A més de mig segle de l’assassinat de l’escriptor i militant polític del Front Popular per a l’Alliberament de Palestina Ghassan Kanafani publiquem aquesta traducció de la seva entrevista amb Afers Palestins al juliol de 1974. Originalment publicada en àrab a la revista Romman creiem que ja va sent hora que el públic català vagi coneixent un dels intel·lectuals marxistes palestins més brillants que fins al dia d’avui només és conegut per la seva extraordinària obra literària —com les seves narracions Homes sota el sol i Retorn a Haifa— mentre resta totalment desconeguda la seva obra històrica i política —en concret The 1936-39 revolt in Palestine (Tricontinental Society, 1980).
Traduït a l’anglès per Samidoun, al castellà per Masar Badil i al català per Debats pel Demà.
Ghassan, em pots dir alguna cosa sobre la seva experiència personal?
Crec que la meva historia reflecteix un rerefons palestí molt tradicional. Vaig marxar de Palestina quan tenia onze anys i provenia d’una família de classe mitja. El meu pare era advocat i jo estudiava en una escola missionera francesa. De cop i volta, aquesta família va col·lapsar i ens vam convertir en refugiats i el meu pare immediatament va deixar de treballar arran de les seves profundes arrels de classe. Seguir treballant després que marxéssim de Palestina ja no tenia sentit per a ell. Això l’hauria obligat a abandonar la seva classe i passa a una classe inferior. No va ser fàcil. En quant a nosaltres, vam començar a treballar de nens i adolescents per a mantenir la família. Vaig poder continuar la meva educació pel meu compte per mitjà de la meva feina com a mestre en una de les escoles primàries del poble, que no requereix altes qualificacions acadèmiques. Va ser un començament lògic que em va ajudar a continuar amb l’escola secundària que vaig acabar mentrestant. Després d’això, em vaig matricular a la Universitat [de Damasc], al departament de Literatura Àrab, durant tres anys, després d’això vaig ser acomiadat per raons polítiques. Més tard vaig viatjar a Kuwait, on m’hi vaig quedar durant sis anys. Allà vaig començar a llegir i escriure.
La meva carrera política va començar al 1952 quan tenia catorze o quinze anys. En el mateix any, o al 1953, vaig conèixer per casualitat a Damasc al Dr. George Habash, per primera vegada, treballava com a correcte de proves en una impremta. No recordo qui em va presentar al metge, però la meva relació amb ell va començar en aquest moment. Immediatament em vaig unir a les files del Moviment Nacionalista Àrab i així va començar la meva vida política. Durant la meva estada a Kuwait, vaig dur a terme activitats polítiques dins del Moviment Nacionalista Àrab, que ara està representat per una minoria significativa dins del govern de Kuwait. Al 1960 em van demanar que em mudés al Líban per a treballar per al diari del partit. Al 1967 em demanaren que treballés al Front Popular per a l’Alliberament de Palestina, que és la banca palestina del Moviment Nacionalista Àrab. Al 1967 vaig començar la meva feina al diari «Al-Hadaf» on encara continuo.
Vas començar a escriure com a resultat dels seus estudis en literatura àrab?
No, crec que el meu interès per la literatura àrab va començar abans dels meus estudis. Sospito que aquest interès meu va ser el resultat d’un complex, si la memòria no em falla. Estava estudiant en una escola missionera francesa, com he esmentat abans, abans de sortir de Palestina. Per tant, creia que no dominava l’idioma àrab com a àrab. Això em va causar molts problemes. Els meus amics sempre es burlaven de mi perquè no era bon en àrab. Aquesta percepció no estava clara quan vam estar a Palestina arran de la meva classe social. Però quan vam sortir de Palestina, els meus amics van passar a ser d’una altra classe i immediatament notaren que el meu àrab era pobre i que recorria a expressions estrangeres en les meves converses, i per tant, em vaig concentrar en la llengua àrab per a arranjar-ho. Això va ocórrer probablement al 1954. Crec que em vaig trencar una cama aquell any en un accident. Vaig haver de quedar-me al llit durant sis mesos. Llavors vaig començar a llegir en àrab seriosament. Crec que podem citar molts exemples al llarg de la historia de persones que han «perdut» la seva llengua i per això estan tractant de recuperar-la.
Creus que aquest procés desenvolupa políticament a l’home?
