Per Ivan Montemayor
Amb el creixement de l’esquerra francesa s’ha destacat de nou la figura de Jean Jaurés el socialista, republicà i pacifista. Però és menys conegut el seu origen occità i la seva predisposició al reconeixement del poble occità i dels pobles vençuts. Conegut el seu assassinat el 1914 és menys coneguda la venjança perpetrada per milicians catalans el 1936.
El 31 de juliol de 1914 feia calor a París, eren les nou i mitja del vespre, i ja refrescava, un home corpulent, amb barba, s’asseu a la terrassa d’un restaurant amb el molt parisenc nom de Café du Croissant. Com altres cops, sopava amb els seus amics, mentre pensava en si tindria força suficient per afrontar una època plena d’incerteses. Les notícies que arriben a la redacció no eren bones: la guerra tocava a les portes d’Europa.
No podia saber que una ombra sorgiria rere una cortina, un militant d’extrema dreta, Raoul Villain, disparava i posava fi a la vida de l’home barbut. Un tret al cap era impossible de sobreviure. Qui era la víctima? Jean Jaurès, diputat socialista i cofundador del diari L’Humanité. Poc temps després, començava la I Guerra Mundial.
Moltes vegades pensem en la violència patronal exercida contra els nostres sindicalistes i polítics republicans com un fenomen local, congènit de la Barcelona dels anys vint plena de cabarets, anarquistes i pistolers del sindicat lliure. Però la mort de Francesc Layret i Salvador Seguí s’emmarca també en un cicle de violència contra el moviment obrer al voltant de Gran Guerra. El 1919, Rosa Luxemburg era assassinada pels freikorps i a Jaurès el van assassinar a un cafè de Montmarte pocs anys abans de tot això.
Qui era Jaurès? Per a molts pensadors com Lenin, Trostky o Rosa Luxemburg, sens dubte era un dels pensadors socialistes més rellevants del canvi de segle. Com va escriure Trotsky era «l’home més important de la Tercera República Francesa». Lenin el va incloure al Pla de Propaganda Monumental proposat el 1918 que preveia la construcció d’un conjunt d’escultures dedicades a pensadors i lluitadors per l’emancipació proletària. El 1918, aprofitant l’aniversari de la Revolució d’octubre, s’inaugurava un obelisc a Moscou dedicat al conjunt d’aquests pensadors, i aquest llistat inscrit a l’estàtua incloïa al socialista francès. El nom de Jaurès quedava així imprès a la nova societat soviètica.
Als Països Catalans coneixem poc a Jaurès. Potser la seva associació freqüent al Partit Socialista dels Miterrand o dels Holland de torn ens fa perdre la perspectiva històrica d’aquest personatge. A pesar que doni nom a Fundacions, Universitats o estacions de tren, el seu record es desdibuixa a França, de la mateixa forma que nosaltres podem caure en la desmemòria de desentendre’ns del fil roig que representen personatges històrics com Joaquim Maurin, Gabriel Alomar o Frederica Montseny, per citar-ne alguns. No ens equivoquem, seria un error veure a Jaurès com una mena de socialista moderat francès. Si llegim els seus textos —recollits per l’historiador Jean-Numa Ducange a Selected Writings of Jean Jaurès. On socialisme, Pacifism and Marxism (Palgrave Macmillan, 2021)— distingim un occità, republicà i revolucionari, amb una lectura humanista de la teoria del valor de Marx. Si Gramsci va fondre la tradició intel·lectual italiana amb el marxisme fent una lectura de Maquiavel des de l’antagonisme social, Jaurès rebla el clau del republicanisme del 1789 —com mostra la biografia Jean Jaurès (Pierrin, 2024) també de Numa Ducange.
Un occità universal
Jean (o Joan, en occità) Jaurès va néixer el 3 de setembre de 1859 a Castras (Castres en francès), una petita vila de la comarca del Tarn a Occitània. Des de jove, Jaurès va mostrar un interès profund per les qüestions socials i polítiques. Va estudiar a la prestigiosa École Normale Supérieure a París, on va destacar per la seva brillantor acadèmica i el seu compromís amb la justícia social. Després de completar els seus estudis, es va dedicar a la docència i va començar a escriure articles sobre temes polítics i socials. Esdevingut professor, imparteix classes de filosofia primer a Albi i després a la Universitat de Tolosa.
