Per Marc Horneros Prunés
L’empresonament de Pablo Hasél ha suscitat i generat una onada de protestes a tot l’Estat espanyol, de Madrid a Barcelona passant per València. La proclama de la llibertat d’expressió, així com la del seu alliberament, ha sigut un clam que ha recorregut una gran quantitat de manifestacions, les quals han sigut les més multitudinàries des de l’inici de la pandèmia. Ara bé, probablement la raó de fons d’aquestes protestes no és només la situació del raper català i la mort lenta de la llibertat d’expressió en aquest Estat en clara situació regressiva en quant a drets i llibertats democràtiques. Com molt bé va dir la influencer i periodista catalana Juliana Canet a TV3, “qui cregui que tot això és per en Pablo Hasél va molt equivocat”.
La voluntat d’aquest article no és analitzar les condicions de possibilitat de la protesta ni quins elements hi ha sedimentats sota els nostres peus i com ens han portat a aquest esclat social. El que m’agradaria realitzar és un exercici de pensament col·lectiu al costat del moviment, veure la realitat que allà s’està presentant. És difícil, segurament, en un escrit unidireccional de part meva cap al vostre, però més que exposar-vos idees inamovibles proposo presentar idees soltes que ens permetin pensar com a col·lectiu, organitzar-nos i esdevenint subjecte polític. Perquè aquest moviment no pot quedar com una setmana més de protestes caigudes en el no-res i sense cap més resultat que persones ferides, detingudes i ulls buidats. Perquè ja és hora de què la nostra ràbia, la del jovent, s’organitzi i canalitzi en formes de transformació política. Canvi real, material i palpable.
Així, com dic, pretenc mostrar algunes reflexions que ens portin a pensar la potencialitat política que té aquesta nova onada de protestes, la primera en context pandèmic, i la possibilitat de l’emergència d’un subjecte polític inesperat i imprevist. Qüestió més necessària que mai ara que l’onada està reculant. Però això no és, o no té per què ser, un fet negatiu. Just és en aquest moment on podem rearmar les nostres idees i reorganitzar-nos, perquè, com tota onada, després de recular torna a la càrrega. Si aquesta tornada és amb menys o més força, si això redueix la força de la següent onada o, en canvi, l’alimenta, està únicament a les nostres mans. Fem que l’onada retorni amb més força que mai, que esdevingui un vertader tsunami que s’emporti l’actual món per davant i ens permeti construir un de nou. Que de les ruïnes d’un món en declivi emergeixi una nova esperança, la dels que tenim tot el futur i tota la vida al davant, la dels que podem marcar, per primera vegada a la nostra història, el rumb d’aquest vaixell a la deriva.
Les protestes sorgides les darreres setmanes han esdevingut, en cert aspecte, revolta i, aquesta, s’ha caracteritzat per un perfil clarament marcat generacionalment: és una revolta de la joventut d’aquest país. De fet, tampoc és estrany veure com, en realitat, l’epicentre de les protestes és Catalunya i, sobretot, ciutats importants com Girona, Tarragona, Barcelona o Lleida (ciutat d’en Pablo Hasél). Qüestió que també es pot entendre pel caldo de cultiu que ha suposat el procés del 2017 ençà i, encara més, un 2019 marcat per l’octubre calent que va permetre l’emergència d’un moment de protesta independentista diferenciat del “ni un paper a terra” i que ens va portar al sorgiment del que s’ha arribat a anomenar generació Urquinaona.
