Entrevista original publicada al diari britànic Tribune el 13/08/2025
En les darreres setmanes, l’anunci inesperat de l’exdiputada laborista Zarah Sultana i l’exlíder del partit, Jeremy Corbyn, sobre la creació d’un nou partit a l’esquerra del Partit Laborista ha estat rebut amb entusiasme per milions de persones arreu de la Gran Bretanya, desesperades per donar suport a una força política que s’oposi a la deriva dretana de Keir Starmer que ha portat als laboristes a donar suport a l’austeritat i a no oposar-se clarament al genocidi del poble palestí.
Els detalls sobre el nou partit encara són escassos. Presentat com un lloc web anomenat Your Party, decidirà el seu nom mitjançant un procés democràtic encara no especificat. En el moment d’escriure aquestes línies, més de 650.000 persones s’han inscrit amb la possibilitat de convertir-se en membres del partit. I, més enllà de l’opinió habitualment poc perspicaç dels mitjans, l’anunci també ha provocat una floració de debats dins de l’esquerra britànica, massa conscient de la seva absència forçada del debat polític “mainstream” des del 2022.
La setmana passada, l’editor associat de Tribune, Marcus Barnett, es va reunir amb l’exlíder laborista Jeremy Corbyn, una figura clau en el desenvolupament del “nou partit”, per parlar d’algunes de les diverses postures que s’hi estan definint —des de prendre la iniciativa a Reform en matèria de canalitzar el descontentament massiu, fins a qüestions sobre com d’ampli i divers ideològicament pot ser un “un moviment ampli i inclusiu”, l’organització comunitària, la relació amb el Partit Verd i si és possible evitar els errors del passat pel que fa a les candidatures electorals d’esquerres que han desafiat el Partit Laborista.
Marcus Barnett (MB): La creació d’un possible nou partit d’esquerres ha fet que milers de persones tornin a tenir esperances de fer del seu país i del món un lloc millor. Què creus que ens indiquen les inscripcions sobre l’abast del descontentament polític?
Jeremy Corbyn (JC): 650.000 persones no s’apunten a un nou projecte perquè sí. S’hi apunten perquè n’estan tips. N’estan tips d’empobrir-se mentre els rics es fan més rics. N’estan tips de pagar factures d’aigua cada cop més altes a canvi de canonades rebentades i aigües residuals al mar. N’estan tips de fer demandes bàsiques —com garantir que les persones amb discapacitat tinguin prou suport per viure amb dignitat— i que se’ls ignori. N’estan tips que se’ls exclogui de les decisions que afecten a la seva vida diària.
Si mirem els problemes que afronta la societat avui: els bancs d’aliments són una característica habitual de la vida per a milers de persones. Els llogaters en pisos del sector privat gasten molt més de la meitat del seu salari net. Hi ha nivells massius d’estrès per a gent de totes les edats. Quan un govern arriba al poder prometent que les coses canviaran, i després no canvia res, alguna cosa haurà de passar. Aquesta energia s’ha estat acumulant des de fa temps, ja que cap d’aquests problemes és nou. Governs successius s’han negat a fer-hi res. Això té conseqüències: estan recollint allò que han sembrat.
Anunciar la pàgina web del partit va ser com veure com es trencava una presa. La gent a qui se li havia negat una alternativa real, de sobte tenia alguna cosa a la qual apuntar-se. Tenien un motiu per tenir esperança. Vam exposar una visió política força esquemàtica, basada en principis fonamentals d’igualtat i pau. Hi vam incloure la propietat pública, impostos sobre la riquesa, inversió en habitatge social i suport a Palestina. No calia exposar una visió més detallada —no només perquè això ho decidiran els membres, sinó perquè la gent podia veure la direcció general que proposàvem. Una direcció que se’ls havia negat durant tant de temps: una que cerca redistribuir la riquesa i el poder.
MB: Tens alguna idea del tipus de persones que s’hi han apuntat?
JC: Com era d’esperar, hem tingut moltes inscripcions a grans ciutats com Londres, Liverpool, Manchester i Newcastle. El que m’ha sorprès, però, és com de repartit i equilibrat ha estat el suport a totes les regions i nacions. El suport és més fort a Londres, al Nord-oest i a Yorkshire i Humber, però també s’estén molt lluny —fins i tot a les Illes Hèbrides Exteriors.
Això demostra que els problemes que afrontem són fonamentals i afecten la gent arreu del país: pobresa, depressió salarial, estrès, decadència dels serveis públics, creixent aïllament social.
