Per Xavier Calafat
Fa unes setmanes saltava a la palestra del debat públic, el «Manifest Municipalista. Un anàlisi històrico crític d’experiències contemporànies de governança local» un llibre editat per l’Editorial Cataracta. En aquest, l’autor Alejandro Caamaño tracta de realitzar una interpretació crítica de les pràctiques, experiències i lliçons apreses en els governs municipalistes de llarga trajectòria que permetin desenvolupar diverses estructures d’oportunitat política per a la governança. Contextualitzats en la contestació popular sorgida arran de la crisi econòmica de 2008 i la crisi política i social deslligada pel conflicte territorial amb Catalunya, que van donar lloc a noves iniciatives polítiques de caràcter municipalista, l’origen del qual se situa en mobilitzacions socials com les del 15M o el Procés. Moviments que han estat determinants per a la creació de nous governs locals, amb l’objectiu de generar democràcies d’alta intensitat.
Alejandro, malgrat la seva insultant joventut, compta amb una llarga trajectòria d’activisme i militància arrelada a la universitat, com a estudiant (i investigador) i al seu municipi, com a nadiu de L’Hospitalet de Llobregat. Actualment es troba realitzant el seu doctorat en Sociologia, en la Universitat de Barcelona, on, a més, compta amb un màster en Sociologia, una titulació d’expert en Estudis Urbans juntament amb la Cooperativa Hydra i una llicenciatura en Ciències Polítiques.
A més, ha estructurat de manera polifacètica el seu compromís polític des de les assemblees de barri amb la música trap, que entén com una interpel·lació a l’actual «generació perduda» de la qual forma part.
L’entrevista està realitzada per Xavier Calafat, qui també participa en el llibre establint un diàleg entre el republicanisme federal de Pi i Margall i les perspectives contemporànies del confederalisme. Aquesta conversa es va realitzar en un cèntric carrer del barri barceloní de Sant Antoni.
És un plaer poder tenir aquesta conversa amb tu, en aquest espai que ens obre Debats pel Demà. Aquesta és la segona entrevista que concertes, després de la que vas tenir amb Dos Precaris. La idea que tinc és que comentem una mica la teva trajectòria militant i acadèmica centrant-nos sobretot en el llibre que acabes de publicar, “El Manifest Municipalista”. Les primeres preguntes que volia fer-te: Com sorgeix la idea de fer el llibre? Quines pretensions té el llibre? I Per què en un moment com ara?
En origen era concebut com el meu Treball Final de Màster, en un moment històric en el qual es palpa la dissociació entre el món acadèmic i els seus interessos enfront de les necessitats reals de la classe treballadora. Reprenc els principis que van des de Marx a Gramsci, sobre la necessitat de conjugar la filosofia i la praxi, l’anàlisi amb les necessitats de la societat.
Per què i perquè ara? Precisament, perquè els estralls generats amb la fallida de Lehman Brothers en 2008 al costat de l’actual crisi del COVID-19, capitalitzada després de l’aparença d’emergència sanitària com una reestructuració pròpia dels processos cíclics de crisis del capitalisme, on les petites i mitjanes empreses han pagat el preu de la centralització i concentració de capitals. Una gran victòria de Jeff Bezos, l’actual “home més ric del món” amb un rècord de 117.000 milions de dòlars segons la revista Forbes, així com de la coneguda Johnson & Johnson, amb un augment de beneficis del 400%.
Això ha generat un súmmum de discordances entre la racionalitat històric política dominant, vinculada subjectivament a la percepció d’un sistema d’oligarquia econòmic política hegemònica; i un conjunt de valors que radiquen en l’assignació de preceptes positius entorn a la política participativa com a expressió política amb la qual poder associar-se col·lectivament, incidint així sobre les decisions polítiques. És un moment, com diria Gramsci, de crisi orgànica en el qual un conjunt de crisi a nivell internacional, com la crisi econòmica, social, política i ecològica; s’han prolongat en el temps afeblint tot el règim polític amb una clara una pèrdua d’autoritat i consens en la població.
Això ens obliga a entendre un procés de canvi on “el vell no acaba de morir i el nou no acaba de néixer” forçant-nos a generar i dibuixar nous horitzons que defineixin que tipus de societat volem. Una societat plural, democràtica, inclusiva o un viratge autoritari dels Estats que a vegades aparenta ser la síntesi perfecta entre 1984 i Un món feliç.
