A dos-cents anys del naixement de Francesc Pi i Margall, les editorials Tigre de Paper i Ajuntament de Barcelona han publicat una treballada antologia amb el títol de L’hidra del federalisme. Aquesta recull tot tipus d’articles, discursos i cartes del dirigent republicà més important de la península ibèrica, segons argumenten els investigadors Jaume Montés (Universitat de Barcelona) i Xavier Granell (Institut Universitari Europeu), autors d’un complet estudi introductori que ens presenta al que fos president de la Primera República com un revolucionari reflexiu, de talla europea, però feroçment compromès amb l’acció. Com expliquen Montés i Granell, la seva oposició a les guerres imperialistes de finals del segle XIX –en la brutal Europa de Bismarck i Napoleó Bonaparte III– va contribuir decisivament a reactualitzar el republicanisme popular com una opció a l’ofensiva. Una contribució important ja que és l’única obra –juntament amb la publicació de Gerardo Pisarello, Una utopía republicana: los legados de Pi i Margall (La Oveja Roja, 2024)– que ha aparegut en el panorama editorial per a reivindicar amb rigor el tronc comú de les esquerres –o, com va assenyalar l’historiador Xavier Domènech, el compartit arbre de les llibertats–. Jaume Montés i Xavier Granell, com a militants del grup d’historiadors de Debats pel Demà i joves promeses de les noves tendències de la historiografia republicana, han posat amb aquesta antologia un fonament fonamental en la recuperació del pensament revolucionari del republicanisme plurinacional.
1. Tenint en compte que la majoria de republicans revolucionaris europeus de finals del segle XIX són principalment homes d’acció (com Blanqui, Garibaldi o Mazzini), creieu que es pot considerar a Pi i Margall com el més important, i potser l’únic, pensador de talla europea de tot el republicanisme?
Xavier Granell: Sí, pel que fa a les diferents branques del pensament i de l’acció política que estan en discussió en aquest moment, Pi és el més sofisticat intel·lectualment. Pi escriu sobre la construcció dels estats liberals, sobre la sobirania nacional i la sobirania popular, sobre els drets individuals, sobre els conflictes entre capital i treball, sobre associacionisme obrer, etc. És a dir, no és únicament un tema sobre el que treballa, sinó que escriu molt i molt bé sobre moltes de les coses que s’estan succeint en la seva realitat social (europea, però també global). Els tres noms que esmentes també són diferents entre si. Blanqui i Garibaldi són evidentment homes d’acció: Garibaldi seria com l’heroi revolucionari global, el Che Guevara del segle XIX. Mazzini, que també és un home d’acció amb les societats secretes (per exemple, amb la creació de la Jove Itàlia que després es replicarà en molts països europeus), també és molt influent a nivell intel·lectual. Són molt influents la seva idea de nació i la proposta d’una federació europea que, encara que no la inventi ell, sí que ajuda a difondre-la entre radicals de tota Europa. En el cas de Pi, ell no escriu únicament sobre un tema, sinó que al nivell de pensament que esmentes (especialment en l’últim terç del segle XIX), serà dels republicans més sofisticats que hi ha.
Jaume Montés: Estic completament d’acord. De totes maneres, també existeix el mite que Pi no era un home d’acció sinó, simplement, un intel·lectual, un “home de gel”, pausat, reflexiu. Aquest mite tractaria d’oposar la figura de Pi a les d’altres republicans del seu temps, com Sixto Cámara, durant el regnat isabelí, o Ruiz Zorrilla, en el cas de la Restauració, que suposadament representarien als veritables homes d’acció, els que estan fent constantment temptatives revolucionàries, pronunciaments, etc. Nosaltres, en l’estudi en introductori, hem tractat de posar sobre la taula les dues perspectives i explicar, en efecte, que Pi és un revolucionari de la reflexió, però que també és un revolucionari de l’acció: per exemple, durant la revolució de 1854, a Madrid, recorre les diferents barricades i participa en les juntes; després del Bienni (1854-1856), passa a la clandestinitat i milita en el moviment carbonari; s’exilia a París entre 1866 i 1869; té, com se sap, un paper polític actiu durant el Sexenni i la Primera República, etc. Sens dubte, Pi és el principal pensador polític peninsular que hem tingut, almenys durant el segle XIX, i alhora va ser un revolucionari.
2. En aquests termes filosòfics, Pi és el gran exponent d’un racionalisme humanista en les antípodes del pensament teològic de l’extrema dreta absolutista del seu moment, el carlisme. Què té de vigent el seu pensament en moments que, com l’actual, es caracteritzen per l’auge de les idees autoritàries, irracionals i patriarcals?
