Final de dècada: resultats i perspectives

Juan Antonio Geraldes

 

“El fet és increïblement sorprenent: aquest insòlit creixement de riquesa i poder es limita exclusivament a les classes propietàries”

William Ewart Gladstone

 

Heus aquí la fi de la segona dècada de segle XXI, un segle que ja vam veure començar sense complir les promeses tecnòfiles de les sèries i pel·lícules de finals de segle anterior (excepte pels “ahistòrics” anys 90 en què, cal recordar, la història va patir un intent d’assassinat per part d’un tal Fukuyama, professor de Harvard). Uns inicis de segle que això sí, han esquilmat la capacitat organitzativa popular. Com es diu en l’última pel·lícula de Star Wars: “no són una flota, són només individus”, uns individus que organitzats també per una mà invisible -o una idea abstracta- han de ser capaços de fer front als reptes, desafiaments i enemics. Bonica manera de continuar donant forma al magma ideològic cultural de la nostra època, que diria García Linera.

Al Regne d’Espanya, dos episodis han marcat des de 2008 la realitat política i el prisma ideològic de la societat: el 15M i el Procés independentista. Totes dues han tingut la virtut de trastocar completament el sistema de partits a Espanya i a Catalunya. Tots dos, d’altra banda, semblen haver fracassat en els seus objectius més immediats. Sense pretensió d’aprofundir en aquests punts, sí que m’agradaria apuntar a un aspecte important i és que el “fracàs” de l’15M i el possible desenllaç infructuós o una manca de tancament en positiu del Procés són potencials acceleradors del nihilisme de la societat d’individus. Un nihilisme aliat del relativisme que, com diria Antoni Domènech, ja va ser l’abeurador dels feixismes del segle XX.

Tot és relatiu, tot ha estat en va. Si tens una mica de coneixement de l’entorn geopolític i de memòria, veuràs un Mediterrani ple d’exemples del desastre. Les Primaveres Àrabs que tantes simpaties van despertar en el ja llunyà 2011 han quedat, en el millor dels casos, en dictadures militars envernissades de democràcia, i en els pitjors casos en guerres civils que s’acosten a la dècada d’antiguitat i sense albirar cap millora. I llavors per què continuar?

Captiu i desarmat l’exèrcit d’assalariats organitzats, en un altre temps anomenat moviment obrer, ens queden dues puntes de llança: el moviment feminista i el moviment ecologista. En aquest punt sí que crec s’ha de criticar aquells que per ànsies de tenir una veu o un espai, poden escriure qualsevol cosa sense cap fonament, decretant amb les seves tecles la mort d’uns moviments o la irremediable victòria d’altres. De ecologismes i de feminismes n’hi ha uns quants, encara que molts i moltes en el si dels seus moviments intenten amb bon criteri unificar per multiplicar potencialitats i capacitats d’acció política. Les dues opcions són, per ara, fàcilment assimilables discursivament dins de qualsevol camp polític, cultural i fins i tot empresarial. En aquest últim destaquen les atribucions i títols ad hoc de responsables en matèria de sostenibilitat i d’igualtat per fer d’aquests projectes empresarials, realitats pròpies de segle XXI.

En els debats entre els bons rupturistes i els dolents. Entre els que els segueixen el joc al capital de la mà de moviments fàcilment assimilables per part de les seves estructures econòmiques, polítiques, institucionals, culturals i supraestructurals. Enredats en sorollosos i intranscendents debats per cridar l’atenció. D’una banda la diversitat no és una trampa ni un parany sinó una realitat que s’insereix dins de la realitat de classes, que afecta de manera decisiva sobre la desigualtat i sobre la xarxa de contactes que exerceix aquest matalàs de classe per a uns o aquest sòl de vidres trencats per altres. D’altra banda els moviments que van néixer de la pròpia modernitat com el moviment obrer no han mort, ni tan sols han disminuït numèricament, i la mutació no ha estat ni de bon tros tan important com el seu trasllat. Hi continua havent creació de mercaderies, segueix havent-hi béns materials tangibles sobre els quals es realitza aquest treball (els servidors que són la base de l’economia digital no són cap núvol sinó elements materials compostos de minerals i el consum d’energia d’aquests ja representa el 2% del consum global), que han traslladat gran part de la seva base d’occident cap al Sud global. 

En definitiva, cal seguir empenyent per a la consecució d’un moviment hereu de la tradició republicana democràtica i plebea. Som un tercer estat actualitzat, en què els papers s’han capgirat, però la necessitat d’una unió entre sectors subalterns és imprescindible per afrontar els nous temps. La urgència ens la marca no només l’emergència climàtica, també els avenços tecnològics que com l’Escola de Frankfurt ens va recordar sempre que va poder, no són mai un element neutre. S’albira un futur marcat per les necessitats climàtiques i per una tecnologia que promet transformar la nostra salut i la nostra forma de treballar. Una tecnologia que pot estar al servei del comú o al servei dels pocs que se la puguin permetre. Una distopia on la diferència de classe marqui el paradís a la terra per uns pocs o l’infern per a la immensa majoria.

