Apunts per un mes de juny: Què ens ha ensenyat la lluita LGTBI+?

Per Miquel Rosselló Xamena

 

Enderrocàvem plegats els paranys de la festa prohibida

(Biel Mesquida)

#SeràLlei

 

La història del col·lectiu LGTBI+ ha estat una història a contratemps. La lluita LGTBI+ contemporània podem dir que és recent, però que ha avançat intensament: hem passat de la marginalitat a omplir carrers en pocs anys. S’ha generat una identificació social i política en mig segle que ha hagut de passar per moments de repressió, persecució, lluita… fins i tot de pandèmia i amb un contingut més virulent que l’actual i amb un estigma encara avui present. Potser ara és el moment d’aturar i d’analitzar què ha estat de la lluita LGTBI+ i quin futur li espera. A més, és el moment de respondre a una pregunta: quines lliçons en podem extreure de la lluita LGTBI+? Què podem extrapolar (o articular) a altres moviments? Aquest article pretén parlar des d’un punt de vista concret d’allò LGTBI+ perquè cada lector pugui pensar una concepció major de transformació, en comú, des de totes les lluites.

Construir subjecte des de la lluita i la intersecció

Quan un analitza la història del col·lectiu LGTBI+ s’adona de la importància d’assumir una visió poc essencialista de la lluita política i de les identitats socials. Anem a fer genealogia d’aquesta afirmació: quina podria ser la essència del col·lectiu LGTBI+? Es podria dir que és evident: sentir desig per una persona del mateix sexe, no? La resposta, ja d’entrada, és simplista per oblidar més de la meitat del col·lectiu: on queden les persones trans*, intersexuals…? Així, és errònia per incompleta. De tota manera, imaginem que és parcialment certa. Idò també seria errònia. La sexualitat en si no és quelcom purament biològic o essencial, sinó construït socialment: és el conjunt de normes que determinen les nostres relacions, excloent determinades atraccions o pràctiques, estigmatitzant-les i generant identitats en conseqüència des d’estructures de poder. Per tant, no és desitjar al mateix sexe, sinó desitjar contra la norma, contra la pròpia història escrita. Així, no hi ha una essència interna del col·lectiu LGTBI+ fora de les relacions socials. És més, la categoria “homosexual” contemporània, com apunta Òscar Guasch (1), neix al segle XIX fruit de la voluntat positivista i higienista de les classes dominants. La patologització de determinades conductes sexuals i de gènere és fruit d’un canvi d’aparells de legitimació sistèmica: del sodomita religiós al malalt mental homosexual.

D’aquesta manera, l’homosexualitat neix de la voluntat de normativitzar un desig i uns comportaments en favor d’una concepció de societat i fruit d’un moment històric. La sexualitat dissident esdevé el límit de la norma permesa que fitxa conductes de gènere i de relacions socials (en el seu sentit més ampli). En conseqüència, la construcció de poder fa que la dissidència sexual i de gènere interaccioni –ja des de l’origen– amb altres normativitats i opressions generades per altres relacions de poder (com la classe o la ètnia) permetent una certa hegemonia social, política i cultural als sectors socials dominants. D’aquesta manera, s’inverteix l’ordre de les coses: no hi ha la norma (l’heterosexualitat) i després la dissidència, sinó que assenyalar a l’extern és prèvia a la definició del grup dominant. Pot semblar curiós, però ho direm: l’homosexualitat –entesa com a dissidència sexe-gènere– és anterior a l’heterosexualitat, essent la seva condició d’existència. I és més, aquesta homosexualitat (així com les identitats de gènere dissidents) interaccionen en origen amb el gènere, el racisme, el classisme… com a divisions d’un mateix sistema d’opressions.