J. M.: Pi és un gran exponent del racionalisme humanista, una cosa que, a més, és molt propi de la tradició republicana plebea: la idea que cal oposar-se a tota mena d’interferència arbitrària de poders aliens als instituïts pels propis ciutadans. Pi expressa això ja des de les seves primeres obres de joventut, en Historia de la pintura en España, que és la primera obra que li censuren (abans fins i tot del seu cèlebre La reacción y la revolución). Allí, Pi fa una anàlisi molt semblant al del Maquiavel republicà dels Discursos sobre la primera década de Tito Livio, en el qual es critica, bàsicament, les doctrines de l’Església cristiana i com aquestes van contribuir a derrotar l’ideal de la llibertat republicana en el món antic. En aquest sentit, la crítica a l’irracionalisme típic d’extrema dreta és un dels nuclis del republicanisme.
Quant a la vigència del pensament de Pi en l’actualitat, diria tres grans coses. Primer, que en Pi hi ha una defensa acèrrima de la bona ciència de caràcter universalista. Com molts altres, Pi va sentir fascinació per tots els avanços científics que es van produir en el segle XIX: la perfecció de la mecànica newtoniana, l’aparició de la química de Lavoisier i de l’electromagnetisme d’Oersted, etc. Segon, que va advocar per una concepció social de la democràcia, és a dir, la idea, típicament republicana, que no hi ha llibertat política sense accés a recursos materials. I, finalment, va defensar que existeix un espai d’autonomia individual que és irreductible, és a dir, que hi ha drets que no poden tocar-se, la qual cosa va constituir (i constitueix encara) un vector de transformació política molt potent. Al nostre parer, aquests tres aspectes deixen entreveure un llegat molt clar contra tota mena de pensament conservador i d’extrema dreta, des del segle XIX fins als nostres dies.
X. G.: És veritat que hi ha una part de la reivindicació que es fa de Pi en el segle XX que, a vegades, és espasmòdica o retòrica, però després hi ha una reivindicació de Pi que reactualitza la seva figura i, alhora, el contingut del republicanisme popular a l’ofensiva. Per exemple, amb l’oposició a la guerra. Penso en el cas de la guerra del Rif en els anys 20, en la necessitat d’una reforma agrària o per a sostenir que fa falta constituir una federació republicana. També es va reivindicar a Pi des de projectes nacionals alternatius a l’espanyol, com és el cas del català i també de l’andalús. Perquè Pi és capaç de plantejar una contradicció que, en termes de pensament polític, abasta moltes altres contradiccions. Ho explica Xavi Domènech en l’epíleg del llibre quan diu que per a Pi la contradicció principal és entre poder i llibertat. Una contradicció en la qual caben moltes altres, com són la contradicció entre monarquia i república, entre capital i treball, entre patriarcat i feminisme, etc.
El millor de la tradició republicana, democràtica i socialista de la qual Pi forma part és que mai s’acontenta amb oposar-se, per exemple, al doctrinarisme o al reaccionarisme, al liberalisme hegemònic, al carlisme d’ahir o a l’extrema dreta d’avui, sinó que va entendre que precisament per a no anar a pitjor no hi havia una altra opció que exercir una pràctica política revolucionària. Això en Pi es veu clarament quan té posicions polítiques molt minoritàries amb les tendències hegemòniques de la societat del seu moment, com en l’oposició a la guerra a Cuba en els anys 90, perquè per a ell l’única via per a la pau és acabar amb la guerra sobre la base del reconeixement de la independència. Deixar-se arrossegar pel corrent, va entendre Pi en aquest cas, només condueix a una situació pitjor.
3. En l’antologia s’observa un Pi crític amb el progressisme del segle XIX, per exemple, quan retrona: “És indubtablement una heretgia política pretendre que a Espanya no es diferencien essencialment progressistes i demòcrates: una seriosa heretgia encara major suposar que és possible una fusió entre els uns i els altres. La fusió a Espanya no és possible sinó entre progressistes i conservadors” (Carta enviada a El Tribuno, 4-11-1854). A què es deuen aquestes crítiques de Pi al progressisme?
