Per Ivan Montemayor
M’he decidit finalment a fer una ressenya de Por una Constitución de la Tierra, la humanidad en una encrucijada, després de setmanes de rumiar com fer-ho. El llibre va ser publicat en castellà per l’Editorial Trotta, l’any 2022, quan encara estàvem paint les serioses conseqüències de la pandèmia de la COVID-19, i encara no té traducció al català.
Davant d’un repte d’escala planetària com la pandèmia els debats sobre les organitzacions Internacionals com l’Organització Mundial de Salut i l’abast de la seva actuació, així com si s’havia de sobreposar als estats-nació. La llista de problemes globals és avui en dia llarga i dolorosa: la desigualtat econòmica, el canvi climàtic, la futura escassetat de combustibles fòssils, el desmesurat poder tecnoautoriari de les grans plataformes digitals, l’impacte de la intel·ligència artificial i, per descomptat, les guerres imperialistes. D’això i més en parla el llibre.
És sempre d’agrair trobar una proposta que eludeixi el tan habitual derrotisme de les esquerres contemporànies, malauradament amb efecte depressiu i paralitzant. Alhora, sense caure en maximalismes profètics, ja que Luigi Ferrajoli no ens parla d’una utopia. En termes culturals, hem parlat segurament massa de recuperar el valor de les utopies i massa poc de com avançar contra el capitalisme salvatge que ens devora mentre notem al clatell l’alè de les futures guerres.
Qualque cosa millor que l’ONU, una Federació amb poder per a sotmetre constitucionalment els Estats i les grans multinacionals. Gustavo Petro, president de la República de Colòmbia i gran admirador de Ferrajoli ho resumeix en poques paraules:
“En medio de tantas barbaries, es bueno oir uno de los mejores juristas del mundo, es mi amigo, Luigi Ferrajoli. Propone una Constitucióm para la Humanidad, debía haberse escuchado en la reunión CELAC/Europa, Pero allá solo hablan jefes de estado, he propuesto, por ahí, pasar de la ONU a un Gran Consejo de la Humanidad. Pasar de la visón exclusivamente nacional a la humana.”
Ferrajoli, un jutge republicà
Amb el vostre permís, us vull fer cinc cèntims sobre l’autor de l’obra.
Luigi Ferrajoli (Florència, 1940) és un jurista, filòsof del dret i magistrat italià, reconegut com un dels teòrics del dret més influents del segle XX i XXI. És considerat el pare del garantisme jurídic, una doctrina que defensa la protecció estricta dels drets fonamentals davant l’arbitrarietat del poder polític i judicial.
L’ancià professor, que va tenir la sort de néixer envoltat de l’aclaparadora bellesa de la ciutat de Florència, insuportable per a Stendhal, ha estat un dels màxims exponents d’una visió il·lustrada i republicada del dret penal i del constitucionalisme estricte. Va ser membre actiu de Magistratura Democratica, un moviment de jutges d’esquerres durant els anys seixanta i setanta.
Quan l’he llegit, mai he pogut deixar de pensar en Cesare Beccaria, primer gran reformador del dret penal il·lustrat, contrari a la tortura i la pena de mort, arxiconegut per qualsevol estudiant de dret penal o criminologia. El penalisme de Becarria va ser un projecte fallit, i la idea que la pena hauria de ser la Ultima Ratio, el darrer recurs de l’estat davant dels grans crims que afectin a les societats no es compleix en una societat capitalista en plena expansió policial, on fins i tot es planteja enviar policies als centres educatius.
A casa nostra, potser Ferrajoli pugui ser conegut per la seva intervenció en els debats sobre els indults i l’Amnistia dels presos polítics catalans arran de la repressió del referèndum de l’1 d’octubre del 2017. A més a més, va ser investit doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona l’any 2019.
En definitiva, Ferrajoli forma part d’una tradició italiana molt mal entesa a l’Espanya del Poder Judicial postfranquista: els juristes que encarnen els valors republicans com a garantia del no-retorn del feixisme, la cultura dels drets humans i la rectitud ètica.
La Federació, el malson del Peter Thiel
Entrem en matèria. La proposta de la Constitució de la Terra de Luigi Ferrajoli consisteix a crear una norma jurídica global que estigui per sobre dels interessos dels estats-nació i dels mercats per fer front a les amenaces existencials de la humanitat. El seu objectiu és establir institucions mundials de garantia capaces de protegir els béns comuns vitals (com el clima, l’aigua i la natura), garantir els drets humans fonamentals a tot el planeta (salut, educació i alimentació) i prohibir les armes com a mètode de resolució de conflictes. En essència, busca passar d’un dret internacional basat en la voluntat de les potències a un constitucionalisme global que limiti els «poders salvatges» per assegurar la supervivència de l’espècie i de la Terra.
A més a més, de la mateixa manera que ja existeixen tribunals internacionals per a perseguir crims contra la Humanitat, com els que haurien eventualment de jutjar a Netanyahu per l’intent de genocidi del poble palestí, Ferrajoli hi suma tribunals contra els delictes sistèmics.
En primer lloc, tindríem aquells danys derivats de la dinàmica del mercat global i l’omissió de socors. A diferència dels delictes comuns, aquests no tenen un autor individual clar, sinó que són el resultat de decisions econòmiques legals que provoquen la mort per fam, la manca d’accés a medicaments bàsics per culpa de les patents o el manteniment de la pobresa extrema. Per a Ferrajoli, que el sistema permeti la mort de milions de persones per causes evitables mentre es protegeix el benefici privat és una forma de criminalitat estructural que el dret internacional actual ignora. D’altra banda, es tractarien els crims contra les generacions futures i la natura, destacant especialment l’ecocidi i el rearmament massiu.
