Debats pel Demà publica una resposta a les tesis exposades a l’article aparegut a Horitzó Socialista el 10 de setembre sota el títol Cultura i art en la construcció de l’hegemonia comunista
El sorgiment del «Moviment Socialista» és comprensible i positiu donat el context històric en què es troba Catalunya i l’estat de bona part dels seus moviments socials. El cicle que es va obrir amb el 15M i el procés ha acabat i ha posat en evidència les seves fragilitats; entre d’altres l’estratègia d’aliances de classe que ha cedit la iniciativa i direcció del moviment a la burgesia i ha acceptat una expressió subalterna -i subordinada a l’emancipació nacional- dels interessos de les classes populars. Igualment, en un context on la lluita de classes es torna cada cop més crua -pandèmia, inflació, guerra, crisi climàtica, etc.- és comprensible que s’aposti per tornar a posar la classe al centre de la reflexió i l’estratègia política. Ens sembla també molt adient el nom del seu òrgan d’expressió Horitzó Socialista, que posa sobre la taula una veritat que no recordem mai suficient; la realitat de la derrota històrica del comunisme i la pèrdua de qualsevol horitzó de transformació radical de la nostra societat.
Debats pel Demà proposa al Moviment Socialista, i al seu òrgan d’expressió Horitzó Socialista, l’inici d’un diàleg teòric i estratègic sobre els camins a través dels quals Catalunya pot avançar cap al socialisme; un objectiu que considerem compartit. Aquest propòsit s’inicia amb aquest article, a través d’una lectura crítica de les tesis exposades al text publicat a Horitzó Socialista el 10 de setembre sota el títol de Cultura i art en la construcció de l’hegemonia comunista.
L’article al que fem referència comença aproximant-se al concepte de cultura, definint-la «com un conjunt, que travessa la vida social, conformat pels marcs de conducta o principis ètics i pels marcs de comprensió que donen significat a allò que fem». En termes generals, estem d’acord amb aquesta afirmació, propera a la idea gramsciana que considera la cultura com a portadora de certes concepcions del món cristal·litzades en una època històrica determinada, capaces de donar sentit a la pròpia experiència de l’individu i també d’organitzar, orientar i incentivar l’acció col·lectiva. Horitzó Socialista complementa aquesta definició afirmant que els components culturals «venen determinats en última instància pel lloc que ocupem en la forma social capitalista». Considerem que aquesta segona afirmació té elements problemàtics, no tant en el sentit de negar que les activitats culturals venen determinades pel mode de producció -podríem discutir en quina mesura i de quina manera-, sinó perquè creiem que aquesta línia de raonament ens condueix inevitablement a la metàfora de base i superestructura; que veiem com una esquematització que no resulta productiva com a punt de partida per aproximar-nos a la qüestió cultural. Ens referim al mateix que Raymond Williams quan lamentava que «cualquier enfoque moderno de una teoría marxista de la cultura debe comenzar por considerar la propuesta de una base determinante y una superestructura determinada. Desde un punto de vista estrictamente teórico, este no es, de hecho, el punto de partida que elegiríamos»[1].
Després d’aquesta definició genèrica de la cultura i de les seves condicions d’existència, s’entra en l’anàlisi de la fase històrica, dient que «actualment, en el cicle de derrota del comunisme en què ens trobem, existeix una única cosmovisió hegemònica, la burgesa, la qual ha aconseguit integrar els diferents blocs culturals sota una mateixa manera d’entendre el món». Estem plenament d’acord en afirmar que, especialment des dels anys 60 del segle XX -tot i que això varia en funció de cada país-, s’ha donat un procés d’extensió sense precedents de la cultura burgesa i de la seva visió del món que, a través de mitjans com la cultura de masses o el consumisme, ha fet penetrar encara més la llei del valor en l’organització de la nostra societat. Pier Paolo Pasolini va ser un dels intel·lectuals marxistes, en una línia similar i paral·lela al que es va conèixer com a Escola de Frankfurt, en percebre aquest procés en el seu sentit més tràgic, que va definir com a “aculturació”, “neocapitalisme” o com la realització d’un «nou feixisme». Als seus Escrits Corsaris, Pasolini desenvolupa una anàlisi antropològica, social i cultural d’aquesta mutació del capitalisme:
«Un règim paradoxalment permissiu que difumina tot sentit de la vida en nom d’una promesa hedonista desproveïda, en nom de la comoditat i del benestar. És la paradoxa d’una silenciosa revolució reaccionària […] El poble aspira als valors de la burgesia i del mercat renunciant a les seves arrels culturals, perdent les seves tradicions, conformant-se amb ideals que no li pertanyen […] (en Pasolini), la burgesia no és una classe social, sinó una cultura, o millor dit, una espècie d’anihilació de la cultura en favor de la primacia absoluta del benefici, del confort, d’una concepció només administrativa, antireligiosa, desencantada, descentralitzada i conformista de la vida […] un “desenvolupament sense progrés”, el triomf de les màquines sobre l’home, la televisió que es converteix en una neollengua que aboleix la vida plural de les llengües, dels dialectes i que imposa una cultura nacional massificada fent superflu i antiquat el vessant històric del catolicisme imposat»[2].
