En castellà aquí.
Arriba Sant jordi i es calcula que avui es vendran més d’un milió de llibres a tot Catalunya, sens dubte, el dia que més de tot l’any. Però avui volem parlar precisament d’aquells llibres desamparats pel pas del temps que actualment es troben descatalogats o mai han estat traduïts al català. Al llarg dels anys, ens anem trobant obres de difícil accés que van agafant grogor a les biblioteques sense que ningú consideri que val la pena exhumar-los d’aquest oblit editorial. Des de la sorpresa —fins i tot pròpia—, el consell de redacció de Debats pel Demà ha decidit portar els llibres que no podràs trobar aquest especial dia del llibre amb la consciència de que fer propaganda d’un producte que no es pot comprar sigui una proposta aparentment il·lògica.
Eduard Palmer Thompson, William Morris. De romántico a revolucionario, (ed. or. 1955).
Justificar la importància de reeditar la biografia del segon pensador socialista més important del segle XIX podria acabar-se en aquesta mateixa frase, però és que la rellevància del pare del modernisme i creador del moviment Arts&Crafts no fa més que créixer en el nostre present. Deia E.P. Thompson que William Morris petanyia a un temps en el que la tradició socialista europea poseia un fort vigor imaginatiu i no s’atemoria davant l’especulació utòpica. Va tenir la sort de sostraure’s a les cadenes del dogmatisme ja que s’havia format en el camp de l’art i la cultura i quan va decidir que entregaria la seva vida a la militància socialista —que ell mateix confessa que va succeir-li en llegir El capital— va poder aprendre molt d’Engels però també de Kropotkin. També per aquest motiu, els punts en els que enllaça amb la tradició marxista són molts, però no ho son menys aquells en els que divergia. La seva desconfiança cap al culte acrític del creixement i la producció mecanitzada prefiguren moltes de les preocupacions ecològiques d’avui. La seva profunda crítica moral de la civilització moderna va ser no poques vegades menystinguda per molts socialistes —Engels l’havia arribat a titllar de militant “romàntic” i “sentimental”— que no entenien la llarga tradició radical de la que Morris era hereu.
Amb la seva rica experiència històrica i la seva resposta concreta a la realitat social, Morris tenia una sorprenent agudesa per captar intuitivament les línies de desenvolupament, i les línies de retrocés, en la seva cultura o el que Gramsci anomenaria més tard, en el sentit comú d’època. Al final de la seva vida, als anys 90 del segle XIX, va saber veure que només en una dialèctica d’educació i capacitació de les masses per preparar la revolució es podria combatre, per una banda, el derrotisme de les classes mitges i, per l’altra, el determinisme d’alguns dirigents socialistes com Kautsky o Guesde en front d’unes elits capitalistes que havien transmutat la frivolitat del laissez-faire per la reacció en forma l’odi (auto)destructiu en la fase imperialista.
Aquest llibre va ser publicat originalment l’any 1955 i va ser reeditat posteriorment l’any 1976 en anglès. seria traduït per l’editorial valenciana d’Alfons el Magnànim al 1988. Des de llavors, no ha aparegut cap altre edició en editorials peninsulars.
Arthur Rosenberg, Democracia y Socialismo: historia política de los últimos ciento cincuenta años (1789-1937), (ed. or. 1938)
Historiador marxista alemany, Arthur Rosenberg (1889-1943) és un gran desconegut entre la militància política d’esquerres al nostre país. Amb uns coneixements excepcionalment transversals sobre l’Atenes democràtica, la Roma republicana, els primers anys de la revolució bolxevic o la formació de la República de Weimar, tots els llibres de Rosenberg es caracteritzen per combinar de manera magistral l’erudició històrica amb una perspectiva de lluita de classes. No és casualitat, doncs, que s’hagi parlat d’ell com una mena de “Gramsci alemany”: defensor d’un comunisme desacomplexat i allunyat de qualsevol tipus d’ortodòxia i fàcilment equiparable a altres figures crítiques del període d’entreguerres, com Korsch, Levi o el mateix Gramsci.