X. G.: Quan Pi escriu això, al novembre de 1854, ho escriu després de la revolució de juliol de 1854. La Revolució de 1854 porta a Baldomero Espartero a la presidència del Consell de Ministres després d’una important mobilització. Espartero encara mantenia una popularitat molt gran entre les classes baixes, principalment pel paper que havia tingut com a militar en la Primera Guerra Carlista. Llavors, una part dels sectors radicals van veure en Espartero la possibilitat que impulsés un programa democràtic. I què implicava un programa democràtic? L’abolició de les quintes, reduir l’Exèrcit, armar al poble, garantir els drets individuals, subordinar la corona a la sobirania nacional, etc. Inicialment semblava que podia ser així. De fet, es van establir relacions entre les organitzacions del moviment obrer i el Govern de Baldomero Espartero. El que passa és que ràpidament va deixar de ser així, i la prova és que en 1855 es produeix la primera vaga general de la història d’Espanya. Abans, durant i després de 1854, Pi està molt vinculat amb sectors del moviment obrer. Va col·laborar amb el periòdic El Eco de la Clase Obrera que funda el tipògraf Ramón Simó i Badia (amb qui té una estreta relació) i participa en l0exposició escrita dels reclams que presenten els treballadors a les Corts Constituents.
Aquesta col·laboració entre dirigents del republicanisme i moviment obrer no va ser un cas aïllat. A partir dels anys 1850, la diferència entre ser demòcrata i ser obrer no és tan clara, és a dir, que els obrers bàsicament militaven en el Partit Democràtic. El que Pi posa en relleu molt primerencament, al novembre de 1854, és que la democràcia té un recorregut propi, vinculat principalment a les lluites obreres, agràries i a la llibertat política, i que el programa democràtic mai l’impulsarà el progressisme perquè el progressisme a l’hora de la veritat sempre es decantarà per buscar el pacte amb la monarquia i els conservadors. És veritat que el progressisme, a vegades, pacta amb els conservadors, encara que també ho fa amb els demòcrates. La de Pi és, en definitiva, una postura que va avançada respecte a molts demòcrates que s’oposaran al progressisme després del bienni de 1854-1856 quan es vegi que el progressisme i el Govern d’Espartero no ha impulsat les reformes: no reconeix la legalitat de les societats obreres, no impulsa els jurats mixtos, no reconeix el sufragi universal masculí, etc. Pi venia amb una desconfiança llaurada de casa, per dir-ho així.
Però el progressisme comparteix amb els demòcrates que estan exclosos de l’Estat moderat (conservador), és a dir, que des dels anys 1840 fins al 1854 qui ocupa els càrrecs institucionals i qui té el poder és el liberalisme moderat. De fet, progressistes i demòcrates comparteixen espais de sociabilitat popular com són les milícies. Llavors no és tan clara la separació entre progressisme i demòcrates en una bona part d’aquests anys.
J. M.: També cal dir que, en aquesta mateixa època, Pi va escriure la seva primera gran obra política, La reacción y la revolución, i és llavors quan comença a construir la seva lectura del que havia estat la revolució liberal espanyola. Durant els anys trenta, el liberalisme espanyol realment existent, tant en el seu vessant moderat com en el seu vessant progressista, havia renunciat a gran part dels principis originals del liberalisme gadità. En particular, el progressisme va passar a defensar principis que fins llavors havia considerat herètics, com el bicameralisme, la concessió d’amplis poders per a la monarquia i una concepció molt estreta de la sobirania nacional. Per tant, aquesta crítica del progressisme també s’emmarca en una lectura una mica més àmplia del que havia estat la revolució liberal espanyola i, especialment, dels seus dèficits democràtics. A més, Pi era tot un realpolitiker i sabia quan tocava defensar determinades posicions (que, en aquesta situació específica, implicava distanciar ideològicament i orgànicament al conjunt del Partit Democràtic del progressisme). Però va haver-hi altres vegades on va defensar la unitat programàtica dins del seu propi partit, com va ser el cas, en els anys seixanta, de la “Declaració dels Trenta”, que pretenia solucionar-les tensions creixents entre socialistes i individualistes. Malgrat el que moltes vegades s’ha dit, Pi no era intransigent ni doctrinari, sinó que sabia negociar a la interna, així com moure’s bastant bé en contextos polítics complexos.
4. Una de les característiques més cridaneres del republicanisme de Pi és el seu fervent antiimperialisme. L’historiador Manuel Revuelta va arribar a comparar-lo amb Fanon i, en els anys trenta del segle passat, els comunistes del Bloc Obrer i Camperol el tenien com a precursor de Lenin. Què va aportar Pi a la teoria antiimperialista?
X. G.: L’antiimperialisme de Pi no era una postura retòrica fruit només d’escriure articles de premsa, sinó que exemplifica els intensos vincles de solidaritat i de suport entre revolucionaris metropolitans i independentistes o reformistes de les colònies, els qui en molts casos són igualment reprimits per les autoritats de l’imperi. En el cas de Pi, aquesta solidaritat es concretava en una denúncia de la barbàrie que es produïa en nom de la civilització i en nom de la superioritat racial. I no és una cosa menor denunciar-ho en aquests anys, ja que els llenguatges civilizatorios no eren en absolut exclusius únicament de conservadors i de liberals moderats. El que Pi va posar en evidència és que la violència no residia en la resposta dels oprimits, sinó que es produïa precisament per les relacions de dominació imperials i colonials.