Seguint per aquest fil. Quins objectius busques amb aquesta publicació? A quins públics esperes arribar? Com creus que serà rebut en els mons de la militància política?
No volent-me contradir amb l’anterior, ens trobem davant un text de breus dimensions, fàcil comprensió i econòmicament assequible. L’objectiu és conjugar totes aquelles propostes de l’esquerra transformadora, que en un moment com l’actual reforçat fins i tot per la Carta d’Autonomia Local de la Unió Europea de 1985, apunten a l’organització i gestió local com a ens jurídics amb patrimoni públic i jurisdicció pròpia. Així es reforça la generació de democràcies d’alta intensitat, que ajuden a materialitzar un major coneixement de les necessitats del territori i permeabilitzen l’accés popular a les institucions i la participació en aquestes.
Per això concebo el Manifest Municipalista, com un text que connecta a activistes i militants amb una llarga formació política, amb un intel·lectual orgànic. Amb aquesta persona “terciaritzada” de classe treballadora, que té la capacitat d’accedir al contingut i simpatitzar amb l’aposta política que això suposa.
Lluny de la tendència fraccionària de l’esquerra transformadora, se submergeix en el mínim comú denominador que possibilita respecte a la militància, un treball conjunt, popular i de masses. Deixant enrere debats antagònics i anacrònics, respecte el paper de l’Estat i la seva forma, posant el centre la necessitat d’apropiar-nos de la sobirania per a decidir lliurement sobre les nostres vides.
Alejandro, tu ets un jove acadèmic que estàs fent el doctorat en el programa de sociologia de la UB. Com vius la precarietat d’aquest món?
La universitat pública, intervinguda per la presència de grans fons bancaris com Santander o La Caixa ha convertit aquesta institució pública en la qual podria ser la fantasia de Milton Friedman, supeditant la contractació pública a beques i subcontractes que més enllà de ser escassament nul·les brillen per l’absència de drets laborals i la precarització funcionarial del personal docent i investigador. Alguna cosa que esvaeix la capacitat formativa dels estudiants de classe treballadora, per la seva necessitat de bregar amb la realitat material i econòmica que viuen i la gestió emocional a la qual l’individualisme i el neoliberalisme ens sotmet amb nivells cada vegada més elevats de depressió i ansietat.
M’agradaria aprofundir en un tema de debat. Últimament a Catalunya hi ha hagut molt renou sobre el tema de la llengua catalana i la seva normalització lingüística, penso ara en un article que va publicar Juana Dolores titulat “El meu català no és de gratis”. Com a fill de migrants gallecs, com has viscut aprendre la llengua català?
La immersió lingüística és una fal·làcia. Com a fill de la precarietat i la perifèria, no podré oblidar en cap moment aquelles antigues reivindicacions de les classes populars migrants perquè persones com jo tinguéssim el dret a entendre i parlar el català. Jo sóc gallegoparlant, el castellà és una eina per a fer accessible al llarg de América Llatina, així tot el territori ibèric, una proposta popular que no deixi per això de preservar la diversitat cultural i lingüística dels pobles que habiten en la península.
No obstant això, la necessitat que els nostres avantpassats reclamaven s’ha vist capitalitzada per una esquerra autòctona amb un fort sentiment nacional i en alguns cercles excloent, un caràcter que com exmilitant de l’esquerra independentista haig de remarcar i assenyalar la necessitat de autocrítica, per la seva endogàmia i dissociació de les classes populars perifèriques que encara desconeixen el concepte d’immersió lingüística pesi a l’ús a les seves escoles.
Passem ja a parlar concretament del llibre. Si hi ha un fil que recorre el mateix, és la necessitat de repensar el municipalisme des de l’experiència i pràctica del confederalisme kurd i la proposta teòrica del municipalisme llibertari de Murray Boockhin. Què t’ha portat a connectar aquestes proposades amb l’àmbit municipal català? Per què el confederalisme kurd?
