Versió en castellà http://latrivial.org/fraternidad-el-raro-sentido-de-la-unidad-popular/
Per Albert Portillo i Roc Solà
1. Temps interessants, temps difícils per al republicanisme plebeu
A la vora d’aquest primer terç de segle sembla que de nou el republicanisme pot tornar a interessar com a corrent política i intel·lectual tant a Catalunya com a Espanya. A més a més, amb el tret distintiu que podria reaparèixer amb la capacitat de produir una utopia col·lectiva il·lusionant i movilitzadora de passions i projectes estratègics. Vertadera finestra d’oportunitat que es deu a una dècada tràgica de neoliberalisme que ha desmantellat el contracte social dels 80 i que ha coincidit en el temps amb la demolició del precari pacte territorial del 78 per part dels que diuen defensar-lo. D’aquesta manera, el bloqueig de l’ascensor social i la radical precarització de diversos aspectes bàsics de la vida (desde la feina fins a la vivenda) ha generat un tancament elitista d’unes institucions que renuncien a les tasques de cura col·lectiva, el que en dèiem Estat del Benestar. I que en el cas que ens ocupa havia anat parell al desplegament de l’Estat de les Autonomies. Centralisme i neoliberalisme han anat de la mà a l’hora d’elititzar institucions i instaurar noves formes de servitud que veiem tant en el capitalisme de plataformes, en lloguers que semblen delmes senyorials o en els vertaders contractes de la gleva que veiem desde les universitats fins als sectors de l’hostaleria. Anunciant el retorn de formes laborals servils, subordinades a les necessitats d’una elit professional, que generen en aquesta una supèrbia moral nobiliària sorprenent:
“Como si realmente los ejecutantes de los <<trabajos humildes>> no fueran capaces de realizar también un trabajo productivo o creativo; como si quienes se hacen servir fuesen irremplazablemente creadores y competentes a lo largo de toda su jornada; como si no fuera la idea misma que ellos se hacen de su función y de sus derechos la que quita sus oportunidades de inserción económica e integración social a los jóvenes llamados a entregarles sus cruasanes calientes, su periódico y su pizza a domicilio”[1]
En aquest context, Akal ha reeditat una obra clau d’Antoni Domènech que originalment va ser publicada el 2004, en un any d’auge de la Tercera Via de Tony Blair i Anthony Giddens, on un PSOE encapçalat per Zapatero va guanyar les eleccions amb el No a la Guerra (d’Iraq). Un PSOE que alhora que recuperava la consigna federal de Walt Whitman (que Enric Juliana erròniament atribueix a Anselmo Carretero), la “nació de nacions” en una “Espanya plural”, i nomenava com a assessor honorífic del seu govern a Philip Pettit, teòric republicà de tall anglosaxó. En acabar la primera legislatura de Zapatero, Pettit publicaria ‘Examen a Zapatero’ (Temas de hoy, 2007), en que fins i tot presentaria al govern de Zapatero com a pretès paradigma del republicanisme del segle XXI. Malgrat que aquesta apologia es fonamentés, com assenyalava Fernández Buey, en la paradoxa que:
“La reconstrucción histórica de la idea de republicanismo que están haciendo los teóricos actuales (por ejemplo, Philip Pettit y sus seguidores) es discutible, pero no me voy a detener en eso. Baste con decir aquí que la selección de antecedentes deja fuera de la lista a autores “republicanos” importantes e interpreta a otros de forma unilateral para cuadrar “republicanismo” y “civilismo”.”[2]
Just en aquest moment d’auge de la tercera via sociolliberal, i després de pair l’esfondrament del mur de Berlín, és doncs quan va publicar Antoni Domènech ‘El eclipse de la fraternidad”. Com diu Rendueles a la introducció de la nova edició, el llibre es publica en un moment en que “la globalització neolliberal semblava gaudir d’excel·lent salut i l’economia espanyola, se’ns deia, atravessava una època pròspera gràcies a un creixement sostingut sense parangó a Europa. […] En el camp teòric, l’esquerra política estava ocupada discutint Imperio, de Toni Negri i Michael Hardt, i donant-li voltes a l’extranya idea de ‘cambiar les coses sense prendre el poder’, com deia el títol del llibre de Holloway molt llegit a l’època”.
Domènech responia d’aquesta manera, i en primer lloc, a una tradició academica, anglosaxona, que a través de Pettit, Skinner i Pocock restaurava intel·lectualment el prestigi del republicanisme però des d’un angle que l’assimilava a poc més que una variant del liberalisme. I alhora responia, en segon lloc, a la traducció política, d’aquesta pràctica teòrica, que pretenia representar la Tercera Vía de Zapatero.