Ara bé, Castras forma part d’una realitat cultural molt particular, com és la del Llenguadoc. De fet, per als que reivindiquen la llengua i la cultura occitana, Jaurès és «lo nostre Joan», un intel·lectual inserit en la vida administrativa i política estatal, però que era capaç d’afirmar que s’anomenava despectivament «patois» a les llengües dels pobles vençuts.
Per entendre la realitat cultural, històrica i lingüística de l’Estat francès cal tornar a l’antic Regne de França on es parlaven multitud de llengües: bretó, occità, provençal, alemany, basc i català. L’any 1539, amb l’edicte de Villers-Cotterêts, el rei Francesc I imposava la substitució del llatí pel francès com a llengua de l’administració. La llengua francesa amb el pas dels segles es va convertint en la llengua de la intel·lectualitat europea i de les diferents acadèmies i corts reials, de manera que inclús l’Acadèmia de Berlín debatia en francès, com ens explica Anne-Marie Thiesse al seu llibre França. Quina identitat nacional?. La realitat del poble, constituït en la seva major proporció per la pagesia, era ben diferent: la manca d’escolarització el va restar al marge d’aquest procés internacional i quan el 1789 esclata la revolució les grans masses pageses perifèriques no parlen francès.
Per als republicans, la necessitat de tenir una llengua comuna del nou estat estableix la llengua de París com a llengua oficial i lliga les altres llengües amb els sectors conservadors, catòlics i monàrquics que volen tornar a l’Antic Règim. La unificació lingüística es farà a través d’un sistema educatiu que imposa la vergonha als parlants de «patois» a través de càstigs i tractes vexatoris primer amb la Gironda i després amb l’Imperi.
Però no va haver-hi un front unit dels professors republicans contra les llengües regionals, no tots seran els terribles hússars negres de la Tercera República. Ans al contrari, hi va haver una recuperació de la mitificació dels «nostres avantpassats gals» en l’idioma bretó, d’origen celta; i del lliure pensament dels trobadors i dels càtars del món occità, més llatí que germànic, i que va tenir gran influència en la literatura italiana en autors com Dante o en el primerenc Ramon Llull.
En aquest context, Jaurès afirmarà que:
«Per què no hem d’aprofitar el que la majoria dels nens de les nostres escoles coneixen i parlen, encara que hom ho anomeni amb el groller nom de “patois”? No seria negligir el francès: el millor seria aprendre familiarment mitjançant el seu vocabulari, la seva sintaxi i els seus mitjans d’expressió amb el parlar del Llenguadoc i el provençal». «L’education populaire et les patois», La Dépêche du Midi, 15 de juliol del 1911.
L’occità, per tant, seria una mena de «llatí dels pobres», i el seu ensenyament no tenia res de perjudicial o antirepublicà. Encara que Jaurès no va ser en cap cas un sobiranista occità ni un seguidor del moviment cultural Lo Felibritge de Frederic Mistral, Jaurès no renunciava a les seves arrels del sud derrotat. En la seva visió, la tradició no era preservar les cendres, sinó mantenir viva la flama. Constituint d’aquesta manera un exemple de federalisme jacobí, no només per a la seva època, sinó també per a l’esquerra francesa del segle XXI
Republicanisme i socialisme
Jaurès es va implicar en la lluita socialista col·laborant amb les vagues dels miners de Carmaux i un cop a París es converteix en el diputat més jove de França, amb només vint-i-sis anys. El seu pensament va combinar de forma original l’idealisme de la tradició republicana francesa amb el pensament materialista de Marx, Engels i més tard de la II Internacional. Aquesta miscel·lània teòrica el portarà a tenir un fruitós intercanvi d’idees amb Paul Lafargue, gendre de Marx, que no accepta la centralitat de l’ideal de justícia com a principi socialista. L’únic ideal dels treballadors, segons Lafargue, seria vendre el seu treball al millor preu possible.
