Per Albert Portillo
Possiblement Rufián sigui un dels polítics més hàbils del conjunt de les esquerres catalanes i espanyoles. I és que ha començat la campanya electoral amb la publicació d’un llibre que permet parlar de les seves idees amb autonomia de la mateixa campanya del partit. Al meu parer això és una virtut precisament perquè aporta un aire fresc a un partit al qual fins ara mai havíem sentit ―per boca de cap dels seus primers espases― criticar l’imperialisme, el neoliberalisme o el catalanisme conservador d’una manera frontal com aquesta. El mateix es podria dir pel que fa a l’exposició d’un programa que sembla que busqui superar el vell democratisme liberal d’ERC per idees més potents. Una proposta que es fa des de l’apel•lació al conjunt de les esquerres sense amagar però una autocrítica tant al propi partit com a “les nomenclatures de les organitzacions” de les esquerres tradicionals ―segons s’hi refereix Joan Tardà en l’epíleg del llibre.
No es veu massa sovint a un candidat electoral exposar una línia estratègica diferent a la del seu partit tant públicament. Per això, a risc de pecar d’ingenu, penso que el llibre es pot llegir de manera generosa sense biaixos partidistes. Sobretot, perquè malgrat el fracàs per a la constitució d’un Front d’Esquerres per al 29 de novembre la invitació de Rufián i Tardà a constituir-ne un segueix vigent per a evitar que al 2028 la marea reaccionària arribi a la Generalitat de Catalunya. Del contrari “Catalunya serà un dels llocs amb la ràtio de feixistes més alta en un parlament d’Europa”. Vers aquesta amenaça real a Espanya i Catalunya el llibre constitueix un petit pont per a reparar els fossars oberts entre les esquerres institucionals en els darrers anys ― que potser en el futur podria estendre’s entre ERC i Comuns, una necessitat estratègica contra els dimonis trumpistes que amenacen amb arribar també a la Generalitat. Sobretot quan es té present que els insults contra Ada Colau són molt semblants, sinó idèntics, als que rep Irene Montero, i sovint provenen d’aquells sectors que tampoc suporten un xarnego republicà, d’esquerres i catalanista.
Per això, la proposta d’una política d’aliances entre les esquerres és doncs una altra novetat per part d’un dirigent d’ERC perquè no només es formula en l’àmbit català o espanyol, sinó en tots dos. A més a més, es tracta d’una voluntat de normalitzar aquestes aliances. El programa s’atreveix a plantejar una transformació política de l’Estat espanyol que passi tant pel dret a decidir de Catalunya com per un referèndum republicà a Espanya. En l’àmbit social Rufián formula uns punts de mínims susceptibles de discussió però que d’entrada representen clarament una perspectiva antineoliberal.
Així, si en l’àmbit educatiu es defensa la inversió massiva, el model d’immersió lingüística (tot senyalant el model cantonal plurilingüe de Suïssa com a objectiu), en l’àmbit laboral aposta per la jornada de sis hores i/o la setmana de quatre dies, la Renda Bàsica Garantida, la defensa del sistema públic de pensions, l’augment dels salaris i la derogació de l’acomiadament barat. En l’àmbit dels drets civils recull la lluita de les dones al dret al propi cos i s’oposa a la dimonització dels joves i les seves protestes ―posant el focus en “el vandalisme a la judicatura, a les comissaries i als informatius” així com en el vandalisme de les cases d’apostes que fomenten descaradament la ludopatia. Pel que fa a l’habitatge Rufián recull la consigna de Macià de «la casa i l’hortet» tot actualitzant-la amb característiques xineses. Doncs a més a més de defensar un impost de transmissions com el de Singapur o Berna ―del 60% i del 70% respectivament―, i de posar el focus en els 3.8 milions de cases buides, posa de referent la rebaixa xinesa de lloguers com a política d’Estat ―un exemple interessant sobre el que caldria parlar més, no és una cosa menor que la segona economia del món practiqui una política immobiliària en favor de les llogateres.