S’ha d’entendre el sorgiment del neorrepublicanisme anglosaxó, als setanta, com el fruit d’una nova recepció del pensament d’alguns autors republicans, com Maquiavel, que alhora pretenia revifar aquesta tradició enfront d’altres. D’aquesta manera, historiadors com Pocock i Skinner posaran al dia la validesa intel·lectual de Maquiavel, i d’alguns teòrics republicans de la Commonwealth britànica i de la república nord-americana. Al que se sumarà, als noranta, Pettit, des del camp de la filosofia política, per estructurar una filosofia política amb força normativa suficient per a desafiar l’onatge lliberal que amenaçava amb negar, i subsumir, tot camp teòric rival; el feminisme, el multiculturalisme, el marxisme … etc. Onatge al què fins llavors només s’hi presentava un dic de dimensions col·lectives com és el comunitarisme però el desplegament polític del qual comportava una idea de demos fundat en la tradició i en les essències nacionals. Per altra banda, el populisme, com a sistema d’idees alternatiu, no cobraria un cos sòlid fins una mica més tard, de manera que el pes de l’embat el va assumir un neorrepublicanisme que, tot i tractar de presentar-se com a alternativa a el lliberalisme, s’escudava en un conjunt d’elements que lluny de distingir-se’n i s’hi confonia en les seves facetes més demofòbiques.
Per contra, ‘L’Eclipse de la fraternidad’ reconstrueix una tradició democràtica que havia lluitat per bastir una comunitat i unes institucions polítiques fonamentades en el dret a l’existència -a la pròpia determinació- i en la llibertat exempta de qualsevol forma de dominació o servitud. O, com ha sintetitzat María Julia Bertomeu, el republicanisme democràtic i plebeu establia des d’aquests vectors un programa democràtic sencer consistent en quatre eixos:
“(1.) contra el despotismo de un Estado incontrolable fiduciariamente por la ciudadanía; (2.) contra el despotismo de unos patronos incontrolables fiduciariamente por los trabajadores, por los consumidores y por el conjunto de la ciudadanía; (3.) contra el despotismo doméstico dentro de lo que ahora entendemos propiamente por familia (la potestad arbitraria del varón sobre la mujer y aun los niños); y, por último, (4.) contra la descivilización de la propia sociedad civil que se produce como consecuencia de la aparición, en el contexto de mercados ferozmente oligopolizados, capaces de desafiar a las repúblicas, de socavar la tolerancia moderna y de disputar con éxito a los poderes públicos su derecho inalienable a determinar el interés público.”[3]
2. Un fil frigi recorre la història. Els casos que estudia Antoni Domènech
És arran d’aquest impuls que, al llarg del llibre, trobaríem els diferents moments de praxis republicana que des dels founders estatunidencs fins als conventuals francesos haurien anat refonent el republicanisme clàssic en una nova formulació que tindria el seu eco al llarg del s. XIX, amb les revolucions de 1830, 1848 i la Comuna de París. Eco perllongat també, però, en els processos constituents republicans de l’Alemanya de Weimar, de la Primera República Austríaca i de la Segona República Espanyola.
Aquest eco es deu fonamentalment a que el republicanisme popular francès, de caire jacobí, aconseguirà forjar un bloc social històric en el que homes i dones del tercer i del quart estat comparteixin un projecte comú de canvi. Un projecte en base a la fraternitat, és a dir, en un “rar sentit de la unitat popular”[4] que pretenia anivellar els privilegis senyorials, democratitzar l’àmbit civil i conquerir el dret a l’existència. Un programa democràtic que es concretava en el sufragi universal, el dret d’associació i en un conjunt de reformes agràries, fiscals i socials que conquerissin la majoria d’edat per al conjunt del poble alhora que desmantellessin els baluards de poder de l’aristocràcia.
Aquest és l’impuls que va atemorir a la “generació del Congrés de Viena”. Una generació que va construir els seus esquemes mentals contrarevolucionaris a partir de la por a aquest pretès “fanàtic començament de tot de bell nou”[5]. I si bé la revolució republicana contenia certament “una tossuda voluntat de construir ex novo l’ordre social sencer”[6], la revolució tenia arrels més profundes com sospitava Bismarck.