Anem abans d’Stonewall i del moviment LGTBI+ contemporani. El que es feia dir moviment “homòfil”, l’antecedent de tot plegat, assumia la lògica d’explicació del subjecte, de fer pedagogia a la societat, per, d’aquí, passar a la pressa de consciència i de política. D’aquesta manera, convidaven a psiquiatres que expliquessin que l’homosexual podia tenir una vida normal, organitzaven grans congressos per explicar què era la persona homosexual… (evidentment, es contemplaven poc les dissidències en l’expressió de gènere o en la identitat de gènere) (2). Aquest marc, clarament, es va mostrar limitador: el subjecte homosexual que pretenia ser polític era concebut previ a l’enfrontament polític que es volia tenir. Quan s’intentava definir l’homosexual o el transsexual des de la societat per, ja després, guanyar políticament, s’estava jugant dins el marc de l’enemic i de les opressions: si et signifiques així com ells ho fan, ja tens el partit perdut. En conseqüència, fruit de l’essencialisme assumit, l’avanç era petit (3).

Així, la lliçó d’Stonewall és fer el camí invers. Abans de res, un aclariment: no tot neix a Stonewall. Aquell esdeveniment és fill dels seus antecedents i de les batalles del 68. És més, no s’entén el moviment LGTBI+ actual sense els precedents del Berlín d’entreguerres, per exemple. Ara bé, Stonewall funciona com a mite. Els mites tenen la desgràcia de tenir part de llegenda i d’oblidar que abans ja hi ha història, però alhora tenen la capacitat de generar realitats. Aquesta realitat és assumir que la identitat LGTBI+ es funda en la lluita política (en aquest cas, en una batuda policial que esdevé revolta), fins i tot quan no es té un subjecte definit. A Stonewall no hi ha una identitat forjada, una consciència de què s’és. Al contrari, hi ha un espurna dels oblidats que es revolten. És a partir de llavors que sorgeix una identificació amb un moviment polític divers. Tot plegat, salvant les distàncies evidents, en darrera instància me recorden una mica a aquella “lluita de classes sense classes” que relatava Thompson: “la gent es troba en una societat estructurada d’una manera determinada (…), suporta l’explotació (…), identifica els llaços dels interessos antagònics, se posa a lluitar entorn als llaços, i en curs d’aquest procés de lluita se descobreix a si mateix (…) arribant a descobrir la seva consciència” (4). Al final això va ser Stonewall i el moviment LGTBI+ contemporani… res de nou, però tot a recordar.

Aquest moviment LGTBI+ té tres característiques fonamentals: (1) tensionar amb uns certs elements opressors que mantenen les relacions de poder (heteronormatives, patriarcals, classistes, etc.) des de l’activisme LGTBI+; (2) assumir les tensions internes de la lluita i dels subjectes (és a dir, atendre que les realitats que queden fora de la norma són moltes i que poden tenir posicions contraposades en la intersecció) i (3) generar una cultura pròpia que mantingui una unitat identificativa, que begui de la subcultura ja generada i l’expandeixi.

En uns altres termes, es podria dir que hi ha una contrahegemonia possible: definir un particular (en aquell moment, el moviment gai i ,ara, LGTBI+) que assumeix quelcom universal, revolucionari, de justícia i d’igualtat contra el model establert (la transformació social, la igualtat real contra l’heteropatriarcat…). Això fa que s’hagi de definir assumint la tensió en allò universal, discutint el marc hegemònic que va construir les normes de gènere i l’heterosexualitat com ordenadors de la societat actual, interaccionant amb altres opressions (classe, ètnia…). Alhora, ho ha de fer amb les tensions en allò particular, és a dir, entre les diversitats que integren el propi col·lectiu: cada sigla, un món diferent. Tot unit, com aferrament, per un dispositiu identificatiu obert a canvis i qüestionaments per fer possible l’avanç de les tensions (i del moviment). Això fa que qui redacta aquestes línies (home, gai, blanc, de classe mitjana, amb estudis…) no tengui res a veure “en essència” amb, per exemple, una dona trans* prostituta que viu a l’altra banda de l’Atlàntic. Tot i així, hi ha quelcom que ens uneix per superar una situació injusta… i és precisament aquesta unió la que provoca una tensió entre nosaltres de com ens hem de dir, qui som i com volem caminar i ser. Sols així seguim avançant. Canviant cada dia. Afirmant a cada passa.

La flexibilitat del col·lectiu LGTBI+ per integrar tota la seva diversitat i, alhora, guanyar el sentit comú del que és just és la clau de l’èxit del seu avanç. Sebastià Portell (5) –un dels autors que millor m’ha ensenyat a pensar aquest antiessencialisme– ho defineix a la perfecció: conquerir les perifèries, per fer d’elles nous centres des d’on parlar. Primer la conquesta, després fer-les centres i subjectes. Mai a la inversa.