La majoria de persones que se m’acosten dient que s’hi han apuntat sembla que feia temps que esperaven aquest moment. Sona com si estiguessin excitades, gairebé impacients. Però sobretot, sonen esperançades. També m’han abordat persones que mai no s’havien implicat en política abans. Va ser una reacció similar a la que vaig viure durant la campanya electoral de l’any passat. Estem construint un nou tipus de partit polític que serà una llar per a persones a qui el nostre sistema bipartidista ranci ha negat la veu.
MB: “Impacients”, de fet —des de la teva suspensió del Partit Laborista, les crides per a una nova formació política liderada per tu i pels teus principis han estat constants. L’anunci sembla el final d’un procés molt llarg que va començar amb els atacs de la dreta laborista fa gairebé mig decenni. Com s’ha arribat fins aquí?
JC: Molts bons companys m’han suggerit al llarg dels anys que calia una nova veu política en aquest país.
Després que se’m suspengués com a membre del Grup Parlamentari Laborista, vaig continuar com a membre del partit i diputat a l’escó, amb el suport de molts companys locals que volien defensar els seus drets democràtics com a membres del partit. Keir Starmer finalment em va prohibir presentar-me com a candidat laborista, cosa que va ser un atac vergonyós a la democràcia local; la meva opinió era que la gent havia de decidir. Per això em vaig presentar com a candidat independent.
Guanyar unes eleccions com a independent, abans de llançar un partit, crec que serà històricament significatiu. Sentia que guanyar a Islington North era important, no només per a la nostra comunitat sinó per a molta més gent. Crear un partit abans, amb tan poc temps, hauria significat probablement recórrer tot el país, amb el cost que això hauria tingut per a la nostra campanya local.
Durant la campanya electoral, es va fer més evident per què, en un futur proper, caldria una nova veu. Em va sorprendre el nombre de persones que no havia vist mai, d’arreu del país, moltes sense experiència política prèvia, que de cop volien participar en la nostra campanya. Això, per a mi, indicava el nivell de suport existent per a una alternativa política real.
Des de les eleccions, les crides per a un nou partit s’han fet més fortes i més àmplies. He tingut moltes converses amb molta gent, i s’ha fet cada cop més clar que un nou partit no només és possible sinó fonamentalment necessari.
Siguem clars: el Partit Laborista ha fracassat completament a l’hora d’aportar el canvi que prometia —ja sigui la seva negativa a eliminar el límit de dos fills per a prestacions, la retirada de beneficis per discapacitat, la traïció a les dones de WASPI[1], les retallades al combustible d’hivern, o la seva terrible complicitat en la massacre del poble palestí.
I ara mateix, ens trobem en una situació en què el Partit Laborista està pavimentant el camí per a un govern de Reform [Partit d’extrema-dreta liderat per Nigel Farage, antic líder de l’UKIP partit euroescèptic impulsor del Brexit]. Som en un moment crític de la política britànica i per això hem decidit llançar un nou partit. Si volem viure en una societat d’igualtat, inclusió i pau, i no d’injustícia, divisió i guerra, hem de defensar l’alternativa.
MB: Hi ha hagut una decisió conscient de construir una estructura completament nova. Quina és la raó d’això? Té a veure amb problemes que preveus en un partit vertical? Es basa en les teves pròpies experiències al Partit Laborista, o fins i tot dirigint-lo, per exemple?
JC: En els darrers 40 anys al parlament, he vist de primera mà les raons per les quals el nostre sistema polític està completament trencat. Una d’aquestes raons és com estan estructurats els partits polítics. Són verticals, centralitzats i burocràtics. Quan jo era líder del Partit Laborista, em vaig trobar amb una enorme oposició a donar suport a les Unitats d’Organització Comunitària (COUs)[2], la premissa bàsica de les quals era permetre que les comunitats locals s’organitzessin per elles mateixes, ja que són elles qui coneixen els problemes que afronten.
Això genera confiança, i el partit s’arrela dins d’aquestes comunitats, cosa que comporta un èxit electoral molt més gran. El 2019, el nostre vot va ser més alt als escons on hi havia COUs. Si no fos per l’obstrucció burocràtica que va endarrerir la seva introducció, podria haver tingut un impacte molt més gran.
Si mirem el Partit Laborista ara, sembla com si els diputats tinguessin por de la gent que se suposa que han de representar —i quan tens partits altament centralitzats, obtens males polítiques i decisions com la privatització dels serveis públics, la invasió de l’Iraq o l’austeritat.
Per això hem intentat fer una cosa diferent. La política hauria de tractar sobre l’apoderament —i això és el que vull que sigui aquest partit. Un partit obert, inclusiu, arrelat a la base i democràtic. Molts mitjans no van entendre la idea de deixar que la gent comuna configurés el futur del nostre partit. Per a les 650.000 persones que s’hi han apuntat, no va ser tan difícil d’entendre.
