Jordi Mariné Jubany
Vull presentar tres provocacions. No estan escrites, com passa amb moltes provocacions que són més aviat bestieses, amb la intenció d’assumir una posició d’enfant terrible que flirteja amb idees conservadores. Tot el contrari: aquestes tres provocacions volen, per la via negativa, demostrar com la vaga general és l’única resposta a l’altura del nostre moment. Són provocacions perquè volen criticar lectures de la vaga general més aviat predominants, però que penso que poden ideologitzar-ne certs elements i situar-la en marcs estrets, petits. La vaga general obre un camí a l’altura del moment, cal entendre bé per què. Cal fer-ho perquè és un camí que s’ha de desplegar i, com tots els camins, només es pot fer caminant. Aquestes tres provocacions són també, doncs, tres minúscules passes —entre moltes passes que ja s’han fet i moltes que es faran. Han estat escrites molt ràpidament i en mig d’un terratrèmol polític. A causa d’això, no les definiria pel seu rigor. En l’únic en què confio és que vagin en la direcció adequada.
(1) La vaga no és un instrument
Alguns haurem ja sentit més d’una vegada l’exasperant idea que aquesta vaga general és una vaga ‘política’. Crec que la majoria de gent mínimament polititzada tenim molt clar que és una idea absurda, sobretot perquè pressuposa que hi ha vagues ‘apolítiques’. El que potser no està tan clar és que hi ha una altra visió, més estesa entre l’espectre polític d’esquerres, que acaba afirmant una cosa molt similar. És la idea que la vaga ‘és un instrument’, és a dir, una eina o un recurs útil per aconseguir uns objectius determinats en un conflicte concret. Penso que la idea de la vaga com a eina també oblida que la vaga és ‘política’ i que, en contraposició, l’element polític és l’aspecte de la vaga que més se subratlla en una vaga general. Així, per entendre bé el rol de la vaga general, hem de tenir clar que la vaga no és un instrument.
M’explico: totes les vagues són polítiques no simplement perquè comportin un mínim d’organització col·lectiva ni perquè puguin aconseguir reivindicacions particulars, com certs drets laborals, una pujada de salaris o, en el cas del conflicte per l’habitatge, un nou contracte o una renda més baixa. L’element polític de tota vaga és que no només es lluita per una millor ‘part del pastís’, sinó per les condicions per les quals el pastís a repartir existeix. La vaga és política perquè parteix d’una crítica a les relacions d’explotació i no es limita a reclamar una redistribució més equitativa dels seus elements, sinó que aspira a transformar-les des de l’arrel. El problema de l’explotació laboral —i, amb algunes diferències, de l’explotació que es genera a través de l’extracció de la renda— no està relacionat, en última instància, amb el simple fet que el mercat o el capital representen malament el valor de la força de treball. Si fos així, la solució al capitalisme consistiria només a trobar una millor fórmula aritmètica per representar la plusvàlua. Però la qüestió fonamental és que el problema de l’explotació laboral es refereix a una particular relació de producció, amb la manera en què s’extrau el valor. Consegüentment, la vaga laboral no és política perquè pot millorar la representació del valor de la força de treball en la relació capitalista, sinó per la seva capacitat de qüestionar la relació de producció que sustenta una particular forma d’explotació. En la subversió d’aquesta relació és a on l’element econòmic es transforma en un element més radicalment polític o, per ser més específics, a on ja no es pot separar nítidament l’element econòmic del polític.
La vaga general és la forma de la vaga que radicalitza més aquest aspecte més ‘polític’ de la vaga, l’expressió de la vaga purificada de tots els seus elements instrumentals. Rosa Luxemburg deia que la vaga de masses «de sobte, obre noves perspectives per a la revolució en un moment en què aquesta semblava encaminar-se cap a un estancament».[1] Per Luxemburg, és precisament en la vaga de masses a on trobem un salt constant entre lluites polítiques i econòmiques, que desdibuixen les dues esferes. La conseqüència d’aquesta obertura radical és, precisament, que ja no hi ha lloc per als càlculs de costos i possibilitats, que la vaga deixa de llegir-se de manera aritmètica i mostra el seu caràcter més purament polític. Això imposa, per Luxemburg, canvis en com organitzar-la: aquesta vaga no entén d’ordres i direccions, s’organitza quan el seu moviment ja està en marxa i només sabent llegir la situació històrica en la qual es dona.
