Comencem l’any 2023 però no sense fer un petit acomiadament als llibres publicats durant l’any que ja deixem enrere i la lectura dels quals, modestament, creiem que són d’interès, i fins i tot, de gran interès. En aquesta entrada, deixem una breu nota personal de cadascuna de les obres escollides per si algú tenia vist algun llibre —allò que entres a la llibreria i no saps si val la pena– doncs aquí podreu trobar una mica més d’informació o opinió. Res més. No voldirem contradir a la Doris Lessing quan, al Quadern Daurat, deia que «només hi ha una manera de llegir, que és furonejar en biblioteques i llibreries, prendre llibres que et cridin l’atenció, llegint només aquests, deixant-los de banda quan t’avorreixen, saltant-se les parts pesades i mai, absolutament mai, llegir alguna cosa per sentit del deure o perquè formi part d’una moda o moviment. Recordeu que el llibre que us avorreix quan teniu vint o trenta anys us obrirà perspectives quan arribeu als quaranta o als cinquanta anys o viceversa. No llegiu llibres si per a tu no és el moment oportú».
El derecho al sexo, Amia Srinivasan
Un dels llibres més importants de l’any gràcies a la traducció d’Anagrama. Aquest llibre és un conjunt d’assajos on tracta diferents temes presents al feminisme contemporani i del futur més proper. Amia Srinivasan planteja diverses qüestions al sexe, consentiment post #MeToo, de les denúncies falses, de la llibertat d’expressió i la pornografia, els incels i la violència sexual per classe, raça i religió…
Hi ha tres exemples d’això. En primer lloc, sobre el tema de les denúncies falses, intenta aprofundir i demostrar com històricament en la majoria de casos les denúncies falses han sigut d’homes cap a altres homes per motiu de raça i classe.
En segon lloc, explica els límits dels principals discursos del feminisme sobre el sexe basats en el consentiment. En el nostre context, per exemple amb la llei del «sí és sí». Amia reconeix que és una victòria pel moviment feminista… Però es queda a mig camí. Crítica l’excessiva confiança d’alguns feminismes en les lleis i en general, de la via punitiva per solucionar els problemes del patriarcat.
I per acabar, un dels temes central és els incel i el suposat «dret al sexe». Sobre aquests primers parlar que la seva cerca no és del sexe en si, sinó de l’estatus que promou el patriarcat segons amb quin tipus de dones et relaciones sexo-afectivament. Agreujat per les crisis econòmiques i socials que facin la sensació de pèrdua de tota mena de privilegis.
Un llibre necessari i molt útil pels debats que venen i vindran. És una proposta que posa noves mirades i perspectives que ens ajuden a repensar, de forma més complexa i ambivalent la sexualitat i les seves propostes d’una nova ètica del desig mitjançant l’educació. No de forma autoritària sinó preguntar-nos pel nostre desig i evitar la seva essencialització i dels diferents eixos que impregnen aquest desig com la classe, la raça, els cossos normatius i no normatius, els rols de gènere…
Lucha de clases, franquismo y democracia. Obreros y empresarios (1939-1979), Xavi Domènech
La història social britànica dels anys seixanta i setanta va tindre una forta influència arreu del món. La renovació teòrica pel que fa a qüestions com les tradicions polítiques, les dissidències religioses o la lluita de classes va revitalitzar el marxisme i la disciplina històrica. A Catalunya i a Espanya el ressò més rellevant d’aquesta renovació el vam viure dins del camp d’estudi de l’antifranquisme, i el nou llibre de Xavier Domènech Sampere és una prova empírica d’aquesta afirmació. El llibre realitza una anàlisi sobre la relació entre moviment obrer i canvi polític, o, més bé, una explicació des de la història social i des de baix de la dictadura franquista i la seua crisi d’hegemonia i posterior final. Per destacar dos virtuts generals del text, parlarem de la relació entre moviment obrer i democràcia, i del franquisme com a règim unificador de la classe dominant.