No ho sé. Pot ser que sí. Respecte a mi, personalment, em va polititzar d’una manera diferent. Em vaig dedicar a la política molt aviat perquè vivíem en un campament. I així, vaig estar en contacte directe amb els palestins i els seus problemes a través d’aquest ambient trist i emotiu que vaig viure de nen. No em va ser difícil descobrir les arrels polítiques en l’ambient en el que vivia.
Quan vaig començar a estudiar em vaig enfrontar a grans dificultats amb els nenes als que donava classes en el campament. Sempre m’enfadava quan veia un nen dormint a classe. Però vaig descobrir el per què: aquests nens treballaven de nit, venent llaminadures o xiclets o alguna cosa així als cinemes i als carrers. Per suposat, venien a classe esgotats. Tal situació, duu immediatament a la persona a l’arrel del problema. Em va quedar clar que el son del nen no era el resultat del seu menyspreu cap a mi o del seu odi a l’educació, així com no tenia res a veure amb la meva dignitat com a mestre, sinó que era tant sols el reflex d’un problema polític.
De manera que la teva experiència va contribuir al desenvolupament de la teva consciència social i política.
Sí, i recordo que va ocórrer un dia directament. Com saps, els professors d’escola primària ensenyen en totes les matèries, incloent dibuix, aritmètica, angles, àrab i d’altres. Un dia, estava tractant d’ensenyar als nens a dibuixar una poma i un plàtan d’acord amb el programa educatiu aprovat pel govern siri, ja que estava ensenyant allà i havia de cenyir-me al llibre de text. I en aquest moment, quan estava tractant de fer aquests dos dibuixos a la pissarra de la millor manera possible, vaig tenir una sensació d’alienació, de no pertànyer, i recordo bé que en aquell moment em vaig adonar que havia de fer alguna cosa, perquè vaig veure clarament, en examinar les cares dels nens asseguts davant meu, que mai havien vist una poma o un plàtan. Així que aquestes coses eren l’ultima cosa que els interessava. No hi havia cap connexió entre ells i aquests dibuixos. De fet, la relació entre els seus sentiments i aquests dibuixos era tensa, no era bona. Va ser un punt d’inflexió decisiu, ja que recordo aquell instant clarament d’entre tots els esdeveniments de la meva vida. Com a resultat, vaig esborrar els dibuixos de la pissarra i vaig demanar als nens que dibuixessin el campament. Uns dies després, quan l’inspector va venir a l’escola, em va dir que m’havia desviat del programa determinat pel govern, cosa que demostrava que era un mestre fracassat. Haver-me de defensar em va dur directament a la causa palestina. Acumular petits passos com aquests empeny a les persones a prendre decisions que marcaran tota la seva vida.
En comentar aquest punt, penso en quan t’has compromès amb l’art, com a socialista connectes de totes les maneres possibles l’art amb l’entorn social, polític i econòmic. Ho vas tocar dibuixant una poma i un plàtan. Però respecte als teus escrits, aquests treballs estan relacionats amb la realitat i el present, o provenen del patrimoni [literari]?
El meu primer conte es va publicar al 1956 i es va titular «Un nou sol». Tracta sobre un nen a Gaza. Quan reviso tots els relats que he escrits sobre Palestina fins ara, és evident per a mi, que cada relat està directa o indirectament vinculat, en un mateix fil fi o sòlid, a les meves experiències personals a la vida. De totes maneres, el meu estil d’escriptura es va desenvolupar durant el període comprés entre 1956 i 1960 o, més específicament, al 1962. Al principi, escrivia sobre Palestina com a problema per dret propi; de la mateixa manera que sobre els nens palestins, sobre el palestí com a ésser humà, sobre les esperances palestines, sent ells mateixes coses diferents separades del nostre mon independent i autònom com a fets palestins inevitables.
Llavors em va quedar clar que vaig veure en Palestina un símbol humà integrat. Quan escric sobre una família palestina, en realitat estic escrivint sobre una experiència humana. No hi ha incident en el món que no estigui representat en la tragèdia palestina. Quan retrato la misèria dels palestins, de fet estic veient als palestins com un símbol de la misèria arreu del món. I es pot dir que Palestina representa a tot el món en els meus relats. El crític [literari] ara pot notar que les meves narracions no només tracten sobre el palestí i els seus problemes, sinó també sobre la condició humana d’un home que pateix aquests problemes. Però potser aquests problemes es van cristal·litzar més en la vida dels palestins.