En aquest sentit, tant el republicanisme estatunidenc com el francès reprenien i refundaven els esquemes polítics de la república democràtica radical d’Atenes però també de la república oligàrquica senatorial de Roma. Aquesta darrera tindria un pes rellevant entre els founders estatunidencs que s’escorarien en bona mesura cap a una concepció molt restringida de la condició de ciutadania republicana. Madison mateix afirmaria en la Convenció de Filadèlfia de 1787 que:
“Mirando las cosas tal como son, los propietarios de la tierra del país serían los más seguros depositarios de la libertad republicana”[7]
Ja que:
“Las democracias han sido siempre espectáculo de turbulencia y disputa; siempre se han considerado incompatibles con la seguridad personal o con los derechos de propiedad”.[8]
Hamilton i Adams liderarien amb èxit aquest republicanisme oligàrquic a l’hora de dirigir i construir la jove república. Fins al punt de que Thomas Jefferson, que potser a França hauria passat per un dirigent de la dreta republicana girondina, es lamentava d’aquesta espaordidora demofòbia:
“El amor al pueblo fue nuestro principio; el temor y la desconfianza hacia él, el del otro partido”.[9]
En canvi, el gruix de la base social de la democracia plebea jacobina era un conjunt popular sotmès a distintes formes de dominació senyorial que aspirava a un ordre social lliure d’aquestes, és a dir, emancipatori o en la genial fórmula de Blanqui: “no se trataba de resucitar a una República de espartanos, sino de fundar una República sin ilotas.”[10]
Aquest poderós impuls democràtic quedaria, però, estroncat per la reacció de tota l’Europa absolutista, la de Metternich, la del Congrés de Viena i la de la Santa Aliança. El fracàs de la Primera República Espanyola el 1873 i l’esclafament el 1871 de la Comuna de París no sols suposaria la repressió despietada de cantonalistes, també anomenats (i no casualment) “federalistes intransigents”, i comunards sinó quelcom més. Aquestes derrotes clausurarien el rar sentit de la unitat popular de 1789 trencant així una aliança política de distintes classes socials.
La derrota, la frustració i el desencís amb la República, com a forma política de subversió de la societat burgesa, faria que la nova generació de militants, líders i intel·lectuals emancipadors abandonessin els esquemes republicans en ares d’una nova visió. Nova visió en la que es distingia entre una fortificada societat burgesa amb el seu Estat centralitzat, la seva monarquia constitucional o no, el seu sufragi censatari, els seus privilegis de caire patriarcal, en l’àmbit civil, d’una elit sòlidament assentada i els seus nous feus senyorials, les fàbriques. Per contra, un nou món tancat en si mateix i contraposat a l’anterior seria el refugi de cooperativistes, sindicalistes revolucionaris i partits de masses socialdemòcrates. La teoria dels dos mons de la socialdemocràcia europea pensava aquest darrer com a refugi democràtic sostingut en un ampli ventall de contrabateries institucionals; sindicats, ateneus, cors obrers, clubs d’esport… Dut a un cert extrem que en el cas dels partits de la Segona Internacional els durà a no sentir-se ni part de les respectives comunitats nacionals. Situació abonada per les classes patrícies que terroritzades per nous 1789, 1830, 1848 i 1871 establiran un setge civil, un aïllament total, al món obrer per bloquejar qualsevol moviment d’aliances. Així, Domènech deixa una reflexió clau sobre aquesta experiència:
“Però contruir un contrateixit institucional d’autodefensa dins de l’ordre social vigent no és el mateix que encarnar la promesa d’un ordre social global nou i alternatiu”.[11]
Dins de la socialdemocràcia hi haurà veus que tractaran de rompre el setge com Jean Jaurès quan entomi el cas Dreyfus com una batalla democràtica decisiva per al moviment obrer francès. Però mentre Jaurès tractava de trencar l’aïllament civil de la socialdemocràcia francesa, l’SPD, el partit més poderós de la II Internacional, condemnava qualsevol col·laboració amb d’altres forces polítiques al Congrés de Dresden de 1903.
Així, en el període posterior a la Comuna i fins a la primera Guerra Mundial el duel Jaurès-Bebel sintetitzarà les dues estratègies en joc. El veterà líder alemany criticaria frontalment Jaurès, de nou al Congrés Internacional d’Amsterdam el 1904, crítica que seria resposta per part del francès assenyalant que el problema del moviment obrer europeu no consistia en les aliances dutes a terme pels socialistes francesos sinó que el formidable univers parlamentari, militant i sindical de la socialdemocràcia alemanya fos completament inútil per a canviar en res l’Imperi alemany. Mentre que la política d’aliances de Jaurès permetia moure a l’esquerra França aconseguint guanyar les eleccions de 1898 amb el republicà radical d’esquerres Waldeck Rousseau com a nou president. Per a Jaurès; “la socialdemocràcia alemanya era el contramodel del que calia fer si es pretenia recuperar la iniciativa política i rearticular el demos sota el protagonisme i el lideratge socialista»[12].