No és estrany afirmar que els drets i llibertats que gaudim hui en dia són fruit d’un gran pacte entre forces enfrontades durant un període històric que anomenem transició. Tampoc ho és caracteritzar aquest període com a «pacífic» i de «consens» on destaquen els grans noms masculins. El llibre impugna de manera directa aquests relat i reconstrueix la història de la democràcia a partir del conflicte que, de manera clau als anys seixanta, acaba per formar una nova classe obrera i fer impossible la continuïtat del règim. Les reformes econòmiques i polítiques -també les dels anys setanta- que tractaran d’introduir canvis per tal de mantenir el poder, acabaran per mostrar-se inoperants: és la pressió a la fàbrica, al carrer o al moviment veïnal el que força el canvi de règim.
El protagonisme dels moviments socials es veurà modificat a partir de la segona meitat dels setanta. Tot i continuar amb una forta mobilització, el seu paper d’avantguarda en el procés de canvi l’ocuparan els partits polítics, els quals tractarien d’utilitzar la pressió als carrers com element de negociació. També durant els anys setanta serà quan la classe empresarial se n’adone de la necessitat de mutar políticament i organitzativament per tal de continuar garantint el seu poder de classe. El que tradicionalment ha sigut entés com una mostra de debilitat empresarial durant el franquisme, la inexistència d’organitzacions pròpies desvinculades del règim, al llibre és analitzat com una evidència de la seua hegemonia. El franquisme no sols va ser un règim de classe, sinó que va unificar com a classe als sectors dominants.
De vegades des de les esquerres hem assumit que el franquisme va caure pel seu propi pes, que no hi va haver resistències i victòries populars a la dictadura. Xavier Domènech ens mostrar l’altra cara de la moneda. Fruit d’una investigació seriosa, no trasllada conclusions prefabricades a realitats històriques, sinó que aprofundeix amb la pausa de l’historiador en l’entramat d’experiències, processos i canvis per tal d’elaborar una síntesi explicativa.
Venim de lluny. Història del feminisme al País Valencià, Andrea Aguilar, Carme Bernat, Gemma Martínez i Laura Bellver
Des del País Valencià ens arriba aquest assaig tramat i pensat en la Fènix Universitat Popular i el col·lectiu Arada. A Venim de lluny, les autores ens proposen un recorregut ple de referents i moviments polítics que han marcat la història del país i que constitueixen les arrels profundes dels feminismes actuals. Una història que s’articula amb l’objectiu d’ajudar-nos a entendre que “el feminisme i el moviment obrer eren —per a les dones que estudiarem a continuació— la mateixa cosa: instruments per a l’emancipació l’alliberament”. D’aquesta forma, ens trobem amb les primeres feministes republicanes com Belén Sárraga, propera als àmbits del republicanisme blasquista i, si bé en aquest primer feminisme “no hi havia una voluntat d’emancipació tan clara com el que veurem al segle XX és fonamental per a entendre els orígens del feminisme valencià”, segons diu Gemma Martínez. És així que posteriorment, amb la figura d’Elena Just arribem a un interregne, una figura que podria ser definida com a llibertària (en concret en l’anarcofeminisme) però també en el republicanisme, perquè com ens conta Carme Bernat “els límits ambdós moviments estaven molt poc definits al finals del segle XIX” i és per això que dintre del “poble republicà” va poder créixer la “identitat de classe”. A més, aquest retorn a les arrels, ens serveix també per comprendre que ni tans sols els morts estan fora de perill si l’enemic triomfa. Entre altres coses perquè Maria Cambrils, personatge clau del moviments socialista valencià d’inicis del segle XX que podria estar al costat de grans noms com Pablo Iglesias, va romandre en l’oblit al punt d’arribar a considerar-se que el personatge no va existir, sino que era “un pseudoònim amb el qual signava un home”, com bé ens diu Andrea Aguilar.
Finalment ja entrat els anys 60 i en plena lluita antifranquista, s’encén en el passat l’espurna de l’esperança amb el Moviment Democràtic de les Dones, que tot i les seves diferències que el portarán a la ruptura va significar reprendre les lluites de les Maries Cambrils, Elenes Justs o Belens Sarragas després de la llarga nit franquista. Però ens recorda Laura Bellver que les ruptures existeixen, que la disputa estratègica continua i que “les maneres d’entendre el feminisme han canviat totalment”.
