Weimar is not coming, ja era aquí

 

Durant aquests dies d’investidures, s’ha escrit i opinat en diversos sentits sobre el significat polític i històric que pot tenir aquest nou govern que ha sorgit del pacte entre PSOE i Podemos i l’abstenció dels republicans de les perifèries. Per una banda, no cal estendre’s en l’histrionisme dels opinadors de la dreta que consideren que es tracta d’un cop d’Estat il·legítim bolxevic, bolivarià i, segons com, maoista.

Però, per altra banda, en el camp progressista, es poden veure dues postures mitjanament representatives —amb grisos entremig, és clar. Aquestes postures vindrien a dir-nos o bé que aquest govern és el triomf gloriós de totes les lluites per canviar el Règim dels últims anys o bé que aquest govern és el moviment transformista definitiu del Règim que permet integrar i neutralitzar l’última escletxa que quedaria oberta. Malgrat això, hi ha hagut un plantejament analític de la situació que considerem que pot tenir interès de discutir. Es tracta de l’article que va escriure la diputada autonòmica de Más Madrid, Clara Ramas, al Huffington Post amb el títol de “Weimar y la Junta Electoral Central”.

En aquest article, la filòsofa empra el recurs de la comparació històrica de la situació espanyola actual amb la de la República de Weimar en uns termes molt concrets i encertats:

“Pero no es el único aire de los tiempos que parece traer músicas del pasado siglo. En un sentido más amplio, la confianza en la democracia liberal no parece atravesar su mejor momento, y ello se manifiesta en varios síntomas: el auge de la ultraderecha, el declive de la socialdemocracia o el abuso de herramientas estatales técnico-administrativas son algunos de ellos”.

La seva anàlisi es concreta i esmenta els fets en què aquesta tendència pren cos:

“Aplicación del artículo 155, sentencias judiciales, medidas administrativas y mantenimiento del orden público como únicas recetas”.

I, finalment, proposa una solució analítica i de plantejament en confrontar la visió tecnocràtica de la política, la qual ha volgut servir de justificació per a moltes de les mesures preses pel govern del PP en aquesta dècada:

“Decía Weber que los problemas políticos y sociales tienen una peculiaridad: que no pueden ‘resolverse a partir de unas consideraciones meramente técnicas basadas en unos fines preestablecidos’ […] No puede pedirse a los jueces o a los policías que hagan el trabajo de los políticos”.

Característiques i tòpics que evoca la comparació amb la República de Weimar

Sempre que apareixen, les comparacions amb la República de Weimar en temps d’inestabilitat política solen deixar en el lector un regust ambigu, ja que, tot i que la comparació històrica sembla aclarir molt l’anàlisi, no acabem d’intuir la visió de qui emet aquest judici.

La interpretació clàssica liberal, per exemple, veuria la República de Weimar com un moment polític de polarització dels extrems -tant de dreta com d’esquerra- que hauria debilitat la democràcia liberal i hauria erosionat la confiança en les institucions. Quan s’evoca aquesta lectura de Weimar se sol fer amb la voluntat de disciplinar les forces polítiques transformadores a través de la por a l’ascens del feixisme.

Una segona interpretació de la República de Weimar seria la visió economicista segons la qual la crisi econòmica hauria produït necessàriament aquesta polarització, en què el poble hauria votat opcions extremistes fruit de la desesperació material. Generalment, aquesta visió està molt vinculada a la lectura de la polarització política com a causa necessària de l’esquerdament del règim.

També s’ha llegit la República de Weimar com un Règim que, al ser novedós pel que fa a la història d’Alemanya, hauria sigut ingenu i inexpert i que, en conseqüència, s’hauria deixat traicionar per les forces reaccionaries, les quals haurien aprofitat la immaduresa dels partits regeneracionistes per derrocar la democràcia. Així, aquesta visió teleològica en què la immaduresa estructural dels actors republicans hauria tingut un paper central veuria el feixisme com l’únic destí possible i la República de Weimar, com l’avantsala necessària del mateix.

Inclús hi ha una lectura tradicional-fonamentalista que veuria l’explosió de llibertats civils, culturals i de costums com l’obertura de la caixa de pandora de la degeneració moral i la laxitud de costums (sic). D’aquesta manera, la proliferació de teatres i cabarets, d’avantguardes artístiques i de discussió pública suposarien una mostra irrefutable de la decadència, ja no només política, sinó també moral i civilitzatòria.

Així doncs, veiem que l’experiència de Weimar ha sigut jutjada amb una severitat més que destacable i ideològicament transversal. Això té conseqüències en la dificultat per trobar anàlisis que pretenguin bussejar en les opcions que realment van tenir els actors de la República de Weimar. De totes maneres, voldríem exposar les aportacions que fa Antoni Domènech a El eclipse de la fraternitat amb la intenció de clarificar el debat sobre si la comparació del 2020 amb el temps de Weimar és o no adient al nostre parer.

