Ressenya de “La Ideología de la Soberanía. Hacia una reconstrucción emancipadora del constitucionalismo.”

La Ideología de la Soberanía. Hacia una reconstrucción emancipadora del constitucionalismo.

 

A la Catalunya de l’any 2019 semblaria que parlar de constitucionalisme i d’estat de dret fos un patrimoni de la dreta centralista. Aquests conceptes han estat colonitzats pels defensors d’una certa visió de la societat i els mitjans de comunicació continuen anomenant “constitucionalistes” a una sèrie de forces polítiques que inclouen a l’ultra-dreta.

Així doncs, la Constitució del 1978 esdevé una mena de Biblia des d’on construir una teologia auto-referencial, que serveix com argument per bloquejar qualsevol canvi en el model territorial. D’altra banda, la Constitució que nos dimos entre todos va esser modificada sense gaires complicacions a l’estiu del 2011 per adaptar-se a les polítiques d’austeritat que exigia la Unió Europea.

A dia d’avui, les reflexiones sobre els processos constituents en clau emancipadora continuen essent necessàries per a les que volem debatre com avançar cap a una societat més democràtica i socialment justa.

Albert Noguera ha seguit de manera molt propera diferents processos constituents de l’Amèrica Llatina. Coneix les reformes a Cuba, Bolívia i Equador. Per tant, quan teoritza ho fa amb tot el bagatge pràctic que recull del seu pas per transformacions socials que han esdevingut a la realitat.

La sobirania com a farsa

Noguera comença el seu llibre apuntant a la crisi de la idea de sobirania. Aquesta crisi és acceptada per la gran majoria de l’esquerra política. Paradoxalment, la pròpia esquerra per enfrontar-se a la Lex Mercatoria l’esquerra té com a punt de partida recuperar la sobirania estatal. Així doncs, s’entra en una contradicció.

Podem veure un exemple de la crisi de la sobirania molt clarament en el cas de Grècia. Un estat endeutat que es troba incapaç de vèncer uns poders superiors que imposen els mandats econòmics inapel·lables. Inclús amb un referèndum on l’opció del “No” a les polítiques d’austeritat va ser majoritari, el poder econòmic es trobava per sobre de l’estat-nació.

La sobirania per l’autor seria una ideologia, en el sentit materialista clàssic de “falsa consciència”. Marx va desenvolupar aquest concepte d’ideologia en el seu llibre la ideologia alemanya, per confrontar l’idealisme triomfant en la filosofia alemanya amb el materialisme històric.

Tradicionalment, la idea de sobirania clàssica es basa en que l’estat té un poder suprem, no existeix cap altra poder per sobre del poder sobirà. Però no es pot afirmar categòricament que hi ha un únic nucli organitzador de la societat (l’estat), ni que tot el Dret sigui estatal. Per a la ideologia de la sobirania totes les normes jurídiques que no emanen del l’estat no són Dret.

Però, i si fem una mirada a la societat civil, més enllà de l’estat?

El replegament de l’estat del benestar porta a Noguera a fixar-se a processos en els models dins de la societat civil, defugint el binarisme entre allò públic i allò privat. Hi hauria una altra dimensió en el terreny dels procomuns.

Noguera distingeix dos tipus de procomú: el cooperatiu i l’extractiu.

En un moment de replegament de l’estat del benestar, l’autoorganització de les classes populars dona lloc al procomú cooperatiu en forma de bancs d’aliments, cooperatives d’habitatge, grups de suport mutu per a cuidar als nens, etc. Tot un conjunt d’organitzacions que tenen com a antecedent les mutualitats obreres del segle XIX.

El procomú extractiu tindria a veure amb la interacció entre l’acció col·laborativa i el lliure mercat, de manera que qui realitza la funció de mediadora o organitzador de les relacions i dels fluxos d’informació es lucra amb accions que a primera vista poden semblar col·lectivistes o altruistes. Parlem de les plataformes digitals com AirBnB, Uber, etc.

Tres models de constitucionalisme

Es pot considerar com una segona part de llibre l’exposició de tres grans projectes constitucionals enfrontats i diferenciats: l’hiperconstitucionalista, el posconstitucionalisme i l’alterconstitucionalisme.

Es critica el que anomena hiperconstitucionalista de Ferrajoli. Ferrajoli és un influent jurista nascut a Florència a l’any 1940. Va pertànyer al grup de jutges progressistes Magistratura Democratica i posteriorment es va dedicar a l’àmbit acadèmic, cercant com sistematitzar una teoria general del dret. Es conegut per la seva àmplia defensa tan dels drets civils com socials.

