Després de la investidura del 7 de gener

Deia Pablo Iglesias durant la sessió d’investidura que no nos van a atacar por lo que hagamos, nos van a atacar por lo que somos. Es referia així al clima d’intolerància que està promovent la dreta i al fet que la crítica serà inclement independentment de l’actuació del nou govern. Era una crida a la fermesa i a la convicció democràtica. Ara bé, per poder jutjar un govern caldrà fer-ho lluny dels tòpics i dels prejudicis. Per aquest motiu, potser els “atacaran pel que són”, però caldrà fiscalitzar-los pel que facin. En primer lloc, haurem de veure si es compleixen els punts del “nuevo acuerdo para España”: obertura a regular els preus del lloguer, diàleg amb Catalunya i reforma del sistema autonòmic, reversió de la reforma laboral del PP, augment dels impostos als rics, entre d’altres. Sense un optimisme irreflexiu, no es pot negar que el simple fet que es plantegin aquests punts i les forces polítiques que els defensen aconsegueixin formar govern té una importància que no es pot defugir. 

Així doncs, tenim una petita victòria en forma de govern de coalició on Catalunya és la comunitat que més diputats i vots ha aportat -que cadascú jutgi aquesta dada com vulgui- i on Podemos, en el moment més baix de diputats des del seu sorgiment al 2014, ha aconseguit tenir 4 ministres. Però cal mirar amb perspectiva històrica com s’ha arribat fins aquí.

 

La primera lliçó de la victòria

Encara que hàgim d’anar una mica enrere, val la pena situar històricament la investidura. Durant l’última dècada, Espanya ha viscut una crisi orgànica que encara segueix oberta, tot i la insistència d’alguns per tancar-la. En aquests anys, els pilars del Règim del 78 han sigut posats en entredit amb una profunditat que no s’havia viscut mai abans. En primer lloc i per anar per ordre cronològic, al 2010, el Tribunal Constitucional emetia una sentència sobre l’Estatut de Catalunya referendat pels catalans al 2006, arrel d’una denúncia presentada pel PP. Tot i així, el PP no va ser l’únic element del règim que va mobilitzar-se en contra de l’Estatut: Alfonso Guerra va aclarir que s’havien cepillado l’Estatut ja abans al Congrés, amb la “curiosa” ajuda d’Artur Mas i Zapatero pactant a les esquenes de qui l’estava impulsant. Potser sense que els poders fàctics fossin molt conscients del que estaven fent, van iniciar una crisi territorial que després prendria el nom de “El Procés”. En segon lloc, al 2011, va haver-hi també una reforma exprés de l’article 135 de la Constitució Espanyola, seguint els mandats austericides de la troika, on es determinaria la prioritat en el compliment de les obligacions de dèficit públic que marcava la UE. Aquella votació posaria d’acord al PP i al PSOE –que en aquell moment representaven el 90% dels diputats de la cambra- i també, sense ser-ne molt conscients, enterrarien un altre pilar del règim, el bipartidisme. En tercer lloc, i si avancem fins al 2014, apareixen a la llum pública la relació del rei Juan Carlos I amb el cas Nóos –que també va afectar a Urdangarín i a la seva filla Cristina de Borbón- a la vegada que també es fan públiques les imatges del rei caçant elefants a Botswana. El 19 de juny d’aquell any, la crisis de la monarquia és tan forta, que es produeix l’abdicació del monarca.

En tot aquest clima de pèrdua de consens del règim que s’havia articulat entorn els pactes de la transició és on emergeixen una sèrie de moviments socials primer -15M, les Marees, la PAH, les Consultes, Lo Riu és Vida, etc.- i, posteriorment, les candidatures de la CUP per primer cop al Parlament, al 2012, o de Podemos a les eleccions europees, al 2014. 

Amb molts matisos que no cal concretar ara, aquestes forces composades pels exclosos pel R78 feien el pas a les institucions enmig d’una crisis de legitimitat excepcional del sistema polític. I és que tres pilars fonamentals del Règim del 78 feien aigües: el model territorial (el no reconeixement de la sobirania de les “nacions perifèriques”), la neutralitat i invulnerabilitat del rei com a cap de l’Estat i la naturalització del bipartidisme entraven en crisi. Juntament amb això, i gràcies als esforços de molts moviments socials, el dogma econòmic neoliberal començava a ser posat en dubte per amplis sectors de la població.