Aquest caràcter generacional no té raó per sorprendre’ns. La situació que patim el jovent actualment és dolorosament desastrosa. Aquesta setmana ha sortit un estudi del CSIC que mostraria com els joves entre 18 i 29 anys som el grup social que amb més negativitat valora i percep el seu estat anímic[1]. Cada cop veiem que una nova plaga, que si no és pandèmica, almenys és epidèmica, s’emporta més i més joves: angoixa, depressió i ansietat. Hi ha una pressió social, però sobretot vital, que cada cop som menys capaços de suportar. El futur se’ns en va i, amb ell, la vida. Hi ha molts factors que ens han portat aquí, ben coneguts pel qual tampoc cal dedicar-li ara tota la nostra atenció. Per mencionar-ne alguns, però, podem parlar de l’elevat atur juvenil; del cada cop més nul horitzó de futur i de vida; de més i més estudis acumulats per acabar treballant amb contractes temporals i precaris; d’una ideologia neoliberal que ha constituït aquella subjectivitat de l’empresari de si mateix, fent-nos sentir culpables de la nostra situació com si fossin errors i fracassos nostres i no es tractés d’una situació estructural; una criminalització constant que s’ha desbocat durant la pandèmia; etc., etc., etc.
Ara bé, com deia al principi, aquí prefereixo que intentem pensar junts no que ens ha portat fins aquí, que és cada cop més obvi, si no quin camí és el que hem començat a recórrer i cap on ens pot portar. Crec que podem observar en les protestes dels darrers dies una potencialitat política que pot tenir una força que feia temps que no observàvem. El jovent pot esdevenir nou subjecte polític, pot aparèixer com una nova palanca de canvi i transformació. Pot sonar exagerat, a primera vista, dir la següent afirmació, però demano que hi pensem totes juntes: el jovent pot esdevenir el dia d’avui un nou subjecte polític que creï un esdeveniment pròxim al que va causar el 15M o que ha causat el feminisme, l’ecologisme i altres moviments socials i polítics. Pot semblar, com dic, una comparació absurda i barbàrica, però depenen de com es juguin les cartes que s’estan posant sobre la taula tenim la capacitat d’esdevenir aquest nou moviment i de redefinir, almenys, el subjecte polític. Que no és poc.
Perquè el jovent pot emergir com aquest nou subjecte polític? Si seguim les idees del filòsof Jacques Rancière (2012), aquesta figura pot emergir d’un procés de subjectivació conduït pel que ell anomena la part dels sense-part, d’aquell que només tenen phoné i no se’ls hi considera logos. És a dir, d’aquell grup que forma part de l’ordre social, però com aquella part que no té poder de decisió, que no és escoltada ni realment tinguda en compte. Una part de la societat que, en realitat, no té part en l’organització social. El jovent ha sigut sempre exclòs, ja sigui perquè se’ns considera massa emocionals i poc racionals o perquè se’ns veu com a persones immadures que encara no tenen la capacitat suficient per poder decidir sobre el seu futur i, encara menys, sobre el de la seva societat. Això és el que alguns han arribat a anomenar adultcentrisme, Més enllà de l’encertat o no d’aquest terme, la qüestió és que el jovent conforma aquesta part dels sense-part que no és escoltada ni se la considera un interlocutor vàlid. Ningú ens té en compte, ningú vol entendre el que emergeix de les nostres veus i, com a contrapartida, se’ns ridiculitza i criminalitza. Per aquesta raó, com bé diu la Juliana Canet, estem cridant. Quan les queixes i els reclams no poden recórrer altres vies, quan xoquen dia rere dia contra una paret de ciment, l’únic medi que el jovent percep és fer-se escoltar als carrers. Cridar que no podem més, que no aguantem més, que això és insofrible. Que volem viure, volem futur.