El garantisme constitucional d’aquest ex-jutge italià es basa en la rigidesa constitucional. És a dir, en l’expansió del projecte del constitucionalisme social cap a tot tipus de llei o reglament inferior, de manera estricte. Davant dels poders extralegals com els poders financers, cal oposar-hi la primacia del text constitucional. Ferrajoli desconfia de tot poder, públic o privat, i veu en la rigidesa constitucional una eina per a limitar els poders.

Quins són els límits d’aquest model? El constitucionalisme garantista, segons Noguera, queda emmarcat en la ideologia de la sobirania. Per a l’autor, no es pot tornar enrere als Glory Days de l’estat del benestar tradicional i el constitucionalisme social assentat després de la II Guerra Mundial. Caldria trobar noves fórmules per a actualitzar la defensa dels drets humans, no repetint els esquemes el conflicte entre l’estat i els poders privats.

Com seria un món que els poders extralegals superen els límits constitucionals? El posconstitucionalisme suposa l’arribada d’un món sense ordenació sistematitzada de les relacions socials, ni límits en les relacions entre dominadors i dominats. Una realitat social sense constitució que vindrà donada per una pluralitat desordenada de normes legals, fora de l’ordre constitucional com els tribunals d’arbitratge conformats per juristes vinculats a les grans corporacions multinacionals. Per tant, una societat en plena deriva madmarxista sense estat del benestar, en ple col·lapse social i ecològic. Un escenari de distopia.

Finalment, el projecte alterconstitucionalista que proposa Noguera es basaria en una sincera esperança de millorar les condicions materials de vida de les classes populars. El que planteja l’autor, finalment, és imaginar un nou ordre constitucional. Un nou ordre que suposa aplicar a la pràctica una cosmovisió concreta de la societat, basada en l’aliança entre allò públic (la redistribució benestarista) i l’autogestió (el procomú cooperatiu).

Al mateix temps, per imaginar aquest procés emancipador, cal preguntar-se qui és aquest subjecte constituent. La nació? La classe treballadora? El Poble? Les dificultats per unificar un sol subjecte polític (el Poble) que doni pas a una estructura vertical fan que Noguera es decanti per entendre el moment fundacional del nou ordre com a historia social horitzontal, és a dir, el pacte entre diversos subjectes igualment sobirans.

Emancipació i la constitució negativa

La proposta de Noguera és engrescadora en un moment en el qual el nacionalisme espanyol usa la constitució com si fos una arma. Tant l’ús de l’article 155 com l’atribució de funcions sancionadores al Tribunal Constitucional formarien un corpus jurídic de “dret constitucional de l’enemic”.

El llibre em deixa amb diferents preguntes i dubtes. Es pot debatre una qüestió que em sembla rellevant: el Sistema Penal. El Codi Penal pot ser entès com a “constitució negativa”, és a dir, que per cada dret fonamental que hi ha a la constitució, hi ha un delicte i una pena. Per exemple, la defensa de la vida humana és el que justifica el delicte d’homicidi. El dret al medi ambient justifica els delictes mediambientals. Constitució i Dret Penal serien, des d’aquest punt de vista, la cara i la creu de tot un entramat institucional.

El constitucionalisme garantista inclou una gran reflexió sobre la presó com a institució. La supremacia del dret constitucional sobre el penal es que el permet a Ferrajoli proposar un Dret Penal Mínim, i la defensa de garanties processals que assegurin la màxima seguretat de les persones davant l’expansió del sistema carcerari. Entén les garanties com la presumpció d’innocència o de la imparcialitat judicial com a escut de l’individu davant un sistema que pot esdevenir inquisitorial i autoritari.

Per tant, quin seria el model penal de la proposta alterconstitucionalista? Com es pot repensar el Codi Penal com a contrapartida d’un procés constituent? Tal vegada la divisió acadèmica entre teòrics de les qüestions constitucionals i els que reflexionem sobre la presó, dificulten que tan uns com els altres puguem fer una perspectiva àmplia de les dues qüestions, que estan totalment interconectades.

En definitiva, repensar el constitucionalisme i les sobiranies ens marca el camí per a reflexionar en com transformar les nostres societats i arribar a una realitat més democràtica, igualitària i digna.

Deja un comentario