Blocus i la conspiranoia com a refugi de l’esquerra
Davant els disturbis a la Plaça Catalunya, que van acabar amb robatoris a grans botigues i danys al mobiliari urbà, i van donar inici al que s’ha anomenat Blocus, sorprèn bona part de les reaccions que s’han produït des de l’esquerra.
Per part de la dreta, no esperava res nou. Els seus objectius continuen sent els mateixos de sempre: embrutar les protestes per l’habitatge, criminalitzar la gent que es manifesta i discriminar de manera racista als xavals que van participar en els saqueigs.
En certa part de l’esquerra, hi ha hagut una incapacitat de reconèixer com a propi un malestar que no s’expressa a través de les seves formes habituals. Davant d’aquesta dificultat per interpretar o traduir a les formes tradicionals, es reflecteixen dos moviments: la conspiranoia geopolítica i la condemna moral.
1. Conspiranoia geopolítica
En un primer moment, es va intentar buscar el responsable darrere d’aquestes convocatòries inesperades, que sota el nom de Blocus també han sorgit a Bilbao i València. La teoria més estesa va ser que era un pla d’Israel, dels EUA o, en general, de l’extrema dreta i, així, evitar que la vaga de l’11N sigui el moment culminant del descontent per la situació de l’habitatge. A més a més, sense perdre de vista les eleccions del 29 de novembre, és més que evident que aquests disturbis seran benzina per atacar als partits progressistes i el PSOE, amb la finalitat d’evitar també que tornin a governar.
Bona part de les organitzacions d’esquerres, ràpidament, van negar la convocatòria de qualsevol tipus de manifestació o crida a l’acció política en aquest sentit. La postura comuna va ser desmarcar-se’n i condemnar aquests d’actes violents. L’argumentació girava al voltant d’una manipulació de les persones joves que haurien estat induïdes a actuar d’aquella manera.
Vull aturar-me aquí. És curiós com a vegades actuem com si fóssim partits polítics i ens sumem a la lògica de sobrereaccionar a cada cosa que succeeix. Imposar-nos el deure de tenir una teoria coherent, ferma, que pugui explicar causes i conseqüències, i exposar-la als mitjans de forma gairebé immediata.
Tanmateix, reaccionar d’aquesta manera no sol complir res d’això. O només potser de manera aparent. A vegades, reaccionar no és altra cosa que actuar en funció d’allò que ens és comú. És la nostra història parlant davant d’alguna cosa que desconeixem. Normalment, aquestes interpretacions no aporten res de nou, tret d’una explicació que consola fins a cert punt. Però no busquen comprendre la singularitat d’allò que emergeix, sinó que intenten encaixar amb el que ja sabem.
És just assenyalar que hi ha certes reaccions que comencen a repetir-se en converses quotidianes. Quan va passar l’apagada a Espanya, a les terrasses es preguntaven si havia estat cosa de Putin. O quan va passar el de Ceuta, es va posar èmfasi en el rol del Marroc. Sense negar res de l’anterior, el debat es va desplaçar a una qüestió de responsabilitats d’Estat, deixant en segon terme les persones que arribaven pel mar en condicions d’extrema vulnerabilitat.
No vull negar les explicacions geopolítiques. Més aviat, assenyalo aquest desplaçament a un lloc on no podem actuar ni demostrar res, almenys a curt termini. El problema hi és quan es torna un recurs habitual per a qualsevol esdeveniment polític que encara no podem ubicar. Aquí pren una estructura conspiranoica perquè totalitza tot allò que surt del guió.
En moltes de les conspiracions hi ha una mica de veritat; de vegades, són una manera d’intentar explicar un món complex d’una manera que ens sembla «lògica». Però això es converteix en un consol més que no pas en una resposta. Un altre aspecte que tanca allò conspiranoic és una actitud de «a mi no m’enganyaran». És una defensa que busca reafirmar la pròpia identitat. Una resistència a allò que qüestiona les regles que teníem clares. És assenyalar que la veritat no és aquí, sinó en un altre lloc, i gairebé sempre, en un lloc aliè.
Però continuem evitant confrontar amb allò que potser ens mou de la nostra pròpia trinxera. Llavors, la pregunta que podem fer-nos és: com és possible que uns cartells fets amb IA o unes convocatòries per TikTok hagin aconseguit atreure xavals d’entre 14 i 16 anys i, en canvi, nosaltres no?
