del judici final pot tenir un punt redemptor: que si el món s’acaba no només hi ha caos i destrucció, sinó que pot ser que, si alguna cosa mor, alguna cosa nova pugui néixer.
El llibre consta de quatre capítols principalment, més un prefaci i un epíleg, però els resumiré en tres. El primer contextualitza el debat que hi va haver dins de l’ecologisme sobre el catastrofisme. Des de diversos sectors ecologistes, moltes vegades s’opta per fer discursos col·lapsistes mitjançant estadístiques i projeccions de dades per afirmar que, si no hi ha una palanca d’emergència, el món ja està condemnat. El que sol provocar això és una certa deixadesa i desesperança; al final, si ja no es pot fer res… per què fer res? Però cal afirmar que no tota imaginació de la fi del món és igual: aquí es fa una distinció entre si es veu com una renúncia o com una disputa. En la primera, l’autor determina que hi ha quatre característiques principals: el pessimisme antropològic, l’ontologia mecanicista, una política autàrquica i una ètica d’un “bon morir”. Creure que, malgrat que el món s’acabi, les persones seguiran sent les mateixes que en el sistema capitalista, és a dir, que imperarà l’estat hobbesià i que l’home serà un llop per a l’altre home, té un punt de conservador.
La segona part ens introdueix, mitjançant la literatura i relectures actuals, a l’univers construït per H. P. Lovecraft com una forma d’expressar la incertesa de l’individu davant d’estructures que van més enllà de la seva imaginació. En aquestes narracions lovecraftianes, es pot veure en l’horror còsmic que el realisme esdevé estrany, perquè la realitat es torna cada vegada més incomprensible i més difícil de representar. És el que, a grans trets, s’anomena com a crisi cosmològica. Aquí trobem connexions de la CCRU de Nick Land, que com un fantasma apareix al llarg de tot el llibre.
Davant d’aquests mons, una resposta pròpia del nostre context és la conspiració. La conspiració es converteix en intents de donar sentit a la complexitat del món; en moltes d’aquestes, hi ha força peces comunes. El denominador comú és la recerca de venjança. Davant d’un món complex on l’home heterosexual blanc perd la seva centralitat, el lobby woke o l’ecologisme es converteixen en aquestes estructures responsables de la seva frustració. L’evolució de figures com la dels aliens, que fins ara eren criatures que esperaven als confins de l’espai exterior i ara són secrets d’estat enterrats a l’Àrea 51, és segurament quelcom simptomàtic de la nostra època. Passem d’Alien: el vuitè passatger a Alien: Earth.
Finalment, en l’última part del llibre es confronta amb aquestes visions superindividualitzadores conservadores, èpiques i tot catastròfiques de la fi del món. Mitjançant la història de OpenAI, l’empresa fundadora de ChatGPT, personatges com Elon Musk intenten adaptar-se i anticipar la fi complint la profecia distòpica tipus Skynet; per evitar això, va preferir muntar una empresa i anticipar-se a la resta per poder controlar-la abans que ningú. O el seu projecte de vivendes de luxe a la Lluna com a búnquers allunyats de l’infern a la terra que està per venir. Aquesta influència acceleracionista de Nick Land en tantes figures psicòtiques de la nova onada d’extremes dretes fa que ja actuïn en el nostre present com si esperessin la seva pròpia profecia del seu necronomicon titulat La iil·lustració fosca.
En contraposició, l’Eudald proposa l’Apocalipsi com un artefacte subversiu com a resposta a la crisi cosmològica. Projectar-lo com una ruptura del nostre propi temps per poder donar lloc a futurs més desitjables, fins i tot des d’una nova ètica que no nega la violència com a forma de resistència al present, que permeti profetitzar el que ve: l’apocalipsi en el seu sentit original com a “revelar” i mirar al present amb estranyament.
En aquest mini resum d’algunes idees del llibre, hi ha dues coses que valoro especialment:
D’una banda, valoro la capacitat d’aglutinar lectures des de diferents camps, com podrien ser els debats de l’ecologisme amb autors com Emilio Santiago, passant per lectures de Lovecraft de Graham Harman, o l’antinovela de B. R. Yeager Amigdalatrópoli, i acabant en reinterpretacions de fragments de la Bíblia, creant un mapa ampli del que s’ha publicat en aquests anys. A més, llegint aquest llibre, he tingut la temptació de desviar-me cap a diverses lectures citades, ja fos per intuïcions que encara no concretava, per llibres de la galeria dels quals tenia captures de pantalla acumulades, o simplement per coses que no sabia que existien. Crec que si hi ha algun lloc on poden prendre’ns el temps per desviar-nos o agafar dreceres cap a d’altres llocs, és precisament llegint.