Respecte a fiscalitat, es posa la diana en els beneficis de les grans empreses tot senyalant les seves conseqüències inflacionàries i, en conseqüència, apostant per una limitació de preus als supermercats a més a més de la derogació de l’IVA. Tanmateix en la proposta de Rufián manca assenyalar el frau fiscal de les grans fortunes i empreses ―que segons el sindicat de tècnics d’Hisenda (GESTHA) té una impunitat del 85%, començant pel fugat rei emèrit Juan Carlos que segons Forbes hauria evadit 1.800 milions d’euros a Abu Dhabi.
Respecte a d’altres parts del programa Rufián no dubta a advocar pel Green New Deal per a fer front al col•lapse i a l’escassetat. Respecte al transport i l’energia tot i les crítiques a les privatitzacions en ambdós sectors no queda clara una proposta que opti directament per la renacionalització sense indemnització.
Per últim, hi ha un punt polèmic que cal debatre i és el de migració. Doncs si bé Rufián fa una diagnosi correcta tot senyalant l’imperialisme, el bel•licisme i el canvi climàtic com a causes de la migració ―veure les pàgines 80-84― en canvi sembla que no s’atreveixi a fer una proposta clarament garantista i antipunitivista ―en la línia reclamada per exemple per l’exconsellera de justícia d’ERC, Gemma Ubasart, en el seu darrer llibre Contra el castigo (Edicions Bellaterra, 2026). Tampoc hi ha cap paraula dirigida contra Frontex o contra els CIE’s. De manera que en abordar els fets de Ceuta i Melilla d’aquest estiu Rufián no adopta una postura que vagi més enllà de les anàlisis geopolítiques que al final criminalitzen als joves i nens migrants. Tot i que cal reconèixer que malgrat això Rufián es declara contra la militarització de les fronteres i a favor de la inclusió i la integració. Pel que fa al Marroc aquí es fa notar també una manca de diàleg amb les esquerres marroquines antimonàrquiques per a construir una posició comuna tant contra el Makhzen com contra el llegat colonial espanyol ―per cert, Lluís Companys defensava l’abandonament de totes les posicions colonials al Marroc.
De totes maneres, es podria senyalar la necessitat d’ampliar el programa per evitar un minimalisme contraproduent que s’oblidi dels sectors populars més vulnerables i atacats per l’extrema dreta. Sobretot quan Rufián aspira a defensar tota aquesta estratègia utilitzant el seu capital mediàtic que si bé és important per a les lluites polítiques contemporànies no és suficient i menys si es vol construir un vertader moviment polític i no un front de capelletes. De fet, el mateix Rufián reconeix que no és pot guanyar al PSOE des d’un plató de televisió: “És molt difícil guanyar a un partit que té un local a cada barri”. Un repte comú al conjunt de les esquerres institucionals però que tot i això els costa demanar la mobilització activa de la gent. “No hi ha poesia sense poetes, ni rebel•lió sense rebels” escriu Jean-Luc Mélenchon en el seu llibre ¡Ahora el pueblo! (Fondo de Cultura Económica, 2025), per a qui la clau del programa és la d’oferir raons per a la mobilització col•lectiva.
Per això quan Rufián planteja que “El poder és només ocupar espais de poder” cal observar però que molta de la gent a la que representen les esquerres no són jutges, ni són empresaris, ni policies, ni periodistes de luxe, sinó treballadors que a més a més del seu vot només compten amb la protesta social i sindical com a arma d’autodefensa. Cal mobilitzar-los, cal defensar i animar la seva mobilització activa.
