Per què cal un plebiscit a la monarquia?

Per Albert Portillo

Aquest proper dissabte tindrà lloc la consulta convocada per la plataforma «consulta popular estatal: Monarquia o República». Una consulta que en principi estava prevista per al 9 de maig de 2020. Si bé la pandèmia va forçar el seu ajornament també és cert que les cassolades republicanes van animar força sovint el confinament. I, de fet, en els dos darrers anys tots els angles foscos de la monarquia no han fet sinó incrementar-se exponencialment.

L’autoritarisme, el centralisme, el militarisme, el frau fiscal… tot un conjunt de tares representatives no d’una forma d’Estat sinó del règim pel qual governen les elits, o més ben dit, les oligarquies. La monarquia avui representa de la manera més descarada una manera de fer negocis totalment mafiosa que justament per aquest mètode, i pel poder que té en l’Estat, li garanteix una posició de primus inter pares entre el conjunt de la oligarquia.

El bloqueig parlamentari sistemàtic a tota comissió d’investigació dels fraus de la casa reial impedeix, ara per ara, una solució parlamentària de la crisi de Monarquia. O en tot cas una solució provinent del Congrés. Motiu pel qual, mentre no hi canviï la correlació de forces, només des d’altres institucions es podrà posar en atzucac la monarquia.

Una altra via, extraparlamentària, és justament la consulta convocada aquest dissabte. Una eina que ens permet senyalar un camí d’agitació per a sotmetre la monarquia a un plebiscit. Més enllà de les referències evidents que es poden fer, amb la consulta independentista d’Arenys de Munt, el fet en si pot ajudar a fer algunes reflexions al voltant de la crisi de la monarquia i del rol que hi haurien de jugar les forces d’esquerres sobiranistes i independentistes catalanes.

De primer perquè és impossible obviar les sacsejades que ens arriben d’Amèrica Llatina. Xile, Perú, i possiblement ben aviat Mèxic, ens mostren una estratègia amb efectes tàctics tangibles. Els processos constituents de Xile i Perú són una mostra ben concreta d’una manera de capgirar una determinada correlació de forces en desarmar a les oligarquies respectives de les seves constitucions i dels seus Estats.

Fer foc nou amb una constitució jurídica és una manera de modificar la constitució real de forces perquè la única manera d’aconseguir una nova constitució jurídica és vencent ni que sigui parcialment la constitució real que impera en un país. El derrocament de les constitucions de Pinochet i Fujimori certament té al darrere profundes commocions socials que expliquen l’estret vincle entre el programa oficial de les esquerres al poder amb el programa real desencadenat per les mobilitzacions socials.

Sempre es podrà adduir que l’Estat espanyol no és ni Xile ni Perú, una veritat evident per si mateixa, de la mateixa manera que pel sistema sanitari que tenim també és evident que l’Estat espanyol no és ni Canadà i encara menys Cuba. Però més enllà de constatar realitats evidents, i utilitzar-les per a amonestar a la parròquia, potser de la singularitat de cada procés social i polític en podem aprendre alguna cosa per a aplicar en les nostres condicions concretes.

França semblaria justament un exemple europeu en aquest sentit. Doncs, tot i que no s’hagin produït mobilitzacions de la mateixa categoria que a Xile, Mèxic o Perú, l’esquerra ha jugat a l’ofensiva tot proposant un programa constituent capaç de soldar les protestes de les Armilles Grogues, contra el neoliberalisme climàtic de Macron, amb la reivindicació d’una França lliure, de la bota militar de la OTAN i del jou d’una Unió Europea enemiga fins del keynesianisme més poruc tret de si es tracta de finançar el complex industrial-militar.

El programa de Mélenchon en favor d’una Sisena República socialment justa, ecologista, feminista, i plenament independent dels poders econòmics i militars imperialistes, ha fet més per la unitat de l’esquerra francesa en un front popular transformador que no pas tots els debats sobre la unitat de l’esquerra o la transversalitat.