Característiques que li atribueix Antoni Domènech a El eclipse de la fraternidad

Si llegim el capítol 7 de la obra d’Antoni Domènech, ens adonarem, en primer lloc, d’una diferència fonamental amb les corrents d’interpretació abans exposades. Domènech, a grans trets, analitza la contingència històrica i busca en els camins de la història que no es van recórrer. Així, una de les primeres frases ja trenca amb el pessimisme acrític de les anteriors interpretacions històriques:

“Se mire como se mire, si alguna vez ha habido en Europa occidental una situación objetiva, clara, patente y fehacientemente prerrevolucionaria en el sentido cuarentayochesco de la palabra, ese se daba en Alemania a mediados de 1923”. (p. 388)

Quelcom semblant sembla indicar Chomsky quan diu que la “República de Weimar va ser un pic de la civilització occidental en les ciències i en les arts, i també en el model de democràcia”. És per això que Domènech ressegueix els anys que va durar la República i destaca que, per comprendre el seu fracàs, cal parar atenció a la desaparició de la voluntat de poder en el SPD i el KPD. És el que el filòsof català anomenava “hiperrealisme”:

“Perdida la esperanza revolucionaria, la única manera de frenar la conspiración reaccionaria antirrepublicana y de cortar los planes de dictadura militar de la gran industria alemana era apoyar de un modo u otro la política de Stresemann. Pero no es verdadera Realpolitik la que sólo lo es a medias; el realista a medias, como si quisiera resarcirse psicológicamente de una intuida falencia, suele darse a la exageración hiperrealista, la cual, como es de sobra conocido, engendra paisajes fantásticamente utópicos, en la política no menos que en el arte”. (p. 403)

Pel que fa a la dificultat de formar govern, cal dir que aquesta està vinculada a la polarització entre forces polítiques. I la polarització en el cas de Weimar té a veure, per una banda, amb la no inclusió en el Règim republicà de suficients sectors socials que li permetin tenir una base suficientment ampla i, per l’altra, amb la voluntat de la dreta de carregar-se la República a causa, principalmenta que aquesta té una arquitectura institucional i jurídica construïda per les forces obreres de  1918. I llavors la pregunta és: qui i com havia d’incloure al Règim -fer acceptar les normes de joc republicanes- pràcticament al conjunt de les forces del país? Davant d’aquesta pregunta, Domènech també fa un suggeriment:

“¿No cabía pensar aquí también en la posibilidad de armar en la incipiente República parlamentaria de Weimar un sólido bloque republicano de izquierda obrera con Erzberger y la izquierda del gran partido católico campesino y aun con la modesta però revigorizada izquierda burguesa que se había unido en el joven partido democrático de Walter Rathenau, Friedrich Naumann y Max Weber?” (p. 352)

De 1918 a 2020

Com a gran estudiosa dels clàssics alemanys, Clara Ramas entén perfectament les raons que van portar Weber a participar en política i ser un dels principals arquitectes de la Constitució de Weimar. Al cap i a la fi, el problema al qual l’intel·lectual alemany havia de fer front era la tensió entre una burocràcia que cercava total autonomia i la política parlamentària. Una burocràcia (jutges, funcionaris, etc.) que, en línies generals, desactiva el conflicte, que veu els problemes de manera “tècnica” i “utilitarista”, i una política que ha de garantir el pluralisme i la satisfacció de demandes. Els paral·lelismes amb l’actualitat, seguint allò que deia Weber, semblen ser més que evidents:

“En el estado moderno, el verdadero dominio, que no consiste ni en los discursos parlamentarios ni en las proclamas de monarcas sino en el manejo diario de la administración, se encuentra necesariamente en manos de la burocracia, tanto militar como civil”.

No obstant això, el problema arriba quan es planteja la qüestió sobre qui ha de ser el defensor de la Constitució. En un moment en què els togats conservadors i determinats sectors policials s’autoimposen com els garants de l’Estat i la seva sacrosanta unitat, aquell debat que Carl Schmitt va posar sobre la taula torna amb més força que mai. L’ordre només pot ser defès pel poder constituent, és a dir, pel poble sobirà. Però això entra en conflicte amb els poders constituïts que, en els períodes d’excepció, s’atribueixen competències que no els corresponen (tot i estar recollits a la norma fonamental) i aquella dictadura que, formalment, és comissària, acaba esdevenint sobirana. La fi, en definitiva, de la república democràtica.

Si l’autora equipara el fet que estiguem a Weimar –l’avantsala catastròfica del feixisme- a l’existència del ruido de togas –actuació política del deep state–, llavors estem a Weimar des de 2010, quan ja el Constitucional es cepilla l’Estatut o des de la intervenció de facto dels pressupostos de la Generalitat per part de Montoro des del 2012.

L’aplicació d’una desproporcionada resposta judicial amb la presó preventiva dels líders del Procés, a més a més, té com a antecedent la “plantilla basca” i la doctrina del “tot és ETA” que va condicionar el conflicte basc i la seva possible resolució per vies pacífiques.