Democracia y socialismo és una síntesi extraordinària de la connexió entre els dos grans moviments revolucionaris d’aquell “llarg segle XIX” de què parlava Hobsbawm. Per una banda, la democràcia plebea i el seu ideal que ja s’havia deixat entreveure en 1793 a la França jacobina: sufragi universal, drets d’existència i participació popular en un règim d’igual llibertat. En aquest sentit, els cartistes anglesos, el socialistes republicans francesos i els moviments d’emancipació nacional encapçalats per Mazzini i Kossuth —entre altres— seran l’avançada revolucionària que, almenys fins 1848, insuflaran por a les elits reaccionàries de tota Europa. Per això, l’autor incideix tant en allò que Marx i Engels van deixar ben explícit al seu Manifest: que el comunisme se situava de ple en la senda de la conquesta de la democràcia. A partir de meitats de segle, el socialisme internacional esdevindrà la continuació del moviment democràtic i, segons Rosenberg, actualitzarà el somni de la democràcia per fer front a un mode de producció capitalista i imperialista totalment desembridat.
Democracia y socialismo, que va ser publicat per primer cop en alemany en 1938, només ha vist dues traduccions castellanes, ambdues a l’altra banda de l’Atlàntic. La primera, de 1966, a l’editorial porteña Claridad; la segona, de 1981, a la famosa col·lecció de Cuadernos de Pasado y Presente dirigida pel gran marxista argentí José Aricó. No seria gens fàcil de justificar que un llibre que ha ajudat tant a fer una interpretació republicana de la tradició socialista no pogués trobar-se de nou (si és que algun cop ha estat així) a les llibreries de casa nostra.
Marina Tsvietáieva, El poeta y el tiempo, (ed. or. 1932).
Marina Tsvietáieva (1892-1941) és una de les poetes més grans que ha donat la literatura russa del segle XX. No obstant això, la seva obra i el seu nom van ser ignorats injustament durant molt de temps. Quan ha transcorregut gairebé un segle des de la seva mort, l’interès per la figura de Marina Tsvietáieva és cada vegada més gran i la seva obra comença a ser àmpliament reconeguda i valorada a diversos països.
Els assaigs continguts en aquest volum avui descatalogat que va editar Anagrama contenen diversos textos en prosa de la poeta russa, entre els que hi són: «El poeta i el temps», «Un poeta a propòsit de la crítica», «El poeta i el temps» i «L’art a la llum de la consciència». Aquests són el producte de la reflexió constant de l’autora sobre l’art, de la seva meditació sobre la consciència i el temps i de la seva profunda preocupació pel sentit de la tasca del poeta. Un punt de vista que podem esmar en alguns dels seus aforismes més famosos i que ens imposarem l’ascesis de no revelar-ne més d’un:
“La contemporaneïtat a l’art és la influència dels millors sobre els millors, és a dir, el contrari de l’actualitat: influència dels pitjors sobre els pitjors”.
Francesc Vallverdú, El fet lingüístic com a fet social, (ed. or. 1973)
Francesc Vallverdú va ser poeta, sociolingüista i dirigent del PSUC des dels anys 60. Les seves tesis al voltant de les relacions entre llengua i societat des d’una perspectiva marxista, així com la seva recerca històrica sobre el fet lingüístic a Catalunya, el van convertir en un dels pares de l’actual model d’immersió lingüística al nostre país. Aquesta obra representa un del treballs pioners en la sociolingüística catalana. Aborda les qüestions del bilinguisme, la diglòssia, les comunitats lingüístiques i la relació entre llengua, cultura i classe social.
Andrés Bilbao, Obreros y ciudadanos. La desestructuración de la clase obrera (ed. or. 1993)
Aquesta obra pionera en la disciplina sociològica al nostre país analitza, des d’una perspectiva marxista i discursiva centrada en el mètode d’entrevistes, el procés de desestructuració de la classe obrera que es dona des dels anys 70 arrel de la crisi del capitalisme fordista i la contrarrevolució neoliberal. Mostra els elements claus que permeten entendre la crisi de la classe obrera de tot l’Estat com a subjecte polític històric, fenòmens com el trencament de solidaritats, la dualització del mercat laboral, la corporativització i totes les seves conseqüències a nivell de subjectivitat davant una emergent cultura de masses neoliberal.