Slavoj Žižek, a Visión de paralaje (un dels seus llibres més seriosos, que també existeixen, però solen quedar enterrats entremig d’una alta quantitat de ximpleries), fa una distinció prou simple i útil entre una situació revolucionària i una no revolucionària. Žižek defensa que, en una situació no revolucionària, predomina la idea que un pot dedicar-se a solucionar problemes immediats posposant ad infinitum el problema central —és a on s’imposen raonaments com «hem de lluitar contra la pobresa i el racisme ara i aquí, i no esperar al col·lapse de l’ordre global capitalista…» Per contra, en una situació revolucionària, s’imposa la idea que l’única manera de gestionar els problemes immediats és atacar el principal problema. En altres paraules, els agents polítics, en comptes de solucionar problemes locals, estan forçats a presentar i intentar revertir l’axioma central de la situació.[2]
L’economista i sociòleg Frédéric Lordon semblava afirmar que estem a la segona situació quan afirmava feia pocs dies, a l’estela de la situació a França, que «cap poder no pot fer res quan és tot el que està en qüestió. És a dir, quan es redreça la sobirania originària del poble, negada per la sobirania usurpadora del capital i dels mercats. Aquesta gigantomàquia havia d’acabar tenint lloc. Ja hi som.» Hi ha diferències importants en la situació actual a Catalunya i a l’estat espanyol que a França, on ens trobem un govern ja molt deslegitimat que ha constituït un estat d’excepció de facto a on només importen, com Lordon mateix diu, «Le ministère du budget et le ministère de l’intérieur».[3] Amb tot, un es pregunta si la situació no és prou similar per a no afirmar que estem al mateix encreuament. O, encara millor, jo crec que podem afirmar que el que ens estem jugant ara mateix és, precisament, la possibilitat d’estar en aquest encreuament, la possibilitat de precipitar una nova gigantomàquia. Per dir-ho d’una altra manera, ara ens juguem la possibilitat de deixar clar que no hi ha solucions pragmàtiques que no obliguin a plantejar el centre del problema. Ens juguem establir el marc del fet que no hi ha petites solucions que ens permetin aguantar un dia més serveis públics degradats, salaris insuficients i lloguers pels núvols. Que no hi ha altra solució que qüestionar una manera de governar que li posa la catifa vermella al rendisme, a la patronal i a l’especulació. I és precisament per això que la vaga general, la forma de vaga que radicalitza el seu aspecte més polític i la seva capacitat per qüestionar no només quantitativament sinó qualitativament, és l’única resposta a l’altura.
(2) El desbordament no és ni cec ni apolític
Les últimes setmanes han estat marcades per una fascinació, compartida per part dels medis de tot l’espectre polític, amb les famoses convocatòries de Blocus. Lògicament, els diferents medis i columnistes han llegit aquests esdeveniments de manera molt diferent. A alguns els hi ha faltat temps per parlar d’una manca d’autoritat i sortir a defensar un desplegament militar en favor del «petit» comerciant; altres han obert una sospita sobre la intencionalitat de la convocatòria o han celebrat la mobilització amb qualificacions —celebrant les possibilitats que obria, però sentenciant que no tenia res de revolucionari. Aquesta lectura del desbordament d’aquests dies presenta dos errors, ambdós marcats per una excessiva fascinació amb aquests esdeveniments.
El primer és, lògicament, que aquestes dues lectures, que podríem anomenar la lectura conspiranoica i la infantilista, són el resultat d’un col·lapse en la interpretació dels fets que parteix d’una fascinació amb la violència que la deslliga de qualsevol direcció. És perquè no tenen cap mena de direcció real que aquests fets són ràpidament sotmesos a una intencionalitat absoluta: per una banda, la de les conspiranoies sobre la guerra digital de l’extrema dreta i, per l’altra, la d’una futur projecte revolucionari. Però el fet és que aquesta violència es pot llegir perfectament en un context determinat. No hi ha cap violència pura que escapi les costures d’allò simbòlic. Cal remarcar que, si bé d’una manera prou maldestra, les convocatòries, vinguin d’on vinguin, s’han forçat a adaptar part del llenguatge emancipador i revolucionari del moment: han hagut d’adaptar el seu vocabulari i emmarcar-lo en una defensa dels serveis públics i de l’habitatge. Així, més enllà de la intencionalitat concreta —que pot ser o sospitosa o simplement ingènua— el que enuncien, el que diuen sense voler dir-ho, ens mostra que el moment polític ha canviat de direcció i que, almenys, d’alguna manera, el vent bufa a favor. Molts dels estudiants que es van sentir interpel·lats ho van fer perquè han escoltat aquesta enunciació més enllà de les intencions, perquè tenen sintonia amb la nova direcció del vent. En un context en què, fa uns mesos, molts pensàvem que estaríem resistint una envestida feixista, faríem bé només en gravar-nos aquesta idea.