Abans de final d’any, volem reunir-nos en una conferència inaugural per decidir la direcció del partit i allò que representa, però aquesta conferència no sorgirà del no-res. Serà el producte d’una sèrie de trobades deliberatives arreu del país. Més que mítings, aquestes reunions seran una oportunitat perquè comunitats, moviments socials i sindicats es reuneixin per debatre les qüestions clau sobre el futur del nostre partit i del nostre país. Aquestes reunions generaran debats intensos, n’estic segur, i això és bo. Per això serveix la democràcia.
MB: Què pot significar realment una organització democràtica en aquest context? Com es relacionaria el partit amb moviments socials més amplis, com ara els d’habitatge o pacifistes?
JC: Vaig escriure fa poc en un article que un dels errors més grans que pot cometre un partit és pensar que ha de triar entre el parlament i altres formes d’acció. Hem d’organitzar-nos a tot arreu: a escala local, al parlament, als llocs de treball i a les nostres comunitats. Aquest és el poder d’un partit democràtic: pot donar poder a la gent corrent perquè estableixi les seves prioritats, no només a les persones formades per fer lobby als diputats. Així és com connectem campanyes a través de la societat.
Si mirem l’últim any en política, alguns dirien que està definit pel fracàs del Partit Laborista. Jo diria una cosa una mica diferent: està definit pel creixement extraordinari de moviments com els sindicats, els sindicats de llogaters, els col·lectius per la justícia en discapacitat, els activistes antiracistes, els activistes climàtics i els pacifistes. Aquests grups només poden aconseguir fins a cert punt els seus objectius pel seu compte; pensa en el que podrien aconseguir junts, si tinguessin el poder per fer-ho.
MB: Prenent la temperatura de diversos sindicats, molts delegats i dirigents —que tradicionalment serien molt fidels a l’ala esquerra laborista o fins i tot a la dreta del partit— mostren una curiositat real pel nou projecte.
JC: Parlo amb regularitat amb dirigents i afiliats sindicals. És molt clar que hi ha un descontentament generalitzat cap a la direcció que ha pres aquest govern. Vull que el nostre nou partit treballi amb sindicats i moviments socials arreu del país. Personalment, estic molt disposat a treballar amb tota mena de sindicats.
També vull que el partit doni suport a treballadors que no han pogut organitzar-se, especialment a l’economia de plataforma. A principis d’any vam celebrar un magnífic Fòrum Popular a Islington North, centrat en l’economia de plataforma. Hi havia un reconeixement que les millores reals arriben quan els treballadors actuen com una força unida.
També és important que no veiem el moviment sindical com a separat d’altres parts del nostre moviment, com el moviment per la pau. He tingut el plaer de conèixer Chris Smalls, dels EUA, organitzador de treballadors d’Amazon. També s’ha unit recentment a la Flotilla de la Llibertat cap a Gaza. És un exemple que no hem d’escollir entre lluitar pels drets dels treballadors i lluitar per Palestina. Hem de fer les dues coses!
MB: En una línia similar, quan diries que una coalició pot ser massa àmplia? Quines contradiccions hi veus, i com es poden superar?
JC: Treballo bé amb els meus col·legues independents, principalment com a veu unida contra el genocidi a Gaza. Han donat molta esperança a persones que saben que hi ha diputats al Parlament que defensen sense vergonya el poble palestí. No sempre coincidim en tot, però hem ofert una oposició clara en moltes qüestions: el límit de dos fills en les prestacions, les retallades al combustible d’hivern, les retallades en beneficis per discapacitat i la venda d’armes a Israel.
Sóc un creient en el poder de la unitat a través de la democràcia. Sí, aquest nou partit generarà desacords i divisions. Hem de ser oberts i honestos sobre això, i confiar en institucions democràtiques per treballar-les de manera constructiva i productiva. Hem de construir un moviment que reconegui la diversitat d’opinions, però que defensi els drets humans i la dignitat de tothom. Hem d’estar units contra l’opressió i el prejudici en totes les seves formes —i això és el que serem.
MB: Basat en les lliçons de tot, des del SLP fins a Respect[3], quines són les teves reflexions sobre com un partit d’esquerres pot sobreviure als desastres habituals alimentats per cultes a la personalitat i guerres intestines sectàries?
JC: Vull que aquest partit sigui obert, inclusiu i arrelat a la base. L’estructura ha de reflectir, d’alguna manera, l’ampli abast geogràfic del nostre suport i donar poder a les comunitats locals per provocar canvis des de baix. El que no vull són batalles sense fi sobre qui està en quin comitè nacional.