“If I’m dying from anything, I’m dying from homophobia”: La vida no és cap trampa

Darrerament hi ha un sector que, davant un cert desencís, torna al vell debat de la confrontació d’allò merament cultural i discursiu contra allò material i redistributiu. La tesi és que el col·lectiu LGTBI+ o lluites “identitàries” suposen una amenaça, una trampa. Per respondre, voldria rescatar un fragment d’un míting que va pronunciar Vito Russo al 1988 a Nova York que fa referència a la pandèmia de l’VIH (6):

Així que, si m’estic morint de res, m’estic morint d’homofòbia. Si m’estic morint per alguna cosa, m’estic morint del racisme. Si m’estic morint de res, és per la indiferència i la censura, perquè aquestes són les coses que estan impedint la fi d’aquesta crisi. (…) Si m’estic morint per alguna cosa, m’estic morint pel fet que no hi ha prou homes rics, blancs i heterosexuals que hagin agafat l’VIH perquè a algú li importi una merda (…). Conviure amb la sida és com viure una guerra que només està passant per a aquelles persones que estam a les trinxeres. Cada vegada que una granada explota, mires al teu voltant i descobreixes que has perdut més amics, però ningú més se n’adona. (…) [Per ells] no està passant als “Estats Units”, està passant als desposseïts marietes i ionquis que es mereixen el que obtenen.

La rellevància d’aquest fragment és que desmunta la diferenciació entre identitat i redistribució: la pròpia consideració de persona marieta o trans* era la que te podia portar a la tomba sense que ningú mogués un dit. Hi ha res més material que la vida pròpia? Hi ha res més discursiu que fer que la mort passi per indiferent? El fragment va ser pronunciat a una manifestació d’ACT UP (“AIDS Coalition to Unleash Power” o, en català, la “Coalició contra la SIDA per desmuntar el poder”) (7). L’organització ACT UP va entendre a la perfecció que els fenòmens socials sempre són llegits a través d’un discurs: l’VIH podia ser la prova d’una vida immoral de la comunitat LGTBI+ o la prova de l’LGTBIfòbia que portava a la mort a milers de persones al món i que era un problema sistèmic. D’aquesta manera, la lluita i la batalla cultural (i organitzativa) va esdevenir una batalla entre viure o morir. Així, en aquell moment històric, la lluita contra l’VIH va esdevenir allò que permetia un nou horitzó contra la LGTBIfòbia i, per necessitat, assumir-ho també de manera antiracista, anticlassista… L’VIH no era una malaltia que sofria la població, era una lluita per acabar amb el poder.

No sé si Vitto Russo va llegir mai Gramsci, però segur que hauria estat d’acord en que la indiferència és el pes mort de la història. De la mateixa manera que quan parla de l’VIH com una guerra de trinxeres contra el poder, un no pot deixar de pensar amb el sard i el seu “setge mutu”. Al final, la comunitat LGTBI no deixava de ser la subalternitat de la societat, els “desposseïts”. Potser no porten el nom de classe, però tenen capacitat de canvi. Potser s’utilitza la batalla cultural i discursiva, però no per això són distracció… sobretot quan un es mor.

Ara potser no hi ha l’emergència de l’VIH (8), però durant el que portem d’any, més de 80 persones a Catalunya han sofert LGTBIfòbia i ho han posat en coneixement de l’Observatori contra l’homofòbia (OCH). La majoria d’elles no han denunciat per desconfiança amb la policia o l’administració. A més, les persones trans* han sofert onades de violència institucional al llarg d’aquests dos anys i –per qui defensa la família tradicional com instrument emancipador– encara molta gent ha hagut d’amagar-se davant la família per no veure’s al carrer o sofrint violències i marginacions a casa. No és el capritx de reconèixer una identitat que distreu, sinó de complicar la lluita, per, des d’allà, lluitar per desfer tots els poders que ens fan menys a tots. L’única diversitat possible és la que es guanya amb la unitat i l’única unitat possible és la que permet la diversitat. Ni més, ni menys.