El segon error consisteix en la fascinació que aquests fets han suposat per damunt d’una altra idea de desbordament més àmplia. Més enllà dels estudiants instigats per Blocus, hi ha moltes altres joves i estudiants que s’han sentit interpel·lats per tot el que ha passat al fil del desnonament de la Maricarmen a Madrid i dels desnonaments que el van seguir a Catalunya. Hi ha una gran part del desbordament que s’està recollint en els espais construïts pels moviments de base per fer precisament això. Pot semblar obvi, però davant de la quantitat de tecles que s’han picat al voltant del tema de Blocus,potser cal recordar-ho: una tasca encara més immediata i necessària que la de recollir el descontentament dels estudiants instigats per Blocus és garantir que totes aquestes joves que en els últims mesos s’han organitzat per primera vegada en els diferents sindicats i comitès persisteixi després de la vaga general. En fer-ho és a on ens juguem que el missatge de la vaga, la idea que ja no hi ha lloc per solucions que no ataquin el centre del problema i el conflicte de classes existent, es mantingui viu durant la següent legislatura.
(3) L’acefàlia no és un atzucac, sinó una possibilitat
Theodor Adorno va escriure un diari de somnis entre 1932 i 1969. El desembre de 1959, a Frankfurt, Adorno ens explica un somni a on és decapitat que, a parer meu i a risc de sonar particularment esotèric, ressona molt bé amb la situació política actual:
«Somni d’execució. Decapitació. No era clar si m’havien de tallar el cap o si m’havien de guillotinar. Però, per tal de mantenir-lo immòbil, el vaig col·locar en una ranura. La fulla em fregava el coll, desagradablement, com si n’estigués fent una prova. Vaig demanar al botxí que m’estalviés aquell suplici i que acabés d’una vegada. El cop va caure, però no em vaig despertar. El meu cap jeia ara en una rasa, igual que jo. Esperava amb l’ai al cor per veure si continuaria vivint o si, al cap d’uns segons, tot pensament s’extingiria. Ben aviat, però, ja no hi hauria cap dubte sobre la meva continuïtat existencial. Vaig observar que el meu cos havia desaparegut, però que jo encara hi era, completament al marge del meu cap. També semblava que conservava la capacitat de percebre. Aleshores, però, vaig descobrir, horroritzat, que totes les vies a través de les quals hauria pogut manifestar-me o comunicar-me havien quedat completament barrades. Vaig pensar que l’absurditat de la creença en els esperits consistia a suprimir-ne el factor decisiu, allò mateix que caracteritza l’esperit pur: la seva invisibilitat absoluta. I que, d’aquesta manera, lliurava l’esperit al món dels sentits. Va ser aleshores que em vaig despertar.»[4]
Crec que l’acefàlia descriu perfectament la direcció del cicle polític actual tant a Catalunya com a Espanya. Venim d’un cicle amb una gran preponderància política dels lideratges i de la traducció política al nivell partidista. També hem vist com els conflictes, en bona part personals, entre els diferents «líders» i els diversos intents de lideratge de l’espai polític situat a l’esquerra del PSOE han acabat impedint la construcció d’una plataforma unitària. Una incapacitat que fins i tot la majoria dels actors implicats reconeixen com una derrota. És un símptoma que avui els grans noms propis són només o una ombra tragicòmica del que havien sigut o un trist pegat. Seguint el somni d’Adorno, estem en el moment a on el botxí prova com la fulla li frega el coll. Nosaltres, com a espectadors del ridícul de l’esquerra institucional, coincidim amb el filòsof alemany: el millor seria que la cosa s’acabi d’una vegada.
Amb tot, per a sorpresa del mateix Adorno, el somni no s’acaba quan ell és decapitat. L’escena segueix i es mostra un bri de llum: i si, quan ens tallen el cap, encara hi ha pensament? I si podem pensar sense cap? La psicoanalista Jamieson Webster, llegint aquest mateix somni, arriba a aquesta conclusió: «El missatge del somni em sembla que és que la vida és possible sense la supremacia del cap! Cal deixar que aquesta Altra escena parli».[5] Que l’esquerra institucional es decapiti a si mateixa —perquè pensar que el botxí és alguna cosa com el feixisme i no la mateixa esquerra institucional és enganyar-nos a nosaltres mateixos— no ens deixa en un cul de sac, sinó que ens obre la possibilitat de pensar sense cap o, posat més positivament, d’aprendre a pensar amb el cos.