Així, la crisi orgànica la desencadenen les elits oligàrquiques enquistades al poder judicial, sectors dels mitjans de comunicació i del món empresarial. La crisi és, per tant, una descomposició de les seves elits que ve acompanyada pel destapament de innumerables casos de corrupció. Aquests revelarien que al R78 no tothom tenia les mateixes oportunitats i que no tothom era igual davant de la llei. 

És a partir d’aquesta situació de crisi orgànica que apareixen dos projectes polítics que sorgeixen des de baix amb la voluntat d’impugnar el règim. Un, a nivell estatal, va ser el naixement de Podemos i les seves confluències i l’altre, només a nivell català, va ser la multiplicació de la presència de les Candidatures d’Unitat Popular arreu del territori i dels diversos ajuntaments, i la seva decisió de presentar-se al Parlament a partir del 2012.

Pel que fa al Procés, el que s’ha anomenat com a “gir sobiranista” de Convergència a partir del rebuig del govern central al pacte fiscal de 2012 és una evidència més d’aquesta descomposició de règim. I és que el fet de que un dels partits claus del règim, tant en la seva conformació com en la seva continuïtat, hagi hagut de “desaparèixer” per seguir existint com a espai polític enfrontat al règim és una mostra clara dels canvis que s’han produït en el sistema de partits. Aquest pas de l’espai convergent del nucli del sistema cap a fora del sistema ha sigut un procés -valgui la redundància- que s’inicia amb la consulta popular del 9 de novembre de 2014. La consulta va ser un element de qüestionament del règim que aprofundia poc en aquest qüestionament, però la reacció de l’Estat ja va ser tan antidemocràtica (prohibició de la consulta, demanda per desobediència a Artur Mas) que no va fer res més que reforçar el sentiment “anti-estat” present en la política catalana. És en aquest sentit, que el bloqueig de la CUP a la investidura de Mas al 2015, perquè era percebut com un element de l’establishment més enllà dels seus canvis discursius, pot ser llegit com una desenvolupament d’aquest sentiment “anti-estat”. Podríem dir, doncs, que a Catalunya, en gran mesura, és gràcies a la CUP que el règim s’esquerda més profundament, perquè és la força de la CUP (i tota la força social dels moviments que l’acompanyen) la que impedeix que el Procés es resolgui amb un tancament per dalt de les elits catalanes i espanyoles, exigint el compromís d’un referèndum unilateral per aprovar els pressupostos del govern de Puigdemont. A partir d’aquí, desemboquem a la tardor de 2017, quan la deriva il·liberal de l’Estat es comença a fer més evident per l’inici de la guerra jurídica (o lawfare) contra les pulsions democratitzadores de bona part de la ciutadania catalana. I tot i que ens falti perspectiva històrica per analitzar correctament el que va significar l’1-O, és evident que es tracta d’un moment d’autodeterminació i empoderament popular i pacífic de masses reprimit de manera violenta. I, paradoxalment, és aquesta repressió justament la que fa emergir les mobilitzacions en contra de la repressió que van més enllà del propi independentisme. És a dir, el 3-O ha marcat el camí polític de la majoria d’actors progressistes catalans, que és el de conformar majories àmplies que permetin aprofundir en la democratització de l’Estat i en el final de la repressió als moviments d’impugnació. Tot i així, les estratègies seguides han sigut diferents. El PSC ha buscat incorporar els elements del catalanisme conservador que no es van sumar al Procés (Units, Lliga Democràtica, etc.). ERC, intenta convertir-se en partit hegemònic incorporant a sectors sobiranistes (Nuet, Alamany, Maragall, etc.) i convertint-se en un element de govern i confrontació alhora. Per la seva part els Comuns han intentat conformar fronts amplis dins del sobiranisme perquè Catalunya tingui força de negociació amb l’Estat. I la CUP ha buscat seguir qüestionant profundament el Règim amb l’apropament a espais polítics de nivell estatal, com Anticapitalistes, i presentant-se a les eleccions del Congrés. Per tant, veiem que en major o menor mesura, tots els actors estan buscant sortides a la situació creant aliances. I de fet, com assenyalava Maria Corrales a Twitter aquesta setmana, un dels millors exemples per entendre els canvis que s’han produït en la qüestió catalana és observar que si en els últims anys ERC i JxC venien barallant-se per qui era capaç de liderar la unilateralitat, avui la seva competició es per veure qui aconsegueix liderar el diàleg.