Si més no, considerem que no és ni teòricament acurat ni políticament productiu afirmar que la cosmovisió hegemònica burgesa és única, omnipotent i absoluta avui, sinó que, com també deia Raymond Williams, «la existencia y el grado de las formas alternativas y de oposición es, a su vez, una cuestión de variación histórica constante en las circunstancias reales»[3]. En tot cas, estem d’acord que la cultura marxista o comunista -igual que la cultura popular en el seu sentit incontaminat- ocupa aquest lloc residual, històricament, políticament i ideològicament derrotat, avui.
Més endavant, en relació a les pròpies expressions artístiques, l’anàlisi d’Horitzó Socialista considera que avui «tota expressió artística és degradada i limitada a la forma de mercaderia […] Les seves possibilitats de realització, per tant, dependran de l’accés als mitjans per a produir-la i a la seva capacitat de competir en el «mercat artístic» […] Per tant, a banda d’estar cada cop més mercantilitzat, l’art compleix unes funcions polítiques concretes que van encaminades a perpetuar la societat capitalista, mitjançant dues funcions: reproduir la cosmovisió burgesa i produir plusvàlua». Considerem que, tot i que moltes de les coses que aquí s’afirmen siguin certes, l’expressió artística no s’esgota en el seu reflex de la dominació i del moment històrico-social que expressa, i que no tota cultura, encara que pugui sostenir-se sota condicions de mercat, ve determinada per les condicions de la seva producció. No ens sembla aquest tampoc un punt especialment productiu per pensar la cultura. Considerem, amb Gramcsi, que existeix una certa “autonomia de la cultura” o la possibilitat d’agència -també política- de l’artista en el sentit que:
«dos escritores pueden representar (expresar) el mismo momento histórico-social, pero siendo artista el uno y mero escribidor el otro. Dar por terminada la cuestión una vez descrito lo que los dos representan o expresan socialmente, o sea, sin más que resumir mejor o peor las características de un determinado momento histórico-social, significa no rozar siquiera el problema artístico […] un determinado momento histórico-social no es nunca homogéneo, sino, por el contrario, rico en contradicciones”[4].
En l’anàlisi de les dificultats amb les que pot topar avui l’extensió d’una cultura socialista a Catalunya, es diu que «una de les principals limitacions amb què topem la militància socialista és la concepció nacionalista de la cultura». Considerem que la crisi absoluta en la que es troba la cultura catalana, no només en el sentit polític sinó també pròpiament artístic, està marcada per aquesta concepció de la cultura segons la qual es dona per bona qualsevol producció cultural feta en llengua catalana. Considerem que aquesta és una visió defensiva, victimista i autocomplaent que dificulta la lluita cultural a Catalunya -aquesta crítica s’especificà en un intercanvi d’articles entre Debats pel Demà i Catarsi durant la tardor de 2021 (veure: 1; 2; 3; 4)-. En aquest sentit, considerem que, més enllà de fer una crítica a aquesta «concepció nacionalista de la cultura», cal apostar per la seva superació a través d’una nova cultura nacional-popular (també en el sentit Gramscià) que la superi tant en el sentit artístic com en el de consciència històrica i política, i que tingui la voluntat d’esdevenir hegemònica. No acabem de veure clar a què es refereix el Moviment Socialista quan parla d’hegemonia, però creiem que la concreció del concepte d’hegemonia és important, i que és necessari especificar des de quina perspectiva s’aborda i quin diàleg s’estableix amb els autors marxistes que l’han utilitzat (Lenin, Gramsci, etc.).
