Els irresponsables: oda a Manel Vidal

Fa poc més d’una setmana Manel Vidal publicava una carta dirigida a Gabriel Rufián des de Vilaweb en principi sense cap relació “amb l’actualitat política” però que tanmateix acabava cridant al boicot electoral del candidat més popular de les esquerres catalanes. Un boicot per part de qui es podria considerar un portaveu oficiós d’Alhora que il•lustra la deriva d’una part del catalanisme actual.
La carta tot i el seu caràcter abstracte i confús aconsegueix senyalar de manera implícita els perquès d’una crítica reaccionària que val la pena enfocar. En primer lloc, perquè és una crida oberta a la desmobilització en un moment d’auge del bloc de dreta i extrema dreta. Així que dir que un dels candidats de l’esquerra institucional ―avui és Gabriel Rufián, però demà podria ser Irene Montero o Ada Colau, i demà passat nous horitzons― és «invotable» és una irresponsabilitat absoluta. De segon, perquè aquesta oposició a Rufián es fa des de la crítica a les aliances entre l’esquerra catalana i espanyola. Es clama que és “incomprensible” una aliança d’aquesta mena. La veritat sembla difícil comprendre la incomprensió en la mesura que no hi ha res més natural que l’aliança d’aquells que comparteixen un mateix programa social i una mateixa estratègia democràtica contra el règim del 78 que passa pel republicanisme. Curiosament Vidal no sembla mostrar-se gaire molest per les aliances de bloc entre les dretes espanyoles i les catalanes o en l’eufòria que desperta Ayuso entre les files de Junts o Abascal en les d’Aliança. Però l’anàlisi de la correlació de forces o de l’interés de classe de cada grup polític seria una anàlisi marxista excessiva per a Vidal. Alliçonar algú des d’una pretesa superioritat intel•lectual ―en nom de la “consistència” o “autenticitat”― per a després exclamar-se que no s’entén res del que diu Rufián ―un dels parlamentaris de l’esquerra que fa servir un llenguatge més directe― és força sorprenentment. Una hipòtesi explicativa podria ser pel fet que Rufián s’adreça a uns interessos de classe que no són els de la petita burgesia reaccionària: “No conec cap d’aquestes problemàtiques, no em sona cap d’aquests noms i no havia sentit mai a parlar d’aquests referents” ―diu Vidal.
Ara bé, saltar de la incomprensió a presumir “d’ignorància” hi ha un tram. És un valor afegit desconèixer problemàtiques de la classe treballadora o determinats referents polítics? Doncs els referents de Rufián, si els hem de jutjar pel míting que va fer aquest dissabte passat a Nou Barris junt amb Irene Montero es tracten, ni més ni menys, que de Lluís Companys, de Macià «l’Avi» o de Frederica Montseny. Si Manel Vidal no coneix Companys ni l’Avi, ni Montseny, ni el que aquests defensaven com a programa és el seu problema no el de Rufián. Tampoc té perquè conèixer un altre dels referents principals de l’esquerra citats a Nou Barris com és Julio Anguita. Ara bé presumir de desconèixer un personatge tant rellevant no sembla una virtut precisament.
Per altra banda, és encara més sorprenent que Vidal acusi a Rufián de “deslleialtat innegable” cap a Esquerra Republicana, un partit que durant la Segona República va esdevenir un partit de masses per defensar les classes obreres de Catalunya i Espanya, l’aliança amb les esquerres espanyoles, la transformació democràtica de l’Estat espanyol i l’emancipació de Catalunya. A tal punt, que contra el misticisme metafísic del catalanisme que branda Vidal la República a Catalunya va arribar al crit de Visca Macià, Mori Cambó! i amb La Marsellesa com a himne nacional. Però segurament allò que sembla insuportable a Vidal és el xarneguisme de Rufián, una persona d’origen migrant, d’esquerres i catalanista, no serà aleshores que el problema és un classisme inconfessable cap a certes persones?
Alhora resulta paradoxal l’afirmació de que «No hi ha hagut mai una generació de catalans que necessitessin tan desesperadament líders polítics que els diguin les coses que no volen sentir». Si no es tracta d’un programa de transformació social, ni tampoc de transformació política, quines són aquestes «coses que no volen sentir» una generació de catalans? Vidal no s’atreveix a aclarir-ho, és queda al llindar d’un catalanisme negatiu ―tant criticat per Gabriel Alomar per “prescindir de tota política i no creure més que en Catalunya; com si Catalunya pogués existir mai autònoma sense un intern sistema d’afirmacions constitutives”― sense assumir les conseqüències de les seves negacions. Això és la crida al boicot electoral d’un dels candidats de l’esquerra catalana enfront del bloc de dretes i extremes dretes en ascens. Es pot intuir una deriva reaccionària d’aquest catalanisme negatiu, la indecisió a proclamar-la obertament podria entendre’s com una dubitació centrista ―”de rata pinyada” que diria també Alomar― visceralment hostil a les esquerres però avergonyida d’arrenglerar-se públicament amb l’extrema dreta.
La decantació reaccionària d’una part del catalanisme ―i d’una part de les classes mitges catalanes―, encara que sigui una irresponsabilitat democràtica, suposaria en tot cas un aclariment de l’escenari. Una clara delimitació dels camps que podria acabar així amb el confusionisme regnant dels darrers deu anys que fins ara ha enterbolit la possibilitat d’un programa social clar com també d’una política d’aliances diàfana per a les esquerres catalanes.