La Gran Guerra estroncaria els compartiments entre aquests dos mons alhora que produiria efectes de dissolució en ells. I en el procés, enduent-se per endavant tres de les monarquies absolutistes més poderoses d’Europa; el II Reich, l’Imperi Tsarista i la monarquia austro-hongaresa. Generant-se de nou un moment republicà que socialdemocràtes alemanys i austríacs esbotzarien a base d’errors i derrotes. Desatenent aquest espai flotant entre els dos mons i alhora incapaços de donar un rumb a la República de Weimar i a la Primera República austríaca, respectivament.
El problema comú a aquest món bastit per la socialdemocràcia, sobretot l’alemanya, consistia en haver perdut la imaginació utòpica, la idea d’un ordre nou emancipador, en ares de la construcció dels propis espais tancats. Desaprofitant de forma terrible les possibilitats transformadores inicials que assenyalava Engels en una carta al dirigent socialdemòcrata austríac Víctor Adler (11 d’octubre de 1893):
“un partido obrero que tenga un programa y una táctica, que sepa lo que quiere y cómo lo quiere, que tenga la suficiente fuerza de voluntad […] tendría que conseguir éxitos bien particulares. Entre puros partidos que no saben lo que quieren y un gobierno que tampoco sabe lo que quiere y que vive con la mano en la boca, un partido que sepa lo que quiere, y que lo que quiera con tenacidad y perseverancia, tiene que acabar triunfando siempre”[13]
3. Un republicanisme sense Pi i Margall? Una revisió nacional i popular de la revisió republicana de la tradició socialista
“Pi y Margall era, de todos los republicanos oficiales, el único socialista, el único que comprendía que la República se apoyase en los obreros”.[14]
Friedrich Engels
L’única vegada que apareix el nom de Pi i Margall en tot el llibre és en una nota a peu de pàgina on Antoni Domènech el cita a través d’un fragment d’Unamuno. Hem d’esperar fins a la pàgina 492, al desè i últim capítol, per a veure’l mencionat. Aquest fet sobta encara més quan un comparteix el que diu Rendueles al seu pròleg, en efecte, que “El eclipse es problablemente el ensayo en llengua española más importante en lo que llevamos de siglo”. Com pot ser que algú que era considerat per Engels com l’únic socialista a Espanya durant la primera experiència republicana de la nostra història no aparegui a El eclipse? Com s’explicaria que una experiència com la Primera República, amb una proximitat temporal brutal amb la Comuna de París –brillantment analitzada al llibre-, no mereixi l’atenció d’Antoni Domènech? Són preguntes que només poden ser respostes amb l’especulació, però que val la pena plantejar algunes hipòtesis.
Tot i que hi hagi un capítol dedicat a la Segona República, pot ser que una obra tant extraordinària com la d’Antoni Domènech no hagi sabut empeltar-se fins a les últimes conseqüències amb la tradició republicana popular del seu propi país? Aquesta podria ser una hipòtesis. De fet, tampoc és tant estrany ja que inclús autors com Solé Tura, que van dedicar gran part de la seva obra a traçar una anàlisis històrica de la construcció de l’Estat, les nacionalitats i la implantació del capitalisme a Espanya i a Catalunya en els segles XIX i XX, considerava a Pi i Margall un petit-burgès i que “la seva concepció revolucionària no ultrapassa mai l’horitzó del reformisme burgès”[15]. Així, per a un cert tipus de marxisme, el republicanisme del segle XIX hauria sigut una ideologia poc madura o massa utòpica –la diferència entre socialisme utòpic i socialisme real influiria en aquesta manera de veure-ho-. Solé Tura diu literalment de Pi que era “massa avançat per a la realitat econòmica i social de l’Espanya en què visqué”[16]. Aquesta podria ser una explicació, però que en el cas d’Antoni Domènech crec que no té massa sentit ja que sinó no hauria dedicat tota aquesta obra a l’estudi d’una ideologia suposadament petit-burgesa. Crec que va per una altra banda.