La manera de mantenir unit un partit és mantenir-se ferm en les qüestions i campanyes fonamentals com la pobresa infantil, els drets humans i la pau. Recordem per què fem això: per transformar la societat redistribuint la riquesa i el poder. No es tracta de nosaltres com a activistes. Es tracta dels milions de persones que mereixen una vida millor. Es tracta dels infants que viuen en la pobresa. Es tracta del poble de Palestina. Es tracta d’ells, no de nosaltres.
MB: I quina és la teva opinió sobre una aliança amb els Verds?
JC: Aquest nou partit serà molt fort en qüestions mediambientals, basat en la creença que la justícia climàtica és justícia social. Treballarem amb els Verds quan puguem, òbviament en qüestions mediambientals però també, espero, en temes de pau i drets humans. Sempre estic obert a treballar amb persones i grups afins. La cooperació ens fa més forts a tots.
Conec molts membres verds, treballo bé amb els diputats verds al parlament, i hem cooperat quan ha estat possible. Això ha ajudat a construir una aliança d’oposició contra diverses qüestions, sobretot les retallades en beneficis per discapacitat. També he fet campanya juntament amb Zack[4] en moltes qüestions, compartint moltes plataformes contra l’austeritat.
Ara mateix, la nostra prioritat hauria de ser aturar l’atac d’Angela Rayner[5] contra els horts urbans[6]!
Traducció a càrrec de Xavier Calafat
[1] Nota del traductor: WASPI (Women Against State Pension Inequality)
Moviment de campanya britànic creat el 2015 per defensar les dones nascudes als anys 1950 afectades per la reforma de pensions de l’Estat. La Pensions Act 1995 i la Pensions Act 2011 van endarrerir l’edat de jubilació femenina per igualar-la amb la masculina, però el canvi es va implementar més ràpid del previst i amb poca informació prèvia. Això va provocar que centenars de milers de dones, que comptaven amb jubilar-se als 60 anys, descobrissin amb poc marge que haurien d’esperar fins als 65-66, amb un gran impacte econòmic i personal. La campanya WASPI reclama compensació financera i reconeixement de la injusticia.
[2] Nota del traductor: COUS (Community Organising Units) unitats creades dins del Partit Laborista britànic durant el lideratge de Jeremy Corbyn (2018) amb l’objectiu de reforçar el treball del partit en comunitats locals. Inspirades en models de sindicalisme de base i d’organització ciutadana als EUA (com el community organising de Saul Alinsky), aquests equips ajudaven veïns i col·lectius a organitzar campanyes sobre habitatge, serveis públics, salaris o medi ambient, tant dins com fora de períodes electorals. Pretenien acostar el partit a la gent, empoderar comunitats i millorar resultats electorals arrelant-lo al territori. Van topar amb una forta resistència interna de sectors més burocràtics del Labour.
[3] Nota del traductor: SLP (Socialist Labour Party): partit socialista britànic fundat el 1996 per Arthur Scargill, líder històric del sindicat de miners (National Union of Mineworkers), després de les disputes internes amb el Partit Laborista arran de la seva evolució cap al “Nou Labour” de Tony Blair. El SLP volia mantenir un programa socialista clàssic, oposat a la privatització i a les guerres, però mai no va aconseguir representació parlamentària significativa.
Respect (Respect – The Unity Coalition): partit polític fundat el 2004 per George Galloway (exdiputat laborista expulsat pel seu rebuig a la guerra de l’Iraq) juntament amb sectors de l’esquerra radical i associacions musulmanes britàniques. Va obtenir un cert èxit electoral en alguns districtes urbans (com Tower Hamlets i Birmingham) i tenia una forta orientació antiimperialista i anti-austeritat. El partit es va anar afeblint per divisions internes i finalment es va dissoldre el 2016.
[4] Nota del traductor: Zack Polanski és actualment sub-líder del Green Party of England and Wales i una de les figures més visibles de la seva ala progressista. Representa una corrent interna dels Verds que defensa una orientació ecosocialista, radicalment democràtica i vinculada als moviments socials, amb èmfasi en la justícia climàtica com a justícia social. Ha tingut un paper rellevant en les disputes pel lideratge del partit, situant-se com a referent alternatiu a corrents més moderades o institucionalistes.
[5] Nota del traductor: Angela Rayner és diputada laborista i actual vice-líder del Partit Laborista sota Keir Starmer. Representa l’ala més tradicional i sindical del partit, però alhora ha anat alineant-se amb la direcció de Starmer.
[6] Nota del traductor: Els allotments (horts comunitaris urbans) són un símbol clàssic de l’ecologisme i la vida comunitària britànica. Amb aquesta menció, Corbyn vol marcar distància amb Angela Rayner i la direcció actual del Labour, acusats de menystenir o vendre aquests espais, i alhora apropar-se als Verds mostrant coincidència en la defensa de causes locals i ambientals.
