1873, un poble més fort que el rei

 

L’onze de febrer de 1873 es va proclamar la Primera República l’única, de fet, amb un text constitucional de caràcter federal, en el seu article 39, i la primera constitució en la història d’Espanya consagrada a la sobirania popular (article 42) que alhora reconeixia les sobiranies dels diferents pobles i nacions[1]. Malgrat que la Constitució republicana no s’aprovés, a causa de la guerra civil en marxa, el seu preàmbul deixava ben clara la voluntat confederal: “assenyalem com a nous Estats de la República els antics reines de la monarquia”[2].

Sols per això ja valdria la pena considerar l’esdeveniment de la Primera República com alguna cosa més que una anècdota perduda en el ral·li de la història. Ben al contrari de com s’ha presentat sovint, és a dir, com una insurrecció sense connexió amb el passat, el moviment juntista de 1808, ni amb els esdeveniments europeus del present, com la Comuna de París, i pitjor encara desatenent la seva projecció envers el futur.

Per això, crec que val una reconsideració en tota regla per tal d’ésser conscients de les arrels profundes de la Primera República en el moviment juntista antinapoleònic. Ja que, en definitiva, la gran revolució popular del 73 representa una lluita republicana per la terra, el treball, el confederalisme democràtic i la justícia social. I aquest gran esclat en estar marcat per la derrota serà el major garant d’un nou règim oligàrquic, la Primera Restauració, que durarà 47 anys i sobreviurà deu anys més gràcies a la respiració artificial garantida per la dictadura de Primo de Rivera. Però les cendres d’aquest estel il·luminaran els debats estratègics de les esquerres emancipadores fins al final de la Segona República i en el procés construiran, i refaran, tot un conjunt de mites que expliquen tant l’entusiasme revolucionari del Curt estiu de l’anarquia com el fervor audaç d’aquells federals enragés que han passat a la història com a cantonalistes.

En definitiva, la cabdal importància de la Primera República, per als pobles i nacions d’Espanya però també per a una Europa dominada per l’Alemanya de Bismarck, no va passar desapercebuda per a més d’un observador de l’època. I si Marx assenyalava que les lluites democràtiques encetades pels moviments de 1808 donaven a Espanya un caràcter de “revolució permanent” que li permetien afirmar que “no és exagerat dir que no hi ha fet a Europa, […], que ofereixi a l’observador atent un interès tan profund como Espanya en aquest moment”[3]. Engels reblava dient, d’un dels que hauria ser un dels grans líders d’aquest moment, que; “Pi era, de tots els republicans oficials, l’únic socialista, l’únic que entenia la necessitat de que la República es recolzés en els obrers”[4].

La importància d’aquest impuls serà tal que sortirà vencedor, fins i tot, de la derrota de manera que pràcticament tothom reivindicarà el pensament i l’estratègia de Pi i Margall a l’hora d’encapçalar una nova alternativa democràtica revolucionària als anys 20 i 30: des de el pensament llibertari de Salvador Seguí i Federica Montseny fins al republicanisme català de Valentí Almirall i el catalanisme republicà de Macià i Companys, passant pel marxisme; des d’un ortodox com José Diaz fins a un dirigent nacional i popular de la talla de Joaquim Maurín.

Analitzar, doncs, les arrels històriques de la revolució de 1873 és l’única manera d’endevinar l’empremta política i intel·lectual d’una lluita que es mereix el nostre més sentit homenatge.

Marx a Cadis: una interpretació confederal d’Espanya

I aquestes arrels, abans esmentades, van ser agudament analitzades per un Marx per al qual la insurrecció popular a Madrid contra Godoy, el dos de maig, va donar peu a una forma de lluita social que en el fons rearticulava en cada nova erupció: “una defensa de les llibertats de l’Espanya medieval davant les ingerències de l’absolutisme modern”[5].

Arran d’aquesta tendència, Marx va observar-ne les noves formes que cobrava al llarg del segle XIX sent perfectament conscient que era una reacció popular a l’Estat. Una reacció no a un Estat qualsevol sinó a la forma històrica que havia pres a Espanya, és a dir, a la d’un Imperi edificat al voltant del perímetre d’una monarquia absolutista. I aquesta monarquia i aquest perímetre imperial s’havien edificat mitjançant un llarg i sostingut setge a “als dos pilars de la llibertat espanyola: les Corts i els Ajuntaments.”[6]

És possible que per aquest motiu fos tan important per a Marx la guerra de les ciutats castellanes, els comuneros, contra la monarquia. En la mesura que allí es posava en joc el poder del  confederalisme cívic i polític de les ciutats vers el centralisme oligàrquic de la monarquia.