Però no tota la intromissió del Poder Judicial en qüestions polítiques ha tingut a veure amb conflictes nacionals. El Tribunal Suprem va maniobrar perquè els bancs no haguessin de pagar els impostos sobre les hipoteques, reunint-se de manera urgent. D’aquesta manera, va actuar descaradament en favor dels interessos de les elits econòmiques.

En el nostre cas present, la polarització té a veure amb la forta crisis de Règim, la qual obliga a sacrificar consens –creure en les regles democràtiques– per coerció –la “medida” administrativa, la vía reglamentaria, y su aplicación directa deberán relevar a la ley, la vía parlamentaria– a l’hora de governar.

L’article no parla en cap cas de les causes d’aquest desplaçament de la mesura parlamentaria a la mesura administrativa –la llargària i el format periodístic ho fan comprensiblement complicat– i la conjuntura actual està determinada pel fet que el nou govern afirma que vol desjudicialitzar la política per afrontar el diàleg amb les forces autodeterministes i amb la Generalitat, mentre el Poder Judicial expressa en un comunicat una crida a la no utilització política de la justícia.

Aquest Consell General del Poder Judicial està en funcions des de desembre del 2018, ja que, després d’un escàndol mediàtic per l’elecció de Marchena com a nou president, no es van renovar els vocals. Sense tenir això en compte, el CGPJ ha seguit convocant concursos i col·locant magistrats afins aprofitant la majoria conservadora. També això influeix en òrgans relacionats amb el CGPJ, com la Junta Electoral Central o el Tribunal Constitucional.

No es pot renovar el CGPJ sense una majoria de tres cinquenes parts del Congrés dels Diputats, la qual cosa obligaria a pactar amb la dreta. Si es neguen a renovar aquest òrgan per no modificar la majoria conservadora que es va consolidar a la etapa de Rajoy, el bloqueig farà més difícil fiscalitzar la feina del Poder Judicial.

En aquest sentit, és important debatre com s’escullen òrgans com el CGPJ, la JEC o el Tribunal Constitucional. La defensa d’un mètode corporatiu en l’elecció del govern intern del Poder Judicial pot ser clarament favorable a mantenir la majoria conservadora, ja que de la majoria dels jutges que estan afiliats a associacions, el percentatge més elevat correspon a l’Asociación Profesional de la Magistratura, que té el doble d’afiliats que Jueces por la Democracia, l’única associació progressista en sentit ampli. Aquesta proporció no sembla coincidir amb la pluralitat ideològica de la totalitat de l’Estat. El debat obrirà una guerra de posicions dintre de les estructures del poder judicial i del poder administratiu. I el resultat d’aquesta batalla pel control del Poder Judicial pot ser determinant en el conflicte polític territorial amb Catalunya.

L’article, d’altra banda, tampoc parla de com se soluciona aquest greu problema. Tal vegada, una primera reforma es trobaria en abordar les Lleis Orgàniques que regulen el Poder Judicial i el Tribunal Constitucional, sobretot en aspectes com l’accés a la carrera judicial.

Pel que fa al fet que Podemos hagi passat de 71 a 35 diputats en 4 anys, podríem intuir que ha desaparegut la voluntat hegemònica -com Antoni Domènech atribueix a socialistes i comunistes a Weimar-. Tot i així, aquesta és una afirmació que ningú pot saber. El que sí que és més analitzable és que, en aquests 4 anys, ERC ha passat de 9 a 13 diputats, Bildu de 2 a 5, el BNG ha entrat per primer cop des de 2011 i inclús ha aparegut un fenomen com Teruel Existe. En termes de tendència social i política de fons, aquestes dades poden ajudar a pensar per on hauria d’anar la construcció d’un bloc històric prou ample -el que Antoni Domènech considera el gran error de les esquerres de Weimar- per sustentar mesures de canvi en sentit redistributiu i de reconeixement i ampliació de drets durant un cert període històric.

Si bé és veritat que, en número de diputats, no són molts els d’ERC, Bildu i BNG, en termes de força i protagonisme social -que és més difícil de quantificar- la cosa potser és diferent. Caldrà veure si hi ha eleccions al Parlament de Catalunya i les eleccions basques i gallegues de finals d’any per confirmar no només la tendència ascendent d’aquestes forces perifèriques d’esquerres i republicanes al Congreso, sinó també la seva disputa hegemònica en les pròpies nacions. Així, un bloc històric progressista, amb un pes considerable d’aquestes forces perifèriques, pot ser un bon mecanisme per tenir la iniciativa d’afrontar els grans reptes del moment, incloent la reforma del Poder Judicial i la millora de les condicions materials de la majoria de la població.

La millor manera de no ser Weimar és ser valents.

 

Iván Montemayor, Roc Solà i Jaume Montés

Deja un comentario