El teu desenvolupament literari va acompanyar el teu desenvolupament polític?
Sí, de fet, no sé què va precedir a l’altre. Abans d’ahir, estava veient un dels meus relats que es va produir com una pel·lícula. Jo havia escrit aquest relat al 1961. Vaig veure la pel·lícula amb una nova perspectiva, ja que de sobte vaig descobrir que el diàleg entre els protagonistes, la seva línia de pensament, la seva classe [social], les seves aspiracions i les seves arrels en aquest moment expressaven conceptes avançats del meu pensament polític. [Llavors] puc dir que la meva personalitat com a novel·lista estava més desenvolupada que la de polític, i no al revés, i això es reflecteix en la meva anàlisi i comprensió de la societat.
La teva escriptura reflecteix una anàlisi de la seva societat, o també acoloreix les seves anàlisis d’una forma emocional?
Suposo que els meus contes es basaven en una situació emocional al principi. Però es pot dir que la meva escriptura va començar a reflectir la realitat des de principis dels anys seixanta. La meva observació d’aquesta realitat i la meva escriptura sobre ella em van portar a una anàlisi adequada. Les meves històries mateixes manquen d’anàlisis. Però hi ha la manera en què actuen els protagonistes de la història, les decisions que prenen, les raons que els motiven a prendre aquestes decisions, la possibilitat de cristal·litzar aquestes decisions, etc… En les meves novel·les expresso la realitat, tal com l’entenc, així, sense anàlisi. Respecte al que vaig voler dir en dir que les meves narracions estaven més desenvolupades [que els meus punts de vista polítics], es va deure a la meva sincera sorpresa en seguir el desenvolupament dels personatges en la història que estava veient com una pel·lícula, i que no havia llegit durant els últims anys. Em vaig quedar sorprès quan vaig escoltar [una altra vegada] el diàleg dels meus personatges sobre els seus problemes i vaig poder comparar el seu diàleg amb els articles polítics que havia escrit en el mateix període de temps i vaig veure que els protagonistes del relat estaven analitzant les coses en una forma més profunda i correcta que els meus articles polítics.
Has esmentat que havies començat el teu treball polític unint-te al Moviment Nacionalista Àrab el dia que vas conèixer a Habash al 1953. Quan vas abraçar els principis socialistes [llavors]? El Moviment Nacionalista Àrab no va ser un moviment socialista al principi.
No, no ho va ser. El moviment nacionalista àrab estava [dirigit] contra el colonialisme, l’imperialisme i la reacció. No tenia una línia ideològica en aquest moment. No obstant això, aquest moviment va adoptar una línia socialista pròpia durant els anys en què va existir. L’antiimperialisme dona impuls al socialisme si no es deixa de lluitar enmig de la batalla i si no s’arriba a un acord amb l’imperialisme. En aquest cas, aquest moviment no podrà convertir-se en un moviment socialista. Però si un continua lluitant [és natural] que el moviment [antiimperialista] es desenvolupi en una posició socialista. Els nacionalistes àrabs es van adonar d’aquest fet a la fi dels anys cinquanta. Es van adonar que no podien guanyar la guerra contra l’imperialisme tret que es basessin en unes certes classes [socials]: aquestes classes que lluiten contra l’imperialisme ho fan no sols per la seva dignitat, sinó per la seva supervivència. I era aquest [camí] el que conduiria directament al socialisme. Però en la nostra societat i el nostre moviment [el Moviment Nacionalista Àrab] érem molt sensibles respecte als [principis] marxista-leninistes, i aquesta posició no va ser el resultat de la nostra hostilitat cap al socialisme, sinó el resultat dels errors comesos pels partits comunistes en el món àrab. Per això va ser molt difícil per al Moviment Nacionalista Àrab adoptar el marxisme-leninisme abans de 1964. Però al 1967, específicament al juliol, el Front Popular va abraçar els [principis] del marxisme-leninisme i va esdevenir així l’únic [el front] dins del Moviment Nacionalista Àrab que va fer tal pas. El Moviment Nacionalista Àrab va canviar el seu nom pel de Partit Laborista Socialista. Quant a la branca palestina d’aquest, se’n va dir «Front Popular». Per descomptat, això és una simplificació del problema. Ens havíem desenvolupat dins del moviment nacionalista àrab. Hi havia una lluita