El monstre ja ha entrat: pandèmies, agrocapitalisme i crisi climàtica

[En castellano]

Davis, Mike (2020) Llega el monstruo: COVID-19, gripe aviar y las plagas del capitalismo. Madrid: Capitán Swing, 184 pp.

Entre 2003 i 2006, el sud-est asiàtic es va convertir en l’epicentre d’una de les pandèmies mundials que més ha espantat científics i epidemiòlegs: la grip aviària. Encara que el virus ja es coneixia des de finals del segle XIX, totes les alarmes es van disparar en 1997, a Hong Kong, quan es va descobrir que el patogen havia saltat la barrera interespecífica i havia infectat, per primera vegada, a humans. En aquest primer brot, van morir sis de les divuit víctimes, la qual cosa revelava una taxa de mortalitat molt superior a la de, per exemple, la famosa grip espanyola de 1918. La propagació de l’H5N1 va poder ser continguda gràcies al sacrifici de totes les aus de corral de la ciutat, però el virus va romandre ocult en els ànecs domèstics, fins que va tornar a aparèixer a diversos països al llarg del 2003. El problema amb aquest segon brot, a banda d’assolir proporcions pandèmiques (va haver-hi casos a quatre continents, exceptuant Oceania), és que va demostrat que la grip aviària havia mutat i que podia ser transmissible entre persones. Les possibles conseqüències d’una plaga la manifestació de la qual havia matat dos terços dels infectats van fer preguntar-se a diversos investigadors si l’espècie humana es trobava al caire de l’abisme.

Un dels qui van alertar que la grip dels pardals només era el preludi del que es podia venir a sobre fou Mike Davis, sociòleg i historiador estatunidenc qui, en 2005, va publicar El monstruo llama a nuestra puerta (El Viejo Topo, 2006). A aquest llibre, Davis no només feia un repàs molt divulgatiu de la realitat de la nova grip, inscrivint-la en el mateix deixant que altres fenòmens vírics, com la grip espanyola de 1918 o el recentment descobert SARS-CoV (el germà gran del coronavirus actual), sinó que analitzava les causes del sorgiment del virus aviari i de la seva facilitat de propagació. Havien sigut les commocions ambientals induïdes per l’home —el turisme d’ultramar, la Revolució Ramadera, la urbanització del tercer món—, açò és, les condicions de possibilitat de l’agrocapitalisme industrial, les responsables que la grip hagués esdevingut una de les forces biològiques més perilloses pel nostre planeta. El desencadenament definitiu d’una pandèmia mundial com la que havia predit Davis, aquesta vegada a causa del SARS-CoV-2, ha sigut l’excusa perfecta per reeditar el llibre, amb un nou capítol dedicat a explicar el perquè de la covid-19, el que (no) estan fent els governs per evitar la seva propagació i un nou títol que, irònicament, respon al original: Llega el monstruo (Capitán Swing, 2020).

Cal destacar que la crisi del coronavirus que estem patint en l’actualitat no ha sigut ni la primera epidèmia mundial ni el primer patogen que ha passat dels animals als humans. Ja la grip espanyola de 1918-1919 —“la infermetat que més morts ha causat en la història de la humanitat”, segons l’OMS— va constituir un primer exemple de pandèmia apocalíptica, ja que, més enllà de les circumstàncies de la seva aparició (redistribució o recombinació), del seu origen geogràfic (una base militar a Kansas, una trinxera a França o el sud de Xina) i de la seva forma peculiar d’atac (provocant una tempesta de citocines que afectava adults joves), va causar uns índexs de mortalitat extremadament elevats: estudis recents suggereixen que van morir entre 48,8 i 100 milions de persones, encruelint-se especialment a Índia, on van morir unes divuit milions i mig de persones. Revisant l’escassa bibliografia sobre els cofactors que podien explicar tal quantitat de defalliments a determinats països asiàtics, el membre del consell editorial de revistes com New Left Review i Sin Permiso conclou que “la mortalitat va tenir un estricte biaix de classe” (p. 66), ja que la pobresa, la desnutrició, les malalties cròniques i les coinfeccions, definitòries de qualsevol país amb ingressos baixos, van fer que la correlació entre classe social i letalitat fos impactant.

