Per Ivan Montemayor
Els carrers estaven plens de gom a gom. A pesar del pacte entre UGT i CCOO, per una banda, i el Govern de la Generalitat, per l’altra; els carrers tornaven a estar plens. Amb estranyesa, quan els mitjans de comunicació parlaven de la majoria sindical no s’estaven referint al clàssic binomi UGT-CCOO, sinó a la resta de forces que tenen la majoria de la representació a l’ensenyament públic. I és que l’acord va rebre un rebuig massiu (prop del 95%) per part de més de 40.000 docents que van participar en la consulta online on havien de decidir si el ratificaven o no.
A pesar de que alguns hagin contraposat el foment del malestar com el contrari als anomenant pactes històrics, la situació no ha fet més que escalar. Sens dubte, el malestar de les persones que es dediquen com bonament poden a ensenyar s’ha de sumar a un curs ple de protestes en el sector sanitari, dels serveis socials o les escoles bressol. I no oblidem el desgavell de rodalies! Però no sembla que el govern d’Illa i Dalmau vagi a descarrilar, sinó més bé a suportar la pressió mentre intenta negociar els pressupostos amb ERC.
El descrèdit de l’actual model sindical que mantenim des de la Transició fins ara és majúscul. Ho podem veure també en l’article a Público signat per diverses delegades i afiliades de la Federació d’Educació de CCOO, on critiquen durament la seva pròpia direcció per haver signat un acord amb el Govern en solitari, trencant la unitat sindical i acusant a la direcció de confondre estabilitat amb submissió.
No ens hem d’enganyar, l’activitat sindical a casa nostra és escassa i es concentra justament en els sectors amb més estabilitat laboral, i no en els més precaris. Però el conflicte recent a ensenyament hauria de ser un avís de navegants, en un moment on els grans sindicats catalans tenen més afiliats en edat de jubilació que de 30 cap avall. Malauradament, s’han convertit en estructures envellides i burocratitzades.
La vaga d’ensenyament és una excepció o un símptoma? Si deixem del banda el frenesí de la immediatesa mediàtica, veurem com un fenomen subterrani va avançant amb pes lent però ferm. Si bé el sindicalisme a l’estat espanyol ja fa molts anys que presenta unes minses tasses d’afiliació, de menys del 14% de la població assalariada, podríem estar davant d’un canvi substantiu: el declivi del model sindical posterior a la transició. Un sindicalisme majoritari transfigurat en sindicalisme de serveis, on la persona afiliada ja no és una militant, sinó una usuària que té dret a un sèrie de prestacions i on la discussió és purament jurídica.
Aquest model, el del règim del 78 sindical, és el que avui en dia està en crisi. I és que des dels Pactes de la Moncloa del 1977 cap endavant, el sistema de concertació social ha tingut com a pilar el concepte de “sindicat més representatiu”, en les gran meses de negociació de convenis col·lectius. El consens, l’únic objectiu vàlid en l’anomenada Cultura de la Transició. No sorprèn a ningú afirmar que avui dia es percep el món sindical com una esfera essencialment professionalitzada, burocratitzada i poc connectada amb la conflictivitat social quotidiana.
La tasca oblidada
Fa quinze anys, va existir un moviment de joves que ocuparen les places de les grans ciutats, aprofitant l’exemple de la Primavera Àrab. El moviment dels Indignats, sorgit a rebuf de la crisi econòmica del 2008 es va presentar com un moviment apartidista, però també asindical. Ha plogut molt, però s’ha reflexionat ben poc sobre les raons que van portar als militants del cicle anterior a descuidar la reforma del nostre model sindical. Si bé el moviment indignat va donar empremta al moviment de l’habitatge, generant noves estructures populars com la PAH o després els Sindicats de Llogateres, el món laboral no semblava canviar gaire. Tampoc va tenir molta vida l’intent de Podemos al 2014 de crear el seu propi sindicat “anticasta”, que es deia Somos, i del qual, sincerament, ningú se’n recorda ni de que va existir.
Cal considerar, sense que això sigui en cap cas una forma de passar comptes amb els militants de la dècada passada, que els propis marcs teòrics dels principals intel·lectuals afirmaven i afirmen que en el posfordisme la lluita de classes en el lloc de feina ja no seria la lluita principal. L’enfrontament al sistema capitalista aniria d’aquesta manera per altres camins, perquè la fàbrica ja no existiria i els treballadors s’haurien convertit en “empresaris de sí mateixos”, ansiosos i deprimits.