Reptes de futur: No era generar normativitat, era unir la dissidència

Anem a fer crítica interna. La lluita LGTBI+ a dia d’avui s’ha allunyat dels postulats abans assenyalats: l’articulació del discurs ha perdut caràcter transformador i la identificació política marieta s’ha normativitzat. Això és fruit dels moviments del marc de la societat: el poder, en un moment determinat, ha d’assimilar allò LGTBI+ sense que li suposi una amenaça. Així, el neoliberalisme més progressista ha sabut absorbir les demandes LGTBI+ dins un marc postpolític. A dia d’avui, el col·lectiu LGTBI+ és llegit com un grup de minoria amb necessitats sectorials dins el marc neoliberal, abandonant aquella visió interseccional i universal que tenia (o podria tenir, perquè les condicions socials perquè hi sigui, com hem apuntatm, segueixen existint). Ha tornat una identificació de ser gai externa al conflicte social i que parla al poder. És més, el col·lectiu s’ha essencialitzat en si mateix: parlam de l’homonormativitat. D’aquesta manera, s’ha identificat allò LGTBI+ amb l’home blanc, de cos perfecte, de classe mitjana i gai. En definitiva, s’ha generat una norma allà on es venia a desfer-se d’elles.

No me mal interpreteu. Els avanços fets són sempre bones notícies: el dret al matrimoni, la legislació LGTBI+ antidiscriminatòria… Tot han estat passes que han permès que moltes persones LGTBI+ puguin tenir una vida més digne. Ara bé, de la mateixa manera que tot això és conseqüència de que el col·lectiu ha guanyat part de la batalla cultural, obligant al poder dominant a assumir part de les demandes, també esdevé la causa de perdre un horitzó transformador per aquella part del col·lectiu que queda fora de la nova homonormativitat i, alhora, aïlla al moviment de les altres lluites emancipatòries, enfrontant-les entre elles, competint per recursos i demandes.

Un exemple clar és el dret antidiscriminatori actual. S’assumeix la LGTBIfòbia com un problema de tracte diferent entre les persones. Aquest tractament d’odi o de discriminació es canalitza per vies institucionals i punitivistes. Això fa que: (1) molts casos de LGTBIfòbia quedin impunes ja que la legislació no ataca tots els factors sistèmics; (2) no s’assumeixi la LGTBIfòbia institucional que es manifesta en els operadors jurídics o legislatius (com prova la dificultat que tenen jutges d’apreciar la motivació d’odi o que portem des del 2014 sense un reglament que possibiliti l’activació adequada de la Llei LGTBI de Catalunya), i (3) no es posin canals per reparar i atendre la víctima com s’hauria. D’aquesta manera, aquelles persones que tenen una situació on la LGTBIfòbia és més present i que, alhora, es troben amb altres discriminacions que interaccionen (dones trans* amb pocs recursos, persones migrades de la comunitat LGTBI+…) denuncien menys i, per tant, s’atén menys la seva situació. D’aquí la rellevància d’organitzacions com l’Observatori contra l’homofòbia (9) que ofereixen aquesta ajuda a la víctima en totes les discriminacions existents, arribant on no arriba la resta.

D’aquesta manera, com diu Barrere Unzueta (10), el dret antidiscriminatori amaga darrera problemes sistèmics més amplis. Per tant, no ha de perseguir la desigualtat de tracte entre individus iguals, sinó la desigualtat d’status en les relacions socials d’individus diferents. D’aquesta manera, el primer gran repte del col·lectiu LGTBI+ és caminar, mica en mica, d’un marc contra la discriminació individual postpolítica a un activisme que cerqui la justícia restaurativa amb la víctima i que assumeixi els postulats polítics de la LGTBIfòbia sistèmica. En unes altres paraules, cal assumir la transformació social necessària.