Tot i que el nucli de l’argumentació de l’autor es declina fàcilment dels successos de 1918-1919, hi ha qui podria argumentar que, en realitat, el context en què es va desencadenar la grip espanyola (soldats debilitats i atrinxerats en espais insalubres durant molt de temps) era massa específic per poder repetir-se. No obstant això, segons Davis, des de finals del segle passat venen succeint-se un conjunt de canvis globals que han facilitat una evolució accelerada interespecífica de nous subtipus de grip, els quals tenen capacitat per transmetre’s de cap a cap del globus. Aquests canvis són: (1) la Revolució Ramadera, açò és, el desenvolupament de l’agrocapitalisme a gran escala; (2) una revolució industrial a la Xina meridional —el gresol històric de les grips humanes—, que ha fet augmentar els intercanvis comercials i humans de la regió amb la resta del món; (3) l’aparició de “superciutats” al tercer món, amb barris misèria d’alta densitat poblacional i males condicions sanitàries; i (4) l’absència d’un sistema internacional de salut pública que es correspongui amb les dimensions que ha assolit la globalització econòmica. La història li ha acabat donant la raó.

La Revolució Ramadera va ser impulsada per la urbanització dels països en vies de desenvolupament i una creixent demanda d’aus, porcs i productes lactis a aquestes regions. Es tractava d’un canvi de model productiu que, copiant el patró organitzatiu de la indústria càrnica estatunidenca, atemptava contra els pagesos i les seves famílies. A partir d’aleshores, la producció avícola i porquina ha passat a realitzar-se mitjançant complexos industrials enormes que concentren milers d’animals en espais molt reduïts. Abandonats pels seus governs, els petits agricultors i grangers s’han vist abocats al comerç d’animals salvatges o a la cria de galls de baralla, ja que no poden competir amb la carn barata que produeixen aquestes fàbriques. A més a més, no és un canvi que només s’hagi produït a l’est asiàtic, sinó que estem davant d’un fenomen global que s’ha produït a diferents llocs de tot el món. Per exemple, quan els vaixells pesquers europeus van envair les costes d’Àfrica occidental, els seus habitants van haver d’abandonar la seva font de subsistència tradicional i recórrer a la carn d’animals silvestres per obtenir proteïnes de manera assequible.

Aquestes pràctiques no estan conduint solament a una disminució exponencial de les reserves de peix i a la desaparició massiva d’espècies terrestres, sinó que es tracta d’un procés integral que facilita l’aparició de nous virus. La desforestació i la construcció de carreteres per estendre l’abast de les indústries mineres, petroleres i de la fusta han permès als caçadors accedir a regions boscoses que abans eren inaccessibles. El resultat ha sigut “un augment radical del contacte biològic entre l’ésser humà i els animals salvatges” (p. 82), la qual cosa comporta l’aparició de noves transmissions zoonòtiques. El mateix ocorre als complexos industrials del sector càrnic, atès que l’elevada densitat facilita la propagació de qualsevol patogen entre els animals (d’aquí que els sacrificis de pollastres com a conseqüència dels diferents brots de grip aviària es contessin per milions); promou que es trobin animals que, en general, no solen estar junts (a les grans granges, pollastres i porcs se situen a compartiments contigus); i provoca que la transmissió d’infermetats d’animals a humans sigui un fet, donades les precàries condicions en què treballen els empleats d’aquestes fàbriques. Per posar-ho amb Rob Wallace, la cria industrial d’aus de corral per a les empreses de menjar ràpid s’ha convertit en una diabòlica incubadora i distribuïdora de nous tipus de grip.

Així doncs, pandèmies com la que estem sofrint actualment tenen explicació més enllà de la referència als “xinesos” —de fet, el recurs a l’origen estranger del patogen ha sigut bastant comú en la major part de les pandèmies—. Tot i que, en el nostre cas concret, la transmissió zoonòtica va tenir lloc a un mercat d’animals vius i no a una granja industrial, la idea segons la qual el capital multinacional és el motor de la malaltia segueix sent igual de vàlida. El ràpid desenvolupament de determinades regions d’Àsia oriental va propiciar que els seus habitants, en perpetu moviment entre les zones rurals i industrials, comencessin a ingerir més carn i menys arròs i verdures. Si a això se li suma que, generalment, es tracta de zones amb una densitat urbana extrema —de la mateixa forma que ocorre a habitatges de gran alçada, hospitals o barris marginals—, la transmissió viral es veu potencialment augmentada per la ventilació defectuosa, pels sistemes d’aigües residuals o, pitjor encara, per la manca d’aquests. És justament el que va ocórrer amb l’epidèmia de SARS (el primer coronavirus) entre 2002 i 2004: a banda que els brots més infecciosos es van donar a edificis en què convivien gran quantitat de persones en condicions insalubres, el virus va ser el subproducte letal del comerç internacional de carn silvestre, íntimament relacionada amb la tala i la desforestació. És a dir, “suposava una amenaça mortal tant per a la salut humana com per a la biodiversitat regional” (p. 98).