Clarament, es va tancar massa ràpid la possibilitat d’un nou sindicalisme, encara que han sorgit escletxes de rebel·lia en plataformes tan adverses com Amazon o Glovo. El que veiem és que fins i tot en la nova economia de plataformes, on el treballador esta significativament aïllat, continua existint mobilització sindical. De fet, en altres contextos, com el estatunidenc, ha servit per revitalitzar el sindicalisme entre bona part de la població i s’ha obert la possibilitat de canalitzar-lo políticament amb forces com el DSA. Aquestes experiències de nou sindicalisme han intentat obrir-se pas tant dintre del sindicalisme alternatiu com del majoritari, com és el cas de Sindy Cardona, a la qual vàrem entrevistar per saber com era intentar organitzar una secció sindical en un ambient tan hostil com la nau d’Amazon al Prat de Llobregat.
A pesar de dècades de divisions internes, repressió i muntatges, persisteix el sindicalisme llibertari a Catalunya. Sens dubte, la CGT és una força creixent, especialment entre els joves i les dones. I no ho ha aconseguit només gràcies a les herències dels valors i praxis de la històrica CNT de Seguí o Peiró, sinó picant pedra en cada petit conflicte i adherint-se a onades com la vaga feminista del 8M, la lluita internacional per Palestina o el moviment per l’habitatge. La tradició confederal ha sobreviscut i forma part del que podríem anomenar sindicalisme alternatiu, que s’agrupa en la Taula Sindical de Catalunya. En aquesta coordinadora trobem moltes sigles: CGT, IAC, CO.BAS, CNT, COS i SO.
No podem oblidar tampoc com afecta la plurinacionalitat a l’àmbit sindicat. Al País Basc, la majoria sindical la tenen les forces nacionals ELA i LAB, que just fa poques setmanes han pogut convocar una vaga per un salari mínim basc de 1500 euros. Poca broma. I a Galicia, la també sobiranista Confederació Intersindical Galega (CIG) és avui dia la primera força en representació, ostentant més del 30% del total de delegades i protagonitzant nombroses manifestacions.
Per què a Catalunya, després de la dècada del Procés, no hi ha un sindicat nacionalista fort? És una pregunta de difícil resposta, i que ens donaria moltes hores de debat. Tot i que la Intersindical-CSC ha tingut un creixement sostingut, la seva representació és modesta que a Galicia o Euskadi. Els aproximadament 7000 delegats de la I-CSC es troben lluny de la CGT a Catalunya, que supera els 25000 i és ja tercera força al país.
Un futur més plural
El pas del temps, les inevitables jubilacions, l’augment dels conflictes i la necessitat dels futurs militants d’organitzar-se en el terreny laboral són propicis per els canvis. Canvis, que segurament, a alguns els semblaran insuportables. Naturalment, no seria realista pensar en una mera substitució de la UGT+CCOO per altres forces més combatives com si fos un fenomen inevitable. No gosaria de fer pronòstics tan imprudents.
Més aviat som davant les portes de la possibilitat d’una ampliació dels espais sindicals, superant el binomi sindical de la mateixa manera que ja fa temps que la política estatal ja no tracta només de PP contra PSOE. El bipartidisme no existeix més, sinó que hi ha blocs que es reajusten. Per tant, no seria forassenyat imaginar un panorama sindical català amb quatre blocs. Un bloc conformat per UGT i CCOO, significativament empetitit i amb pressions internes per a ser més combatiu; un segon bloc conformat pel sindicalisme conflictiu de la Taula Sindical; un tercer espai de sindicalisme nacionalista i finalment tindríem als sindicats corporatius o sectorialistes.
Podem abandonar la catatonia sindical posant un peu rere l’altre, com diu el filòsof Lluís Aguiló. La llarga marxa cap a un nou sindicalisme inclou per tant el protagonisme de sectors ara per ara poc organitzats, especialment el proletariat logístic i digital que treballa per a les grans plataformes globals. Alhora, és necessari també un desbordament del sindicalisme del Regim del 78, i per tant, el reforçament del sindicalisme combatiu. La paciència i la persistència poden donar fruits.