La segona part de l’article d’Horitzó Socialista està dedicada a la conceptualització d’un nou «art socialista» com a objectiu últim de la lluita cultural. Un art socialista que hauria de complir «unes funcions implicades completament en la construcció del poder socialista i lligades a la tasca homogeneïtzadora d’un nou sentit comú i marc de comprensió». Respecte a això, també considerem necessari problematitzar el concepte d’un nou «art socialista» en el sentit que ho feia Gramsci:
«Parece evidente que, para ser exactos, hay que hablar de lucha por una «nueva cultura», y no por un «arte nuevo» (en sentido inmediato). Tal vez no se pueda siquiera decir, para ser exactos, que se lucha por un nuevo contenido del arte, porque éste no puede pensarse abstractamente, separado de la forma. Luchar por un arte nuevo significaría luchar por crear nuevos artistas individuales, lo cual es absurdo, porque no es posible crear artificiosamente artistas. Hay que hablar de la lucha por una nueva cultura, o sea, por una nueva vida moral, que por fuerza estará íntimamente vinculada con una nueva intuición de la vida, hasta que ésta llegue a ser un nuevo modo de sentir y de ver la realidad, y, por tanto, mundo íntimamente connatural con los «artistas posibles» y con las «obras de arte posibles» […] Un grupo social que entra en la vida histórica con actitud hegemónica, con una seguridad en sí mismo que antes no tenía, tiene necesariamente que suscitar de sí personalidades que antes no habrían hallado fuerza suficiente para expresarse cumplidamente en un sentido determinado»[5]
L’article d’Horitzó Socialista també afirma que, en aquest context, una nova creació cultural «no es podrà donar mai al marge de l’organització». Tot i que considerem molt important el compromís polític militant de l’artista, també pensem que no s’ha de donar inevitablement en els termes que plantegen. Cal assumir com a pròpia i més o menys autònoma, la relació complexa, articulada en la forma de tensió entre bellesa i ideologia, que s’estableix entre els artistes i una organització política concreta en un moment històric determinat. Pasolini és una mostra d’això en la seva relació contradictòria amb el Partit Comunista Italià -i amb la mateixa figura de Gramsci tal i com es veu al seu poemari Les Cendres de Gramsci-. Respecte aquesta qüestió concreta, interpel·lant al naixent moviment autonomista italià, Pasolini els deia:
«Estamos en el habitual impasse que nos reprochamos continua y recíprocamente. Yo, por ejemplo, diciendo todas estas cosas, hago «verbalismo», es decir, no «hago», ni «organizo» y estoy, por ello, fuera del proceso revolucionario. Pero hablar -y, por lo tanto, de alguna forma, estar fuera del proceso revolucionario- podría definirse, sin embargo, como el deber del intelectual, que paga la función de su ajenidad viviéndola incluso como una traición.»[6]
Aquesta relació, o tensió dialèctica, entre els artistes i el partit ha de ser percebuda també com un focus d’enriquiment i de contínua renovació del marxisme i del propi procés revolucionari. Això ha estat històricament així en moltes ocasions, i els artistes comunistes han estat capaços de pensar el moment polític amb més lucidesa i claredat que moltes organitzacions anquilosades i estancades. Com explica Hobsbawm, durant els primers anys de la Tercera Internacional:
«sólo en un campo podemos hablar de una genuina internacionalización no centralizada de intelectuales de la izquierda. Como es habitual, se trataba del campo de la literatura y del arte […] Sólo en el campo de la cultura encontramos una genuina resistencia, incluso entre los intelectuales comunistas, a la imposición de la ortodoxia […] Pocos comunistas desafiaron abiertamente el «realismo socialista», que a partir de 1934 fue oficial en la URSS, aunque es significativo que el debate sobre lo que podría denominarse «modernismo» nunca cesó del todo y el bando no ortodoxo nunca se rindió. Brecht nunca se rindió ante Lukács*»[7].