Pel que fa a la lluita per part de les forces del canvi a nivell de tota Espanya, Ciutadans decideix fer el salt a nivell nacional al 2015 acompanyat pel finançament i els ànims de les elits i l’IBEX-35. L’objectiu era convertir a Rivera en el partit bisagra que permetés mantenir a les forces del canvi lluny del govern a través de no deixar a Podemos el camp de la regeneració i la modernitat. El problema va ser que jugant a ser Macron, Rivera va creure’s que podia ser el nou aglutinador de la dreta després de guanyar les eleccions a Catalunya el 21D de 2017, i com ha quedat clar després de perdre més de 40 diputats en les últimes eleccions, aquesta estratègia era equivocada i poc realista. El primer intent de reconfiguració del règim no va acabar d’anar bé.

En quant a l’evolució del PSOE en l’última dècada i per entendre la autoimmolació de l’aparell del partit al 2016 per donar-li la presidència a Rajoy, cal entendre la tensió constant que hi ha dins del PSOE entre la necessitat de recollir vots progressistes i a la vegada oferir estabilitat al règim. També cal entendre el que ha anat passant als partits socialdemòcrates europeus al llarg d’aquesta última dècada: a França i Grècia ni hi són ni se’ls espera, a Alemanya han hagut de recórrer a la gran coalició per no morir o estan moribunds per haver fet aquesta gran coalició -que cadascú s’ho miri com prefereixi-, i a Portugal han pogut ser partit de govern gràcies a la construcció d’aliances amb l’esquerra. Doncs aquesta crisi de règim ha vingut donada en gran part en paral·lel a la crisi dels partits socialistes. Ara bé, sembla que aquesta tensió comença a estar resolta dins del PSOE, potser no tant per voluntat pròpia com perquè després d’haver intentat agenollar a Podemos després de les eleccions d’abril d’aquest any, els números segueixen sent els que són. En qualsevol cas, els socialistes han triat assimilar-se als portuguesos i no als alemanys. També perquè era l’única manera de que el partit aconseguís una relegitimació en termes d’opinió pública. Una demostració clara d’això són les declaracions de Pedro Sánchez al programa Salvados de novembre del 2016, unes declaracions que legitimaven la seva personalitat “independent”.

Dins d’aquest context arriba la moció de censura de 2018, i s’ha d’entendre que va ser aquest fet el que va permetre que la idea que rondava a la ciutadania, a saber, que si els progressistes de tot l’Estat s’unien, podien millorar la situació respecte al govern del PP, es materialitzés. Probablement, sense aquella moció de censura -i la iniciativa de Pablo Iglesias per tirar-la endavant- no seríem on som. Perquè allò possiblement va començar a evidenciar que hi havia un bloc progressista que havia de treballar conjuntament per fer fora a la dreta. Potser el PSOE es va començar a adonar que el bipartidisme no tornaria i no li quedava una altra que acceptar el pacte que proposava Podem i que, sorprenentment, ERC va defensar ja des de l’abril del 2019 com a conseqüència de la pujada estremidora de Vox.

 

Eficàcia de les manifestacions del 8M, de l’1-O i de les mobilitzacions per la justícia climàtica

Durant aquesta última mitja dècada d’enfangament institucional -o moment d’interregne- les pulsions progressistes s’han expressat majoritàriament des de fora del sistema, vegeu l’explosió del moviment feminista, de les vagues pel clima i del nou sindicalisme. En aquest sentit, la PAH i el Sindicat de Llogaters, per posar algun exemple, han construït xarxes de solidaritat i comunitat popular per fora de la institucionalitat. Les vagues de riders i taxistes han posat de manifest la necessitat de regular els negocis sorgits de “l’economia de plataforma”. I el procés polític que s’ha viscut a Catalunya ha posat de manifest la por a la democràcia de bona part de l’Estat. Per tant, veiem que no és que el sistema hagi institucionalitzat aquestes demandes, sinó que els moviments s’han convertit en expressió de demandes progressistes, d’expansió de drets, de justícia . 