Revolución, Enzo Traverso
Potser la obra mestra d’Enzo Traverso. Els traversòlegs ens ho haurien de confirmar, però aquest llibre constitueix un recorregut que combina iconografia i història de l’art amb la propia història de les revolucions en la modernitat amb una profunditat remarcable. De les seves pàgines en surten línies d’estudi però de a miles i que cadascú aquí pot decidir si seguir i profunditzar com una espècie de hipertext o un catan de la revolució. Per les pàgines d’aquest llibre apareixen una multitud de temes vinculats a la història del pensament polític. L’alliberament dels cossos en les polítiques revolucionaries, el pensament reaccionari de De Maistre a Donoso, les diverses relacions amb el passat, el rol dels intel·lectuals i de la violència, el 1789, 1830, el 1848, la comuna, rússia i Barcelona al 36, l’anticolonialisme, etc. També hem d’acceptar que el recomanem sense haber-lo acabat de llegir.
Encara més Pijos, Marc Giró
Marc Giró torna amb una segona part de la seva primera obra sobre els pijos. Baptitzat de forma anònima com el millor assaig sociològic més deutor de Marx que de Durkheim. Partint d’una concepció de la totalitat no comet els errors de Weber o del mateix Durkeim que haurien perdut de vista el vincle dels elements contradictoris —per exemple, estudiant el consum, o la distribució de productes fora de la producció sense entendre la totalitat dels mateix procés social—, Marc Giró té molt clar que per a que hi hagi alguns rics hi ha d’haver molts pobres obligats a vendre l’únic que tenen, és a dir, la seva força de treball. En aquest segon llibre, Giró aporta dues novetats: (1)estudia també com algunes idiosicràcies propies dels pijos han permeat a la resta de la societat —els que hem de treballar per viure, repetim— i (2) fa una lectura territorialitzada en relació a tots els pobles de l’Estat (el poijo basc, sevillà, madrileny, català, etc) i en fa un inventari de característiques. Ah, i sobra dir que tot està escrit amb la gràcia i la subtilesa tant característica que el teu cervell al llegir-lo sona amb la veu de Marc Giró com si d’un audiolibro es tractés.
Mira las luces amigo mío, Annie Ernaux
Mentre que tots els textos et diran que els supermercats son un lloc més de la posmodernistat, anòmica i això—no dic que no, però ja ens sabem la llista de tal— la guanyadora del premi nobel de literatura d’aquest any, escriu en aquest text des d’una perspectiva diferent. Ella diu que el súper i l’hipermercat —només Fernando Alonso en sap bé la diferència— no són només reductibles al economicisme i funcionalisme domèstic sinó que formen part ja del paisatge infantil de tota persona amb menys de 50 anys amb excepcions de classe —Ernaux els descriu com «habitantes del centro de París»—. Afirma també, posant al centre de la crítica social de la nostra època l’element de la segregació, que no hi ha espai públic o privat on s’ajuntin individus de procedències tan diverses d’edat, ingressos, cultura orígen geogràfic i ètnic, etc. En la seva interpretació dels supermercats polaritza amb «todos esos que nunca han puesto los pies en un hipermercado no conocen la realidad social de la Francia de hoy».
A part de tot això, és que escriu molt bé i és un immens plaer de llegir. I va a les manis amb Mélenchon què més volem.
Peronismo para la juventud, La Inca
Un llibre difícil d’aconseguir a aquesta banda de l’oceà. Travessat per l’humor twittero i la voluntat de ser un assaig d’intervenció, en aquest llibre es tractarà d’un diàleg entre generacions amb la voluntat de contemporaneïtzar una tradició política que des d’Europa sempre ha costat d’entendre (com a eufemisme de que no s’entén res). La tradició de justícia social, populisme personalista i irreverència popular que ha encarnat el populisme és qüestionada i empeltada amb les noves preguntes emancipatòries de la nostra època. Així, l’antiracisme, el feminisme i lo queer, la confrontació amb l’anarcocapitalisme i la deshumanització del neofeixime apareixen en aquest llibre amb una prosa molt argentina plena de referents propis.