constant dins del moviment entre l’anomenada dreta i l’esquerra. En cada ronda, l’esquerra va ser la guanyadora perquè la nostra posició enfront de l’antiimperialisme i la reacció era millor [que la posició de la dreta]. Això va resultar en l’adopció del marxisme-leninisme. Pel que fa a mi, no recordo ara si la meva posició sobre els conflictes que es van produir dins del front estava inclinada cap a la dreta o cap a l’esquerra, ja que la frontera entre la dreta i l’esquerra no se separava llavors com ara, per exemple, en els partits polítics desenvolupats. Però puc dir que el moviment nacionalista àrab incloïa alguns elements joves, incloent-me a mi, que es burlaven de la sensibilitat dels ancians cap al comunisme. Per descomptat, no érem comunistes en aquest moment i no estàvem a favor del comunisme. No obstant això, la nostra sensibilitat cap al comunisme era menor que la dels ancians. En conseqüència, la nova generació va exercir un paper destacat en el desenvolupament del moviment nacionalista àrab en un moviment marxista-leninista. El factor principal en això va ser el fet que la majoria dels membres del moviment nacionalista àrab pertanyien a la classe més pobra. Quant als membres pertanyents a la petita burgesia o a la gran burgesia, el seu número era limitat. Tampoc van continuar amb aquest moviment, ja que el deixaven als dos anys d’incorporar-se. També se li van unir nous membres [d’aquestes classes] que el van abandonar al seu torn [poc després]. Quant a les classes pobres, seguien, i aviat van formar una força de pressió dins del moviment nacionalista àrab.
Quan vas començar a estudiar marxisme-leninisme? Ho recordes?
No crec que la meva pròpia experiència en aquest sentit sigui tradicional. Primer, jo era i continuo sent un admirador dels escriptors soviètics. No obstant això, la meva admiració per ells era absoluta en aquest moment. Això em va ajudar a trencar el gel entre el marxisme i jo. Vaig estar exposat al marxisme en una etapa primerenca a través de les meves lectures i admiració pels escriptors soviètics. En segon lloc, el marit de la meva germana era un destacat líder comunista. La meva germana es va casar al 1952. L’espòs de la meva germana va influir en la meva vida en aquesta etapa primerenca. A més, quan vaig ser a Kuwait, em vaig quedar amb altres joves en una casa i érem set persones en total. Unes setmanes després de la meva arribada, vaig descobrir que els altres sis estaven formant una cèl·lula comunista. Així que vaig començar a llegir sobre el marxisme molt aviat. No sé quant vaig absorbir en aquest moment i en aquesta etapa, sota la influència d’aquestes emocions amb el moviment nacionalista àrab. No puc mesurar el meu enteniment o comprensió del material que estava llegint. No obstant això, el contingut no em va resultar estrany.
Pot ser que hagin estat aquestes primeres influències les que van fer que les teves [primeres] narracions avancessin [en relació amb les seves idees polítiques en aquest moment]. Crec que les teves lectures de la literatura soviètica i els teus contactes amb els marxistes es van reflectir en els teus escrits.
No crec que aquests factors tinguin prioritat. Crec que la major influència en la meva escriptura es deu a la realitat mateixa: el que veig, les vivències dels meus amics, familiars, germans i estudiants, la meva convivència en els campaments amb la pobresa i la misèria. Aquests són els factors que em van afectar. Potser la meva afició per la literatura soviètica es va deure al fet que aquesta literatura expressa, analitza, tracta i descriu el que en realitat estava veient. La meva admiració continua, per descomptat. No obstant això, no sé si la literatura soviètica va tenir influència en la meva escriptura. No sé la grandària d’aquest efecte. No obstant això, prefereixo dir que el primer efecte no es deu a ell, sinó a la realitat mateixa. Tots els personatges de les meves novel·les es van inspirar en la realitat, que em va donar força, i no en la imaginació. Tampoc vaig triar als meus herois per raons artístiques [literàries]. Eren tots del campament, no de fora. Quant als personatges artístics de les meves primeres històries, sempre van ser malvats. I això es deu a [la meva experiència amb] els meus subordinats a la feina. Així que la vida mateixa va tenir la major influència [en la meva escriptura].