La caiguda del Mur de Berlín va obrir nous horitzons teòrics en els quals la metodologia analítica marxista i la filosofia llibertària convergien en una mateixa línia teòrica. En aquest sentit, igual que la conjunció administrativa de Bookchin con l’Economia Participativa (o ParEcom) de Michael Albert i Robert Hanhel, ens dona una síntesi detallada de com procedir i organitzar-nos, superant l’antagonisme revolucionari en relació al paper de l’Estat; la reconstitució del PKK respecte a la plurinacionalitat del poble kurd ens ofereix eines amb les quals poder transcendir el debat territorial entre l’Estat Espanyol i la creació d’un Estat Català, capitalitzant el propi discurs liberal i la capacitat que el conservadorisme espanyol i català han demostrat de convergir en interessos quan mirem al passat i recordem les reclamacions obreres de la vaga de la Canadenca; generant una confederació de pobles, necessitats i cultures.
Però perquè el confederalisme kurd, que té el confederalisme kurd que a tu t’ha permès explicar la situació actual?
Com deia anteriorment i salvaguardant totes les distàncies possibles entre el municipalisme llibertari i el confederalisme kurd, aquest últim va tenir la capacitat d’entendre que la captació o cooptació d’un Estat creat per un compendi de minories ètniques no podria aconseguir una resolució viable mentre que la confederació del poble kurd en els quatre estats en els quals es concentra ha aconseguit generar una estructura política sòlida, plural i viable. Es preserven així les pròpies diferències internes del poble kurd. Per tant, això ens ajudaria a superar el marc “independència sí o independència no”, ja que estaríem reivindicant la preservació i sobirania no sols del poble català sinó del poble basc, la comunitat andalusina, del poble castellà i o pobo de Galiza, entre tantes altres que formen l’actual Estat Espanyol. Així és com ho va entendre el propi dirigent kurd, Öcallan, que va combatre la idea que la solució kurda passava por la constitució d’un Estat-nació independent; va arribar a afirmar que el PKK havia d’abandonar el seu objectiu d’aconseguir un Estat separat i adoptar un programa democràtic per a Turquia en general. Dit d’una altra manera, o ens independitzem tots o aquí no s’independitza ningú.
Crec que això és molt important. Situar-nos en el centre de la qüestió de la sobirania. Des del 2011, amb l’emergència de Ocuppy Wall Street, les Primaveres Àrabs o el propi 15-M, estem davant un gran reclam de sobirania global. La pregunta que m’agradaria fer-te és si creus que la proposta del municipalisme confederal pot ajudar-nos a seguir en aquest camí. D’altra banda, de quines estructures polítiques que es podrien generar estem parlant?
Crec que arran del Referèndum de l’1 d’Octubre, els CDR van deixar de constituir un reflex de l’independentisme per se. Deixo de ser només un assumpte relatiu a la independència de Catalunya en trobar-nos amb una gran presència de gents que se sentien nacionalment espanyoles, però donaven suport al referèndum i participaven en els CDR. A partir d’aquí el significant “independència” es consolida com a significat de “sobirania”. El dret a decidir sobretot. El dret a decidir sobre la gestió del temps. El dret a decidir sobre la gestió del treball. El dret a decidir sobre el model de benestar. En definitiva, el dret a decidir sobre els nostres cossos i el seu ús.
Llavors en quin moment això pot funcionar? En el moment en el qual es dissocia el debat sobre la sobirania i el dret a decidir del debat de les elits econòmiques i polítiques, sobre la gestió centralitzada del capital i les relacions polítiques en l’Estat Espanyol o en un possible Estat Català. En aquest moment, la qüestió popular és “no, la gestió sobirana des dels municipis”.
En un moment històric en el qual l’Administració Pública està plenament consolidada, el pas a l’apropiació de la gestió comuna dels béns públics ens permet pensar en confederacions ja existents, però de caràcter liberal com l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Ens permet pensar en noves formes de municipalitzacions que podrien ser útils amb el tema del contracte de la gestió d’aigües d’Agbar (on trobem a Criteria, la societat que agrupa les participacions industrials de La Caixa), donant-nos la capacitat legislativa de cristal·litzar una gestió pública d’un bé primari i essencial com és l’aigua.
En l’imaginari del municipalisme confederal no sols es pot concebre la confederació de municipis catalans, sinó que, també ha de passar necessàriament per la confederació de municipis pancatalans semblant a l’aspiració independentista de Països Catalans, i a la construcció d’una confederació ibèrica.