Per això davant d’un escenari regressiu en que les dretes i extremes dretes s’alcin amb el poder cal plantejar estratègies d’oposició que vagin més enllà de la parlamentària. La Vaga General de l’onze de novembre és un símptoma d’això que culmina una tendència visible al llarg de 2026: durant aquest any el nombre de vaguistes ha augmentat fins 579.000 i el 35% d’aquestes es concentren a Catalunya. Quelcom que pot interpretar-se com un descontent amb un govern progressista que no reforma com també una creixent voluntat de lluita en un sector de la classe treballadora. La solidaritat amb les lluites sindicals dels i les treballadores és una necessitat política contra l’agenda repressiva de la dreta i l’extrema dreta ―il•lustrada en els governs regionals de Madrid i País Valencià.
Una agenda que, com denuncia Rufián, no és només la del PP i Vox sinó també la de Junts i Aliança. El conservadorisme català està en una deriva feixistitzant que va més enllà de les 43 vegades que Junts ha votat amb PP i Vox al Congrés. Aquesta deriva silenciada s’explica, per cert, pel fet que “el 90% de la premsa catalana calla i compra mercaderia convergent desgastada” i aquí cal afegir que aquesta mercaderia convergent consisteix en l’odi visceral a les esquerres catalanes ―d’Ada Colau i Gerardo Pisarello a Gabriel Rufián passant per Laure Vega― i un racisme galopant contra el proletariat migrant ―que agermana Xavier García Albiol, Silvia Orriols, La Vanguardia, RAC1, Ignacio Garriga i la plana major de Junts. L’odi a les esquerres espanyoles, també explica aquesta coincidència d’independentistes “maximalistes” que utilitzen el cinisme més corcat per justificar l’aliança amb l’espanyolisme més reaccionari.
A Catalunya també existeix la lluita de classes i Junts està prenent unes orientacions en funció d’aquesta. Motiu pel qual la combativitat de Rufián és també una novetat a Esquerra Republicana ―i ben diferent d’actuacions locals del partit com a Sant Cugat, on governa amb el pitjor Junts possible, o de les reiterades declaracions a Barcelona contra la població migrant― doncs mentre Rufián planteja que Junts “caigui en l’ostracisme més absolut durant anys” hi ha sectors d’Esquerra reticents a una oposició frontal. Problema estratègic reconegut pel candidat mateix: “No he entès mai la relació freudiana d’amor-odi basada en la por d’una part del meu partit cap a aquesta gent”. Una incomprensió absolutament raonable per part de Rufián doncs Esquerra Republicana de Catalunya va néixer al crit de “Visca Macià, Mori Cambó!” ―malgrat que alguns ho oblidin sistemàticament. Òscar Murciano, dirigent sindical de la CGT, planteja en el seu llibre Cómo ganar una huelga (Catarata, 2026) que en un context defensiu i quan hi ha gent del propi bàndol que flaqueja no hi ha altre remei que: “coger el toro por los cuernos, enfrentarse a las opciones moderadas y forzar el desencadenamiento de la mayor respuesta”.
Consignes a banda, el fet que Rufián es prengui seriosament la crítica a la OTAN, als Estats Units i a Israel presenta elements per a la lluita política quotidiana contra la dreta espanyola i catalana que en aquestes qüestions coincideix totalment. Ni Putin ni OTAN, contra el rearmament europeu i la guerra. De fet, Rufián s’atreveix a defensar una política exterior a la contra de la Unió Europea en sostenir una aliança amb la Xina a base d’acords comercials.
Per tot plegat, he de reconèixer que a mi el llibre de Rufián m’ha sorprès favorable i positivament. Penso que, es jutgi com es jutgi, és una invitació a un debat constructiu entre les esquerres. A més a més el llibre té un mèrit programàtic precisament per atrevir-se a ser radical en els seus plantejaments. I possiblement s’acosti encara més als seus objectius si no dubta a enrogir-se més. A França el líder de l’esquerra Jean-Luc Mélenchon no dubta a presentar-se com a anticapitalista i col•lectivista. A Catalunya on el col•lectivisme va ser l’obra de govern de Lluís Companys al 1936 també es podria fer una afirmació socialista així.