Pertanyies a la classe mitjana però et vas unir al proletariat quan eres un nen.
Sí, per descomptat, el meu origen està relacionat amb la classe mitjana ja que el meu pare pertanyia a ella abans que anéssim a Síria com a refugiats. I la inclinació de la meva família a les seves arrels [de classe] estava lluny de la realitat, que no tenia connexió amb aquestes arrels. I els nois vam haver de pagar el preu d’aquesta contradicció [entre el passat i la realitat]. Per tant, la meva relació [amb membres de la meva classe] es va tornar agressiva en lloc d’amistosa. No pretendré haver-me unit al proletariat. Jo no era un veritable proletari, però em vaig unir al que anomenem en el nostre llenguatge el “lumpen proletaria”, els membres del qual no són part de l’aparell productiu, ells [viuen] en els marges del proletariat. Però després em va ajudar, per descomptat, a comprendre la ideologia del proletariat, però no puc dir que jo era part del proletariat en aquest moment.
No obstant això, des del principi vas poder veure la realitat des de la perspectiva dels oprimits.
Sí, pots dir això. El meu concepte, tanmateix, no es va cristal·litzar d’una manera analítica científica, sinó que va ser [simplement una expressió de] un estat emocional.
Tornem ara a l’any 1967, quan va néixer el «Front Popular per a l’Alliberament de Palestina». Quines eren les creences d’aquesta organització i quines van ser les raons per a crear una nova organització?
Com saps, el Front Popular no era una organització nova. És essencialment la branca palestina del Moviment Nacionalista Àrab del qual jo era membre. Es va desenvolupar al principi a través del moviment com es va desenvolupar amb tots els seus membres al 1967. Vam crear el «Front Popular» perquè el món àrab [va prendre] el centre de l’escenari [en l’espai polític]. La grandària de la branca palestina del Moviment Nacionalista Àrab també s’ha expandit molt i s’han produït canvis en el seu lideratge i en la mentalitat dels seus membres. Llavors ens unim al Front Popular. Per descomptat, personalment em vaig unir al Front perquè crec que el Front com a partit representa una etapa relativament avançada de les altres organitzacions [polítiques] en el camp del treball palestí. Crec que puc realitzar les meves visions futures a través d’aquesta organització. Aquesta és la principal raó per la qual em vaig unir al Front Popular.
Com veus el teu paper com a editor en cap del periòdic «Al-Hadaf» en aquesta organització? Pots dir-me alguna cosa sobre el seu mètode de mobilització de masses?
Soc membre d’aquesta organització, que de fet constitueix un partit que té el seu propi sistema intern i estratègia política. També compta amb una estratègia organitzativa i de lideratge basada en principis democràtics centrals. Per tant, quan la direcció m’assigna aquest lloc en particular, haig de completar un programa específic. Soc membre del Comitè Central d’Informació del Front Popular.. Al Hadaf forma part de l’estructura mediàtica del front, segons la nostra comprensió dels mitjans, que no es limita a la propaganda, sinó que va més enllà de l’educació, etc… Jo no soc responsable d’Al Hadaf. La tasca està encomanada al Comitè Central de Mitjans, i jo represento a aquest comitè en el periòdic. Pràcticament, haig de bregar amb l’aspecte organitzatiu d’aquesta institució (Al Hadaf) però tenim un comitè que llegeix i avalua Al Hadaf, escriu articles i discuteix editorials. Dins del front, hi ha deu institucions i departaments similars. La nostra institució pot ser que sigui més petita que la resta. No obstant això, existeixen cercles dins del Front Popular que practiquen activitats socials i polítiques dins dels campaments. També tenim als que treballen en l’exèrcit i altres camps. Cadascun de nosaltres és una part integral de l’altre. Per descomptat, els qui treballen en el camp organitzatiu, és a dir, en l’organització de conferències, programa educatiu, reunions i contactes amb les masses, es beneficien del nostre periòdic per a expressar el punt de vista del Front Popular. També ens consulten respecte a les masses. Per tant, com a resultat d’aquestes relacions dinàmiques entre ells, tots els cercles realitzen una campanya de mobilització massiva.
Pots dir-me alguna cosa sobre el periòdic en si?