Cal ser extremadament acurats en un moment en el qual és també la Unió Europea (supeditada als criteris del Banc Central Europeu) la interessada en crear una governança multinivell que afebleixi els Estats. Això se’ns presenta com una descentralització semblant a la què durant els anys 80 i 90 va tindre un rerefons de privatització i externalització dels serveis públics.
Ens proposaves una idea com la de la Confederació Ibèrica; que m’obliga a recordar a Pi i Margall i la pròpia praxi política del moviment federal. Desgraciadament el Sexenni i la I República no van poder consolidar-se i com va poder veure ja algú com Joaquín Maurín, que aqueixa temptativa constituent fóra derrotada, implicaria molts problemes que s’arrosseguen històricament. Cal dir però que la temptativa renaix cada cert temps: ja fora amb la Guerra del Francés i les Juntes, en 1808, en 1873 amb la I República, en 1931 amb la II República o en 1979 amb l’antifranquisme. Creus que hi ha una tendència dels Moviments Socials en l’Estat Espanyol a actuar en aquesta clau federal? Fins a quin punt en un moment de crisi constituent i disruptiu resulta necessari buscar un poder central com especulava Marx o Robespierre per a fer front als seus adversaris?
Els Moviments Socials com a concepte global han existit per la seva concreció en l’acció política geolocalizada. És a dir, pel seu desenvolupament com a Moviment Urbà, un moviment d’acció local sota una premissa i un marc teòric global.
La tendència històrica de delimitar l’esquerra feia un caràcter més conservador o moderat, dilueix diferències que requereixen d’una clara contextualització històrica. És per això mateix que, de la mateixa forma que una revisió contemporània de Pi i Margall ens condueix a una idea del federalisme llunyana a les alternatives del PSOE i de Podemos; que fins i tot seria més fàcil assemblar a un model no centralitzat com el model cantonès suís; en pensar en Marx o Lenin; una figura altament influenciada per l’anarquisme; ens trobem en un moment en el qual l’Estat s’havia consolidat tal com ho ha fet avui dia com a administració i on el model soviètic ideat per Lenin en un moment en què les relacions socials es produïen principalment en la fàbrica i les relacions de biopoder no es donaven a la ciutat com a centre d’acció política; els soviets constituïen en última instància en assemblees comunals de ciutadans que triaven al seu representant per al soviet local i; est, al seu torn, nomenava un delegat per al soviet principal fins a formar el Congrés Nacional dels Soviets; on es fixava la direcció de la política general.
Clar, això durant un breu període de temps abans que les lògiques del comunisme de guerra i la contrarevolució estaliniana clausuraren la revolució.
Al meu entendre; aquesta és una gran representació entre les semblances del model confederal del moviment anarcosindicalisme amb el comunisme. Semblances que també podríem trobar en Federica Montseny i l’anarcosindicalisme de la CNT, amb el trotskisme del POUM o amb anterioritat en els federals del segle XIX. Crec que a això Xavier Domènech ho ha anomenat “un arbre de les llibertats” , és a dir, com les ideologies emancipatòries poden arribar a provindre d’un mateix tronc comú.
D’aquest mateix model es dedueix una articulació interna confederada i descentralitzada que es consolida en una única força o institució a nivell internacional per a poder confrontar els problemes geopolítics globals.
El llibre gira entorn de l’eix de l’acció local i la seva coordinació confederal. En aquest sentit, considero que el poble kurd va entendre millor que ningú que capitalisme era igual a centralització. Quin és el vincle entre l’acumulació de capital i la centralització del poder polític?
El terme «Estat» sol emprar-se per a referir-se a un fenomen polític que va sorgir a Europa a partir de l’enfonsament del feudalisme amb les característiques fonamentals de territorialitat, centralització, sobirania, diferenciació i institucionalització.
És ineludible, com explica Marx en els capítols XXIV i XXV del primer tom de Das Kapital, l’Estat com la figura que erradica la relació entre la terra i el treballador directe per a privatitzar les terres i generar “l’explotació del treball formalment lliure d’uns altres, és a dir, el treball assalariat”.