Per tant, és evident que la crisi sanitària, vegeu com a exemple la covid-19, i la crisi climàtica són dues manifestacions diferents d’un mateix procés de canvi global iniciat per l’acció humana. De fet, en determinats cercles ecologistes ha dominat una mena de catastrofisme biocèntric que dilueix la frontera entre allò natural i allò social. És per això que, darrerament, ha tingut molta difusió la noció d’Antropocè, la qual tendeix a descriure la humanitat com una força geològica autodestructiva. Segons aquest paradigma, molt influent en bona part de l’ecologisme mainstream, des del Neolític, hauríem estat buscant les pessigolles a la naturalesa fins que, en el darrer segle, les tensions acumulades per l’avançament tecnològic ecologicida ens han explotat en la cara.

Tanmateix, una sèrie d’assajos recents d’inspiració marxista han tractat de matissar el paradigma antropocèntric i han posat el focus en els processos socials, açò és, en el mode d’organització socioeconòmica, que intervenen en la nostra relació amb la naturalesa. Així, en comptes d’Antropocè, hi ha qui prefereix parlar de Capitalocè. Pendergrass i Vettese, a un article publicat originalment a la revista Jacobin, consideren que la lliçó principal que podem extraure de la pandèmia del coronavirus és que el desafiament de les noves zoonosis és inseparable de la crisi mediambiental. En aquest sentit, el capital que hi ha darrere de la ramaderia i la agricultura industrials exerceix una pressió increïble per tal que s’incrementi l’eficiència de la producció alimentària a expenses de la salut, sigui de les persones, dels animals no humans o del planeta.

La solució passa, necessàriament, per un augment extraordinari del consum de verdures, fruites, gra i proteïnes vegetals i una reducció dràstica de la ingesta de carn i lactis. No són sostenibles les dietes que obliguen a desforestar mig Amazones per produir el gra que alimenta les vaques, els pollastres i els porcs que després consumim els humans. En l’horitzó de qualsevol projecte emancipador, doncs, han d’estar les dietes basades en vegetals per a quasi tot el món, la fi de l’agrocapitalisme càrnic i la renaturalització —rewilding— de vastes zones del planeta. En canvi, confiar en les vacunes, els antibiòtics i els antivirals, malgrat que ens puguin servir per aturar les conseqüències més immediates d’una pandèmia mundial, segueix el mateix patró tecnoutopista que la creença que el canvi climàtic pot solucionar-se a través de la geoenginyeria i la captura de diòxid de carboni de l’atmosfera.

L’extensió d’infermetats similars a la covid-19, o amb taxes de mortalitat encara més grans, serà la norma més que l’excepció durant aquest segle. La universalització dels sistemes de salut pública han de ser un punt fonamental dels programes polítics de les esquerres. També la garantia de les condicions materials de les majories populars ha de tenir prioritat sobre els beneficis de les grans farmacèutiques i la indústria càrnica. Tot i així, és imprescindible prendre consciencia d’on se situa l’arrel del problema, pensar de manera estructural i ser escèptics en relació a les solucions tècniques. Fa 15 anys, el monstre estava trucant a la porta. Ara, ja ha entrat. Serà millor fer alguna cosa abans que ens mengi a totes i tots.

Per saber-ne més

Malm, Andreas (2020) El murciélago y el capital: coronavirus, cambio climático y guerra social. Madrid: Errata naturae.

Pendergrass, Drew i Troy Vettese (2020) “La crisis climática y la COVID-19 son inseparables”, Contra el diluvio. Disponible en https://contraeldiluvio.es/la-crisis-climatica-y-la-covid-19-son-inseparables/.

Rendueles, César (2020) “«Capitaloceno»”, El País. Disponible en https://elpais.com/babelia/2020-11-27/capitaloceno.html.

Wallace, Rob (2020) Grandes granjas, grandes gripes: agroindustria y enfermedades infecciosas. Madrid: Capitán Swing.

Deja un comentario