La derrota d’aquella causa havia de comportar la imposició del principi monàrquic i la seva institucionalització en una opressora estructura històrica que es va dedicar a arrabassar els drets municipals, foragitar la població, i la riquesa, alhora que sostreia la importància política de les ciutats de Castella. Una anàlisi que també Pi compartiria plenament en assenyalar a “Las nacionalidades” com la derrota dels comuneros formava part d’un preàmbul a la derrota catalana de 1714: “Allí en aquell foc es cremaren no sols les institucions de Catalunya, sinó també la llibertat d’Espanya”[7].

L’Imperi colonial no va sinó radicalitzar la usurpació de les llibertats polítiques en una “tomba magnífica”[8] que intentaria dissoldre les llibertats medievals en “el fragor de les armes, de cascades d’or i de les terribles il·luminacions dels autos de fe”[9].

I tanmateix l’Imperi Colonial, amb la monarquia absoluta més despòtica d’Europa, no acompliria l’extermini de totes les llibertats municipals ni aconseguiria tampoc imposar completament el seu model centralista. A causa de la persistència de les mateixes “petites comunitats independents” que la monarquia havia derrotat, i intentat ofegar econòmicament, per a desentendre-se’n després. No sols per aquests fets continuarien existint sinó que a més per aquesta mateixa existència en termes de supervivència rebutjarien tendencialment tota centralització. Fent d’Espanya, de facto, “una aglomeració de repúbliques mal administrades encapçalades per un sobirà nominal”[10].

Aquestes petites llibertats conservades en graners municipals i regionals serien després la força de la resistència que derrotaria la invasió de Napoleó. I en aquest procés el moviment nacional i popular per la independència, o contra el francès, reactivaria una història revolucionària, marcada per l’empremta del poble, que inflamaria el país al llarg de tot el segle.

Certament en els diversos moviments d’alliberament nacional que representaven les juntes hi havia un component reaccionari però també és cert que hi era present un sector per al que “l’alçament popular contra la invasió francesa era la senyal de la regeneració política i social d’Espanya”[11]. És més, en bona part del moviment juntista es notava un esperit republicanitzant i comunaire que fonamentava la seva lluita en el més sobirà autogovern. Impuls que farà dir a Marx premonitòria, i jo diria que encertadament, que els moviments populars d’alliberament nacional contra Napoleó estaven plantejant “una forma molt anàrquica de govern federal”[12].

D’aquí que en la síntesi posterior que serà la Constitució de Cadis s’esdevingués una amalgama d’elements de diferent material ideològic, i social, però que en bona mesura era: “una reproducció dels antics furs llegits però a la llum de la Revolució Francesa i adaptats a les exigències de la societat moderna”[13]. Plantejant així un segon round en el que recuperar les llibertats forals, municipals i comuneres noquejades per la monarquia.

Per aquest motiu, sorprenen les anàlisis, que per ben intencionades que siguin, atribueixen uns orígens i uns protagonismes equívocs. Com es el cas de l’article de Jorge Dioni publicat a la Revista la U en el que conclou que:

“El carlismo es la intrahistoria de España […] Nadie lleva ya una boina roja ni luce un detente bala con el Sagrado Corazón en el cuello, pero la identidad propia como instrumento de repliegue y la desconfianza ante el estado central como forma de defensa de los intereses generales se mantiene.”[14]

Sense negar l’existència del carlisme, aquesta visió, popularitzada per alguns mitjans, dilueix la lluita foral en una qüestió identitària tot desplaçant-se les dimensions cíviques, municipalistes i republicanes. De fet, semblaria que l’única reacció al centralisme monàrquic liberal provingués exclusivament del carlisme i que sols aquest s’ocupés del vell món comunitari. Tot i que és evident que en el foralisme si hi ha una dimensió d’identitat és perquè hi ha una dimensió de poder i de llibertats.

És per això que Marx se sorprengué al veure, en els drets forals castellans, reconegut el dret a insurrecció a més d’una primerenca divisió de poders per a limitar el poder reial. I que per aquest mateix motiu digués que la Constitució de Cadis recuperava aquesta tradició democràtica de “els antics furs d’Espanya”[15] amb tal de “restablir l’antic sistema municipal”[16] en el qual hi havia un model econòmic i comunitari, una economia moral, que la gran transformació va assaltar de la pitjor manera possible: arrabassant les terres comunals, introduint enormes impostos indirectes i imposant un reclutament militar (les quintes) que era vist com un impost de sang a les classes populars.