Treballar [en el periòdic] és molt estressant. Així és com em sento ara que he acabat el número d’aquesta setmana. Em sento esgotat i és horrible que algú treballi per a un periòdic com aquest. En el moment en què acabes l’última frase del darrer número, de sobte et trobes enfront de vint pàgines en blanc que has d’omplir. Així mateix, cada línia, títol i imatge del periòdic és discutida pels [membres] del front, i se supervisa el més mínim error. El periòdic llavors està subjecte a la crítica i treballar en ell no és com treballar en un periòdic ordinari. En el periòdic normal només has de fer el teu treball, però en el nostre periòdic els detalls més petits són discutits pels [diferents cercles dins del front] que els llegeixen acuradament. Per tant, és molt difícil que una persona faci un treball integrat davant d’aquesta gran cort, que està formada per [uns altres] membres del front. Així, la persona sent que ha d’escarrassar-s’hi molt.
A més, ara vivim en un país en desenvolupament. En el moviment de resistència, i en una organització com la nostra, tots els departaments tracten d’atreure a “persones” amb talents i competències, per insignificants que siguin, per a complir amb el treball que implica, des de la finalització del treball i la implementació dels programes assignats a un són coses essencials per a l’individu. Nosaltres, a Al Hadaf, tenim una petita quantitat d’empleats. I quan li demanem al Front que ens assigni més treballadors, la resposta que escoltem és: «Donin-nos dos o tres dels seus empleats per a formar les bases, perquè treballar en les bases és més important que treballar en el periòdic»..» Així que romanem en silenci, no sigui que ens treguin els treballadors. És difícil per a d’altres creure que només tres persones editen Al Hadaf. Aquesta situació existeix des de fa tres anys. A vegades rebem ajuda [extra] d’una quarta persona. No obstant això, se’ns retira, després aconseguim un altre, i es repeteix la història.
Llavors, has de treballar dia i nit.
Sí: no crec que cap dels companys treballi menys de 13-14 hores al dia. I això sense parar, sense vacances i sense pietat de la crítica. La gent de la nostra organització, del govern i d’altres periòdics ens criticava.
Considera que Al-Hadaf és un periòdic progressista?, Creu que es llegeix com un periòdic progressista des d’un angle polític teòric?
Sí, i també crec que això causa un problema. I no estic tractant d’elogiar al periòdic. Però és molt difícil expressar idees polítiques i teòriques profundes d’una manera senzilla. Poques persones tenen aquesta habilitat. Al Front Popular tenim dues persones que poden expressar pensaments profunds d’una manera tant fàcil que qualsevol que els llegeixi pugui entendre. Un d’ells és George Habash. L’altre és un dels líders militars que va escriure escrits meravellosos. Quant a la resta, és difícil, sobretot si no han practicat abans. Sempre ens enfrontem a crítiques de les bases que és molt difícil entendre el que escriu el nostre periòdic i que hem de simplificar les coses i escriure d’una manera fàcil.
És per això que preparar un article requereix molt temps, ja que haig de revisar l’article i simplificar alguns dels punts que planteja després d’escriure’l. Penso que la creació d’altres diaris interns en el front facilitaria la nostra tasca i la continuació en aquesta línia. El periòdic intern pot expressar coses fàcils i idees simples. Quant a un periòdic públic central com el nostre, és difícil per a nosaltres imitar als periòdics interns perquè hem d’adoptar una línia seriosa. Però estem tractant [ara] de limitar la quantitat d’articles que tracten idees polítiques complexes perquè aquests articles ocupin una petita quantitat de pàgines i se centrin en campanyes polítiques directes.
Publiques obres literàries, poesia i altres treballs en el teu periòdic?
Dediquem dues pàgines a la literatura, la crítica de cinema, l’art teatral, la pintura i més. Crec que aquests dos periodistes que he mencionat abans són els més populars perquè molts dels membres del front entenen la línia política d’esquerra a través d’aquestes pàgines.
Has publicat personalment contes?
No he tingut temps per a escriure des que vaig començar a treballar Al-Hadaf. De fet, només vaig publicar [recentment] dues històries sobre una anciana sobre la qual sempre escric [Umm Saad]. No tinc temps per a practicar l’escriptura literària i això és molt molest.
T’agrada escriure perquè t’encanta?
