Resulta avui estimulant, i esperem productiu, poder seguir discutint, com s’està fent, sobre el fet nacional a Catalunya anant més enllà de l’idealisme burgès que, com deia Lenin, vindria a presentar Catalunya com una cosa ideal i perfecta sense contradiccions al seu interior. Però, a vegades, l’ús de formulacions personalitzadores com “complex d’inferioritat nacional” i proclames que criden al voluntarisme sentimental més que a l’acció política concreta eviten haver de formular, en el present, un projecte i un programa polític de transformació radical de la nostra societat.
Afirmar que la idea d’un sol poble pretén amagar un conflicte lingüístic a la societat catalana és una confusió falaç que vindria a equiparar tota l’heterogeneïtat cultural de la nació amb un conflicte intern i és només l’antesala d’una instrumentalització política interessada. Aquests plantejaments que separen Catalunya en dues comunitats suposadament diferenciades, que diuen que no hi ha convivència entre llengües, no existeixen més que en un pla abstracte. Igual que dir que el castellà necessitarà òrgans i instruments que el protegeixin a Catalunya. Els necessitarà potser a Castella, per recuperar la tradició cultural republicana fins ara diluïda, per dissort seva, per l’espanyolisme reaccionari. Però tornant a les crítiques a un sol poble, això també mostra una visió imprecisa sobre el que va representar, quan s’ha entendre en termes històrics com una manera de lligar la reivindicació nacional amb l’element social i democratitzador durant l’antifranquisme. Aquesta qüestió era plantejada pel PSUC l’any 1964 en aquests termes: “en la pràctica les activitats culturals catalanes es fusionen en un tot únic amb la lluita reivindicativa i antifranquista de la classe obrera i d’altres capes del poble, amb el combat per la democràcia d’estudiants i intel·lectuals, amb l’activitat clandestina dels grups i partits d’oposició. Aquest tot únic constitueix el moviment nacional català contemporani, que és al mateix temps cultural, social i polític, profundament antifranquista i autènticament democràtic”.
Igualment, cal fer una lectura de la nostra pròpia història del fet nacional per a saber com s’ha arribat a aquesta situació a les portes del 2022. Explicava Pierre Vilar l’any 1991, en una anècdota sobre el context de l’antifranquisme que “en el temps de la transició presidida per Adolfo Suárez, vaig assistir a una manifestació d’andalusos de Barcelona, l’eslògan de la qual, poc respectuós amb el ministre, acabava amb un “Cataluña es la nación”. Era tranquil·litzador. Però l’afirmació catalana estava aleshores espontàniament lligada a tota la reivindicació democràtica. S’ha mantingut, això?”.
En aquesta pregunta que es feia Pierre Vilar, ja llavors després de més d’una dècada de pujolisme, podem trobar una clau per explicar el que va ser aquesta idea d’un sol poble i per mostrar que potser el problema no ha estat el “miratge de consens” sinó, més aviat, el desacoblament del catalanisme de l’element social i democratitzador. Hi ha una tendència a Catalunya a culpar sempre l’enemic extern —no sense part de raó— però precisament si un procés de construcció nacional no es planteja una crítica fins a les últimes conseqüències té molt difícil avançar. Potser el pujolisme no va fracassar, sinó que cal que sigui llegit com un èxit d’un cert projecte de classe que ha tingut efectes en el propi catalanisme i, com a conseqüència, en la identificació nacional d’una part de les catalanes i catalans. La lluita de les esquerres amb l’empenta de l’antifranquisme va obligar Pujol a assumir molts dels seus postulats. Només per mencionar-ne alguns: la famosa frase “És català qui viu i treballa a Catalunya” té el seu origen a l’Assemblea de Catalunya —amb clara hegemonia del PSUC— i en termes de model educatiu, Pujol defensava dues línies mentre que van ser les forces d’esquerres les que van defensar el model que arriba als nostres dies. Qualsevol basc coneixerà bé les conseqüències de que això no hagués estat així. Pujol va haver d’acceptar molts consensos que les esquerres havien conquerit quan va arribar al govern.
És evident que la defensa de la llengua és una qüestió política i una lluita en la que ens situem, però és important que una nació petita sigui conscient en tot moment de les correlacions de forces en les que s’emmarca i no renuncii mai a construir hegemonies amples al seu interior. La defensa del català s’ha de fer des de l’hegemonia i no des dels marges. Però hem de ser conscients igualment, si volem pensar en termes estratègics, que no tota defensa política de la llengua, la cultura i la sobirania de Catalunya ha de passar inevitablement per convertir la llengua en una qüestió de part. Assumir aquesta defensa de la llengua des d’una posició defensiva, resistencial i culturalista també implica discutir la qüestió en termes que no ens semblen interessants. Quan es diu que “la victòria posterior de Ciutadans, no només mostrava que una part importantíssima de la població que viu a Catalunya ha viscut fora de la nació política sinó que també evidenciava el fracàs del projecte pujolià”, potser no és el fracàs sinó, com deiem, la seva realització.
No serà d’altra manera que discutint a nivell de país la matriu cultural de Catalunya, que es podrà (re)incorporar a la nació política el demos necessari per a la (re)construcció nacional compartida per totes i tots els ciutadans de Catalunya. Si no s’obren les finestres de la catalanitat a tota la nova realitat social catalana —que entre el 2000 i avui ha patit mutacions comparables a les que es van donar entre el 1960 i els famosos 6 milions del 1980— no existeix cap viabilitat d’acometre aquest procés de (re)construcció nacional. O dit d’una altra manera, només posant abans l’accent en el substantiu “cultura” que en l’adjectiu “catalana” es podrà consolidar un punt de partida operant.
No poques vegades, quan s’ha plantejat un programa d’afirmacions estratègiques i d’acció, hem sentit entonar el tota la culpa és d’Espanya! —que diuen certs almogàvers— com si no s’haguessin produït mai transformacions a Catalunya en la seva història. Per això, creiem que seria més productiu plantejar-se les tasques centrals per a abordar la qüestió de la llengua en un sentit propositiu. Això pot implicar discutir sobre la possibilitat d’aprofitament de la debilitat del règim del 78 i sobre l’emmarcament d’un projecte nacional a Catalunya en aquesta ofensiva, però això seria part d’un altre article. De moment, entenem que les tasques internes del nostre projecte nacional haurien de passar avui per:
(1) Combatre el tacticisme i la demagògia que amaguen la falta de voluntat de lluitar des d’ara per la modificació de les condicions socials i culturals discriminadores que es pateixen en l’accés a la llengua catalana.
(2) Plantejar-nos si realment té algun sentit afrontar les qüestions de la llengua i la cultura catalana des del terreny psicològic, parlant d’alienació, adoctrinament o de complex d’inferioritat nacional, o si seria més operatiu fer-ho en termes d’anàlisi de model productiu, d’estratificació social o de funcionament institucional propi.
(3) Obrir les finestres del que és o no és ser català avui en un debat cultural ampli que actualitzi la catalanitat a les realitats de classe i de referencialitat cultural del nostre temps.
(4) Tornar a empeltar el catalanisme amb els elements de democratització i de transformació social després de 30 anys de governs amb la dreta a Catalunya.