És natural que aquests canvis trobessin resistències de tota mena i que certs pretendents dinàstics instrumentalitzessin aquestes resistències per aconseguir el tron malgrat que als ulls de l’absolutisme, de Ferran VII per exemple, carlistes i republicans fossin “els mateixos gossos amb diferents collars”[17]. Però el cert és que en la major part del país l’anticentralisme va prendre unes formes, unes banderes, i un projecte, netament republicanes.

Una lenta i audaç esperança

La construcció d’una identitat-projecte republicana serà fruit d’un llarg procés de lluites, d’associacionisme i de formació cultural en ateneus republicans que arribaran a formular propostes molt detallades d’organització política, territorial i jurídica, arribada l’hora.

Aquesta agitació explícitament republicana es formularia en la dècada dels 50 però tindria un precedent en els 40. Moment en que les revoltes populars, les bullangues, serveixen per a radicalitzar, i republicanitzar. els liberals exaltats. Entre els quals cal destacar dos dirigents fundacionals del republicanisme català com Ramón Xaudaró i Abdó Terrades. Aquest darrer començarà a publicar el 1841 el primer diari republicà, “Hojas republicanas”, amb un clar esperit leveller com es pot veure en els següents versos de Terrades: “Fugiu tirans, lo poble vol ser rey! / (…) La cort y la noblesa, / l’orgull de la riquesa,/ caigan de un cop fins al nostre nibell”[18].

Sobre el caràcter republicà aquestes revoltes barcelonines que van esclatar en la revolta de La Jamància de 1843 dirà Ferdinand de Lesseps, cònsol francès a Barcelona, que: “El partit que ha fet aquest moviment és el partit popular i republicà. La junta directiva que n’ha sortit es componia d’obrers i homes del poble”[19]. I que al parer de Fontana l’impuls republicà de les aigües mediterrànies venia a presentar: “un sol combat per construir, amb Catalunya o a partir de Catalunya una Espanya moderna, progressiva i més igualitària”[20].

Aquest mite popular i emancipador prendria doncs una força desfermada nascuda de l’entusiasme més esperançat amb l’expulsió dels Borbons el 1868 i no sols a Catalunya, també al País Valencià, Madrid i Andalusia.

Andalusia, de fet, serà una important punta de llança del republicanisme fins al punt d’esdevindre Jaén amb els seus 63 comitès la província amb més organitzacions locals republicanes de tot Espanya. Una organització republicana popular sols superada per Alacant amb 70 comitès. Val la pena destacar el pes del republicanisme andalús pels èxits electorals municipals que van dur als republicans a guanyar els ajuntaments de Cadis, Córdoba, Huelva, Jaén, Màlaga i Sevilla. Trencant també la dicotomia camp-ciutat que en el cas andalús comptava amb una efervescència extraordinària trencant també el tòpic sobre l’apoliticisme rural. Un dirigent republicà rural ho explicava així:

“Se nos acusa a los que habitamos pueblos pequeños de no estar dispuestos á recibir la forma de gobierno republicana por nuestro apego á las rancias costumbres por nuestro atraso. Lo primero es calumnia; pues los de pequeñas poblaciones, lo que estamos es con   hambre y sed de justicia más que ningunos otros […] Lo segundo es una triste verdad; estamos atrasados; ¿pero a quien se lo debemos? A gobiernos que han temido llegue a nosotros la luz, pues lo mismo temerán todos los amigos de  los reyes”[21].

Guerra o revolució? El gran dilema de Pi

Aquesta fam assedegada de justícia esclataria com una torrentada imparable en proclamar-se quasi per sorpresa la Primera República l’onze de febrer de 1873 després de la renúncia d’Amadeu de Savoia, el rei d’importació. Els federals enragés tindran clar que aquesta era la gran oportunitat.

