El gran llibre de contes sobre Barcelona

Fa poc s’ha reeditat La gran novel·la sobre Barcelona (Quaderns Crema) un llibre de contes de Sergi Pàmies que es va publicar per primera vegada ara fa vint-i-cinc anys. Pàmies és un dels contistes per excel·lència del nostre país i a mesura que l’han entrevistat durant tots aquests anys, moltes de les coses que li he sentit dir se m’han quedat gravades a la memòria. Aquestes sentències estan vinculades a anècdotes o a diverses mirades de l’entorn i per això, gairebé a mode de recopilatori, en honor d’aquesta reimpressió del llibre (revisat i augmentat) vull agrupar tots aquests sabers populars que m’ha inculcat seguir-lo al llarg de molts anys.

Vull destacar, abans, dues cites del pròleg de Jordi Puntí. La primera, a grans trets, és una síntesi de l’efecte que va generar la publicació de l’obra: A la seva manera, discretament, la lectura de La gran novel·la… aconseguia posar al dia la mirada sobre la ciutat en aquell moment, centrifugant-la com un lloc on passen un milió de coses, alhora que qüestionava des del títol el debat absurd que ens entretenia.

La segona cita, en canvi, és el motor d’aquesta ressenya: Ell mateix [Pàmies] ha explicat en públic que un dels punts de partida d’aquest últim conte [La gran novel·la…] va ser una crònica publicada al diari El País, en què relatava una visita a l’Oficina d’Objectes Perduts de Barcelona. En aquella visita en Pàmies es va fixar, entre d’altres coses, en les olles a pressió que l’oficina guardava a l’espera d’un propietari que les reclamés (les va fer sortir al conte) i en la inesperada quantitat d’esquís que perden els barcelonins (no els va fer sortir).

El que Sergi Pàmies ha explicat en públic i bonament recordo

  • Ell mateix ha explicat en públic que ja no escriu més llibres perquè l’escriptura d’articles ja li satisfà la necessitat en relació a crear amb les lletres.
  • Ell mateix ha explicat en públic com li agrada fer els llibres de contes. Per exemple, que hi hagi algun conte que parli sobre la creació artística, que faci referència a com l’autor ha treballat la pròpia escriptura del llibre.
  • Ell mateix ha explicat en públic que ordena el contingut dels seus llibres alternant contes curts i contes llargs. Va trobar-ne la inspiració en el discos de música i els concerts; pot semblar lògic.
  • Ell mateix ha explicat en públic com decideix quins contes recull en els volums. D’entrada, com a mínim anys enrere, sempre anava escrivint contes. A mesura que en tenia un grapat que considerava potencials per agrupar, ho feia i publicava un llibre. A partir d’aquí, cadascun dels seus llibres parla d’una etapa de la seva vida molt marcada i, per tant, els moments de transició entre etapa i etapa l’autor produïa contes que no sabia com ubicar en els recopilatoris. Bàsicament perquè trobava que ja no els podia posar en el llibre anterior, com tampoc, per alguna raó, no li acabaven de fer el pes pel llibre següent. Aquests contes, doncs, els descartava (els eliminava, o no els publicava i quedaven inèdits, això ja no ho sé).
  • Ell mateix ha explicat en públic, també, que va començar a fer contes perquè a la mili escrivia les cartes d’amor dels seus companys. Aleshores li agradava escriure poesia, però necessitant la prosa per les cartes d’amor i les històries que es podia i s’havia d’inventar, va sentir un interès més gran per aproximar-se a la narrativa breu.
  • Ell mateix ha explicat en públic que les portades dels seus llibres sovint no tenen res a veure amb el contingut dels contes, suposo que deu haver-hi una explicació, doncs, amb la portada actual.
  • Ell mateix ha explicat en públic que escriu contes per expressar allò que altres expressen quan volen fotografiar una fulla seca que ha caigut d’un arbre, o una farola amb els vidres trencats, i d’alguna manera la lletra fa per la seva sensibilitat. Malgrat això, quan escriu l’emocionen un altre tipus d’imatges.
  • Ell mateix ha explicat en públic que a l’hora d’escriure contes no s’interessa pels grans temes de la humanitat, sinó que li agraden les coses petites, com per exemple una conversa al tren entre dues amigues, reflexionant respecte si el tint caoba li queda més bé a les noies que tenen moltes pigues a la cara o no.
  • Ell mateix ha explicat en públic que escriure novel·les a partir d’un punt se li va fer farragós perquè no se la podia treure del cap al llarg dels dies durant els períodes d’escriptura. Cosa que no li passava amb els contes perquè el procés d’escriptura, en efecte, era més breu; per tant, el mal de cap de l’escriptura s’alleujava abans.
  • Ell mateix ha explicat en públic que les discussions més transcendents s’han de tenir a la cuina perquè els hi dona un to més solemne.
  • Ell mateix ha explicat en públic que a diferència d’altres grans ciutats del món, Barcelona és una ciutat especial perquè no la travessa un riu, sinó que en té dos, però a banda i banda.