El segon gran repte és recuperar l’articulació amb totes les lluites. Darrerament s’ha assumit que hi ha demandes LGTBI+, feministes, antiracistes… sense entendre que totes elles són part de dispositius de poder relacionats. L’aïllament ha provocat que s’acabi per allunyar les posicions on la convergència és possible. D’aquí el conflicte entre el feminisme i les persones trans*, que sols fa un favor a reforçar les opressions de tothom, impedint una lluita articulada. En conseqüència, el tercer gran repte (relacionat amb el segon) és desmuntar la visió que diu que es cerca un simple reconeixement. La voluntat de tenir una Llei Trans* o lleis LGTBI+ eficients contra la LGTBIfòbia és per destacar la precarietat que molts membres del col·lectiu sofreixen: el no reconeixement dels drets porta a marginació i desigualtats. L’altra cara de la moneda és portar al col·lectiu a acceptar propostes com la regulació del lloguer o la renta bàsica universal. Per exemple, la RBU suposaria que la persona trans* que no troba feina per la discriminació que sofreix podria tenir una vida digne. Posar la perspectiva LGTBI+ a les polítiques socials és imperiós (i no es fa).

El resum de tot plegat és fàcil: la lluita LGTBI+ és la prova de la necessitat de fer front comú des de la diversitat. Allò LGTBI+ no és una trampa, ni una distracció ni una amenaça. Al contrari, té les condicions de possibilitat per articular una lluita àmplia d’emancipació, interseccional i popular. Fer-ho suposa reptes de reorientar l’estratègia amb respecte pel camí fet i assumint la transversalitat ideològica del col·lectiu. Si ho vam fer abans a contratemps, podem fer-ho a dia d’avui, superant les limitacions que tenim. Com deia Maria Mercè Marçal, “el NO d’avui du un SÍ a l’altre costat”.

Notes i referències

  • Guasch, Oscar (2007). La crisis de la heterosexualidad. Barcelona: Laertes.
  • No hem de pensar que els antecedents de Stonewall eren intrínsecament conservadors. Al contrari, moltes organitzacions van ser fundades per marxistes i socialistes. Així va ser a la primera Mattachine Society, per exemple. Jacobin fa poc va treure una ressenya al respecte: «Despite Everything, Queer Leftists Survived». Dsiponible a: https://jacobinmag.com/2021/06/aaron-lecklider-love-next-meeting-review
  • Duberman, Martin (2018). El origen de una revuelta. Al respecte de la crítica a les societats homòfiles i el canvi que va suposar Stonewall, destaquen els capítols dedicats a la figura de Craig Rodwell.
  • P. Thompson (1991). «Algunas consideracions sobre classe y falsa consciencia», Historia social
  • Portell, Sebastià (2021). Les nenes que llegien al lavabo. Barcelona: Ara Llibres.
  • Podeu recuperar el vídeo del discurs a YouTube (https://www.youtube.com/watch?v=C0Q8p0HCQEs) i per escrit a l’arxiu d’Act Up (https://actupny.org/documents/whfight.html)
  • Per més informació sobre Act Up hi ha hagut dos articles recents a mitjans de comunicació. David France al New York Times, «The Activists» (https://www.nytimes.com/interactive/2020/04/13/t-magazine/act-up-aids.html) i Michel Specter a la revista New Yorker, «How Act Up Changed America» (https://www.newyorker.com/magazine/2021/06/14/how-act-up-changed-america). Pels més cinèfils, s’ha de veure la pel·lícula 120 BPM, dirigida per Robin Campillo.
  • A dia d’avui, al nostre país, l’VIH no mata, sinó que mata la falta d’informació. Hi ha tractaments que permeten dur una vida normal amb una esperança de vida llarga. Alhora, s’estan avançant en provar vaccins i ja existeix la PrEP. Fer-se el test de manera periòdica és vital i tothom (LGTBI+ o no) ho hauria de fer. I recorda I=I (indetectable és intransmissible). Per més informació, Gais Positius: https://gaispositius.org
  • L’Observatori contra l’homofòbia (OCH) registra totes les incidències LGTBIfòbiques que tenen lloc a Catalunya i realitzen anàlisis per prevenir-les i actuar. Alhora, assessoren a víctimes jurídicament i fan atencions psicosocials. Recorda, si sofreixes discriminació LGTBIfòbica, els hi pots fer saber: https://och.cat
  • Barrere Unzueta, María Angeles (2003). «Problemas del Derecho antidiscriminatorio. Subordinación versus discriminación y acción positiva versus igualdad de oportunidades». Cuadernos Electrónicos de filosofia del derecho. Disponible a: https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=759148

Deja un comentario