María Zambrano, Dos fragmentos sobre el amor, (ed. or. 1952)
En aquesta breu obra de la filòsofa malaguenya, Maria Zambrano recupera l’idea d’un saber lligat a l’amor on l’objectivitat de la filosofia no és possible sense aquest sentiment. Entre la filosofia i la poesia aquest llibre porta un saber que neix d’unes entranyes enamorades o com escriuria ella mateixa, “l’ésser humà no canviarà mai íntimament en virtut de les idees si no són la xifra del seu anhel; si no corresponen a la situació en que es troba, se li tornaran, al contrari, en lletra morta o en simples manies obsessives”.
La seva particular religiositat; el seu interès per l’anomenada sabiduria tradicional; per la tradició mística; la seva inicial formació en la música conceptual de Spinoza; la seva heterodòxia; el seu compromís polítc i el seu exili van ser només alguns dels punts de contacte que la uneixen a una altra autora —que també va arribar a l’edat de maduresa al perídode d’entreguerres— com és Simone Weil.
Joaquim Maurín, Revolución y contrarrevolución en España, (ed. or. 1935)
Joaquim Maurín és probablement un dels marxistes més originals que ha produït la península ibèrica i per aquest motiu un dels més injustament oblidats. Nascut a Bonansa el 12 de gener de 1896 Maurín de ben jove es traslladarà a Catalunya on durà a terme tota la seva militància política. De primer a Lleida, on deixarà tal empremta a la ciutat com a animador del sindicalisme revolucionari des de les pàgines de Lucha Social que la gent d’esquerres s’hi referiria com a «Mauringrad», i ja més endavant, com a dirigent el Bloc Obrer i Camperol, a Barcelona.
Però una de les coses que més crida l’atenció de Maurín és el seu ull clínic històric a l’hora d’abordar les qüestions polítiques i estratègiques del moment. Malgrat que Maurín no era cap historiador si que incorporava la història al pensament polític de les esquerres, val a dir que amb una mestria més que notable. “Maurín recorre a la història com a instrument substancial per a la comprensió del present”, ha resumit l’estudi més exhaustiu que tenim fins ara gràcies a Antoni Monreal en la seva obra El pensament polític de Maurín (Edicions Península, 1984).
És a dir, Maurín passa pel sedàs de l’anàlisi política les lluites populars del segle XIX per a elaborar una matriu dels encerts però també de les derrotes prèvies. De tal manera que sigui possible fer un índex de les tasques pendents, i necessàries, per a canviar el règim política i socialment. La revolució democràtica és la gran obsessió que Maurín cercarà resoldre en el seu temps. Els interrogants que se’n desprenen; «qui ha de protagonitzar la revolució democràtica? Com s’ha de dur a terme per vèncer allà on han fracassat els que ens han precedit?», serien objecte d’una constant atenció per part de Maurín. De fet, només en els anys trenta Maurín deixaria per escrit la seva hipòtesi estratègica en la trilogia que conformen Los hombres de la Dictadura (Cénit, 1930), La revolución española: De la monarquía absoluta a la revolución socialista (Cénit, 1932) i, en particular, a Hacia la segunda revolución: el fracaso de la República y la insurrección de Octubre (Gráficos Alfa, 1935).
És aquest darrer llibre que a l’hora de reeditar-lo, des de l’exili a Nova York i en l’inici de la crisi profunda del franquisme, per a Ruedo Ibérico el 1966 que li canviaria el títol pel de Revolución y contrarrevolución en España. Un títol inspirat en l’obra més important del moviment republicà popular ibèric del XIX: La reacción y la revolución de Pi i Margall escrit el 1854. I es que Maurín retorna eternament a Pi per a respondre a «que fer?», de la mateixa manera que ho feia Lenin en endinsar-se en el Què fer? de Nikolai Txernixevski per a orientar el moviment populista rus el 1863.
De fet, anys més tard Maurín escriurà que “si la nostra generació hagués conegut a fons la història de 1820-1823, 1868-1874, no hauria comés al 1931-36, els errors, grans i petits, que sumats conduïren a la caiguda de la República democràtica” (a la revista España Libre, 19-2-1960). I d’aquestes seqüències Maurín n’extreia tres problemes: la forma de govern, l’expropiació de la noblesa i l’estructura de l’Estat.