Cròniques anticapitalistes, David Harvey
Tigre de Paper ens ha portat aquest any una transcricpció —per primera vegada en català— del podcast que David Harvey segurament va començar amb la pandèmia (nah, en veritat, el va començar abans però sempre agrada pensar que els referents siguin humans també). Allà hi tractava elements de la seva obra en relació a fets de l’actualitat: des de la posició de Xina en l’economia global actual a la relació del socialisme amb la llibertat, des de les emissions de CO2 a la industria del plàstic, fins a com sota el capitalisme estem governats per abstraccions, com el capitalisme necessita la despossessió constant per a seguir acumulant i la absurditat del creixement infinit en un món amb recursos finits. Un bon llibre per regalar, millor per a llegir i si voleu practicar anglès, podeu combinar el duolingo amb el vostre podcast marxista de referència.
El capital a l’era de l’antropocè, Kohei Saito
La nova lectura de l’obra de Marx que Saito ja va començar amb el seu llibre La naturaleza contra el capital: El ecosocialismo de Karl Marx (Bellaterra Edicions, 2022), continua en el seu nou llibre El capital a l’era de l’antropocè publicat en català a Tigre de Paper i que ha venut més de mig milió de còpies al Japó. Saito comença el llibre analitzant la situació climàtica, les actuals solucions en marxa i desenvolupant l’articulació profunda entre el capitalisme i la crisi climàtica, i per tant la incapacitat del sistema per fer-hi front, a través del concepte de metabolisme, central en la seva lectura de Marx. Saito conclou que “ja no hi ha lloc per a mitges tintes; no queda marge per marejar la perdiu amb solucions ambigües, incompletes i mediocres. Per a això, la teoria decreixentista de l’antropocè ha de basar-se en una crítica molt més radical del capitalisme. Exacte: el comunisme”. Les reflexions més interessants de Saito sobre la qüestió del comunisme que caldrà construir són la seva concepció de l’abundància i l’escassetat, i la necessitat de tornar a centrar la disputa política en el control dels mitjans de producció i de pensar en els diferents models de propietat social i democràtica que hauran de coexistir simultàniament.
14 de abril, Paco Cerdà
La tendresa (i violència) d’un dia convuls però marcat per la il·lusió d’un canvi. Com varen viure els represaliats republicans aquell 14 d’abril? Com s’escriu una carta de comiat d’una monarquia? Com és ser la darrera mort en nom del Rei? Com és ser el primer naixement de la República? Una ficcó que esdevé real, no per les temàtiques i personatges històrics que hi surten, sinó perquè els afectes que desperta són encara presents. Dinàmica, fàcil de llegir… i quin goig haver-la gaudit!
Papers de pau, Arcadi Oliveres, (edició de Jordi Algué i Mar Valldeoriola)
Aquesta és la primera recopilació que tenim sobre el pensament d’Arcadi Oliveres, i segurament no en serà la darrera, doncs en temps de guerra la recuperació del llegat del pacifista més important de Catalunya és una invitació a nedar contracorrent. En els textos recuperem un pacifisme intrèpid, intransigent, de vocació revolucionària, i capaç de radiografiar el paper del militarisme en la reproducció ampliada del capital. Doncs, si Papers de pau ens permet retrobar aquell cristianisme social, tan tolstoià, aquella teologia de la pau que inspira la generació de l’Arcadi alhora també s’hi reflexa l’economista agut que senyala tots i cadascuns dels moviments del Complex Militar Industrial; el paper inflacionari de la despesa militar, la dinàmica d’endeutament que genera la inversió industrial militar, el cicle exportador d’armes com a política exterior del règim…etc. «La guerra no és -com sovint s’ha dit- un dels motors de l’economia, sinó més aviat l’activador dels privilegis d’un complex militar-industrial que identifica els seus interessos particulars amb els de caràcter general», resumia així l’Arcadi.