I de l’altra, crec que hi ha una bona lectura del moment afectiu-polític actual, que s’uneix a altres publicacions com La fiesta del fin del mundo (2025) de Natalia Castro Picón, Apocalipsis (2025) de Maria Pandiello o Nacionalismo del desastre (2026) de Richard Seymour (esmentat aquest pel mateiEspluga a la presentació a la llibreria Finestres de Barcelona). En paraules de Natalia Castro, defineix la seva tesi com “enfocar de forma productiva l’apocalipsi”. En aquest llibre, cita De Martino per transitar l’apocalipsi com un final i inici de nous codis culturals que busquen restablir la capacitat d’explicar el nostre món i com relacionar-nos amb ell (Castro 14, 2025).
Connectant amb el text introductori, sembla que estem en una ressaca utòpica on estem pensant més en la fi o en com serà aquesta fi. Hi ha un canvi de sentit peculiar: on abans imaginàvem com serien certs llocs ideals, ara desitgem cremar Cybertrucks d’Elon Musk. El cert és que hi ha quelcom profundament seductor en les distopies; molts d’aquests imaginaris avui dia estan presents i són intrínsecs en la nostra cultura popular (per exemple, tota l’estètica i eròtica fòssil que assenyala Layla Martínez). De fet, he de confessar que abans de llegir aquest llibre he estat revisant pel·lícules distòpiques dels anys 80-90 i vaig sentir cert confort; fins i tot hi ha un atractiu en totes elles1.
Fa un any aproximadament va tenir lloc l’aniversari de J. G. Ballard. En aquest últim aniversari (el 2025), es van organitzar una sèrie de cursos, jornades de xerrades i fins i tot la publicació del llibre sobre Ballard titulat El único planeta realmente alienígena es la tierra (2025) de Alberto Santamaría. Trec a col·lació el seu nom perquè em ressonen moltes coses de les esmentades aquí. Ballard és un autor particular dins de la ciència-ficció: no s’interessa pel moment del desastre, s’interessa pel “després”, per travessar la catàstrofe. Per l’autor, la dicotomia utopia/distopia és falsa; tal com diu Santamaría, li sembla “un trastorn obsessiu-compulsiu amb la història”. Les utopies d’Elon Musk o Netanyahu (ja sigui a la Lluna o a Gaza) són les nostres distopies. El que realment importa és la relació social que hi ha, si això no canvia, la nostra relació amb el futur (i present) sempre serà problemàtica. Hi ha dues coses dins de les seves obres que ens ajuden a pensar això (resumint d’una forma que podria ser ofensiva): la primera és que en les seves obres no hi ha una resignació ni un intent de restaurar el vell món; sinó submergir-se en aquesta catàstrofe; es planteja quines noves relacions socials, sobretot amb els objectes, neixen d’aquest lloc. Per exemplificar-ho de forma simple: què significa o quina importància té un cotxe una vegada el món capitalista s’acaba? Quin valor té el temps una vegada desapareix la relació capital/treball? La segona és conseqüència de la primera: un cop estem fora d’aquesta lògica, ens permet veure el nostre món des d’un enfora, des d’un lloc d’estranyament. Tornant al títol del llibre citat anteriorment: el que és realment alienígena és la Terra. Aquest autor, juntament amb altres com Lovecraft, Philip K Dick o Gibson, exploren el que es coneix com a literatura de l’estranyament, que constantment ens qüestiona la realitat, és a dir, el camp del possible i l’impossible. De fet, aquesta literatura de l’estranyesa és el que està marcant la ciència ficció argentina del new weird amb autors com Juan Mattio2, Michel Neva o Roberto Chuit… O també present en moltes de les històries de terror social de Mariana Enriquez.
En l’epíleg del llibre apareix aquest altre fantasma: on queda la utopia? En aquest punt, proposa trencar aquest binomi entre utopia i antiutopia mitjançant la idea d’un final que incorpori aquestes dues pulsions. Tanmateix, crec precisament que moltes històries catastròfiques o tràgiques tenen «la gràcia» que moltes vegades t’enfronten i aborden conflictes, aquesta relació social problemàtica, no només com a continuïtat d’aquesta o per conformar-nos-hi perquè existeix quelcom pitjor, sinó com una forma de resoldre-la o superar-la. Aquí és on el marxisme sempre ens dóna aportacions: Marx deia que la gran diferència entre un treballador i una abella és que el treballador s’imagina el que construeix abans de fer-ho. Per tant, la nostra capacitat del que és possible o no afecta allò que aspirem a transformar. I aquesta sempre depèn de l’acció, és mitjançant l’acció que nosaltres ampliem aquest camp del possible3.
I una última qüestió abans d’acabar: m’agradaria contraposar aquest llibre amb l’assaig del filòsof Lluís Aguiló titulat Paràlisi per agitació (2026), on planteja si la nostra paràlisi no es tracta precisament d’aquest moviment entre l’acceleracionisme i la nostàlgia. Si la nostra situació de catatonia té a veure més amb la capacitat de fer del nostre present que del futur o les alternatives. L’Aguiló ens explica que potser el que ens succeeix és que el món actual ens posa en una situació de constant moviment, d’agitació i eleccions enmig d’un laberint capitalista, que fa que mai puguem moure’ns lliurement i fins i tot ens paralitzi. Crec que aquesta idea s’entén millor amb el concepte del deute que també s’exposa al llibre. El nostre sistema beneficia un sistema d’endeutament perquè preveu que el món segueixi un progrés lineal i en algun moment deixarem de pagar. Tanmateix, per això, quan hi ha imprevistos com la Covid o alteracions del mercat de valors, aquest sistema perilla i mostra tota la seva fragilitat. És com una eterna promesa que acabem pagant amb la nostra vida. És en aquest excés de moviment, on res és nou perquè tot ho és, on l’acceleració cap endavant o el mitificar cap enrere només ens condueix a més paràlisi.