En relació a això, és important també repensar el paper accelerador que poden jugar les esquerres independentistes en un procés de canvi que alhora faciliti la pròpia emancipació nacional. Tant en el cas català, com basc, com gallec, com andalús, hi ha un rerefons històric d’aquest rol estratègic capaç de generar una dinàmica virtuosa recíproca.

Si en el cas basc podem trobar les arrels en ANV, el otro nacionalismo (Txalaparta, 2005) pel que fa als anys 20 i 30 del segle passat, a Catalunya les trobem en l’entramat de corrents que Macià i Companys representen; Estat Català, la Unió de Rabassaires, l’Opinió, la Unió Socialista de Catalunya, part de la CNT i del BOC, que conjugaven un (pan)catalanisme alhora totalment iberista; que participava del Pacte de Sant Sebastià i proclamava sense embuts la República Catalana.

Malauradament aquest històric llegat estratègic no sempre ha estat aprofitat en tota la seva potencialitat. Potser el cas més cridaner el constitueix el moment de les Marxes de la Dignitat de 2014: en un dels cicles més àlgids de la mobilització contra les retallades, les esquerres sindicals, SAT, IAC, CGT, entre d’altres, van treure dos milions de persones a Madrid amb un programa en favor de l’autodeterminació, dels processos constituents i d’un republicanisme social i polític. Segurament, mai hi ha hagut a Madrid tantes tricolors, estelades, ikurriñes, banderes gallegues i andaluses, com en aquell 22 de març de 2014, només cal veure les fotografies. De fet, fins i tot es va sospesar una vaga general plurinacional que podria haver coincidit amb les protestes que en aquell moment hi havia al Sud d’Europa contra la Troika (BCE, FMI i Comissió Europea). De ben segur que si una situació semblant es tornés a repetir, ara l’esquerra abertzale i l’esquerra sindical basca no desaprofitarien pas una ocasió com aquesta.

La consulta d’aquest dissabte potser pot esdevenir una oportunitat semblant no només pel que passi sinó pel que pugui esperonar. Una possibilitat que és una necessitat imperiosa per a les perifèries doncs cal un moviment civil republicà ampli, i pròpiament espanyol, que respecti el dret d’autodeterminació de tots els pobles i territoris alhora que planta cara en els seus propis termes a les extremes dretes madrilenyes que controlen la principal base de poder de la monarquia, Madrid.

Parafrasejant a Argala, guia estratègic de l’esquerra abertzale[i], podríem dir que nosaltres no renunciem a intentar determinar com s’ha de configurar el procés constituent espanyol perquè els canvis a que aspirem topen amb un conjunt d’escales geopolítiques que també cal transformar. Sobretot sent un país tant petit com el nostre al Sud d’Europa, un far west en el que no s’accepten dissidències de cap mena, com va experimentar en carn pròpia Grècia al 2015.

Per tant, o fem un raonament geopolític d’esquerres com el que va ser capaç de fer Veneçuela el 1998 per a trencar el seu aïllament continental o ens veurem abocats de nou a una situació grega, o islandesa, que ja es va poder entrellucar el 2017 quan les civilitzades potències democràtiques occidentals van recolzar sense miraments l’actuació repressiva de l’Estat espanyol[ii]. Doncs, com bé saben els kurds, la Unió Europea no té cap problema a recolzar les pitjors actuacions si les comet un aliat militar, i soci estratègic comercial, encara que en el cas turc parlem de bombardejos a civils amb projectils incendiaris de fòsfor blanc[iii].