A contrallum queda també exposat l’internacionalisme partisà de l’Arcadi, un internacionalisme enemic de totes les rivalitats imperialistes, i ben conscient del perill d’una Europa uniformada amb deliris imperials. Als anys 90 l’Arcadi avisava, «s’ha de rebutjar del tot una Europa imperial que intenti disposar de rebotegues al seu servei (per exemple, l’Àfrica)», d’una tendència que s’ha oficialitzat a la darrera Cimera de l’OTAN a Madrid. Per això, en un moment de desercions clamoroses del moviment per la pau que ha dut fins i tot a alguns pacifistes a recolzar l’OTAN, la venda i enviament d’armes a Ucraïna i la guerra com a solució d’un conflicte internacional concret, Papers de pau és una eina per combatre l’actual propaganda bel·licista i militarista, tal com ho hauria fet el mateix Arcadi.
Pasolini: il fantasma dell’Origine, Massimo Recalcati
En aquest llibre publicat en italià a l’editorial Feltrinelli i encara no traduit, el psicoanalista italià Massimo Recalcati s’aproxima a l’obra i la figura de Pier Paolo Pasolini en l’any del centenari del seu naixement. Com explica Recalcati: “Són diverses i patents les contradiccions que travessen la vida i l’obra de Pasolini: individualista, testimonia amb coratge el compromís cívic i col·lectiu de l’intel·lectual; anticlerical, es posiciona decididament contra l’avortament; comunista militant, viu l’expulsió del PCI amb el qual entrarà, amb els anys, en una relació conflictiva cada vegada més aspra; ateu i marxista, roman profundament cristià en l’esperit; anticonformista, detesta l’anticonformisme; crític acèrrim de l’instrument televisiu i del món dels mitjans de comunicació, es mostra sorprenentment a gust en aquest món; contestatari vigorós del “sistema”, s’enfronta als joves contestataris del 68; antipaternalista, no s’estalvia assenyalar el risc de la desaparició del pare en el nostre temps; experimentador de la llengua i de les seves gramàtiques més refinades, segueix sent un crític irreductible de qualsevol avantguardisme; extraordinari poeta cívic, es manté fidel a una poesia que no exclou en absolut els seus drames més secrets i indecibles; pedagog llibertari, reconeix com a insuperable la figura del mestre; homosexual i rebel, és un conservador dels valors de la tradició i del món rural; crític despietat de la burgesia i dels seus codis de comportament, escriu al Corriere della Sera i altres diaris que en són l’expressió més típica“. Un text important per abordar la tensió entre raó i passió, història i naturalesa, pensament crític i pulsió des de l’obra de Pasolini, on no troben mai una conciliació estable i es mantenen en un estat de dissidència perenne, sense síntesi possible.
L’arbre de les llibertats. Republicanisme als Països Catalans, Xavier Calafat, Albert Portillo, Eloi Gummà i Iván Montemayor
Un llibre que ens fa especial il·lusió anunciar ja que és el primer llibre col·lectiu que hem fet com a grup a Debats pel Demà (Debats, pels amics). Al volum editat i publicat per Illa Edicions, podreu trobar un conjunt de 4 textos on s’ha practicat l’esport de risc preferit del col·lectiu que és el d’abarcar 150 anys d’història, en tres territoris distints, en 170 pàgines. El primer dels articles que hi podreu llegir és un text de l’Albert Portillo sobre la Primera República a Catalunya i el paper del republicanisme federal en aquest període. Posteriorment, trobareu un article escrit des del País Valencià on Xavier Calafat ressegueix els camins del valencianisme i el republicanisme en un joc de miralls on els seus límits no sempre encaixen. En tercer lloc, l’Ivan Montemayor ens porta en un recorregut per la illa de Mallorca a través de la seva tradició de revolta —que a més té una continuitat generacional impressionant com podreu llegir—. Finalment, Eloi Gummà amb una forta aroma de la lluita de classes, amb l’aparició del PSUC, la Trilateral, Foment del Treball analitza el paper del republicanisme en l’antifranquisme i la transició, la configuració del Règim i la seva posterior crisis ja al segle XXI. Tot plegat, prologat i epilogat —si existeix aquesta paraula— per Xavier Domènech i Catalina Martorell.