A més, a la fi de segle, quan entorn de la guerra a Cuba i a Filipines es desplega tot el discurs nacionalista marcadament bel·licista, Pi, qui havia defensat que les colònies havien de ser Estats que formessin part de la futura federació republicana, passa a defensar públicament que el que s’ha de fer és negociar amb els insurrectes sobre la base de la independència. La independència és l’única manera de portar la pau, que és el seu propòsit en reconèixer la independència en aquest cas de Cuba, de Puerto Rico i de Filipines.
5. En una Europa desencadenant contínues guerres imperials: com la de Vietnam (1858), el Marroc (1859), la invasió de Mèxic (1862), les guerres de Cuba (1868-1878 i 1895-1898), i remodelacions imperialistes com la d’Àfrica en la Conferència de Berlín (1884), quin és el llegat de Pi contra les guerres d’agressió i conquesta? Quines són les aportacions militants i teòriques de Pi i Margall a la lluita contra la esclavocràcia involucrada en aquests conflictes?
J. M.: Com ha dit Xavi, l’establiment de solidaritats internacionals explica, en bona part, el projecte antiimperial pimargallià. El primer llatinoamericà que Pi va conèixer va ser José María Lafragua, un personatge molt interessant (ministre sota el govern de Benito Juárez i director de la Biblioteca Nacional de Mèxic) que, a la fi de la dècada de 1850, va ser enviat a Espanya per a intentar resoldre un conflicte diplomàtic entre el nostre país i Mèxic. De fet, aquesta creixent hostilitat, juntament amb la suspensió de pagaments del deute extern decretat per Juárez, va ser una de les raons per les quals Espanya es va aliar amb la França de Napoleó III i el Regne Unit per a envair Mèxic, una cosa que Pi va criticar amb duresa. A més, el nostre republicà també va entaular relacions amb filipins de renom, com l’heroi nacional José Rizal, o dirigents cubans, com Calixto García i, probablement, José Martí. Així doncs, l’establiment de xarxes de solidaritat entre grups radicals de l’imperi espanyol és un factor fonamental per a aproximar-nos al pacifisme de Pi i altres republicans.
En relació amb la segona part de la teva pregunta, el vincle entre antiesclavisme i republicanisme federal democràtic és evident. Tan sols cal recordar que la primera abolició de l’esclavitud que es va produir en les colònies espanyoles, la de Puerto Rico, va tenir lloc durant la Primera República, si bé era un projecte que ja venia de l’últim govern amadeista i que obligava a compensar econòmicament als esclavistes. No obstant això, el més interessant és que, durant l’any 1873 i, sobretot, sota la presidència de Pi, es van promoure diferents projectes d’abolició de l’esclavitud a Cuba, la importància política i econòmica de la qual hauria estat brutal: recordem que, a l’altura de 1873, el 25% de la població cubana era esclava; estem parlant, aproximadament, de 360.000 persones, que representaven el 80% de la població que es dedicava al sector agrari.
X. G.: Pi és president de la República entre juny i juliol de 1873. En la formació del seu segon govern, Pi nomena com a ministre d’ultramar a Francesc Sunyer i Capdevila, un conegut revolucionari català, marcadament anticlerical, molt criticat pels sectors més moderats perquè sabien del seu radicalisme i de la importància d’aquesta cartera ministerial. Sunyer i Capdevila intenta materialitzar que les colònies deixin de ser colònies i passin a ser Estats membres de la Federació. Com fa això? La Constitució que està vigent encara en aquest moment és la del 1869, llavors el que fa és tractar d’estendre els drets que es reconeixen en el Títol I de la Constitució a les colònies de Cuba i Puerto Rico (i no únicament a la metròpoli, com fins llavors), amb dos projectes de llei. En el cas de Puerto Rico, el projecte de llei s’aplica. En el cas de Cuba, Emilio Castelar suspèn les Corts al setembre de 1873 quan el projecte encara estava en fase d’esmenes. El projecte, per tant, no s’arriba a materialitzar, però el que es proposava era, de facto, l’abolició de l’esclavitud a Cuba, ja que en reconèixer-se els drets de ciutadania als habitant de l’illa (en l’occident no insurrecte, concretament), s’estava atacant directament als propietaris d’esclaus.