De forma molt problemàtica, l’ancià professor no explica quina força tindria per imposar tot aquest aparell normatiu, i de fet rebutja el concepte de sobirania en termes de Carl Schmitt, la qual cosa significaria que la Federació no seria en cap cas un estat sobirà. En el fons, el florentí simplement actualiza el pensament d’Immanuel Kant en el seu llibre Pau Perpètua: una aposta il·lustrada per a la Humanitat, que superi “l’estat de naturalesa” en què es troben estats i empreses amb una norma superior. La sobirania recauria sobre el conjunt del Poble de la Terra, alhora que cada nació tindria dret a l’autodeterminació per a defensar-se d’opressions ètniques, religioses o lingüístiques.
Normes, límits, constitucions mundials. Tot això representa la pitjor amenaça perquè Peter Thiel dormi bé a les nits. El fundador de Palantir i altres plataformes digitals, que ha finançat la campanya de Trump ho té clar: les regulacions mundials (i Greta Thunberg) són, en la visió messiànica neocristiana, ni més ni menys que l’Anticrist. Curtis Yarvin, Nick Land o altres elements del corrent filosòfic neorreaccionari denominat Il·lustració obscura, no han dubtat a atacar l’ONU tan intensament com critiquen la Revolució Francesa. Per a ells, com a Bolsonaro, l’ONU és un niu de comunistes i s’hauria de substituir per una “Junta de Pau” dirigida per Donald Trump.
Els dos futurismes
El projecte kantià proposat pel jurista florentí sens dubte pot deixar a l’autor revolucionari fred en alguns aspectes, i no serien poques les veus que ràpidament aixecarien l’acusació altisonant de “petit-burgès”, reformista o en definitiva poc ambiciós. Parcialment, podríem acceptar la crítica que en cap moment del llibre es parla obertament de superar a través d’una revolució proletària el sistema capitalista fins a aniquilar-lo definitivament.
Naturalment, la proposta és més kantiana que marxista i segurament la posició com a jurista fa que siguin vius al text desitjos idealistes que prescriuen una normativitat incompatible amb l’acumulació de capital. Però la idea de convertir l’Organització Internacional del Treball en un fòrum de discussió on es puguin negociar convenis col·lectius mundials en sectors sencers és summament ambiciosa. Cap multinacional estaria interessada que es parlés a escala internacional d’equiparar les condicions laborals per evitar les deslocalitzacions. Poca broma!
Ferrajoli no pensa a convertir l’ONU en un estat planetari amb un sol exèrcit, sinó en l’abolició de tots els exèrcits i en un Tribunal Constitucional Mundial com a màxima autoritat, cosa que vista des de Catalunya no ens pot sonar gaire inspiradora! Tampoc semblaria a priori que plantegi una mena d’Unió Europea a escala global, centrada en qüestions econòmiques. Encara que no ho digui explícitament, el gruix de la seva proposta no es pot entendre sense l’internacionalisme obrer: una confederació de tots els pobles treballadors del món, passat pel tamís de la cultura del Dret Internacional dels Drets Humans. Nogensmenys, tant en Pi i Margall com en els revolucionaris de la CNT, el federalisme era el mètode capaç de vincular un petit poble amb la Humanitat sencera o la fàbrica col·lectivitzada amb el conjunt de l’economia comunal.
Hem de conquerir el futur. La proposta constitucional de la Federació de la Terra és una eina més per a plantejar estratègies per al segle XXI i els que vindran. Si tecno-autoritaris com Elon Musk o Peter Thiel són futuristes feixistes a là Marinetti, el contrari ha de ser un futurisme social que recuperi la visió de Gabriel Alomar.
Com ha repetit manta vegada Roc Solà, el republicà mallorquí va inventar el futurisme cinc abans Marinetti, obsessionat aquest per la velocitat, les guerres i una masculinitat destructiva del passat. Ans al contrari, per Alomar el futurisme té a veure amb els drets socials: la locomotora del tren i no la baioneta de guerra. Citant al mateix Alomar:
“La corrent federativa universal es innegable; més així com les dues condicions d’aqueix moviment són coordinades i inseparables, l’escola federativa es també la qui defensa la vigorisació i el foment de l’energia de cada personalitat nacional i fins de cada organisme parcial, desde la ciutat, primera forma de la vida política, fins a l’humanitat entera”
No puc fer altra cosa que recomanar, urgentment, la lectura atenta de la crida constitucional, humana i futurista del mestre de Florència.
Bibliografia
Alomar, G. (1905). El futurisme. L’Avenç.
Andreessen, M. (2023, 16 d’octubre). The Techno-Optimist Manifesto. Andreessen Horowitz. https://a16z.com/the-techno-optimist-manifesto/
Ferrajoli, L. (2022). Por una Constitución de la Tierra: La humanidad en la encrucijada (Trad. P. Ibáñez). Trotta.
Land, N. (2023). The Dark Enlightenment. Imperium Press
Marinetti, F. T. (1909, 20 de febrer). Le Futurisme. Le Figaro.
Solà, R. (2021). Introducció. En G. Alomar, Republicanisme, catalanisme i socialisme. Tigre de Paper.