Proposant una hipòtesi una mica valenta, diria que aquesta capacitat de pensar sense cap és precisament l’aspecte més radical dels sindicats d’habitatge de base que han assumit el lideratge en aquest moment polític. Aquests sindicats ens presenten una manera de fer política que no és la substitució eterna d’un líder per un altre. Se’ns planteja que el cos del Leviatà pot fer alguna altra cosa que no només sotmetre’s al sobirà: demostrar que hi ha una altra organització i, perquè no, una altra institució possible. Afirmar això no vol dir desvincular-se de l’esfera política més estreta, sinó transformar-la. Vol dir, per tornar-hi, deixar de definir models d’acció com la vaga segons la idea de l’instrument per pensar-la com un terreny on s’han de generar nous instruments. El que se’ns proposa a través de mecanismes com la vaga general és la possibilitat de capgirar la dinàmica: si tothom pot recordar als partits insistint en el fet que calia tenir un peu ‘fora de la institució’, ara el moment demana que el que està fora de la institució instrumentalitzi els que hi estan a dins. De fet, una de les poques organitzacions que ha estat a l’altura del moment a escala europea, La france insoumise, ho ha fet deixant-se instrumentalitzar:
«El nostre objectiu no és apropiar-nos d’un moviment. Sabem que és impossible. El vell model dels anys en què els partits instrumentalitzaven un moviment juvenil a l’estil del Baron Noir ja no existeix. L’època en què els dirigents socialistes lluitaven entre ells per controlar tal o tal facció de la mobilització s’ha acabat. L’únic objectiu que ens podem plantejar és ser prou útils perquè sigui el mateix moviment qui s’«apropiï» de nosaltres i ens utilitzi fins al punt de fer-nos seus.»[6]
Afirmar l’aspecte general de la vaga és precisament afirmar les possibilitats de l’acefàlia, continuar somiant després que ens tallin el cap. Per això és també particularment problemàtic que, en els últims dies, els debats sobre la vaga general en el sindicalisme de base s’hagi reduït a una baralla de sigles entre el sindicalisme groc i el «combatiu», o en la qüestió de la necessitat de reafirmar-se i acumular força en els marges o d’ocupar un centre polític. És problemàtic perquè deixem de parlar de com reafirmar aquesta nova forma d’organització, de com afirmar a les múltiples treballadores, llogateres, estudiants d’aquest país que no arriben a final de mes, de com afirmar aquest cos pensant. En comptes d’això, i repetint el ridícul de l’esquerra institucional, aquest debat ens situa en una recerca frenètica d’un altre cap, en una sopa de sigles infinita. Si emmarquem la vaga general en aquest debat, ja hem perdut alguna cosa.
Per sort, com deia Luxemburg, la vaga no respon només a ordres, a un cap pensant. Hi ha moltes organitzacions que estan a l’altura i que han vist que l’11N hi ha la possibilitat de parlar d’alguna altra cosa, d’escapar les sopes de sigles. Hi ha moltes organitzacions que s’estan centrant a llegir la situació històrica, no en càlculs aritmètics. I és gràcies a aquestes organitzacions que les coses, tal com estan, s’acabaran d’una vegada. Però només per començar de nou, d’una altra manera.
[1] Rosa Luxemburg, Huelga de masas, partido y sindicatos, Pasado y Presente, p. 76.
[2] Slavoj Žižek, The Parallax View, MIT Press, p. 380.
[3] Frédéric Lordon, «La Totale», Le Monde Diplomatique. https://blog.mondediplo.net/la-totale
[4] Theodor Adorno, Sueños, Akal, pp. 70–71.
[5] Jamieson Webster, Sexo y desorganización, p. 55.
[6] Entrevista a Jean-Luc Mélenchon, «El poder solo tendrá una opción, aceptar las reivindicaciones o irse», Sin permiso, https://www.sinpermiso.info/textos/jean-luc-melenchon-el-poder-solo-tendra-una-opcion-aceptar-las-reivindicaciones-o-irse?utm_source=chatgpt.com