Concloent, recomano l’assaig de Espluga perquè toca un nervi polític que cada vegada s’activa amb més facilitat. Al llarg del llibre, aborda temàtiques que, com podeu veure en aquesta ressenya donen per a debats llargs, i al meu entendre, no es mereixia una ressenya simple sinó entrar a un lloc cada vegada més comú: ja no busquem el paradís com un lloc allunyat sinó el paradís dins del propi infern.
Estem en un punt on la política parlamentària es col·loca en posicions més defensives, on el feminisme institucional és complaent, còmode i conservador, l’antirracisme només apareix quan és funcional al sistema econòmic (és a dir, quan es necessiten treballadors en males condicions o per revertir una piràmide demogràfica), on els especuladors poden dir obertament que especulen en prime time… Fa unes setmanes es va viralitzar un reel d’en Gelo, l’alcalde d’Oleiros, on deia que calia fotre-li un tret a Donald Trump perquè és el terrorista més gran del món. Més enllà de posicionar-me en aquesta ressenya, crec que si baixem pels comentaris d’aquest fragment veiem que bàsicament va dir quelcom que molta gent pensava i cada vegada veia més clar arribats a aquest punt. És aquesta pulsió que cada dia creix, en aquest desig fosc que el nostre sistema no pot satisfer, on crec que hi ha partit. Com diu Juan Mattio:
“Molts insisteixen a creure que l’ascens de l’ultradreta al món es dóna perquè la gent ha estat enganyada, però la pregunta pels desitjos insatisfets segueix sense aparèixer” (Mattio, 2026).
Crec que durant molt de temps, en part pels debats conjunturals, vam intentar ser proactius i mobilitzar afectes “positius”; tanmateix, no hauríem de renunciar a allò que seguim odiant o fins i tot desitjant de forma contradictòria (tampoc acceptar-ho de forma acrítica). És per això que també em semblen interessants reflexions com la de l’Aguiló, ja que hauríem d’acceptar els riscos que impliquen les reflexions que ens intentin abocar al present de forma apocalíptica, per si de cas estem simplement volent anar més de pressa sobre una cinta de córrer d’una cadena estrangera de gimnasos 24 h.
Bibliografia
Aguiló, Lluís (2026). Parálisis por agitación. Ned Ediciones.
Castro Picón, Natalia. (2025). La fiesta del fin del mundo. Anagrama.
Espluga, Eudald. (2026). Imaginar la fi. Raig Verd.
Jameson, Fredric. (2009). Arqueologías del futuro. Akal.
Mattio, Juan (2026). Un programa posible para la filosofía futura: una conversación con Federico Romani. Revista Otra Parte. https://www.revistaotraparte.com/discusion/un-programa-posible-para-la-filosofia-futura-una-conversacion-entre-juan-mattio-y-federico-romani/ (Consultado el 30 de abril de 2026).
Pandiello, María. (2025). Apocalipsis: revelaciones, miedos y futuros posibles. La Felguera.
Santamaría, Alberto. (2025). El único planeta verdaderamente alienígena es la tierra. Akal.Seymour, Richard. (2026). Nacionalismo del desastre. Verso Libros.
Notes
- Les pel·licules són les següents: Terminator (1984) de Cameron, Terminator 2 (1991) también de Cameron, Robocop (1987) de Paul Verhoeven, Blade Runner 2049 (2017) de Villeneuve, Blade Runner (1982) de Scott, Ghost in the shell (1995) de Oshii, Alien: El octavo pasajero (1979) de Scott, Aliens: el regreso (1996) de James Cameron, Desafío total (1990) de Paul Verhoeven, Dark City (1998) de Alex Proyas, Kairo (2000) de Kurosawa, Brazil (1985) de Terry Gilliam i Akira (1988) de Katsuhiro Otomo. Si algú té alguna recomanació…
- Recomano llegir aquesta entrevista de Juan Mattio a la revista literària Quimera. Deixo aquí el link: https://www.revistaquimera.com/post/conversaci%C3%B3n-con-juan-mattio-el-realismo-est%C3%A1-exhausto I si voleu profunditzar més podeu llegir l’assaig “La sombra de un jinete desesperado”.
- Sobre aquesta qüestió hi ha una entrevista interessant a China Miéville traduïda a l’espanyol: https://culturalmarxx.wordpress.com/2025/03/17/fantasia-y-revolucion/