Per al teòric occità, la Declaració dels Drets de l’Home i el Ciutadà només pot ser duta a la pràctica amb la realització del socialisme, en unes condicions materials capaces de fer efectiva l’arribada d’una nova societat que superi el capitalisme. En aquesta revisió del republicanisme, realitza la seva famosa Història socialista de la Revolució francesa, sense traducció al català. Segons Josep Fontana, Jaurès com a historiador hauria fet un exercici renovador en començar a analitzar la Revolució francesa a partir de la lluita de classes. La classe treballadora hauria participat de la Revolució francesa però sense dur a terme dut a terme una revolució obrera.
L’esperit de 1789, per a Jaurès, és inequívocament contrari al dret de conquesta. Si els reis francesos havien portat a la fallida l’estat augmentant el dèficit públic al viure entre grans luxós i embolicant el Regne en nombrosos conflictes bèl·lics mentre la noblesa no pagava imposts, el republicanisme era la negació de la guerra. La burgesia, d’altra banda, és la classe que domina el nou estat republicà després de derrotar definitivament el feudalisme, realitza guerres colonials per expandir els seus interessos capitalistes, de manera que comet una traïció sobre l’esperit original de la Revolució. Només una nova república que desplacés a la burgesia com a classe hegemònica per la classe treballadora seria capaç de tornar als ideals de 1789. Gabriel Alomar va ser un atent lector de Jaurès i faria seva la síntesi següent: el republicanisme ha de ser la forma i el socialisme el contingut. Continuant amb la influència de Jaurès en el socialisme mallorquí, el 1910, el diari El Obrero Balear reproduïa una entrevista a Jean Jaurès sobre aquesta qüestió: «Cal que estiguin fortament units a Espanya republicans i socialistes».
Per a molts teòrics de la II Internacional com Bernstein o Kauksty, Jaurès s’apartava massa del marxisme ortodox. Montserrat Galceran, al seu acabat de reeditar llibre La invención del marxismo, detalla com el pensament marxista havia evolucionat cap a l’economicisme i l’evolucionisme, sota la previsió que es podia afirmar científicament que el capitalisme col·lapsaria per si mateix quan les condicions fossin prou madures. Com havia de ser el moviment socialista per a Jaurès? Quin era el destí de la pàtria de Robespierre i Olympe de Gouges? L’occità promou un socialisme que no fos de minories avantguardistes, sinó d’una gran participació ciutadana organitzada en tres grans formes de propietat social: municipal, sindical i cooperativa.
Com molts altres intel·lectuals de l’època, va intervenir en l’afer Dreyfuss. L’oficial alsacià i jueu que va ser acusat de ser un espia proalemany el 1894, entre greus difamacions que traspuaven nacionalisme francès i antisemitisme. L’exèrcit francès –entre conquestes colonials i fervor patriòtic– era un niu d’intolerància. En un primer moment, Jaurès no adopta una postura clara. No obstant això, a causa de la indignació que s’estén en la intel·lectualitat francesa d’esquerres —per iniciativa del gran escriptor Émile Zola i el seu escrit J’accuse!—, Jaurès i els socialistes acaben prenent partit obertament a favor d’Alfred Dreyfus. Fins al punt que Jaurès publicarà el 1898 Les preuves on impugnarà el conjunt de la 3a República francesa per haver encobert la prevaricació del tribunal militar que havia jutjat a Dreyfus. D’aquesta manera, es contraposen als marxistes ortodoxos, liderats per Jules Guesde, els quals consideren a Dreyfus un oficial burgès i descarten la seva defensa com un assumpte prioritari. Per a Jaurès, la discriminació que pateix Dreyfus va més enllà de les diferències de classe. La qüestió no és si el militar és un privilegiat: és un home que està patint injustament i els socialistes han de lluitar contra qualsevol injustícia sigui quina sigui. Com va observar agudament Toni Domènech a El eclipse de la fraternidad la lluita de Jaurès contra el racisme l’època —l’antisemitisme— no només va servir per estendre el radi d’acció de la classe obrera sinó per a bastir un front polític contra el bloc monàrquic, militarista i racista, que guanyaria les eleccions franceses de 1898 amb la candidatura del republicà radical d’esquerres Waldeck-Rousseau. Per a Domènech un exemple de pràctica i estratègia socialista en tota regla:
