Per Marcel Graell

En castellano, aquí

Les eleccions municipals del 2023 comencen a perfilar-se amb una precampanya llarguíssima, com a mínim pel que fa a la ciutat de Barcelona, que ha començat amb una ofensiva judicial d’orígens aparentment desconeguts dirigida a l’alcaldessa de Barcelona.

Però d’on ve aquesta ofensiva? Està motivada políticament? Les querelles són múltiples, i totes afecten l’alcaldessa i a àrees de govern de Barcelona en Comú. El rastre d’aquestes denúncies condueix a les portes dels sectors econòmics més poderosos de la ciutat, com han comprovat mitjans de comunicació com Crític o l’Ara. A través d’associacions pantalla, el poder econòmic s’ha llançat de cap a una campanya que té com a objectiu derrocar els comuns de l’alcaldia a través del desprestigi i l’escarni que acompanyen els processos judicials.

Mentre el xàfec judicial ha deixat ben xopa una banda del govern, el PSC de Jaume Collboni no s’ha esquitxat ni una mica i en cap cas se l’ha vist sortir  en defensa dels seus socis. Una pràctica que va en sintonia amb el fet que durant tota la legislatura hagi passat desapercebut, sense poder impulsar projectes de ciutat visibles per la ciutadania. Collboni ha anat a remolc de les propostes transformadores de Barcelona en Comú, estant-hi en desacord en moltes ocasions, però sense fer massa soroll al respecte. L’estratègia del PSC s’ha basat, fins ara, en esperar que el desgast de vuit anys sostenint l’alcaldia acabés retornant-la a les mans del socialisme barceloní, que va governar-la de manera ininterrompuda des del 1979 fins al 2011 i se la sent seva. En aquest sentit, els sectors econòmics de la ciutat, molt vinculats als socialistes, li estan fent la feina. De fet, alguna investigació periodística subratlla els lligams socialistes d’associacions que han denunciat l’alcaldessa.

Per acabar-ho d’adobar, la situació incòmoda de la qual ningú sembla parlar-ne gaire i que s’ha donat en el si del govern municipal s’agreuja si tenim en compte la bona sintonia que han mostrat ERC i Comuns al ple, on els primers han donat suport de les mesures legislatives que portaven els segons a votació i que eren necessàries per implementar les transformacions de ciutat impulsades. Ja és estrany que el partit que ostenta l’alcaldia tingui més bona relació amb el primer partit de l’oposició que amb el seu soci de govern. En aquest sentit, els comuns haurien de justificar molt bé perquè van anteposar conservar l’alcaldia de Barcelona a possibilitar un govern més d’esquerres amb polítiques transformadores en tots els fronts. De fet, tot això ja es veia a venir a començaments de legislatura, quan Crític va fer una comparació entre els programes electorals dels diferents grups municipals que es presentaven a les eleccions. Del total de mesures comparades, PSC i Comuns en compartien el 32%. ERC i Comuns, en canvi, compartien el 83% de les mesures. Déu n’hi do.

I aquí recau el quid de la qüestió. Els bàndols polítics al consistori i del que anirà la campanya electoral de les municipals del 2023 és del model de ciutat. I aquest model es divideix en dos fronts amb companys accidentals força estranys si s’observen des d’altres perspectives que no siguin la municipal.

Per una banda, ERC i Comuns, que sumen 20 regidors dels 41 i defensen un model de turisme sostenible, polítiques d’habitatge basades en la construcció d’habitatge social i la intervenció del mercat i una reducció de la contaminació reduint l’espai al vehicle privat augmentant eixos verds i creant la Zona de Baixes Emissions. No és cap sorpresa que el gruix de querelles hagin estat impulsades pel sector hoteler, lobbies de l’automòbil o grans fons immobiliaris, dolguts per la regulació i l’ordre que el govern municipal ha anat posant els últims anys. Caldrà veure si la CUP entra de nou a Barcelona, clarament alineada amb aquest grup. El baròmetre municipal apunta a una recuperació de vots que la situa en una bona posició per tornar a tenir representació al consistori.

«Barcelona és la primera institució  important on poden guanyar les esquerres sobiranistes per primera vegada i governar juntes»

Per altra banda, PSC, Junts, PP I C’s, que sumen avui 21 regidors, defensen una política permissiva i oberta amb el turisme, l’eliminació del 30% de nova construcció d’habitatge destinada a lloguer social, conservar els actuals carrils de cotxe a l’eixample i aturar el desplegament de la ZBE. De fet, aquests partits han votat junts i s’han expressat en els mateixos termes últimament al ple municipal, com detallava público en aquest article, eixamplant l’esquerda entre socis de govern.

Barcelona és la primera institució del país important on poden guanyar les 3 esquerres sobiranistes per primera vegada i governar juntes. És una oportunitat d’or que l’esquerra sobiranista no està aprofitant.

Per començar, es troben a faltar veus de sectors d’ERC i CUP que posin el crit al cel per l’ofensiva judicial. Les querelles han paralitzat o diluït mesures urgents com la moratòria hotelera o la superilla a l’eixample, i és flagrant des d’un punt de vista de legitimitat democràtica que els poders econòmics tinguin la capacitat de congelar per via judicial les mesures que no els hi agraden. Però davant d’aquesta aberració democràtica no hi ha un front polític d’esquerres unit, que defensi les polítiques transformadores i no vacil·li ni un instant en defensar-se sense complexos dels atacs indiscriminats i antidemocràtics dels poders econòmics que volen controlar la ciutat per continuar mantenint els seus privilegis. Al parer meu, per plantejar la precampanya electoral que tot just comença, Barcelona en Comú, ERC i CUP han de ser molt conscients que són companys de trinxera a Barcelona i que el model de ciutat que tot just s’ha començat a encarrilar aquests últims set anys està en joc. Com més units políticament estiguin – no electoralment a Barcelona – més difícil ho tindrà el relat dels poders econòmics per arrelar. Però per posar-ho difícil primer se’ls hi ha de plantar cara.

El context per les eleccions és aquest, i amb les línies desdibuixades actuals l’esquerra té molt a perdre. Cal plantejar davant la ciutadania en quins termes es jugarà la batalla municipal i que tots els grups que aspirin a tenir representació es posicionin clarament. El calendari va collant, i a Barcelona, en un context de tornada a la normalitat prepandèmica, ens hi juguem molt amb la tornada massiva de turisme, la constant precarització de la classe treballadora pels efectes de les crisis acumulades i la contínua especulació immobiliària per part de fons d’inversió, internacionals i nostrats, que fa que, actualment, pisos de 100 m² a l’eixample ja superin els 2000 € de lloguer.

A només tretze mesos de les eleccions és el torn de l’esquerra sobiranista mobilitzar-se i assenyalar l’aberració democràtica que representa l’ofensiva judicial, defensar les mesures impugnades i dibuixar les que encara s’han d’implementar avisant del futur negre que ens espera si els poders fàctics tornen a l’alcaldia de Barcelona.