Fer de la necessitat virtut: per una veritable amnistia

(Imatge: Manifestació pro-amnistia celebrada a Barcelona el 17 de gener de 1910, La Vanguardia. Un any després de la Setmana Gloriosa de 1909 i de l’execució de Francesc Ferrer i Guàrdia)

En castellano aquí

Per Gil Hortal

El resultat electoral del 23J ha obligat el Govern estatal a obrir la caixa de Pandora de l’amnistia. El contingut, de forma poc sorprenent, s’ha revelat completament endimoniat, i aicò que el contingut específic de les presumptes negociacions ha estat fins al moment poc menys que un absolut misteri. A més, el mite de Pandora ensenya una altra realitat: una vegada el contingut ha escapat de la caixa, és estèril provar de fer-lo tornar dins; per tant, hem d’acceptar que és gairebé segur que el debat de l’amnistia se saldi, d’una manera o altra, durant els pròxims mesos o setmanes. En comptes de limitar-nos a contemplar els successos des de la impotència, convé aprofitar l’oportunitat per a conformar el bloc social de pressió al Govern des de l’esquerra que tant ens va mancar la passada legislatura.

No escapa a ningú que l’amnistia que aparentment s’està cuinant és resultat de pur oportunisme del PSOE i, de prosperar en els termes que aquest partit està disposat a acceptar, serà un pacte tancat des de dalt favorable a certs polítics independentistes que deixarà molta gent fora. Des d’un punt de vista d’esquerres i antirepressiu, aquest resultat queda lluny de ser satisfactori, fins i tot pot ser qüestionable moralment – què hi ha de diferent entre el cas de Puigdemont i el de tants altres que han estat víctimes de la repressió de l’Estat? És inevitable pensar que bona part dels votants del PSOE i Sumar fora de Catalunya, que han estat i continuaran sent imprescindibles per a evitar un govern de la dreta i avançar en qualsevol política transformadora, no entendran aquesta mesura de gràcia de la qual fa amb prou feines dos mesos ni s’esmentava. Una amnistia per a privilegiats (com deia Antonio Maestre) pot facilitar la investidura del Govern de coalició, però és un mal precedent que implica començar la legislatura amb una sensació com a mínim enrarida a ulls dels seus votants.

Si l’estratègia de l’esquerra està suscitant incògnites, en el terreny de la dreta – i la ultradreta – la situació és exactament la contrària. Estem constatant sense cap mena de dubte que independentment del resultat, i fins i tot si no n’hi ha, els partits i mitjans conservadors posaran el crit en el cel, en sintonia explícita amb la part més reaccionària del PSOE. Seria un greu error deixar que l’única expressió al carrer que suscités l’amnistia fos de signe conservador i centralista. Si les pròximes setmanes s’imposa la mobilització contrària a qualsevol tipus de qüestionament dels consensos del Règim 78, no sols es posarà en perill la conformació del millor govern possible en el moment actual, sinó que possiblement es trencarà la moral d’esquerra substancialment més optimista que s’ha estès des del 23J.

En aquesta situació és del tot convenient aixecar un moviment ampli que assenyali que l’amnistia és legítima, oportuna i fins i tot necessària, però que per a això ha de ser conseqüent i incloure altres casos de repressió que s’han donat al nostre país sota lleis injustes o injustament aplicades. Una campanya en aquests termes seria molt més que una mera petició d’una llei – tendència que al meu entendre ha estat excessiva entre els moviments socials últimament –; permetria incidir en un moment clau com és la investidura, disputar a la dreta l’oposició al Govern per a fer-lo virar cap a la seva esquerra i bufar a favor de qui està empenyent per una amnistia més justa.

Aquesta reivindicació ofereix un terreny fèrtil per a conformar un bloc ampli en un temps en el qual l’organització social es mostra notablement sectorializada. Revertir els efectes de la criminalització de la protesta és d’interès de pràcticament tots els moviments socials, des dels centenars d’imputats per tractar de frenar desnonaments fins aquells que es veuen perseguits per confrontar el feixisme a peu de carrer, passant per sindicalistes encausats per protestes laborals o ecologistes i militants independentistes als quals s’acusa inacceptablement de terrorisme. A més, això permetria donar visibilitat a casos que han commogut la societat quan han rebut quota de pantalla, com l’empresonament de Pablo Hasél, el judici dels 6 de Saragossa o les diferents aplicacions dels articles penals d’injúries a la Corona i ofensa a la llibertat religioses.

Finalment, resulta gairebé instintiu acompanyar aquesta campanya per una amnistia justa d’altres exigències, d’entre les quals destacaria dues que em semblen fonamentals. En primer lloc, és una oportunitat perfecta per a fer efectives reformes democratitzadores tan necessàries com la derogació de la Llei Mordassa o la rectificació del nyap jurídic de la introducció dels desordres públics agreujats que poden tenir efectes dramàtics per a militants i activistes. Aquestes reformes bé són promeses del Govern o bé part d’ell no comparteix, però en tot cas és probable que ja s’haguessin abordat d’haver-hi hagut una pressió social suficient. D’altra banda, és una oportunitat per a resoldre de manera democràtica el conflicte territorial espanyol, posant sobre la taula el dret a l’autodeterminació. Reconec que es donen problemàtiques jurídiques entorn a aquesta qüestió, però també és cert que s’ha demostrat que existeixen vies per a fer-lo efectiu dins l’ordenament actual sempre que existeixi voluntat política o aquesta es forci pel context.

Haig d’admetre que la proposta també em genera contradiccions. Em sembla que és una tasca urgent dotar d’autonomia les nostres organitzacions i descompassar-les de la vida política immediata. Però també és cert que ara mateix els propis moviments, i no sols la ciutadania en abstracte, tenen la necessitat d’activar-se. Prendre la iniciativa amb una exigència que constitueix un punt d’unió entre pràcticament tots ells i disputar l’humor social a la dreta pot no distar tant de treballar en aquests objectius en el mitjà termini.

En definitiva, es tracta de fer de la necessitat puntual del Govern la virtut que articuli la nostra proposta política. Cal no oblidar que arrencar al PSOE una amnistia suposa obrir una escletxa en el Règim del 78 que abans de l’actual aritmètica parlamentària fregava l’inconcebible. Si a més es dona el cas que aquesta fissura s’acompanya d’una pressió popular transformadora en un ambient moral progressista, els canvis poden ser més profunds i reobrir un horitzó de ruptura amb el règim de la Transició.