En definitiva doncs, aquestes “pulsions progressistes” poden definir-se com el conjunt de canvis produïts en el subsòl polític que construeixen societat civil i que, a conseqüència de la incapacitat del sistema per satisfer-les, ha permès que no es caigui en la resignació política i, en certa mesura, ha mantingut viva l’aspiració de canvi polític que s’havien despertat a principis de la dècada, mantenint així la tensió progressista en allò social. D’aquesta manera, podem considerar les manifestacions del 8-M, les demandes de justícia climàtica, els desnonaments aturats o l’1-O com a revoltes contra la acceptació de la situació d’injustícia i de crisis orgànica no resolta.

Així, contra el que puguin pensar els institucionalistes ortodoxos que no veuen més enllà dels parlaments, el paper de les grans lluites feministes, sobiranistes, de l’habitatge i pel lloguer just o les mobilitzacions per la justícia climàtica han mantingut oberta una escletxa que possibilita entendre que, encara al 2020, els resultats electorals, tot i que de manera difícil, hagin permès una majoria progressista. Si se’ns permet una comparació, salvant les distàncies, no és possible entendre la victòria electoral republicana del 1931 sense l’aixecament de Catalunya de 1909, la vaga revolucionària de 1917 o les agitacions obreres i camperoles de 1930. 

 

La nova etapa democràtica

Després d’aquest repàs, és més fàcil emmarcar la nova etapa que ha iniciat la conformació del govern de coalició. En aquest sentit, és probable que el nou govern no compleixi totes les esperances i expectatives que pugui generar, però almenys permetrà recuperar una mica la democràcia. Tanmateix, no podem esperar grans victòries ni tot allò que voldríem, però haurem de defensar les petites victòries concretes, a l’estil de les que produïen el govern de Colau -dentista municipal-, Carmena -Madrid Central- o el pacte del Botànic. El nou govern haurà de tenir molt presents aquestes experiències municipalistes, aprendre dels seus errors i dels seus encerts. Perquè sense totes aquestes experiències municipals per tot l’Estat i els canvis culturals i de percepció que han possibilitat seria impossible haver arribat a aquest govern de coalició progressista.

Així, el govern Sánchez-Iglesias no serà un govern bolxevic ni molt menys, però pot ser un govern que retorni algunes llibertats i drets democràtics a la ciutadania -derogant la Llei Mordassa, per exemple-. No serà el govern que ens portarà al socialisme ni que permetrà la lliure determinació dels pobles, però pot permetre una reorganització de les forces -o de les debilitats- que ens permeti estar més preparats per al proper cicle polític. Perquè, tot i que el govern de coalició és dèbil i neix a la defensiva, també l’oposició, tot i la incontinència verbal, viu un moment de debilitat electoral.

És a dir, que al Congrés no hi haurà cap majoria alternativa a la de la moció de censura/investidura mentre no es convoquin eleccions, i això obligarà a que la “correlació de debilitats” de les forces progressistes es converteixi realment en una “competència virtuosa”, és a dir, a aprendre a competir electoralment sabent col·laborar a l’hora de prendre mesures de govern. Perquè amb la investidura s’ha obert un fil d’esperança -encara que sigui molt fi- per a les classe populars d’aquest país. I l’esperança ajuda a aixecar-se i avançar, però no dóna de menjar. Necessitem que la voluntat progressista es traslladi a la realitat de treballadores i treballadors. I, per això, serà molt rellevant la forma en què es desenvolupin els moviments socials en relació al nou moment polític. 

Davant la situació de reacció mundial i ascens del neofeixisme, després de vuit anys de govern de la dreta, el que podem esperar d’aquest govern ha de ser una certa recuperació democràtica. L’aturada de la reacció pot suposar el pas de vots de Ciutadans a Vox i una lleugera recuperació del PP. Estem patint una radicalització brutal del discurs de la dreta, però, al mateix temps i com ja hem dit, aquesta es troba sense opció de sumar majories de moment.

Existeix una estratègia autoritària global que ha trobat una eina adequada en el Lawfare (terme que prové dels think tanks militars). La guerra jurídica contra els adversaris polítics ha permet un avenç de les forces reaccionàries a l’Amèrica Llatina, sempre amb el suport propagandístic de mitjans de comunicació. Ho veiem en els casos del Brasil, d’Argentina o d’Equador. Això succeeix amb plena convivència amb els cops d’estats militars, com és el cas recent de Bolívia.