Més enllà de qui ho va organitzar, el que sí que sabem és que la dreta està traient profit de la situació. Hi ha una altra cosa clara: un brou de cultiu que encara no pren una forma política concreta; una barreja de ràbia i d’allò lúdic. Prou forta per trencar aparadors d’El Corte Inglés o d’un PC Componentes.
2. Condemna moral
Sorprenentment, l’altra reacció a això va ser la condemna moral. Crec que tenim marcs teòrics suficients per entendre per què han anat precisament a grans marques de roba o de tecnologia. Semblaria que fos la primera vegada que passa una cosa així, però la veritat és que no.
És graciós perquè sempre em ve al cap el mateix vídeo de Žižek titulat Oda a la alegría, on parla de les revoltes a Anglaterra l’agost de 2011. S’hi refereix a com el consumisme està present en la nostra subjectivitat. Fins i tot en moments de caos, la gent continua anant a buscar els objectes amb els quals ens bombardegen amb publicitat.
A l’article de David Caño a El Crític, titulat Els saqueigs de Barcelona: el capitalisme libidinal entra en xoc, trobem una explicació de com aquests desitjos frustrats del sistema mateix, en lloc de la seva superació, simplement busquen posseir aquests objectes desitjats. Això ens porta a pensar que aquestes persones poden estar actuant davant dels seus desitjos frustrats sense que necessàriament comparteixin un horitzó polític amb nosaltres.
Però hi ha una paradoxa major. Podem parlar del capitalisme libidinal de Fernández-Savater o del realisme capitalista de Mark Fisher per explicar la relació entre el desig i els imaginaris col·lectius, i, tanmateix, acabar defensant l’ordre, la llei i fins i tot l’aparador d’El Corte Inglés. Sembla que tenim totes les eines per entendre les contradiccions del sistema, però ens n’oblidem quan apareixen de formes que ens incomoden o no considerem correctes.
3. I ara què?
Abans de res, si hem de començar a encarar aquesta situació, seria a partir d’allò que hi ha: 130 persones detingudes, més de la meitat menors d’edat. És a dir, famílies que pagaran multes de milers d’euros i, en alguns casos, l’internament dels seus fills en centres de menors (de moment 7).
A més a més, la policia està preguntant als centres educatius si tenen informació de determinats alumnes per saber si van participar en els disturbis.
No sembla que cap d’aquestes mesures hagi de solucionar gaire cosa. Una primera resposta podria ser oferir suport legal a aquestes famílies. Almenys, donar alguna cosa amb què aquestes persones puguin defensar-se i una xarxa per a qui no pugui afrontar les possibles sancions. Organitzacions com Alerta Solidària o IRÍDIA podrien oferir acompanyament, tal com ja han fet en altres causes.
En segon lloc: com podem interpel·lar aquestes persones? Per què no troben a les nostres organitzacions espais per expressar aquesta ràbia?
Posaré un exemple de com pensem els llocs comuns i a qui volem interpel·lar. Núria Alabao esmenta en el seu article La generación que se levanta y rompe escaparates com a les nostres reivindicacions hi ha la idea que ja no podrem viure com els nostres pares. Tanmateix, moltes de les persones migrants, entre les quals m’incloc, precisament busquem no viure com els nostres pares. Per a uns, és la reclamació d’una certa mobilitat social incompleta; per a d’altres, en canvi, és confirmar que efectivament allò no existia.
Tampoc no vull idealitzar-ho tot ni imaginar que hi ha un petit marxista o anarquista en cadascun d’ells. Més aviat, la qüestió és com aquest malestar pot trobar una potència transformadora en el món que vivim, en lloc de quedar-se simplement en el saqueig de coses de luxe.
Finalment, no dic que no s’hagi d’investigar l’origen d’aquestes convocatòries. Al contrari, creu que és important fer-ho per comprendre la singularitat del que ha succeït. Però el problema no és només que no sapiguem qui hi ha al darrere. També és que no sabem què fer amb els qui hi acudeixen.
Mentre organitzem una vaga, reivindiquem el dret a l’habitatge i tractem de frenar l’avenç de l’extrema dreta, hi ha una generació que s’expressa en uns termes aliens a tot això. I si les nostres primeres respostes consisteixen a negar la seva agència, reduir les seves inquietuds a manipulacions o enganys, potser estem perdent l’oportunitat d’entendre per què aquesta convocatòria ha aconseguit interpel·lar-los i nosaltres no.