6. Els dos-cents anys de Pi coincideixen amb els dos-cents anys de la batalla de Ayacucho, Pi pensava de moltes maneres el federalisme, una d’elles a nivell internacional i geopolítica. A nivell geopolític, en què consistia el federalisme europeu de Pi? Es pot trobar alguna similitud amb el llatinoamericanisme antiimperialista de Bolívar?
J. M.: Cal dir que el projecte federal pimargallià no era només espanyol i europeu. Era, efectivament, un projecte federal espanyol i europeu, però també era ibèric i, de forma més destacada, iberoamericà i universalista. A nivell més general, Pi milita a favor de la idea clàssica de la república cosmopolita universal, que constitueix un dels grans puntals de la Il·lustració: la reactualització, en el seu sentit més emancipador, de la idea de fraternitat republicana, de la necessitat de generalitzar relacions lliures de dependència entre humans i entre nacions. Així doncs, Pi era partidari de l’establiment d’una confederació ibèrica; també d’uns Estats Units d’Europa democràtics –ja que, si bé la idea d’una Europa unida ja existia des de principis del XIX, els republicans van ser els primers a defensar una federació europea democràtica–; i, finalment, de la unitat de la humanitat.
No obstant això, és interessant, per ser menys conegut, la defensa que Pi va fer, juntament amb altres republicans, d’una sort de confederació de la “raça llatina”, és a dir, de l’establiment de relacions polítiques i comercials en peus d’igualtat entre Espanya i Portugal i les seves antigues colònies. És veritat que, per a això, Pi va utilitzar un concepte amb ressonàncies imperials, el de “raça llatina”, però avui dia sabem que aquest constitueix un precedent d’un altre més cèlebre: el d’“Amèrica Llatina”. A més, aquesta confederació de la raça llatina s’oposava a les pretensions imperials de la “raça anglosaxona”, en altres paraules, la ingerència política i econòmica d’uns Estats Units que, a partir dels anys cinquanta, van basar la seva política exterior en la Doctrina Monroe, sintetitzada en l’expressió “Amèrica per als americans”. Es diu moltes vegades que el model federal dels Estats Units va influir moltíssim en el nostre republicanisme espanyol. És veritat. I també és cert que un dels pocs països que reconeixerien internacionalment des del principi a la Primera República van ser els Estats Units. Però la defensa d’una confederació iberoamericana dibuixa, en l’obra de Pi, una contraposició molt interessant entre, d’un costat, la fascinació pel model federal estatunidenc i, al mateix temps, la possibilitat de criticar vigorosament la política exterior de dita de país en relació amb la resta del continent.
7. Finalment, respecte al feminisme, assenyaleu que, en aquesta època, en Pi i en el republicanisme federal es produeix una evolució. Creieu que això significa un acostament del moviment republicà, i de Pi, al feminisme?
J. M.: Cal dir que ja durant el Sexenni Democràtic, es produeix una mobilització massiva de les dones, amb una activa presència en l’espai públic. No obstant això, en aquella època, Pi encara defensava la clàssica tesi de la domesticitat, és a dir, que només els homes podien participar políticament i que a les dones, per contra, els corresponia residir en l’àmbit privat, on havien d’exercir una funció molt concreta: l’educació de ciutadans virtuosos, de futurs republicans. A partir dels anys vuitanta, no obstant això, creix tot un corrent d’opinió dins del Partit Republicà Federal a favor que les dones participin en política i que, a més, militin per la causa de la República Federal. Qui millor representa aquesta evolució va ser Pablo Correa i Zafrilla, un republicà federal de segona fila, amic de Pi, que va criticar feroçment la tesi de la domesticitat. Pot ser que això influís molt en Pi i Margall, ja que a partir d’aquesta època podem trobar molts textos en els quals afirmarà taxativament que, de la mateixa manera que una dona (la regent Maria Cristina) exerceix la direcció de l’exèrcit, tria al govern i dirigeix la política del Regne, llavors qualsevol dona ha de poder ser candidata en unes eleccions, votar i, en definitiva, participar en política.
X. G.: De fet, les dones estan igual de presents en la vida política del partit, no en els llocs de comandament, no en els òrgans de direcció del Partit Democràtic i del Partit Republicà, però formaven part de la vida social i l’acció col·lectiva. Van formar clubs de dones, van militar en les files federals i internacionalistes i van participar de les vagues de les dècades de 1860 i 1870. De fet, va haver-hi importants protestes contra el reclutament obligatori (les quintes) i contra l’esclavitud, que van estar obertament protagonitzades per dones (en molts casos mares o germanes dels quintos que es reclutaven). En aquest sentit, formaven part de la mateixa realitat social i agitació política.
