Com és sabut, l’ensenyament a Espanya sempre ha estat una assignatura pendent. El monopoli de l’església en els centres educatius i la privatització de l’ensenyament han estat dues constants en la història del nostre país que segueixen condicionant el nostre present: els concerts educatius i les retallades pressupostàries en l’ensenyament públic en són la conseqüència més visible. Davant d’aquest panorama més aviat desolador, es fa necessari recordar una experiència pedagògica que el progressisme actual ha reivindicat com a seu, tot i que sovint se l’ha apropiat de forma descontextualitzada.
Nascut a Alella l’any 1859, Francesc Ferrer i Guàrdia va ser un pedagog llibertari i lliurepensador. Fill d’una família catòlica i monàrquica, trencarà amb la ideologia familiar durant la seva joventut abraçant l’anticlericalisme i les idees republicanes que, de forma autodidacta, va aprendre de les doctrines de Pi i Margall. L’any 1886, va donar suport al pronunciament militar fallit de Villacampa per reinstaurar la República, i es va veure obligat a l’exili. En aquest període va treballar de mestre d’espanyol a França i es va començar a interessar per l’anarquisme i la pedagogia llibertaria. Gràcies a una herència quantiosa d’una alumna seva, Ferrer i Guardia va poder inaugurar l’agost de l’any 1901 l’Escola Moderna al carrer Bailén de Barcelona. Projecte que li costaria l’enemistat dels sectors conservadors i l’església catòlica, ja que veien en l’escola una amenaça als seus interessos com a amos exclusius de l’educació espanyola i com a garants de les classes privilegiades. Sota pressions i amenaces, Ferrer i Guardia es va veure obligat a tancar definitivament l’escola l’any 1909. La seva experiència es troba recollida en el llibre que es ressenya.
La Escuela Moderna editada per El Viejo Topo l’any 2016, és un recull de notícies, dades estadístiques, testimonis dels propis alumnes i articles publicats pel Butlletí de l’escola, acompanyats de comentaris i reflexions de Ferrer i Guardia, donant lloc a una narració en primera persona i contrastada per documents de l’època. De tots ells, es poden resumir les reivindicacions de l’Escola Moderna en els següents punts:
Una escola laica. Ferrer i Guàrdia ataca l’obscurantisme religiós en l’educació com a principal impediment per la divulgació d’una nova concepció materialista de la naturalesa. Considerava que l’alliberament de la ciència de les càrregues ideològiques serien l’element bàsic de progrés. A través de l’observació de l’entorn i les necessitats més properes, construir una mirada que fos crítica amb la injustícia social, inspirada en els tres valors de la il·lustració: Llibertat, Igualtat i Fraternitat.
Una escola per a tothom. Segons les dades del llibre, de 18 milions d’espanyols, 10 milions eren analfabets a principis del segle XX (p.64). Ferrer i Guardia volia acabar amb la sistematització de la ignorància considerant que la instrucció s’havia d’estendre a les classes treballadores.
Una escola mixta. L’ensenyament mixt es considerava una necessitat pel progrés de la humanitat. L’acció de la dona ha de sortir de les parets de casa i ser un agent actiu que conegui i també difongui els valors d’una societat més igualitària i solidaria en comptes de ser l’esclava permanent. “La naturaleza, la filosofía y la historia enseñan (…) que la mujer y el hombre completan al ser humano, y el desconocimiento de verdad tan esencial y transcendental ha sido y es su causa de males gravísimos (…) Lo que vive por todas partes en nuestras sociedades cristianas como fruto y término de la evolución patriarcal, es la mujer no perteneciéndose a sí misma, siendo ni más ni menos que un adjetivo del hombre, atado continuamente al poste de su absoluto”.[i]
Una escola interclassista. La coeducació entre rics i pobres és un altre pilar de l’escola moderna. Posar en igualtat a tots els nens, al marge de la seva procedència, per reparar els prejudicis i les desigualtats de la societat. “Los hombres nacen y permanecen libres e iguales; no pueden haber diferencias sociales (…) La coeducación de pobres y ricos, que pone en contacto unos con otros en la inocente igualdad de la infancia, por medio de la sistemática igualdad de la escuela racional, esa es la escuela buena, necesaria y reparadora”.[ii]
Llibertat de càtedra. Els professors tenen la llibertat d’ensenyar als seus alumnes al marge del programa escolar, ja que no totes les escoles i grups d’alumnes es troben en la mateixa situació. Cal adaptar-se a la realitat dels alumnes per davant dels programes escolars, els quals no contemplen la multiplicitat de circumstàncies.
Una escola higiènica. En una època on els infants morien per malalties contagioses de tota mena, els nivells d’aglomeració de les escoles i les seves males condicions higièniques, donaven peu a un llistat de malalties que causaven el contagi dels familiars, sinó la mort de l’infant. Davant d’aquesta realitat, l’escola moderna apostava per la protecció higiènica del centre escolar. Això es traduïa per la salubritat de l’edifici, l’aïllament personal en cas de malaltia, la instrucció sanitària dels alumnes i la redacció d’un “quadern biològic” per tal de tenir un seguiment personalitzat.