“las raras iniciativas políticas, como la de Jaurès, trataron seriamente de romper el bloqueo civil y político del movimiento obrero, ganar aliados sociales, reconstruir un demos encabezado por la classe obrera industrial contra la gran burguesía neoabsolutista y quebrar el ascendente social del nacionalismo imperialista sobre los estratos medios”[i]
D’altra banda, la defensa del republicanisme i el pacifisme humanista van fer que Jaurès fos criticat pels seus propis companys marxistes revolucionaris. Com es pot veure en la seva correspondència postal, Rosa Luxemburg veia en el francès i el seu «reformisme revolucionari» un gradualisme que apartava a les masses del moment revolucionari igual que Trotski que el considerava un reformista burgès amb tendències idealistes, però alhora un líder capaç d’unificar i dinamitzar les forces socialistes i en termes pràctics, «un eclèctic, però un eclèctic genial». Malgrat les crítiques al seu parlamentarisme, sempre van demostrar admiració pels coneixements i per l’esperit humanista i antiimperialista de Jaurès, i van lamentar la seva mort.
Venjança a Sa Cala
El judici on es va tractar la mort de Jaurès passarà a la història europea com uns dels més ignominiosos que hagin existit mai. No només perquè Raoul Villain va ser declarat innocent del crim i va recobrar la llibertat, a més la viuda de Jaurès va haver de pagar les costes del judici. Amb la signatura de la Unió Sagrada –el suport a la participació francesa a la Primera Guerra Mundial–, el socialisme francès es va comprometre amb el govern a no fer vaga. Com a la resta de partits de la II Internacional, s’albirava la divisió entre socialistes proguerra i internacionalistes, entre partides del militarisme i partidaris de la vaga general revolucionària contra les guerres imperialistes. Posteriorment, en la dinàmica de lluita contra el feixisme dels anys 30, Jaurès constituiria un exemple estratègic per a Léon Blum i la SFIO —la Secció Francesa de la Internacional Obrera— que engendraria al Front Popular. Com ho mostraria l’apoteòsic míting del 14 de juliol de 1936 quan un milió de treballadors parisencs celebrés la presa de la Bastilla de 1789 amb l’ensenya de la bandera roja i el so de la Marsellesa i la Internacional.
I que va succeir amb l’assassí de Jaurès? Raoul Villain va fugir de França. El 1932, va trobar un lloc on amagar-se a Sant Vicenç, petita localitat d’Eivissa, on era conegut com «Es francès de Sa Cala», va viure en una casa construïda per ell mateix. Era conegut també com «el boig des Port». Ironies del destí, el seu final va arribar de la mà de milicians catalans desplaçats a les Balears per a lluitar contra el feixisme a la Guerra del 36-39. Els avions de Mussolini van sobrevolar les Pitiüses deixant una pluja de bombes, amb quaranta morts, com a resposta, els milicians antifeixistes van prendre represàlies sobre els partidaris de la rebel·lió de Franco a l’illa, i enmig d’aquesta caòtica situació, «el boig des Port», Raoul Villain, va rebre una bala mortal. Tot sembla indicar que un milicià de la CNT-FAI, hauria posat fi a la seva vida. El criminal va ser executat per la revolució social.
Les idees, per sort, són a prova de bala, la causa de la classe treballadora és la causa universal de la humanitat. Contra l’horrible malson de la guerra i el genocidi, avui rescatem del passat el llegat de Jaurès, com occitanista, com republicà i com socialista. Pacifista incorruptible que va pagar amb la vida el seu compromís contra el bel·licisme europeu i contra el que va definir com “l’arrogant i agressiu xovinisme”[ii].
Notes
[i] DOMÈNECH, Toni: El eclipse de la fraternidad, Madrid, Akal, 2019, p. 219.
[ii] JAURÈS, Jean: “Le paix et le socialisme. Le discours du citoyen Jaurès”, L’Humanité, 9 de juliol de 1905.