El republicanisme federal es trobarà amb una oportunitat històrica per a establir un canvi de règim i un nou ordre social. Tanmateix es trobarà escindit per la disjuntiva de dur a terme aquest canvi bé des de Madrid de la llei a la llei, és a dir, des de la legalitat parlamentaria o bé des dels ajuntaments i les lluites socials. Pi Margall, de la primera opció i per això anomenada benèvola, tenia en ment dur a terme la ruptura mitjançant una convocatòria de corts constituents que assentessin una nova legalitat. Els republicans andalusos, catalans i valencians interpretaran que la mateixa proclamació de la República era un acte revolucionari, que sobrepassava la formalitat de la Constitució liberal vigent del 69, i que per tant era el moment de construir de baix a dalt la República tot proclamant des de Valencia, Sevilla o Barcelona el Cantón Valenciano, l’Estat Andalús o l’Estat Català, respectivament.

Aquesta insurgència republicana no sols era interpretada com el moment de trencament total de l’Estat Monàrquic i de la construcció de cap i de nou d’Estats Republicans lliurement confederats sinó que també pretenia una transformació social profunda que dugués a terme la reforma agrària.

La República així viurà dos moments: un primer de caire expansiu i un segon de gir centralista i autoritari. Entre febrer i juliol del 73, sota les presidències de federals com Figueras i Pi, hi haurà un conjunt de moviments entusiasmats dels pobles que Figueras i Pi es dedicaran a desmobilitzar i desarmar pacíficament per tal de no provocar un conflicte militar. Fet que lluny d’apaivagar la dreta republicana, i els liberals monàrquics, l’animarà a reprendre el poder tot aprofitant els aparells de l’Estat dempeus, com el mateix exèrcit professional. Pi dimitirà per negar-se a fer servir la força, tal com demanava la dreta republicana, contra els republicans alçats en armes el juliol de 1873, els cantonalistes. A partir d’aquí, la República acabarà en mans de centralistes d’ordre que combatran amb més entusiasme als republicans que no pas als rebels absolutistes, els carlistes.

Els presidents Salmerón i Castelar jugaran el rol de Thiers reprimint salvatjament les repúbliques municipals, els diversos cantons, talment com aquell republicà de dretes aniquilà la Comuna de Paris. I la dictadura termidoriana i militar de Castelar acabarà d’enfonsar la república com a alternativa democràtica oferint d’aquesta manera el millor fonament al règim monàrquic de la primera restauració: la derrota i el descrèdit d’una alternativa política i social al centralisme monàrquic i al liberalisme capitalista.

En un extraordinari llibre publicat per Pi un any després de la desfeta, “La República de 1873: apuntes para escribir su historia”, es lamentarà de la manca d’audàcia que havia dut a la derrota:
“Per l’afany de mantenir l’ordre, nosaltres ja des d’un bon començament havíem comprimit massa les passions populars”[22] i com a conseqüència els dirigents, com ell mateix;

“han deixat escapar l’anomenat moment revolucionari: han menyspreat una dictadura que els havia ofert la sort. Ho fiaren tot a les Corts, i allí han vist morta la seva esperança per les follies de la impaciència i les preocupacions de la por. Meditin sobre, si en cas de la mateixa ocasió, hauran de ser d’ara en endavant menys escrupolosos, sense faltar als manaments de la seva consciència.”[23]

Cal aclarir que Pi entén per dictadura republicana un govern revolucionari amb poders extraordinaris que fos capaç de desbaratar la revolta absolutista tot desfent l’exèrcit professional monàrquic per constituir milícies republicanes que lliuressin una guerra políticament. És a dir, aixecar el poble en armes per a poder vèncer els adversaris i alhora sostenir les reformes socials, agràries i confederals sense por a cops d’Estat monàrquics. En refusar-ho, la revolta cantonal serà un cant del cigne del republicanisme, però, quedarà reduïda a una heroica impotència.

Per altra banda, Pi resoldrà, a la llum del gir autoritari dels republicans centralistes que el problema no era sols la monarquia sinó també l’estructura que aquesta encarnava, és a dir, la concentració del poder polític i econòmic en unes poques famílies que colonitzaven les institucions. D’aquí que el centralisme autoritari de Castelar restablís la base de poder del bloc històric monàrquic. I per aquest motiu Pi criticarà en totes les seves formes el centralisme en tant que articulació monàrquica del poder:

“una república unitària no és una veritable república, sinó «una monarquia amb gorra frígia»”[24] ja que “negar l’autonomia als municipis tan sols perquè formen part d’una regió i a les regions tan sols perquè en són d’Espanya, és, als nostres ulls, no una jerarquia, sinó la més insuportable de les autocràcies”[25].