En general, quan surto del treball en l’oficina i vaig a casa em sento tan cansat que no puc escriure. Així que millor llegeixo. I, per descomptat, haig de llegir durant dues hores al dia perquè no puc seguir sense això. Però després d’acabar de llegir em sento millor anant a dormir o veient una pel·lícula ximple [per a mi] ja que no puc escriure [després d’acabar el meu treball].
Creus que els últims desenvolupaments dins del front es reflecteixen en què s’ha convertit en un col·lectiu en el qual abunden els debats, en lloc d’una col·lectiu que realitza activitats militars?
No, no estic d’acord amb tu. De fet, en el front sempre hem insistit en una certa línia estratègica el lema de la qual és que tot polític és també un lluitador i tot lluitador és un polític. Quant al fenomen que estàs presenciant ara, no es limita a nosaltres [en el front]. Aquest fenomen es deu al fet que el moviment de resistència palestí es troba ara en un estat de declivi degut a circumstàncies objectives que estan tractant de destruir-nos en aquest període de temps. Hem estat vivint en aquest estat de decadència des de setembre de 1970, la qual cosa ens impedeix augmentar les nostres activitats militars. Però això no significa que aturarem l’acció militar. Això pel que fa al moviment de resistència en general. Quant al Front Popular en particular, les nostres operacions militars a Gaza, Cisjordània i al mateix Israel s’han intensificat durant els últims dos anys. Però Israel està tractant d’ocultar aquestes operacions. Però estem actius. També tenim bases al sud del Líban i ens estem preparant per a una guerra popular secreta contra els reaccionaris a Jordània. No obstant això, l’estat de decadència en el qual vivim i l’ambient repressiu general imposat pels governs àrabs afecta a l’opinió pública, i la gent pensa que hem deixat de practicar activitats militars. Però aquesta conclusió és incorrecta.
Com va afectar l’estat de decadència, al teu judici, a l’individu palestí sense referir-se a una línia política concreta?
Els moviments polítics són com els éssers humans. Quan una persona és saludable, famosa i rica, els amics es reuneixen el seu voltant i tots el secunden. Però quan envelleix, s’emmalalteix i perd els seus diners, els amics que l’envoltaven es dispersen. Ara estem [com a moviment de resistència] travessant aquesta etapa, l’etapa d’apatia, per dir-ho així. L’individu palestí sent que els somnis que va construir en els últims anys s’han vist soscavats. Aquest és un sentiment dolorós, saps, jo penso, i crec que molts companys comparteixen la meva opinió, que aquesta etapa és temporal. Quan l’individu palestí descobreixi que estem lluitant contra un gran enemic que no podem derrotar en uns pocs anys, que la nostra guerra és a llarg termini i que serem derrotats repetidament, llavors la lleialtat de l’individu palestí a la revolució palestina no serà tan fràgil i emocional com és ara. Crec que podem mobilitzar a la multitud novament quan obtinguem la nostra primera nova victòria. Confio que aquesta victòria arribarà. No tenim por d’aquest ‘temps d’inactivitat’, com m’agrada anomenar-lo. Això és normal, ja que els líders àrabs i els portaveus dels mitjans àrabs van fer moltes promeses a les masses, lloant una victòria fàcilment assolible. Ara, molts àrabs han descobert que aquestes promeses van ser enganyoses. Per tant, no crec que aquest fenomen [és a dir, l’apatia de l’individu palestí] sigui un fenomen inherent i continu. Sabem que aquesta etapa la superarem en el futur i que la lleialtat de les masses a la revolució serà més forta que abans.
Vas ser tu o la direcció del front massa optimista en 1967, 1968 o 1969? Vas fer massa promeses? Vas veure aquest conflicte com una lluita fàcil?
No, de fet el Front Popular estava advertint a les masses a través dels seus documents escrits que el problema no era fàcil. També els va advertir que serien derrotats repetidament i enfrontarien banys de sang i moltes tragèdies i massacres. Ho esmentem moltes vegades, Però en general, la direcció de la revolució palestina agitava davant les masses una victòria fàcil. Quant a l’optimisme, som molt optimistes, i puc dir que la nostra situació ara, malgrat estar ara en el punt més baix de la nostra difícil lluita, és millor que al 1967, 1968 o 1969, des del punt de vista científic i com a moviment de resistència a través del qual avalua el seu moviment històric i no a través de les seves aparences superficials.