Així, Maurín veia en el canvi de la forma de govern la possibilitat d’establir un punt de partida per a establir principalment una nova correlació forces consumada en una Constitució democràtica material. Que es recolzés en una revolució social per a satisfer una població majoritàriament camperola i unes elits significadament latifundistes; “L’alfabet de la revolució espanyola comença, naturalment, per la lletra a, i la lletra a es la revolució agrària”, doncs, “L’Estat monàrquic era precisament l’Estat produït per tal organització agrària.” La República social només podia néixer, per a Maurín, amb l’expropiació dels latifundistes i la redistribució de la terra.
En quant a l’estructuració de l’Estat; “que l’Estat republicà fos federal o unitari significava ajudar a la revolució o conduir-la a una via morta”. Perquè l’Estat oligàrquic de la monarquia s’havia construït per mitjà del centralisme. El centralisme, doncs, responia a un triple esquema d’organització del poder de l’Estat, de concentració en la riquesa en la capital de l’Estat i de justificació ideològica d’aquests objectius. El centralisme s’havia constituït així en un mètode estatal per a garantir l’autoritat de latifundistes al sud, industrials a l’est i financers al centre. Arrasant entre mig tots els dics de contenció municipals i forals.
De tal manera que la República esdevingués federal esmicolava tot aquest sistema d’organització i obria una oportunitat per a la revolució democràtica dirigida pel poble. El principal mecanisme del centralisme el constituïa l’exèrcit per això Maurín en considerava essencial la transformació democràtica; “Per a establir un nou règim -i la República pretengué ser un règim diferent al de la Monarquia- cal canviar la bastida en la que el règim derrocat s’ha sostingut.”
Tot plegat, representava uns profunds canvis democràtics i socials que sols podien ser escomesos pels treballadors i els camperols per a arribar a bon port. Un Maurín enlluernat per la revolució russa de 1905, considerava semblantment que “la caiguda de la Monarquia seria el començament d’una República socialista.”
En l’esquema de revolució democràtica-socialista Maurín atorgava un paper especial a les nacionalitats, en concret Catalunya, en la mesura que aquesta podia oposar una alternativa social, estatal i republicana. Talment com en la revolució alemanya de 1848 on l’alternativa democràtica no passava per la Prússia centralista i autoritària dels junkers sinó per la direcció de la Baviera republicana i confederalista.
D’aquí l’anticatalanisme històric de l’Estat que no radicava en l’ambient psicològic del cervell madrileny d’aquest sinó en la funció prussiana que l’Estat donava a la capital. “La limitació del problema nacional a Catalunya feu perdre al moviment català una gran part de la seva força revolucionària. Catalunya apareixia llavors no com l’avantguarda de l’alliberament col·lectiu, sinó simplement com una regió que volia obtenir avantatges exclusivament per a ella.” Trencar el cordó sanitari establert per l’Estat sobre la Catalunya republicana i popular era per a Maurín un requisit indispensable per a evitar fracassos com el de 1909.
Maurín tornava de nou a la seqüència històrica encetada per 1868 per aprendre de Prim com dur a terme la revolució de les perifèries. En aquest sentit, capgirava l’estratègia usual de l’esquerra d’irradiar-se del centre cap enfora, de Madrid a “les províncies”, plantejant un assalt a Madrid des de fora. Prim, en aquest sentit, era un exemple empíric; “Madrid ha de ser pres mitjançant un moviment convergent que parteixi de la perifèria, tal com va fer Prim.”
Aquest i d’altres aspectes mereixerien un tractament amb més profunditat però val la pena acabar la recomanació d’aquesta obra mestra del marxisme ibèric amb una darrera ullada. Maurín era plenament conscient d’estar pensant una revolució democràtica en una Europa sota l’impacte de la crisi de 1929 i amb l’amenaça guerrera de les potències feixistes. Tenint-ho present considerava que la revolució era la manera de derrotar preventivament el feixisme i que la manera de dur a terme aquesta derrota resoldria la dicotomia establerta pel crack del 29: “La nació al servei de les empreses i de l’Estat, o l’economia i l’Estat al servei de la nació.”