Exposada aquesta escarida caracterització d’època, enfrontem la nova dècada amb un possible govern progressista a Espanya que com he tingut el plaer de llegir en algun article [1] pot acabar tenint el poder institucional per perdre el poder de la determinació política. Un cop més, Espanya pot arribar molt aviat o molt tard als cicles polítics globals. Davant d’aquesta possibilitat, la tasca resideix sobretot en l’articulació d’un front polític, econòmic i cultural del que alguns han anomenat la tradició republicana democràtica i plebea, altres els de baix i alguns altres les classes populars. Aquest front ha de ser articulat en base a una extrema necessitat, que comparteix la immensa majoria de la població. Una necessitat que pot ser, seguint les paraules de Errejón, una “dimensió guanyadora”, aglutinadora del subjecte poble. Però més enllà de la conceptualització -que de vegades s’assembla més a jocs de paraules que a debats útils per enfrontar l’acció política-, ha de servir per generar aliances entre sectors amplis de la població. La emergència climàtica, com denuncien escriptors com Riffkin, John Bellamy Foster, la gran divulgadora Naomi Klein o a la nostra península Héctor Tejero i Emilio Santiago, pot ser aquest punt de partida per afrontar la lluita política en la nova dècada i amb un pla de futur per al mig i el llarg termini, una cosa tan difícil per a la majoria d’activistes de Twitter -per cert, com vaig llegir no fa gaire arran de l’activitat en les xarxes socials, mai tants milions de persones havien treballat tant a canvi de res i per tan pocs-.

L’estratègia ha de passar per una acció inclusiva, és a dir, no elitista. Incorporant a sectors empresarials. Com s’ha dit alguna vegada, es tracta d’una guerra de posicions més que de moviments, per tant d’incorporar a aquells sectors socials que poden ser potencials aliats en el procés de transformació que necessita la societat. Un procés que no es pot emprendre únicament amb la classe treballadora, les dones, les persones racialitzades, LGTBI, els autònoms, els petits empresaris, els petits agricultors. Si no amb tots ells, en un projecte col·lectiu de país, en un projecte col·lectiu al voltant del qual es pugui construir poble. Això no es pot aconseguir amb algunes obres d’enginyeria fiscal, ni amb la comercialització de les emissions de CO2. Tot i que algunes forces de la nova esquerra han intentat per tots els mitjans reaviar l’antiga socialdemocràcia, és aquesta realment viable? Segons l’eminent Samir Amin, no. I el seu plantejament no està mancat de sentit. Amin recorda que els anys de màxim apogeu del capitalisme socialdemòcrata es van donar sota dues premisses difícilment repetibles. D’una banda, dues guerres mundials que van implicar un empoderament de les classes subalternes, les que van patir i van assumir els costos de la guerra, mentre en bona part de les classes dominants dels països bel·ligerants assumien el paper de carnissers o de col·laboracionistes amb el feixisme en el cas de la II Guerra Mundial. D’altra banda, un espoli de recursos del Sud global cap a les metròpolis. Actualment, aquest procés amb un competidor com la Xina i amb la previsible escassetat dels recursos naturals que han alimentat el creixement fins a la data, la via socialdemòcrata clàssica sembla, com a mínim, molt optimista.

El futur és incert, així com la via per avançar cap a una societat emancipada d’opressions de qualsevol tipus en un entorn saludable i sostenible. Encara que, actualitzant la internacional ni déus, ni reis, ni tribuns, però tampoc taxes màgiques ens serviran més que com petites ajudes. La tasca és, doncs, netament de contingut político-cultural. Els moviments polítics d’aquest segle s’han de guanyar la legitimitat i la credibilitat que van poder tenir els moviments i partits obrers del segle XX. I això no passa per reverenciar l’economista progressista de moda. Passa per crear un moviment que entengui que el primer és assegurar un futur material, blindar els projectes de vida de la ciutadania, la qual cosa no treu que els individus puguin fracassar. Un primer pas és el treball. Un moviment no pot ser popular si és aliè a la feina, a quines perspectives té, com fomentar que n’hi hagi i que aquesta es desenvolupi en la millor de les condicions possibles, en atorgar-li prestigi com a únic generador de riquesa. L’esquerra que va quedar després de la caiguda del mur es va apartar del treball, potser no en termes reals, però si i sobretot en termes simbòlics. Recuperar aquesta proximitat sense renunciar als fronts que van sorgir durant les últimes dècades de segle XX i que s’han enfortit en el segle XXI serà vital per a un projecte de majories. Les propostes de l’anomenat Green New Deal que com molts dels que participen en la seva elaboració reconeixen com a actualització de la socialdemocràcia no és potser la via ideal, però sí la que sembla avui en dia més factible. Però més enllà de denunciar els culpables de la terrorífica deriva climàtica, d’anunciar taxes, de posar en valor possibles vies més comunals de gestió, el Green New Deal ha de treballar un projecte d’industrialització verda. El neoliberalisme tenyit de verd ens parla de noves societats on l’important ja no serà el treball, sinó el talent. Generant estrès en bona part de les classes subalternes, pressionant perquè tots siguem aquests talentosos emprenedors adaptats a la nova societat que ve. La maquinària propagandística s’ocupa de traslladar la responsabilitat als individus. Recuperar projectes de país aglutinadors basats en una transició cultural i econòmica en clau verda posant en valor la feina és potser la gran tasca de la nostra època.

 

 

[1] Recuperar la iniciativa: no sirve el gobierno si perdemos el país, Alán Barroso: http://latrivial.org/recuperar-la-iniciativa-no-sirve-el-gobierno-si-perdemos-el-pais/ 

Deja un comentario