Justament per això té un renovat interès el plantejament de Heinz Dieterich, llavors assessor de Chávez i del socialisme del segle XXI, quan abordava la necessitat de formar un Bloc Regional de Poder capaç de fer front a tota una sèrie de problemes comuns no massa diferents als que experimentem els països del Sud d’Europa:

“el bloc regional de poder és la precondició de qualsevol avenç econòmic llatinoamericà, perquè la renegociació del deute extern, del proteccionisme del G-7, del desenvolupament de tecnologies punteres i ciències de l’excel·lència llatinoamericanes només es poden realitzar-se des d’una base de poder regional”[iv]

En el nostre cas és un motiu més pel qual no pot valdre de cap de les maneres un republicanisme, o un confederalisme, especulatiu que cita a Maquiavel o algun dels teòlegs del republicanisme de dretes anglosaxó (de l’anomenada Escola de Cambridge) però que en canvi renuncia a analitzar l’economia política d’una Monarquia amb estrets vincles amb el capital financer més especulatiu, la indústria militar (que tant generosament abasteix l’exèrcit turc) i l’extrema dreta.

Perquè el problema de la monarquia espanyola no té a veure amb la forma del poder executiu sinó amb el fet que la capçalera del poder executiu estigui ocupada per un dels sectors més mafiosos de l’oligarquia espanyola; la família reial. I per a fer net d’aquest paràsit tant profundament incrustat en l’Estat no hi ha cap altra manera que no sigui el canvi de règim.

Maurín va ser capaç de resumir el quid de la qüestió en explicar planerament per què Alfons XIII, un dels homes més rics de la península ibèrica, i d’Europa, va ser tant detestat per treballadors, jornalers, botiguers i intel·lectuals de tota mena:

“La monarquia no és el rei, sinó tot el que ella encarna. La força de la Corona, la seva vivacitat, a desgrat de tots els contratemps, radica en el seu valor representatiu. La Monarquia és una Societat Anònima de la qual els accionistes principals són l’Església, el Militarisme, les oligarquies financeres, el Banc d’Espanya, l’Aristocràcia, els grans latifundistes i els elevats dignataris de la màquina de l’Estat. En aquesta Societat Anònima, el monarca duu a terme les funcions de president. La Societat Anònima monàrquica sap que la deposició del president pot ser la causa d’una greu crisi interior. Per això la defensa del rei és la pròpia defensa. D’aquí la fermesa de la Corona. (…). És la Monarquia en totalitat el que cal abatre.”[v]

Pere Ortega i Tica Font van denunciar no fa gaire com la Societat Anònima refundada en Joan Carles I obtenia els seus beneficis bàsicament de dues fonts: les comissions cobrades per l’adjudicació d’hidrocarburs i la venda d’armes espanyoles[vi]. Un negoci molt lucratiu que segons les estimacions de la premsa internacional podria suposar una fortuna de 1.790 milions[vii]. El més segur però és que aquesta estimació sigui més aviat la punta de l’iceberg.

Cosa que fa més necessària una afirmació republicana mobilitzada també a Madrid o com va dir Miguel Urbán: “No podem tenir por a l’interrogant que es pugui obrir. La principal por que hem de tenir en el moviment republicà és la por al “no es pot”, no al “sí que es pot”.”

Aquesta obertura ha de basar-se en un republicanisme social que ataqui a la monarquia pel que és, un despòtic fons voltor que utilitza l’Estat per als seus negocis armamentístics, i que li oposi un programa fiscal i social. És a dir que “ha de ser radical en molts dels seus plantejaments de fons”, com concloïa Gerardo Pisarello al final de Dejar de ser súbditos[viii].

A Catalunya, 40.000 famílies han perdut l’habitatge per impagaments hipotecaris i els i les catalanes destinem de mitjana el 54% del sou brut a pagar el lloguer segons l’estudi Relació de salaris i habitatges de lloguer[ix]. L’anul·lació d’aspectes cabdals de la llei de lloguers per part del Tribunal Constitucional no és sinó la defensa consumada d’una constitució material que revela per si mateixa millor que cap altra cosa el valor de la Constitució del 78. Una raó de pes per a considerar que si la regulació de lloguers no cap en aquest ordenament jurídic llavors el que cal és una nova constitució, i, una depuració democràtica de la judicatura.