Ara bé, per esdevenir subjecte polític fa falta alguna cosa més. No pot quedar en una simple lluita sectorial. Aquest punt és el que s’han trobat la majoria de lluites socials i polítiques dels darrers temps. El següent pas és superar aquest tancat identitari sectorial per, des de la mateixa posició, esdevenir una part que es converteixi en el tot. Transitar d’una lluita particular a una universal, com ha fet de manera clara el feminisme. Aquí és on pot emergir el subjecte polític, ja sigui com a figura de la multitud (Negri i Hardt, 2005; Aragües, 2018) o del poble (Laclau i Mouffe, 2018). Malgrat això, el nom no té importància, la qüestió és la capacitat de generar un moviment que permeti englobar un seguit de reclams que s’uneixin en la seva figura a través d’un de central. Veient la tendència de les darreres lluites (feminisme, ecologisme, antiracisme, lluita per l’habitatge, per la salut pública, etc.) queda clara una cosa: la política i les futures disrupcions es juguen al voltant del concepte de vida. El jovent tenim l’oportunitat d’unificar tots aquests reclams en la nostra figura creant nous antagonismes sistèmics en tant que som la generació que pateix, de manera multiplicada, tots els problemes socials, polítics i econòmics. Som els que patim l’atur, els que quan trobem feina és amb contractes temporals i precaris, les nostres companyes són les que pateixen l’assetjament masclista i l’opressió de gènere (fa poc hem sabut que les joves són una de les franges d’edat on es fa més palesa la bretxa salarial, al voltant d’un 27%)[2], som la generació que veu com les anteriors han condemnat el nostre futur en la seva constant destrucció del nostre planeta, som les que hem crescut i ens hem educat amb persones que les discriminen i se’ls hi diu que no formen part de la nostra comunitat pel seu color de pell o la seva creença, son els nostres companys/es que pateixen aquest mateix racisme en pròpia pell malgrat ser tan catalanes com nosaltres, som les que no poden pagar un lloguer ni començar un projecte de vida, som les que cada cop més patim l’epidèmia de la salut mental, les constantment criminalitzades i reprimides, les que han vist amics/gues haver de marxar a l’exili econòmic, etc. El jovent ho reunim tot, totes les reclames que es troben els nostres carrers ens afecten també a nosaltres de manera multiplicada. Si som capaces de reunir tot això en la nostra figura i emergir com a subjecte polític de transformació, obrirem un nou escenari de present i de futur.
Al mateix temps, però, és cert que podem veure dues possibles tendències de la protesta actual. La primera d’elles és una de caràcter nihilista, de simple expressió de dolor i ràbia. És una explosió de la protesta que ha portat a un munt de joves a combatre directament contra la policia com a personalització de l’Estat i d’aquells poderosos on veuen l’enemic. No serè jo, ni de bon tros, qui criminalitzi i condemni aquestes protestes. Però si crec que és important observar en elles si tenen futur. En la meva humil opinió la resposta és no. La pura explosió de tot el contingut fins ara dins nostre no arribarà enlloc si és de manera anàrquica. És una protesta que no veu futur ni canvis possibles, pel que simplement manifesta l’odi i la ràbia contingudes. Ara bé, tota aquesta voràgine ha de ser canalitzada i organitzada perquè no s’esgoti tota la seva energia i aquesta es poguí dirigir de manera efectiva.
Aquí és on podem entrar en una segona tendència de la protesta, la qual crec que comença a materialitzar-se en l’intent de retornar en una onada més forta en la protesta d’aquest dissabte 27 de febrer. Ha d’haver-hi l’intent d’organitzar i canalitzar els afectes que ens portin a l’actualització de la potència política i a l’emergència del subjecte polític que abans comentàvem. Hem de ser capaços d’agrupar totes les demandes en la nostra figura per iniciar un nou cicle polític que requerirà tota la nostra força i energia en un moment pandèmic, el qual no millorarà en el context postpandèmic. No podem esgotar-la tota en la primera tendència, l’hem d’articular com un model de lluita política. Tanmateix, quan parlo d’organitzar i canalitzar la protesta em refereixo, més aviat, a l’autoorganització d’aquests afectes. Es necessita l’emergència d’organitzacions, moviments o plataformes per arribar a certa efectivitat, però dins d’aquestes hem de ser nosaltres les que decidim, en assemblees com les que hem vist en cada preparació del 8M, com les que vam veure en el poble organitzat per defensar el referèndum i les urnes el 1O que va portar a la constitució dels CDR (primer Comitès en Defensa del Referèndum i, després, Comitès en Defensa de la República). Aquest és l’únic camí, el nostre camí.