Així doncs, la forma de l’Estat i la construcció del poble no tenen res d’accidental, o atzarós, sinó que van lligades a una determinada concepció del poder. I en aquest sentit Jaime Pastor encerta en sintetitzar que la concepció elitista planteja una Espanya en tant que <<una nació de propietaris>> atrinxerats en un Estat central, centralitzat i centralista[26]. Per contra, l’alternativa democràtica i republicana planteja una Espanya en tant que << poble de federals>>[27], és a dir, com un feix de sobiranies lliurement confederades. Una alternativa que, si li haguéssim de posar cara i ulls, la podríem trobar potser en el bloc històric confederal, l’HDP ibèric, que esmentava Antoni Trobat[28].

La República: la fórmula ibèrica del populisme?

L’antítesi, doncs, al centralisme consistia en Pi en l’autogovern, és a dir, en la plena sobirania del poble motiu pel qual “en les lluites per la democràcia presentàvem la República com la obligada conseqüència de la sobirania del poble”[29].

Naturalment, aquesta lectura que fa el propi Pi, i hereus posteriors en el marxisme i el món llibertari, és ben diferent de la interpretació canònica oficial feta per Engels. Interpretació que desafortunadament ha calat en un cert marxisme per al qual en el millor dels casos la Primera República és un fenomen estrany i en el pitjors dels casos un fracàs per culpa de localismes esbojarrats.

Crec que aquesta òptica passa per l’alt el caràcter revolucionari del moment i del moviment republicà el qual justament per això ha deixat una petja tan forta. Una empremta que junt amb la  influència de Pi marcarà de forma clau els debats estratègics dels anys 20 i 30. I a més a més en els anys 60 i 70 hi haurà un renaixement de la historiografia republicana del país que redescobrirà el propi passat. El mateix Jordi Solé Tura en prendrà nota si bé fent una interpretació del federalisme de Pi que n’escapçarà la crítica a la monarquia i l’afirmació republicana en ares de reformular aquesta doctrina en una tècnica d’organització territorial, és a dir, en una mera descentralització administrativa[30]. Però aquesta ja és una altra història i comporta unes altres desconnexions del passat i unes altres reinterpretacions.

Per acabar, em sembla important remarcar que exercicis d’aquesta mena poden servir per copsar la forma històrica que ha pres l’articulació del poble, i la seva sobirania, a Catalunya i a Espanya. I que per tant anàlisis de base històrica lluny de caure en exercicis arqueològics poden servir per apuntar la hipòtesis de pensar el republicanisme europeu com la forma populista original pròpia.

Tal com han suggerit diversos autors i autores en el recent revival intel·lectual republicà. Però encara podríem anar més enllà i pensar en el republicanisme com una tradició política moderna que no sols posa la idea d’una mena de subjecte, el poble, sinó també la idea de com han de ser les institucions i l’Estat. És a dir, una idea d’institucionalitat popular, d’Estat republicà, subjecte a controls democràtics i a agendes de emancipadores. De manera que entre les revolucions republicanes europees del XIX i les independències llatinoamericanes hi vegem un cor comú. O fins i tot que els fenòmens nacional populars llatinoamericans dels anys 30 i 40 juguin els paper de revolucions republicanes radicals que cercaven anivellar l’elitisme d’unes repúbliques massa senatorials. Talment com ha plantejat Cristian Leonardo Gaude a la seva obra sobre “El peronismo republicano: John William Cooke en el Parlamento Nacional” en la que assenyala que:

“El pensament de Cooke pot llegir-se com una expressió local del republicanisme popular, ja que els elements d’aquella tradició republicana són ben presents en el seu pensament polític.”[31]

Potser el fet que dirigents tant rellevants com Álvaro García Linera o Andrés Manuel López Obrador trobin energies simbòliques i estratègies polítiques comunes en el republicanisme popular no és una casualitat sinó una mostra de saba excepcionalment vital. Potser entre Benito Juárez, president republicà zapoteca, i Pi i Margall o entre Maurín i Cooke hi ha complicitats més que afortunades que tenen a veure amb les aspiracions d’una determinada manera de pensar els drets i les llibertats.

A mode de conclusió doncs, podríem prendre aquestes paraules d’un rellevant dirigent republicà irlandès com a mètode; “el ser genuïnament d’esquerres comporta ser un abrandat republicà”[32]. Bàsicament per creure, com creia Pi en el seu temps; que “existeix una alternativa, el concepte d’una federació lliure de pobles lliures”[33].