 

A més a més d’algunes de les seves idees, me’n recordo d’altres coses que van en relació a ell i no a la seva obra.

Me’n recordo que una amiga meva anava a la classe de la seva filla a la universitat i em feia molta gràcia. Me’n recordo que un amic meu que treballa a Barça TV el va entrevistar en motiu del llibre de Pàmies Confessions d’un culer defectuós. Me’n recordo de l’única vegada que l’he vist en persona, en un acte conjunt amb Màrius Serra a l’Antiga Fàbrica Damm. Serra presentava La novel·la de Sant Jordi i Pàmies L’art de portar gavardina; a l’hora de signar-me el meu exemplar amb una dedicatòria m’hi va dibuixar un Cobi, mascota de les olimpíades de Barcelona.

La cosa més estranya que m’ha passat mai llegint-lo és en relació a un conte que el protagonista escoltava cassets al cotxe i, com a conseqüència, aviat n’acabava morint el compositor o cantant etc. Els dos dies emprats per la lectura del conte van coincidir amb la publicació d’una ressenya meva sobre un llibre de contes el qual el seu autor moria aquell mateix dia.

Uns any després d’això, una vegada vaig fer llegir dos llibres al meu avi: Si et menges una llimona sense fer ganyotes i Vuitanta-sis contes. Amb la coincidència que, un cop se’ls va acabar, poc després va morir i per tant aquells dos van ser els últims llibres que va llegir a la seva vida. Fent broma, a vegades em dic que les meves ressenyes maten, així com també s’ha d’anar en compte amb les meves recomanacions de lectura.

Impulsivament, vaig tatuar-me les portades dels dos últims llibres que va llegir el meu avi. Sovint em dic que m’agradaria fer-me més tatuatges de portades de llibres que m’impressionin durant un període de vint anys. Passat tot aquest temps, m’encarregaria d’anar a esborrar-me’ls amb làser durant les dues dècades properes. No sé pas si m’hi atreviré.

Bajanades a part, tant Monzó com Pàmies van decidir escriure en català i no en castellà perquè era la llengua que representava més bé com vivien i potser amb aquest mateix instint van portar les seves ficcions a la ciutat i no a la ruralia.

Reeditant a Sergi Pàmies crec que Quaderns Crema està fent una reivindicació de la narrativa breu, que sovint, avui en dia, es menysté. Anys enrere, en canvi, fins i tot es portava a Quim Monzó i un llibre seu a un capítol de Plats bruts, cosa que entenc com a senyal de bona salut d’un gènere. Ja està bé que es llegeixi a Mercè Rodoreda i a Pere Calders, però no entenc com pot ser que gairebé només se’ls esmeni a ells quan toca parlar de contistes sense parlar d’estrangers.

Parlant ara de Monzó, ell mateix ha explicat en públic, en una entrevista amb Òscar Dalmau, que un bon llibre per rellegir és aquell que no has entès a la primera.

Ell mateix ha explicat en públic, també, que quan vivia a Nova York anava a veure a Jorge Luis Borges recitar contes de memòria en un bar on es prenia una pinta i hi submergia un didalet de whisky a dins. A Monzó se li deia el Kafka català. Autor que precisament Borges va llegir molt bé, així com Edgar Allan Poe, o com Les mil i una nits.

El conte és el vehicle que grans pensadors de la història de la humanitat han emprat per fer circular les seves idees i la seva perspectiva de les coses. Per això, reclamo a les veus emergents de la literatura catalana que tinguin orgull contista i que narrin breument el món d’una manera que es noti entre les seves lectures, també, el llegat de Sergi Pàmies i Quim Monzó.

Que La gran novel·la sobre Barcelona es reediti no hauria de ser només un acte d’aniversari, o de nostàlgia, sinó una porta a tot aquest univers que si s’estira d’un fil, s’acaba trobant el minotaure del laberint que vol ser rescatat. Quina tirana, aquesta de l’Ariadna. Potser la gran novel·la sobre Barcelona la va escriure Sergi Pàmies en forma de llibre de contes.

Deja un comentario