Perseguir el franquisme, sense perseguir el franquisme?

 

El passat 10 de febrer, la portaveu socialista Adriana Lastra anunciava la incorporació al Codi Penal del Delicte d’Exaltació del Franquisme fet que ha estat aplaudit per bona part de l’esquerra, o criticat adduint la contradicció que suposa aquest anunci mentre no es deroga la Llei de Seguretat Ciutadana, altrament coneguda com a Llei Mordassa. Tanmateix, n’hi ha algunes veus progressistes i d’esquerres que han sortit també a qüestionar l’avinença de la mesura, i no pas mancades d’arguments. En aquest article m’agradaria reflexionar sobre certes premisses del debat penològic en delictes que involucren a la ideologia.

 

Abans de tot, però, cal ser taxants: al feixisme se’l combat. I aquest combat passa, entre d’altres coses, tant per la defensa dels drets de la classe treballadora com pel reconeixement de la diversitat social mitjançant la construcció de xarxa i els vincles que han de permetre a la societat ser impermeable davant els discursos masclistes, homòfobs, racistes i feixistes de qualsevol mena. Aquí però, es discuteix sobre l’adequació de l’ús del Dret Penal com a instrument per aturar el feixisme com a tal i la seva legitimitat.

 

En primer lloc, cal aturar-se a reflexionar i, d’alguna manera, assumir la finalitat de la pena a la societat que projectem. La pena no s’ha d’entendre a partir d’una concepció finalista de revenja de l’acció susceptible de tenir conseqüència penal, sinó de la vulneració real del bé jurídic en qüestió, per tal d’evitar la seva agressió o posada en perill, posant-ho en contrast amb la resta d’elements. La implicació de la vulneració del bé o la seva posada en perill es fa especialment difícil de definir quan aquell bé al que s’apel·la tendeix a ser genèric o abstracte, com podria ser el cas dels delictes contra el medi ambient. En aquest tipus de delictes sovint no es pot apreciar de forma directa la conseqüència del comportament típic, i l’aplicació del tipus penal es fa de forma subsidiaria a l’aplicació de les sancions administratives, quan les conductes revesteixen una gravetat suficient per a ser punibles. Aquí estaríem parlant d’un delicte que vulnera un bé com és la democràcia i la dignitat humana, que no és pas poc, però són conceptes que estan sotmesos a constants interpretacions dins la nostra societat i que a mi em permeten afirmar sense cap mena de dubte que el sistema capitalista també és un sistema criminal i antidemocràtic, sense que se m’arribi a passar pel cap assumir que, en la configuració política i econòmica de l’Espanya en què vivim actualment, la defensa ideològica del neoliberalisme hagi de ser constitutiva de delicte.

 

Ara bé, no assumir l’apologia del franquisme com a delicte en l’actualitat no implica que qualsevol referència a aquest hagi d’estar exempta de responsabilitat penal. Doncs la crida a l’aixecament contra la legalitat i l’aposta pel retornament al franquisme bé pot constituir un delicte clar contra la Constitució (com ho són els tipus de rebel·lió o sedició). De la mateixa manera, la proliferació d’expressions d’enaltiment de la repressió franquista amb ànim d’ofendre una persona o col·lectiu que ha patit les conseqüències de la repressió franquista també hauria d’entendre’s en un delicte contra la integritat moral. És a dir, tipus penals hi ha per perseguir aquelles accions feixistes que causin un mal en un bé jurídic, tot i que en aquest punt juga un paper extremadament important l’estructura de l’administració de justícia, tant per banda de la Fiscalia com del propi cos de jutges i magistrats, hereus directes de la justícia franquista. Em sembla una mica il·lús pensar en què l’apologia al franquisme s’acabarà si ho deixem en mans d’aquests estaments.

 

Aquest punt és clarament determinant, hem vist com l’aplicació del delicte d’odi ha servit també per emparar conductes antifeixistes per haver proliferat desqualificacions envers una persona pel fet de ser obertament feixista, i això gràcies a un tipus que s’havia creat més aviat per la defensa dels drets de minories socials o no hegemòniques. Clarament el delicte d’apologia del franquisme aspira a acotar més la conducta punible, i s’ha de dir que no suposa l’aberració que sí que ho fa el delicte d’odi, però tot i així no deixa de dependre de l’aplicació interpretativa que eventualment haurà de definir la jurisprudència. Farem dependre de l’Estat una cosa com aquesta? Serà l’esquerra i la societat espanyola capaç de mantenir-ho de forma irreversible?

 

Això em porta a concloure amb la idea que la mesura penal ha de correspondre’s a la realitat social, i així i tot no prova ser una mesura d’eliminació real del feixisme. Només cal mirar a Alemanya on l’apologia al nazisme no és permesa i encara l’extrema dreta aconsegueix enfortir-se a cada elecció. La lluita institucional passa abans per altres etapes que no haurien de suposar l’ús d’aquesta conseqüència penal, en aquest article en cap moment s’ha defensat cap mal suposada “llibertat d’expressió” per al feixisme. Justament es tracta d’avançar i no deixar-li cap pas, però amb les eines que ens portin a la següent etapa, no a una insostenible.

 

Potser que aquest PSOE que vesteix un antifeixisme “de gala” es deixi de gesticulacions i assumeixi que encara queda moltíssima feina per fer. Ha disposat de 23 anys al Govern per haver procedit a la retirada de tota la simbologia feixista i de poder dur a terme una veritable reparació del mal causat per la dictadura. No serveix de res desatendre la potencialitat de l’acció administrativa en aquest aspecte i deixar d’assumir la lògica subsidiaria que ha de presidir la formulació de la norma penal.

Deja un comentario