Com deia, però, sembla que aquesta segona tendència comença a agafar cos en la protesta organitzada aquest dissabte. Els lemes i marcs discursius establerts mostren un canvi de direcció de la protesta. Retornant al centre el concepte de vida i de futur amb lemes com “Sense futur no tenim res a perdre” o amb reclams centrals i aglutinadors com “#FinsQueCaiguin”. Hem de mantenir la capacitat d’articular un antagonisme que amb la pandèmia s’ha vist reforçat com és el de Vida-Capital, però també hem de ser capaços de constituir antagonismes a partir de la noció de Futur (la qual podria tenir com enemic el món consensual de la cultura de la transició designat per la noció Règim del 78). Aquesta pot esdevenir fonamental perquè estableix un marc discursiu que engloba tant un procés destituent d’un present ancorat al passat, com la voluntat transformadora de generar un procés constituent que produeixi un present dirigit a un nou futur. Estem parlant de l’obertura de nous possibles, de la creació de mons altres que no podien ser pensats, de nous imaginaris de futur que pretenguin desplaçar l’horitzó d’allò pensable, possible i permès. Un marc discursiu que articula demandes centrals com: la regulació dels preus de lloguer, així com una solució habitacional real acompanyada d’ajudes als joves per independitzar-se i poder iniciar un projecte de vida; la creació d’una renda bàsica universal; derogació de la llei mordassa i modificació del Codi Penal que ha permès la situació d’empresonament de Pablo Hasél, així com d’altres cantants i activistes; amnistia per totes les preses, exiliades i encausades; canalització de la crisi territorial en un procés d’autodeterminació i un augment de la democratització popular en clau sobiranista; derogació de la reforma laboral; reducció de la jornada laboral amb feines estables i amb sous dignes; solucions a l’atur estructural, sobretot entre les joves; derogació de la llei d’estrangeria, defensar que cap persona és il·legal i tancament dels CIE’s; acabar amb la cultura de la impunitat en l’agressió vers les dones, així com l’evolució cap a la igualtat de gènere; gratuïtat en tots els nivells d’educació; erradicació de la monarquia i destitució del Règim del 78 per l’emergència d’un nou procés constituent republicà; aturada de la destrucció del nostre planeta i una solució climàtica i ecològica.
Ho volem tot perquè juntes ho podem tot. Ho demanem tot perquè no tenim res. Ens toca moure fitxa, ens toca situar-nos per primera vegada al centre de la política, desplaçar i marcar l’agenda pública, esdevenir subjecte polític transformador. Ja no ens valen molles, ja no demanem únicament que la vida sigui possible com el 15M, ja no demanem que tot torni a ser com abans de la contrarevolució neoliberal. Anem un pas més enllà, volem un món nou, un nou futur i un altre horitzó. Volem canviar-ho tot i decidir el nostre futur. Canalitzarem la nostra ràbia, la d’aquells als que només ens han sembrat misèria, i acabarem amb aquest règim injust i asfixiant. La vida tornarà a brillar i tornarà a tenir futur. Les noves generacions marcarem el camí a aquelles que ens han portat a on estem ara. Així que ara ens toca a totes juntes anar aquest dissabte a fer emergir una onada que esdevingui tsunami, organitzar-nos per demostrar que el que ens diuen que és impossible nosaltres ho podem fer possible.
Bibliografia
Aragües, J.M. (2018), Deseo de multitud. Diferencia, antagonismo y política materialista, Pre-Textos, València.
Laclau, E., Mouffe, M. (2018), Hegemonía y estrategia socialista. Hacia una radicalización de la democracia, Siglo XXI Editores, Madrid.
Negri, A., Hardt, M. (2005), Multitud, DeBolsillo, Barcelona.
Rancière, J. (2012), El desacuerdo. Política y filosofía, Nueva Visión, Buenos Aires.
[1] https://www.csic.es/es/actualidad-del-csic/los-ciudadanos-recelan-de-la-responsabilidad-colectiva-para-superar-la-pandemia
[2] https://www.naciodigital.cat/noticia/196794/dones-joves-cobren-27-menys-homes-mateixa-edat-segons-ccoo?rlc=an