L’article aprofundeix encara més en aquest error a l’afirmar que «aquest art serà socialista en la mesura que estigui integrat en l’estratègia del moviment socialista i que respongui a les necessitats del proletariat revolucionari». Pot ser igualment perillós per al propi moviment reservar el paper de jutge d’allò que s’alinea amb «les necessitats del proletariat» a una organització i una estratègia concreta en un moment determinat; una mirada al segle XX mostra clarament aquests errors de plantejament. Ningú no hauria de reclamar el paper d’únic intèrpret de quines són aquestes «necessitats», i si ho fa, segurament estarà perjudicant directament la causa que diu defensar; aquesta és una qüestió que s’ha de discutir en un debat rigorós, honest i a camp obert que esperem que puguem anar construint.
Per a entrar a qualsevol debat, és important plantejar-se les preguntes correctes d’entrada. En aquest sentit, potser no és tan productiu pensar què pot ser un «art socialista» o sota quines condicions es pot «produir», sinó preguntar-se més aviat com construïm una nova cultura i com traslladem avui la lluita de classes al camp cultural. És a dir, partint d’una crítica al model cultural dominant a Catalunya tant per la seva mediocritat artística com pel seu biaix de classe -accés restringit a la cultura per part de les classes populars, cooptació dels espais de poder, democratització del reconeixement cultural, etc.-, preguntar-nos no tant pel naixement d’una nova cultura socialista a Catalunya sinó per com convertir la cultura catalana en socialista a partir dels nuclis de bon sentit existents ja avui.
Per a acabar, hi ha igualment una altra qüestió introduïda per Gramsci que mai ha pres prou rellevància en els debats sobre marxisme i cultura, que és la de considerar el marxisme pròpiament com una cultura. Com una cultura sorgida en un moment històric concret que no és aliena sinó el reflex i potser també la culminació de les millors tradicions culturals contemporànies:
«La filosofía de la práctica presupone todo ese pasado cultural: el Renacimiento, la Reforma, la filosofía alemana y la Revolución francesa, el calvinismo y la economía clásica inglesa, el liberalismo laico y el historicismo que se encuentra en la base de toda la concepción moderna de la vida. La filosofía de la práctica es la coronación de todo ese movimiento de reforma intelectual y moral, dialectizado en el contraste entre cultura popular y cultura superior […] es una filosofía que es también una política, y una política que es también una filosofía.»[8]
Això també pot ajudar a entendre que el naixement d’aquesta nova cultura no provindrà d’una exterioritat radical sinó que cal concebre-la com l’apropiació, la preservació, l’aprofundiment i la democratització radical d’aquells elements culturals més avançats en una societat per part d’una nova classe hegemònica emergent. Caldrà, per tant, construir a partir de l’afirmació dels nuclis de bon sentit presents avui i no només a través de la negació d’allò existent, permetent-nos l’apropiació de tots aquells elements culturals que puguin ser útils per a pensar el present i per a construir una estratègia política per al futur.
Amb tot això i per a acabar, reiterem la nostra proposta de debat reconeixent plenament el valor de la tasca política i organitzativa del Moviment Socialista, tot esperant poder donar continuïtat a aquestes interpel·lacions constructives en un futur, esperem, proper.
* Per al debat entre Brecht i Lukács, o entre modernisme i realisme socialista, veure el llibre de Eugene Lunn Marxismo y modernismo: un estudio histórico de Lukács, Brecht, Benjamin y Adorno. Cal precisar també que el terme «modernisme» a Catalunya va resultar en una apropiació burgesa, que feia més referència a l’art nouveau que no al que es coneixia com a modernisme a Europa.
[1] Raymond Williams (1973), Teoría cultural marxista, recollit a l’antologia recentment publicada a Lengua de Trapo
[2] Massimo Recalcati (2022), Pasolini: Il fantasma dell’Origine, Feltrinelli
[3] Raymond Williams (1973), Teoría cultural marxista, recollit a l’antologia recentment publicada a Lengua de Trapo
[4] Antonio Gramsci (1932) Arte y lucha por una nueva civilización
[5] Antonio Gramsci (1932) Arte y lucha por una nueva civilización
[6] Pier Paolo Pasolini (1969) El caos
[7] Eric Hobsbawm (2011) Cómo cambiar el mundo: Marx y el marxismo 1840-2011, Crítica
[8] Antonio Gramsci (1935) La filosofía de la práctica y la cultura moderna