Al mateix temps que es portaven a terme les mesures d’austeritat, el govern de Rajoy va promulgar la reforma de la Llei de Seguretat Ciutadana. Coneguda popularment com Llei Mordassa, va enfortir el poder sancionador dels cossos policials, sobretot en allò relacionat amb les protestes. La violència policial per part de cossos d’antiavalots continua essent un problema greu. 

La judicialització de la política s’ha convertit en l’avantguarda de l’estat profund, terriblement heretat del franquisme, que en un moment de debilitat parlamentària va entendre que tenia el deure de salvar la unitat d’Espanya. La sentència del Procés i un Consell General del Poder Judicial en funcions que s’eternitza per mantenir la majoria conservadora són una demostració de l’actual situació de les altes esferes judicials.

No és estrany, doncs, que el propi nou Vicepresident mencioni el Lawfare com a amenaça del nou Govern en una entrevista. Si el Poder Judicial esdevé un poder fàctic de majoria conservadora, quina garantia tenim respecte de la no confrontació amb un govern que la dreta descriu insistentment com a il·legítim i traïdor? Durant la transició, era freqüent parlar de ruido de sables, referint-se als neguits dels militars amb les reformes de Suárez. Entrem a la fase del ruido de togas

És evident que aquest no serà un govern que nacionalitzi les grans empreses o que expropiarà als més rics, però sí que pot contrarrestar el principal efecte que busca la reacció neofeixista mundial: fer més prudents a les masses, minvar l’aspiració de canvi polític dels qui pitjor ho estan passant a causa de la mercantilització extrema i el trencament del pacte social per part de les elits. 

 

El deure del moment

Així, en la etapa nova que s’obri, creiem que les forces que vulguin transformar el règim hauran de fiscalitzar i apretar en termes de mesures concretes -no en discutir què o qui és més d’esquerres o menys- sinó que caldrà proposar, ampliar el límits d’allò possible, generar desig d’anar més enllà. Ho feia ja el Xavi Domènech el mateix dia de la formació quan afirmava que “si aquesta coalició vol perdurar haurà de fer front al problema, cada cop més greu com indica Europa, de la reforma de les lleis orgàniques del poder judicial i del Tribunal Constitucional. No per controlar políticament la justícia, sinó per evitar que actuï políticament com ha fet de forma manifesta en l’última dècada”. Per la seva banda, Héctor Tejero, de Más País, feia un tuit on també apuntava en aquesta direcció: Ni hacer llorar a los fachas, ni defender la constitución, este gobierno tiene ante sí una tarea clave: iniciar una descarbonización ambiciosa, rápida y justa de nuestra economía que siente las bases de un país más libre y realmente sostenible. Si olvidamos esto lo pagaremos. O, per posar un altre exemple, Ruben Wagensberg apuntava queuna de les primeres feines del nou govern ha de ser el tancament dels CIE, treballar perquè el Congreso derogui la Llei d’Estrangeria, aturar les devolucions en calent i posar fi a la nefasta gestió de la frontera sud”. Només en relació al que faci el govern es podrà jutjar, les discussions sobre si és més d’esquerres o menys no ens portaran enlloc.

En segon lloc, creiem que és un moment per començar a plantejar-se els grans debats que tenim pendents en totes les forces transformadores de tots els sentis. Hi ha problemàtiques que cal afrontar en termes de debat ampli. Algunes qüestions que se’ns presenten capitals -però que poden ser moltes més- tenen a veure amb:

  • Què entenem i com s’exerceix l’autodeterminació?
  • Què implica que un país sigui plurinacional (més enllà de dir-ho)?
  • Escrivia al 1977 Tom Nairn que la “discussió radical sobre Europa estava encara en un estat elemental”. Una mostra de que ens trobem encara aquí son les dificultats de llegir els resultats de les eleccions a Gran Bretanya. Creiem que cal una discussió en profunditat sobre la UE.

 

Article escrit col·laborativament per Blai Burgaya, Jaume Montés, Roc Solà, Xavi Granell i Iván Montemayor.

Deja un comentario