Cal entendre l’existència en el feudalisme d’un gran percentatge de terrenys i recursos lligats estretament al concepte jurídic actual de domini públic el control i l’ús del qual eren gestionats per la comunitat d’aquest territori de manera no vinculada a aranzels o un altre tipus d’obligació pecuniària. Alguna cosa que ha donat lloc a nombrosos municipis com Vilafranca del Panadés; Vila Franca de Xira a Portugal o Vila Franca com a municipi pertanyent a Nafarroa.
En aquest sentit; l’Estat va suposar en la seva primera instància un pilar fonamental per a l’expropiació sagnant i violenta dels béns comuns en pro de la creació de la propietat privada i el treball assalariat.
Així ha estat seguint en el temps ja no sols per la construcció ferroviària o de carreteres la primera instància de les quals era la facilitació del comerç; sinó també en la destrucció de caixes d’estalvis com Caja Madrid, Bancaixa, La Caixa de Canàries, Caixa d’Àvila, Caixa Laietana, Caixa Segòvia i Caixa Rioja per a la creació de Bankia en 2010 com a reestructuració del sistema financer espanyol a fi de salvaguardar el capital enfront de la crisi financera de 2008.
Això ens dóna a entendre la necessitat del model liberal d’una estructura estatal capacitada per a salvaguardar el capital privat en els constants processos cíclics de crisis que origina el capitalisme i la inherent necessitat de la seva existència; gairebé com a fill bastard del propi model productiu capitalista.
De manera successiva; condemnats a repetir la història; trobem el mateix procés davant la situació generada pel COVID-19.
Podem caminar avui dia a una perifèria que assalti el centre?
L’existència d’un calat teòric confederal en l’Esquerra Independentista catalana; l’H.D.P Ibèric proposat per Antoni Trobat; l’acte d’insubordinació política de Teresa Rodríguez en el seu pas a consolidar Avant Andalusia amb la convergència de moviments socials andalusistes i que es fonamenta en el municipalisme de base i la contundent replica que aquest serà un moviment confederat o no serà; així com les reivindicacions històriques de NOS i el BNG en Galiza; o la consolidació de l’Esquerra Abertzale amb EH Bildu al capdavant… Em fan pensar que alguna cosa s’esta moguent.
Però com veiem ja no són només les 3 nacions sense Estat les que marquen horitzons confederals: és importantíssim el renaixement del andalusisme polític, els regionalismes que encarnen noves tendències anticentralistes a la Meseta i a l’Espanya Buidada; com Teruel Existe o el lleonesisme, fins al mallorquinisme de MÉS o el valencianisme de Compromís.
No sols és que sí; sinó que la tessitura històric política actual ens abrigalla en un mantell on l’àmplia amalgama que constitueix l’esquerra transformadora; apunta cap al mateix lloc.
En aquest punt, és competència de la societat, els moviments socials i totes aqueixes sensibilitats posar-se a treballar ja per a conjugar un projecte hegemònic que comparteixi un mínim comú denominador. Així, pot ser que sorgisca l’oportunitat de convergir en una sola plataforma que multipliqui les forces, sense perdre de vista els objectius polítics de cadascun i amb mecanismes de control suficients per a protegir-se dels errors que han llastrat l’últim cicle. I sobretot que posi en valor aqueixa meravellosa diversitat nacional.
M’agradaria acabar l’entrevista amb una roda de reconeixement en la qual esmentés personatges o llibres i m’agradaria que els definissis amb una paraula.
Anna Gabriel
Referent.
Murray Bookchin
Precedent.
Com a historiador; investigador i ideòleg anarquista arrelat en la New Left dels 70 que conjugava l’anarcosindicalisme amb la teoria marxista; i fundador de la «ecologia social» que dóna peu a com l’esquerra entén avui la realitat. Considero que és el precedent de tota una nova generació ecologista d’acció local.
Yung Beef
El papá de los pollitos.
“Llorando por dentro; fregando platos.
En el hood no hay amigos; solo hay trash.
Otra lágrima en mi mama y por la mama que lo mato.
Que le follen a los avisos de desahucio; Fuck that”
Un llibre?
Ciutats rebels. El dret de la ciutat a la revolució de David Harvey.
Una pel·lícula?
Pulp Fiction
Una cançó?
La vida es de Delafuente