De fet, anem força mancats de radicalitat tot i viure en un règim més degradat, i miserable, que la monarquia presidencial fundada pel cop d’Estat de De Gaulle. “Ja està bé de viure enganyant-nos pensant que tenim una democràcia molt avançada. Estem a temps de posar-hi remei: podem acabar amb la monarquia.”[x]

Aquesta violenta presa de consciència que ens llençava Jordi Serrano és, de fet, equiparable al diagnòstic continental de Rafael Poch sobre Europa[xi]: no som un “continent” tan progressista, democràtic, com ens pensem, més aviat al contrari, com ha fet notar recentment Lula. Si alguna cosa ha mostrat la invasió d’Ucraïna és que la Unió Europea és tan bel·licista i autoritària com els enemics que li enjonquen des de Washington.

I la monarquia espanyola n’és el millor exemple; punta de llança d’una política exterior basada en l’aliança amb totes les dictadures possibles, des del Marroc fins a l’Aràbia Saudita, la monarquia no té cap problema a fer valdre en política interior “els homes del rei” o sigui l’extrema dreta i la policia secreta contra l’oposició democràtica.

Ja va sent hora de fer ús del do de la oportunitat per aprofitar totes i cadascuna de les ocasions per a fer caure la monarquia i la seva guàrdia de corps; els especuladors rendistes, el complex industrial-militar i la judicatura corrupta. Amarem-nos doncs de la radicalitat jacobina dels nostres veïns francesos o bé siguem plenament nosaltres mateixos “i provem al món que encara som els homes que no hem deixat estendre’s als monarques en la terra de la monarquia”, com faria un republicà ibèric com Pi i Margall.

Notes

[i] Vegis la biografia política que li va dedicar Mertxe Aizpurua a Argala. Pensamiento en acción. Vida y escritos, Baigorri Argitaletxea, 2018.

[ii] L’esclat del 15M va anar precedit de la crisi del sistema bancari d’Islàndia. La crisi va ser tant forta que es va generar un procés constituent dirigit per les esquerres ecologistes i antineoliberals. La Unió Europea va intervenir directament en la sobirania d’aquest petit país per a fer descarrilar de totes les maneres possibles una Constitució que qüestionava tots els sagraments dels tractats neoliberals europeus.

[iii] Dan Sabbagh, “Investigation into alleged use of white phosphorus in Syria”, The Guardian, publicada el 18 d’octubre de 2019, disponible aquí:

https://www.theguardian.com/world/2019/oct/18/un-investigates-turkey-alleged-use-of-white-phosphorus-in-syria

[iv] Heinz Dieterich, El socialismo del siglo XXI, Berlín, Gegenstandpunkt, 2006, p. 71. Recuperat a:

https://www.rebelion.org/docs/121968.pdf

[v] Joaquim Maurín, Los hombres de la Dictadura, Barcelona, Editorial Anagrama, 1977 [1930], p. 231.

[vi] Tica Font i Pere Ortega, “Las exportaciones armas y la fortuna de Juan Carlos I”, Centre Delàs d’Estudis per la pau, publicat el 2 de febrer de 2021. Disponible aquí:

http://centredelas.org/actualitat/las-exportaciones-de-armas-y-la-fortuna-de-juan-carlos-i/?lang=es

[vii] Veure David Fernàndez, “Retrospectivas de un hundimiento, de bribones, comisiones y borbones“ a Jaime Pastor i Miguel Urbán (ed.) ¡Abajo el rey! Repúblicas, Barcelona, Sylona/Viento Sur, 2020, p. 31.

[viii] Gerardo Pisarello, Dejar de ser súbditos. El fin de la restauración borbónica, Madrid, Akal, p. 257.

[ix] Aquí la denúncia de Carme Trilla, presidenta de la Fundació Habitats; “L’habitatge perdut i retrobat: una història per no dormir”, Ara, núm. 4.141, 8 de maig de 2022, p. 7.

[x] Jordi Serrano, Carta a un republicano español, Manresa, Edicions Bellaterra, 2021, p. 382.

[xi] Rafael Poch, La invasión de Ucrania, CTXT, 2022.

Deja un comentario