En qualsevol cas, aquesta visió innocent i ingenuitzant projectada sobre Pi per part d’algun marxisme, no es correspon amb la realitat del que va representar la seva figura al segle XIX i la influència que va tenir en el XX. Aquí podria recordar-se com una editorial anarquista com la Revista Blanca reedita a principis dels anys 30 La Reacción y la Revolución, el llibre escrit per Pi al 1854 i és Frederica Montseny qui fa el pròleg. No molt diferent és el títol que posa Joaquín Maurín a la reedició del seu llibre de 1935, que en la segona edició de 1966, passaria a anomenar-se Revolución y contrarrevolución en España[17]. Tampoc és casualitat que el pròleg del recull d’articles de l’últim Pi i Margall[18] l’escrivís Gabriel Alomar o que una de les bases del andalusisme de Blas Infante fos la Constitución de Antequera de 1883 elaborada pel Partido Republicano Democrático Federal de Pi. Sembla que no hi ha massa discussió sobre el que va ser realment algú que al 1864 escrivia que:
“L’economia política [lliberalisme de mercat] és la fatalitat, el socialisme la llibertat. L’economia política és el “campi qui pugui” erigit en principi de govern, el socialisme la síntesi de les antinòmies socials i l’explícita i enèrgica condemnació de totes les tiranies. L’economia política, la perpètua servitud de les classes jornaleres, el socialisme, l’emancipació lenta i gradual del proletariat”.[19]
Llavors com s’explica que una revisió republicana de la tradició socialista escrita per algú nascut a Barcelona no parli d’un personatge que encarnava exactament aquestes característiques, si a més és algú que no considera al republicanisme una ideologia immadura? Crec que, i aquí aventuro una hipòtesis personal, té a veure amb la relació que han mantingut les esquerres amb la qüestió de la pròpia nació després de l’experiència traumàtica de la desfeta del PSUC i el PCE a la Transició. M’explico, deia Gramsci que amb la derrota de la Comuna de París hi va haver a França
“dues terribles derrotes, la nacional, que va modificar els intel·lectuals burgesos, i la derrota popular que va modificar els intel·lectuals revolucionaris. La primera va crear gent com Clemenceau, quintaessència del jacobinisme nacionalista francès, la segona va crear l’antijacobinisme de Sorel i el moviment sindicalista ‘apolític’. El curiós antijacobinisme de Sorel, sectari, mesquí i antihistòric es una conseqüència de la sagnia popular del 1871[…]. La sagnia del 71 va tallar el cordó umbilical entre el ‘nou poble’ i la tradició de 1793”[20].
Així, com a conclusió, crec que aquest no entroncar amb la pròpia nació, amb la pròpia història de Catalunya i Espanya ha estat una característica de les forces transformadores des de la restauració de la democràcia. Podríem dir, seguint a Gramsci, que una conseqüència teòrica de la derrota política de la Transició per a les forces ‘revolucionaries’ té a veure amb la negació d’una voluntat hegemònica i amb una dificultat de pensar la història nacional. Però que en cap cas eclipsa una obra magna que hauria de ser lectura obligatòria a totes les facultats de Ciències Socials i Humanitats i llibre de capçalera de tota persona que vulgui conquerir la fórmula de les llibertats col·lectives a Catalunya i a Espanya.
Notes
[1] André Gorz, Metamorfosis del trabajo, Madrid, Editorial Sistema, 1991, pp. 18.
[2] María Julia Bertomeu, “El legado republicano de Antoni Domènech”, Sin Permiso, publicat el 22 de novembre de 2019. DIsponible aquí: http://sinpermiso.info/textos/el-legado-republicano-de-antoni-domenech
[3] Francisco Fernández Buey, “Alterglobalización y republicanismo” a Sobre federalismo, autodeterminación y republicanismo, El Viejo Topo, 2015 [2005], pp. 95-103.
[4] Domènech A. El eclipse de la fraternidad. Madrid, Akal, 2019 [2004], pp. 111.
[5] Op. Cit. pp. 51.
[6] Ibid.
[7] Op. Cit. pp. 78.
[8] Op. Cit. pp. 81.
[9] Op. Cit. pp. 87.
[10] Op. Cit. pp. 138.
[11] Op. Cit. pp. 272.
[12] Op. Cit. pp. 223.
[13] Op. Cit. pp. 453-454.
[14] Friedrich Engels: “Los bakuninistas en acción”, Der Volksstaat, 1873.
[15] Jordi Solé Tura, Catalanisme i Revolució Burgesa, Barcelona, Edicions 62, 1967, p. 125.
[16] Ibid., p. 129.
[17] Joaquín Maurín, Revolución y contrarrevolución en España, Ruedo Ibérico, 1966
[18] Pi i Margall, Articles (amb pròleg de Gabriel Alomar), 1908.
[19] Pi i Margall, “¿Somos socialistas?” a La Discusión, 17 de maig del 1864.
[20] Antonio Gramsci, Quadern 4, §66.