Una escola antirepressiva. El maltractament físic, com també hem vist en la falta d’higiene, formava part de l’escenari escolar. L’Escola Moderna es desmarca d’aquesta pràctica considerant la seva inutilitat des d’un punt de vista pedagògic i la seva nocivitat pels alumnes. “Esas prácticas irracionales y atávicas han de desaparecer (…) para establecer una sociedad verdaderamente fraternal, solidaria y justa”.[iii]
Fins aquí hem vist les mesures més concretes de l’Escola Moderna de Ferrer i Guardia. Tot i compartir formes i mètodes d’altres “escoles modernes” d’arreu d’Europa, la seva tendència no es pot incloure en la modernització de l’escola en el sentit ampli. En un context on es necessita instruir el poble per mantenir el ritme de creixement industrial i es comença a parlar del nou format d’escola-fàbrica, l’escola de Ferrer i Guàrdia es desmarca plenament d’aquest propòsit:
“Los gobiernos han querido una organización cada vez más completa de la escuela porque necesitan individuos, obreros, instrumentos de trabajo más perfeccionados para que fructifiquen las empresas y los capitales a ella dedicados. Y se ha visto a los gobiernos más reaccionarios seguir ese movimiento; han comprendido que la táctica antigua era peligrosa para la vida económica de las naciones (…) Grave error sería creer que los directores no hayan previsto los peligros que para ellos trae consigo el desarrollo intelectual de los pueblos, y que, por tanto, necesitaban cambiar de medios de comunicación; y, en efecto, sus métodos se han adaptado a las nuevas condiciones de vida, trabajando para recabar la dirección de las ideas en evolución. Esforzándose por conservar las creencias sobre las que antes se basaba la disciplina social. (…) El peligro, para ellos, consistía en la excitación de la inteligencia humana (…) en que en el fondo de las conciencias surgiera una voluntad de emancipación”.[iv]
“Se vieron, pues, producirse luchas terribles por la conquista de la escuela; en todos los países se continúan esas luchas con encarnizamiento (…) Su grito común es ¡Por y para la escuela! (…) En otro tiempo podían decirle algunos: Esos tratan de conservarte en la ignorancia para mejor explotarte; nosotros te queremos instruido y libre. Al presente eso ya no es posible: por todas partes se construyen escuelas, bajo toda clase de títulos”.[v]
“En ese cambio tan unánime de ideas, operado entre los directores respecto de la escuela, hallo los motivos para desconfiar de su buena voluntad, y la explicación de los hechos que ocasionan mis dudas sobre la eficacia de los medios de renovación de ciertos reformadores. Por lo demás, esos reformadores se cuidan poco, en general, de la significación social de la educación.”[vi]
En aquí arribem, al meu parer, a una de les grans contribucions de Ferrer i Guàrdia. A part de les seves propostes concretes, les quals van ser revolucionàries en la Barcelona dels primers 1900, mereix ser recordada la funció que per ell tenia l’educació. El seu objectiu va ser promoure una escola que tingués en compte els interessos de la classe treballadora (la majoria de la societat), que apropessin als alumnes a la vida real; que aquests, al seu torn, construïssin elements de crítica social des d’una perspectiva de classe que no fos la dominant. Una escola on la historia d’Espanya s’explicava des del punt de vista dels moviments socials i la lluita de classes, on en el llibre de matemàtiques es substituïen els exercicis tradicionals per exemples i operacions sobre la qüestió dels salaris, els preus i el funcionament de la industria i l’explotació. Una escola, en definitiva, al servei de l’emancipació de la classe treballadora; del bé comú.
Ha passat més d’un segle d’ençà que l’escola moderna va obrir i tancar les seves portes. L’escolarització és obligatòria per a tothom fins els 16 anys, el maltractament físic per part del docent està prohibit, l’escola pública és mixta i la religió és una matèria optativa en vies de desaparèixer. A força de protestes i reformes, s’han aconseguit una part important de les reivindicacions que tenia l’Escola Moderna, però no per això els objectius de Ferrer i Guàrdia han de passar plenament a l’oblit, ja que avui no existirà la massa d’analfabets que es menciona en el llibre, però en canvi sí que existirà una massa ignorant i despolititzada. El sentit de la col·lectivitat es perd en detriment de l’individualisme, passant de les preocupacions materials que ens afecten a tots a les preocupacions emocionals que afecten a un mateix. I aquest és un fenomen que ha penetrat en el si de les escoles. Davant d’això, es fa necessari recordar el projecte de Ferrer i Guàrdia, una escola crítica fundada sobre el col·lectivisme i els valors republicans.
L’any 1903 es va organitzar un congrés ferroviari a la ciutat de Barcelona, el programa del qual incloïa una visita a l’Escola Moderna. Davant d’aquest succés, es va proposar als alumnes que escrivissin un pensament adequat a l’esdeveniment, els quals serien llegits durant la visita. Aquest n’és un d’ells:
“Nena de 9 anys: Os saludo, queridos obreros, por el trabajo que hacéis por el bien de la Sociedad. A vosotros y a todos los obreros hay que agradecer el trabajo con que se hace todo lo necesario, y no a los ricos que os pagan un jornal mísero, y no os lo pagan para que viváis, sino porque si vosotros no trabajarais tendrían que trabajar ellos.”[vii]
Arrel dels esdeveniments de la Setmana Tràgica, Ferrer i Guàrdia va ser acusat de ser l’organitzador de la revolta sense tenir-ne proves. Jutjat en un consell de guerra, va ser condemnat a pena de mort i afusellat el 13 d’Octubre de 1909 desprès d’haver pronunciat les seves últimes paraules: Visca l’Escola Moderna!
Notes