Una aspiració, que com bé va saber veure Marx, en el nostre país comporta una articulació confederal del poble i les seves institucions republicanes. Si l’11 de febrer ha de tindre alguna importància que sigui per aquest programa de futur que ens ha estat brindat a les generacions de l’avenir.

Referències

[1] Solé Tura, Jordi i Aja, Eliseo. Constituciones y períodes constituyentes en España (1808-1936), Siglo XXI, 1983 [1977], pp. 65.

[2] Projecte de constitució federal a <<Diario de sesiones>> de las Cortes Constituyentes de la República española, 17 de julio de 1873.

[3] Marx, Karl. “La España revolucionaria” a Marx, Karl i Engels, Friedrich, La revolución española, Akal, Madrid, 2017 [1854], pp 7.

[4] Engels, Friedrich, “Los bakuninistas en acción” Marx, Karl i Engels, Friedrich, La revolución española, Akal, Madrid, 2017 [1894], pp. 189-190.

[5] Marx, Karl. “La España revolucionaria” a Marx, Karl i Engels, Friedrich, La revolución española, Akal, Madrid, 2017 [1854], pp 9.

[6] Ibid.

[7] F. Pi i Margall. Las nacionalidades, Akal, Madrid, 2009 [1877], pp. 267.

[8] Marx, Karl. “La España revolucionaria” a Marx, Karl i Engels, Friedrich, La revolución española, Akal, Madrid, 2017 [1854], pp. 12.

[9] Op. Cit. pp. 13.

[10] Op. Cit. pp. 14.

[11] Op. Cit. pp. 19.

[12] Op. Cit. pp. 21.

[13] Op. Cit. pp. 47-48.

[14] Dioni, Jorge. “Del Fuero a la República (el surco del carlismo)”, Revista la U. Publicado el 16 de enero de 2020. Disponible aquí:

https://la-u.org/del-fuero-a-la-republica-el-surco-del-carlismo/

[15] Marx, Karl. “La España revolucionaria” a Marx, Karl i Engels, Friedrich, La revolución española, Akal, Madrid, 2017 [1854], pp. 49.

[16] Op. Cit. pp. 50.

[17] Op. Cit. pp. 67.

[18] Fontana, Josep. “Revolució liberal i revolta popular (1833-1843)” a Història de Catalunya, Volum V, direcció Pierre Vilar i coordinador Josep Termes, Edicions 62, Barcelona, 1989, pp. 286.

[19] Op. Cit. pp. 287.

[20] Op. Cit. pp. 291.

[21] Jaén, Santiago, “El republicanismo andaluz en el último tercio del siglo XIX”, a ¡Viva la República Federal!,  Eloy Arias Castañón (coord.), Centro de Estudios Andaluces, Sevilla, 2017, 59-60.

[22] F. Pi i Margall. La República de 1873: apuntes para escribir su historia, Impr de Aribau&compa., Madrid, 1874, pp. 112.

[23] Op. Cit. pp. 127

[24] F. Pi i Margall, «Discurs pronunciat en l’Assamblea dels federalistes catalans», 6 de maig del 1901, a F. Pi i Margall, La qüestió de Catalunya, Rovira i Virgili (ed.), Barcelona, Societat catalana d’Edicions, 1913, p. 128.

[25] F. Pi i Margall, “Lecciones de controversia federalista” a Las nacionalidades, Akal, Madrid, 2009, pp. 659

[26] Pastor, Jaime. Los nacionalismos, el Estado español y la izquierda, Viento Sur, Madrid, 2014, pp. 76.

[27] Ibídem.

[28] Trobat, Antoni. Cap a un HDP ibèric? El Temps, publicat el 12 de noviembre de 2018. Disponible en:
https://www.eltemps.cat/opinio/5538/cap-a-un-hdp-iberic

[29] F. Pi i Margall, “Lecciones de controversia federalista” a Las nacionalidades, Akal, Madrid, 2009, pp. 631.

[30] Solé Tura, Jordi. “Introducción a ‘Las Nacionalidades’ de F. Pi y Margall” a Las Nacionalidades ed. pel Centro de Estudios Constitucionales, Madrid, 1986, pp. xxvii.

[31] Gaude, Cristian Leonardo. El peronismo republicano: John William Cooke en el Parlamento Nacional, Ediciones UNGS, Buenos Aires, 2015, pp. 108.

[32] Adams, Gerry. Hacia la libertad de Irlanda, Txalaparta, Nafarroa, 2003 [1986], pp. 174.

[33] Op. Cit. pp. 17.

Deja un comentario